"Error de bulto"...

Encara és recordada a Castelló, amb cert grau d'incredulitat, l'anècdota protagonitzada fa ja uns quants anys per un conegut crític musical que va publicar a la premsa local una acurada crítica amb tot luxe de detalls d'una actuació musical de caràcter líric que, en teoria, havia tingut lloc el dia anterior, no recorde ben bé si a l'auditori o al castell de Peníscola, espectacle que per alguna circumstància va haver de suspendre's i, per tant, que mai va arribar a celebrar-se.

Allò va ser el que popularment anomenem "un error de bulto", un judici errat, sense mala intenció però fals, una fallida més que manifesta. I és que escriure per a la premsa, fer cròniques, columnes d'opinió o relats d'actualitat, de vegades, massa sovint, són accions que s'avancen fins i tot a la realització d'allò al que directament o indirectament volen fer referència.

Ara i ací ha tornat a passar. Sota el títol "visió de Castelló, tres cultures des de la mirada del segle XXI", feia ja unes quantes setmanes, venia publicitant-se la celebració el cap de setmana del 6 al 8 de novembre, de les 23 Jornades de Cultura Popular, a celebrar al Menador amb tota una sèrie de ponències, comunicacions i visita teatralitzada al castell vell, complementades amb una exposició, al museu d'etnologia, que faria un recorregut pel passat cristià, àrab i jueu de la ciutat.

La situació sanitària que estem sofrint va fer que el passat 30 d'octubre l'organització de les Jornades fera públic el seu definitiu ajornament, mantenint-se l'exposició que, amb el compliment de totes les mesures sanitàries pertinents i un aforament màxim de 5 persones, romandria oberta entre els dies 6 de novembre i 4 de desembre.

El periòdic local "El Mundo Castellón al dia" en la seua edició impresa del diumenge, al web i al facebook, publica setmanalment una crònica-opinió signada per l'humorista gràfic i amic, Joan Montañés "Xipell". La del passat diumenge amb el títol genèric "como está el mundo" portava per capçalera "la ciudad de las tres culturas"; aprofitant l'esdeveniment de les Jornades feia un xicotet repàs a la història de la presència a la nostra ciutat d'altres cristians, musulmans i hebreus més moderns, a saber els Cavallers de la Conquesta, els Moros d'Alqueria i l'Aljama, institucions festeres que tracten de mantenir viu el record d'aquells primitius cristians, moros i jueus que, convivint fa més de cinc segles, van fer gran el nostre poble.

Començava "xipell" el seu article amb aquestes paraules: "Este fin de semana se han celebrado las XXIII Jornadas de Cultura Popular que, bajo el epígrafe Castelló, tres cultures, ha dirigido el profesor Henri Bouché." Errada monumental, "no s'han celebrat", feia dies que havien estat ajornades, però ni el bo de Xipell va adonar-se'n, ni tampoc cap dels redactors del diari va veure l'errada abans de publicar-se. La inèrcia va fer que, novament, una errada saltara a les pàgines del diari, i el que és pitjor també en aquesta ocasió a les xarxes socials, i ahi segueix, és fàcil comprovar-ho.

Una de les principals facetes del periodisme és que tot queda escrit, per bé o per mal. Quan un diari passa a impremta vol dir en teoria que ha estat revisat de dalt a baix diverses vegades per diverses persones ... Però és clar, a vegades les presses, la inèrcia o la confiança juguen una mala passada. És veritat que l'exposició va inaugurar-se i pot visitar-se, però malauradament no vam poder gaudir de les conferències previstes, simplement perquè les Jornades no van celebrar-se encara que l'amic Xipell i els redactors del Mundo Castellón al Dia, no van assabentar-se.

Seria una errada no reconéixer el valor literari de Xipell, a més de magnífic dibuixant és un gran comunicador amb experiència i credibilitat, però humà, al qui la notícia en aquesta ocasió se li ha girat, tal vegada per excés de confiança en estar massa acostumat a traçar una visió precisa i dislocada alhora de la realitat. De segur que el pas del temps ens farà recordar "l'error de bulto" amb un somriure.

Constància...

 

Ningú arriba a la meta d'un salt!!!

Les grans victòries s'assoleixen pas a pas …

Fermesa I perseverança, voluntat ferma i continuada en la determinació de fer una cosa. El blog ha arribat aquest matí de dilluns, 9 de novembre de 2020 a la bonica I rodona xifra de 200.000 visites. Ara ja en té unes quantes més. És important aquesta xifra i així vull considerar-la.

És tot un goig veure la gran acceptació que té el blog. Per això voldria donar-vos les gràcies a tots els que en alguna ocasió "heu entrat" i en especial a aquells que he deixat algun comentari ací o via e-mail. A poc a poc intentaré millorar-lo. La darrera novetat ha estat incloure la possibilitat de suscriure's. Feu-ho, em fa molta il·lusió.

Prompte el blog complirà 7 anys, els mateixos que "va viure" el seu germà al caliu del web municipal de Castelló i que, malauradament, coses de la política municipal que mai arribaré a entendre, va desaparèixer. Blog que va servir per a iniciar-me en aquest apassionant món de dir la meua, sempre des del màxim respecte per tot i tots.

En aquests fins ara 81 mesos han estat 1020 les entrades "pujades" que han donat per a molt: alegries i tristeses, desencís i il·lusions, reflexions i algunes vivències ... I més de 70 els comentaris fets que m'han enriquit i ennoblit com a ésser humà, contrastant idees i pensaments, uns més encertats que altres, però eren els meus i els vostres .. Superant la mitjana de 82 visites diàries, amb "picos" en determinades dates.

Aquest és, per tant, un post no només de celebració sinó també d'agraïment a tots els que llegiu aquestes històries o reflexions que em vénen al cap i que he anat publicant aquí. Unes amb més èxit i altres amb menys. La gent que em va coneixent sol dir que els escrits sovint van en la idea d'agitar les ments, de reviure un altre temps, de recordar... jo dic que serveixen per a netejar les teranyines del meu propi cervell i d'aportar uns punts de vista, els meus, de vegades coincidents i altres diferents,  i també per a explicar històries d'aquestes que solen passar massa sovint desapercebudes.

Diuen els que saben que la majoria dels blogs no arriben a complir un any, ja siga per desídia, falta de temps o d'interés, no és aquest el cas. En el meu cas, les idees i pensaments no han parat de sorgir i si no he escrit més ha estat per falta d'alguna cosa a dir. La veritat és que cal ser molt constant i sovint obligar-te per no deixar d'escriure. Així que el pròxim objectiu és seguir escrivint amb tantes ganes com al principi i alegrar-me de cadascuna de les visites que tinc, ja que cada un de vosaltres compte, i em fa molt feliç sentint-me més que satisfet d'el que aconsegueix fins ara.

És veritat que després de quasi set anys 200.000 visites semblen un bon nombre, però si comparem aquesta xifra amb alguns "influenzer", persones amb més o menys credibilitat que compten cada post amb milions d'entrades, es pot entendre fins I tot ridícula, però que voleu que us diga? Jo estic satisfet en el recorregut fet fins ara, no aspire a més. Així que gràcies novament. I no oblideu subscriure-vos!

A cada cosa el seu nom... o no?

És conegut i sabut per tots que els diccionaris són una eina per conéixer amb precisió el nom de cada cosa i evitar cerimònies de confusió. El diccionari és la clau, i en cas que algun concepte, amb el pas del temps, puga considerar-se erroni o poc clar, cal retocar-lo i aclarir-lo.

La riquesa d'una llengua passa tant per tenir les paraules i expressions que necessita. Totes les paraules tenen el seu significat, amb un abast prou definit per a exigir una interpretació seriosa i delimitada al mateix àmbit. Amb tot, és fàcil caure en la temptació de donar la volta a alguns conceptes, resultant algunes paraules malmeses i convertides en simples caricatures del valor que en realitat tenen.

D'altra banda, tot i que des de fa segles coneixem que són moltes les persones que van decidir eliminar de la seua dieta la carn dels animals bé per raons de salut o bé per conviccions morals, ha estat en els últims anys quan el vegetarianisme s'ha convertit en una tendència cada vegada més estesa en la societat i més encara la seua forma extrema, el veganisme, que a més de rebutjar l'explotació dels animals, elimina de la seua dieta el consum de qualsevol producte derivat d'aìxò, ja siga la carn, el peix, els làctics, els ous o la mel.

Hui relacionant els noms de les coses i aquest dos tipus de règims alimentaris voldria parlar de dos maltractaments que, a parer meu, estan sofrint cada dia més dues paraules molt emprades per aquelles dietes: "carn" i "xoriç".

El diccionari ens diu genèricament que carn és el teixit, principalment muscular, que forma part de la composició d'un animal, mentre que xoriç es refereix a un tros curt de budell farcit de carn, principalment de porc, adobada amb sal i pebre vermell dolç i picant, genèricament una llonganissa de llom de porc.

Per allò de la moda, constatem que al nostre poble cada dia apareixen més establiments que com a reclam principal ens ofereixen productes que "oferits per la natura serveixen per a tenir cura de la salut" i que arriben a diversificar-se tant que necessiten grans espais per presentar les seues novetats ecològiques, veganes, de comerç just, lliures de maltractament animal...

En una coneguda botiga del ram a Castelló, aquesta mateixa setmana he vist allò que, partint de les conegudes paraules "carn i xoriç" em sembla més que contradictori: carn vegetal i xoriç de carabassa.

Si per definició carn és l'aliment de procedència animal, com podem parlar de carn vegetal? No us sembla tota una contradicció? En realitat allò sembla carn, però no ho és. És veritat que el seitan, el tofu o el tempeh són uns aliments substituts de la carn, que poden arribar a imitar l'olor, el sabor, el color i la textura, però malgrat poder arribar a ser fonts de proteïnes, greixos o minerals, sempre seran des del punt de vista nutricional, malgrat la bona acceptació i la creixen popularitat, alternatives a la carn, mai carn.

I el mateix passa amb el xoriç, de ser un embotit tradicional sempre elaborat amb carn picada i cansalada, ara sembla que també es parla de xoriç de carabassa i no és que al popular embotit se li afegisca carabassa, és que estem davant d'un embotit amb aspecte, olor i gust de xoriç de sempre, però elaborat únicament amb ingredients vegetals, carabassa, orenga, pebre, ceba, all, sal i oli.

No vull que ningú em malinterprete, no estic en contra ni de la carn vegetal ni del xoriç de carabassa, com tampoc ho estic enfront de les begudes d'avena o soja, ni dels preparats amb base de quinoa o alfals, cadascú elegeix les seues fonts alimentàries, el que no em sembla bé és l'aprofitament dels noms que, pot arribar fins i tot a ser contradictori i fins i tot enganyós.

Carn és carn i vegetal és vegetal. El més lògic crec seria anomenar aquests productes d'una altra manera. La nostra llengua es pot permetre el luxe de crear unes noves paraules o acceptar, com ho ha fet altres vegades, accepcions de fora, però per evitar mals majors pense que cal donar el nom adequat a cada cosa, fent realitat aquella dita popular que diu "quant més clar, més amics"... o no?

El peuet del sòl del museu...

Per motiu que ara no ve al cas aquest matí m'he acostat a la seu del museu etnològic municipal del carrer de Cavallers. Després d'haver registrat la meua presència conseqüència de les noves mesures preventives per la Covid, i mentre esperava els meus contactes, m'he entretingut observant amb detall "el hall" d'aquesta casa típica senyorial del Castelló del segle XVIII.

En aquest ampli vestíbul ens donen la benvinguda i s'han fet familiars alguns dels elements típics del Corpus castellonenc, tres gegants, quatre "nanos" i dos cavallets, al costat d'una escala senzilla que comunica amb la 1a planta. També observe que és l'accés principal a la sala d'exposicions temporals, -l'altre el trobem al lateral-, al carrer de Gràcia, sala dedicada en homenatge a Rafael Ribés Pla, impulsor i creador del Museu, on en aquests moments està acabant-se d'enllestir una exposició "Castelló tres cultures", complementària a les XXIII Jornades de Cultura Popular que hui mateixa haurien de començar i que, malauradament, per qüestions sanitàries han quedat ajornades fins a nova data. Al fons de l'entrada trobem l'escala principal, que enllaça les tres plantes i que fa al·lusió a la Romeria de les Canyes.

I què més trobem al vestíbul? Alguna cosa més penseu m'ha cridat l'atenció? Doncs si, el sòl, el terra, un tipus de rajoles ceràmiques de fang cuit, tal vegada d'origen artesanal, d'argila roja, i d'un color prou uniforme, que donen a l'entrada un aspecte i una aparença rústica i a la vegada clàssica i elegant.

En això estava, observant les rajoles del terra quan "he descobert" que a pocs metres de l'entrada, i prou centrada, se'ns mostra una rajola amb una petjada humana incrustada, un peu nu que per la seua mida indiscutiblement hi ha de pertànyer a un infant, observant-se clarament els senyals deixats sobre el fang dels cinc dits i de la planta, fent-se més difícil veure la part del taló. Mai, en les moltes ocasions que he xafat aquell indret m'havia adonat de la seua existència.

Immediatament la meua ment ha començat a fer elucubracions. Casualitat? Deguera la rajola ser posada allí en el seu dia amb alguna intenció? Hi haurà alguna història al seu darrere? Algú sabrà alguna cosa? He arribat a pensar que, fins i tot, pot arribar a ser la base de partida per algun conte, fabula, narració o història...

I m'ha vingut a la memòria una altra rajola, descoberta ja fa un bon grapat d'anys, però amb unes circumstàncies molt semblants, també ubicada al sòl d'un lloc públic municipal, en aquest cas una ermita hortolana, Sant Roc de Canet. Una rajola amb la petjada d'un gos, que podem trobar a l'entrada de l'oratori.

No és estrany trobar una relació de casualitat en aquest cas pel que fa a la simbologia del gos i el mateix Roc, perquè diu la llegenda que va ser un ca, qui llepant-li les nafres, el va guarir i que perquè el sant pogués alimentar-se el gos li portava un pa cada dia fins que l'home va estar bé. Gos i sant van anar junts arreu fins que es va morir. Tal vegada quan va condicionar-se el sòl de l'ermita algun "obrer" amant dels animals en general o dels gossos en particular, va voler recordar aquella amistat i que millor que amb la petjada del gos a prop del sant i, des de l'anonimat, va col·locar en aquell lloc privilegiat aquella rajola especial...

Però hi haurà també alguna relació entre el museu i la rajola amb la petjada de l'infant? Per què aquest "peuet" en aquest lloc? Existirà alguna llegenda, faula o història al respecte? Vet per on a Castelló, també hi tenim misteris i casos sense resoldre, o tal vegada no siga així i hi haja tota una història ben sabuda però gens coneguda al seu darrere?

Us convide a iniciar un viatge, a pensar que la petjada de l'infant al sòl del museu d'etnologia és més que una casualitat i a descobrir l'enigma si és que existeix.

En definitiva us convide a cavalcar entre la imaginació, la literatura, la cultura, les tradicions i la vida diària. Tal vegada els gegants, nans o cavallets que la custòdien puguen donar-nos alguna pista. De totes maneres ja em contareu les vostres descobertes...

"¿Y si cae aquí?"

Així, en castellà, és per tots conegut des de l'estiu del 2014, el missatge que l'operador de loteries i jocs d'atzar espanyol de titularitat pública responsabilitat del Govern, adscrit a Ministeri d'Hisenda, "loterias y apuestas del estado", en arribar l'estiu ens anuncia any rere any que, tal vegada, la grossa de Nadal, estiga esperant-nos en aquell lloc, invocant la sort a través d'una simple pregunta i fent que ens pique el cuquet i la il·lusió de comprar un dècim, per si de cas.

Il·lusió és la paraula clau, entesa com a esperança, el compliment de la qual sembla especialment atractiva, tot i que lligada a l'atzar i sense un clar fonament real. Il·lusió individual, personal, connectada a emocions positives, a la que recorrem per dissenyar els nostres somnis i fixar les nostres metes i que dibuixa en el nostre horitzó un desig amb possibilitats...

I al costat d'aquesta il·lusió personal, individual, la col·lectiva, de futur, de tot un poble; somnis que s'alimenten d'un futur que no es té assegurat, pressentiments que hem localitzat alguna cosa positiva al nostre entorn i que pot millorar-nos, actuant com a vacuna contra el fatalisme, obrint expectatives de millora, de recuperació, de ressorgiment comú.

I ve tot això hui al cas, perquè des de fa uns quants dies, quan va fer-se públic que la companyia americana de comerç Amazon estava rastrejant oportunitats de sòl al nord de la Comunitat, buscant un gran espai per crear el seu seté gran centre distribuïdor a Espanya, una megaplataforma que crearia més de 500 llocs de treball fixe i estable, han estat uns quants els governants municipals de diferents pobles del nostre entorn, que "han decidit comprar el dècim", oferint "el terreny" a la gran companyia de vendes, mitjançant tota mena de facilitats i esperar que la sort els faça ser els agraciats.

La il·lusió col·lectiva i de retruc la individual ha aparegut en forma de possibilitat de recuperació econòmica, en forma de "grossa", si arriba un poble o un altre a ser el triat, l'elegit, aquell on les circumstàncies facen que "la sort", puga arribar a caure...

Així, Vinaròs a través del seu alcalde ha fet públic l'oferiment d'una parcel·la industrial a "Soterranyes" un punt estratègic amb fàcil comunicació amb la N-232 i l'AP-7 pròxima al corredor mediterrani; també Orpesa entra al joc, manifestant públicament un interés en aconseguir "premi", en aconseguir que la multinacional, trie i s'assente a la localitat, oferint per aconseguir-ho els terrenys necessaris al polígon industrial "la catalaneta", punt estratègic amb fàcil comunicació amb l'AP-7, l'estació de tren i l'aeroport. Vinaròs i Orpesa han comprat el seu numeret i ara toca esperar...

Algú més vol jugar?

Naturalment... Almenara també, com? Entrant en el joc i pensant en la possibilitat d'emportar-se el premi oferint 450.000 metres quadrats de sòl industrial dels polígons de "Trascastell i Barranc de Talavera" amb magnífiques comunicacions, a tan sols 1000 metres de l'autovia CV-10 i 300 de la N-340, a més a més de disposar també d'estació de tren. La il·lusió s'ha despertat...

Les paperetes estan distribuïdes, ara falta "que la sort no passe de llarg", no seria la primera vegada. Recordeu "Mundo Ilusión", el parc temàtic dels universos de la màgia i el circ que allà pel 2003 havia de construir-se entre els termes municipals de Cabanes i Orpesa?. A la fi tot fum de palla. A Cabanes, precisament, li sonarà aquesta història de candidatures, ja que en els anys 80 va ser, al costat de Torreblanca i la marjal de Pego-Oliva, també una de les candidates a albergar la ciutat dels sòls de la Walt Disney Productions i que finalment tampoc "va tocar-li".

I Castelló? Crec que els nostres dirigents municipals no han volgut "comprar cap numeret". Tal vegada encara recorden aquella possibilitat remota de fa 7 o 8 anys, d'acollir el projecte Eurovegas, la ciutat dels casinos, promoguda pel nord-america Sheldon Adelson, il·lusió que apenes va durar quatre dies. Com a gat escaldat de segur els governants municipals actuals han aprés del passat per no tornar a incórrer en falta creant falses expectatives.

En definitiva, tot i estar bé il·lusionar-se, estar bé oferir-se a la gran empresa, cal mantenir uns altres objectius i bregar també en altres direccions. Cal seguir buscant nous i diferents projectes i esforçar-se per assolir-los, sense pensar que "la loteria d'Amazon ens arreglarà el poble i de retruc les nostres vides".

Si per casualitat aquest o aquell poble propers "són l'elegit", benvinguda siga l'empresa que, de segur, ajudarà a fer realitat un somni, a fer evolucionar el poble i els seus voltants, però està clar que les oportunitats no sempre arriben en safata, cal posar l'energia i passió en idees comunes, ajudar al comerç de proximitat i recolzar l'economia productiva. Temps per venir futur...