Sense sentit

Que la televisió al nostre país, ja siga a les cadenes oficials i públiqúes o les privades i autonòmiques, en aquests dies de Nadal i Reis s'òmpliga encara més d'anuncis que en qualsevol altra època de l'any, és una cosa a la qual ja estem acostumats.

Que els anuncis que ens emboteixen cada pocs minuts entre programa i programa o amb interrupcions en moments claus, siguen majoritàriament els típics d'aquestes festes familiars, cas dels de cava, dels de joguines o el de la loteria, també es pot considerar com a normal; més encara, fins i tot algunes marques comercials sense canviar el producte, destinen per la campanya del Nadal gran part del seu pressupost publicitari a crear anuncis exclusius, cas per exemple d'una coneguda marca de refrescos que aquestes festes ha rellançat el seu producte amb l'eslògan "Esta navidad el mejor regalo eres tú", o aquell altre d'una multinacional de l'alimentació que apostant per l'humor en el seu espot pretén ser una oda a la vida i una crida a viure el present des de la visió d'un peculiar personatge: la mort.

Però hui jo voldria centrar-me en un tipus especial d'anuncis, aquells que innegablement, durant aquestes festes, guanyen terreny en l'espai mediàtic, els de les colònies i perfums que, en les franges horàries de màxima audiència, un darrere de l'altre arriben a les nostres cases.

Semblen estar tallats quasi tots pel mateix patró: molt intuïtius, amb un escenari molt suggerent, ple de detalls amb els quals captar l'atenció del receptor, i que mitjançant un disseny quasi sempre futurista de l'ampolla i una persona coneguda, quasi sempre un actor o actriu de moda, tracten de presentar i vendre el producte mitjançant un missatge d'independència i autosuficiència, recorrent a la sensualitat i relacionant-lo amb una personalitat que només una fragància així pot aconseguir.

Però si totes aquestes característiques busquen fer-los luxosos, suggerents i provocatius, persegueixen l'èxit comercial de la fragància, el que més em trau de les caselles i no deixe de considerar un sense sentit, i crec que en comptes d'enamorar al consumidor, l'únic que aconsegueixen és l'efecte contrari, que acabem odiant el producte i la marca, són els àudios que acompanyen les imatges.

No em referisc a la música, que pot ser més o menys encertada, em referisc a les paraules, el diàleg?, o les frases que el complementen, quasi sempre en llengua estrangera, anglés o francés, quasi sempre un murmuri, un soroll sord i suau que fa quasi del tot impronunciable el nom del producte, un sense sentit per aquells que sentint-se atrets pel reclam i decidits a adquirir el producte, no arriben a aprendre com demanar-lo a la botiga, i és que de vegades són només números, exclamacions, frases originals, repeticions i dobles sentits, colors o simplement conceptes abstractes i metàfores.

I malgrat que una colònia o un perfum no dubte pot arribar a convertir-se en el millor reflex de la persona, que un aroma fins i tot pot arribar a representar d'alguna manera la personalitat i l'estil de cada un, pensant que és el nom del producte el que ens fa, en moltes ocasions, decidir-nos a provar o no, per mi, i puc estar errat, són tot un sense sentit la majoria dels impronunciables i inintel·ligibles diàlegs i noms que, insistentment els anuncis de perfums, dia si, dia també, ixen del meu aparell de televisor, aprenent a força de saturació a desconnectar i no processar.

Pepín.

Tot i ser una persona gran, aquest març haguera complit 98 anys, sempre ha estat el "sinyo Pepín", així en diminutiu.Hui, aquesta matinada, iniciat de poc l'any 21 del tercer mil·lenni, ens ha dit adéu per sempre en José Torres Amat.

Per a mi un estimat veí del raval, per la família una pèrdua irreparable, i per tots aquells "futbolers", amants d'aquell esport, un mític centrecampista castellonenc que allà per mitjans dels anys quaranta del segle passat, quan comptava amb 21 anys va jugar per dues temporades al club de la nostra ciutat, i també la seua, quan militava en la primera divisió nacional, passant a jugar després al Tortosa, al Nàstic de Tarragona i a l'Onda on va acabar la seua carrera professional a meitat dels 50.

Tal vegada el darrer supervivent de la primera etapa del Castelló en primera divisió en els anys 40 del segle passat, El mític extrem dret, després de fer en aquests darrers mesos diferents "driblins" a la mort, per guanyar temps, desorientant-la i superant-la, finalment ha passat a seguir demostrant la seua elegància com a futbolista al camp celestial.

La ciutat i el club de futbol que porta el seu nom hui està de dol. "Torres" com era conegut futbolísticament ha estat el darrer supervivent d'una època gloriosa i, tot i que no sóc jo massa aficionat al futbol, recorde com de content i satisfet se sentia quan ens contava, una i altra vegada, com el seu estimat Castellón, el diumenge 10 de gener del 2016, prompte haguera fet 5 anys, va retre-li homenatge, obsequiant-lo no només amb una placa recordatòria, si més no amb allò que més guardava dins el seu immens cor, l'aplaudiment a peu de gespa de l'afició de l'equip de futbol de la seua ciutat i de la seua vida.

Mentre el raval perd un altre gran home, una bona persona, el veïnat més proper perdem un veí xarraire, sempre disposat a la broma, sempre obert, un tertulià informal de carrer, a qui recordarem assegut a la porta de casa, o "al pany d'enfront", enraonant de tot amb tots, al costat d'Agustín, "Gostinet de la Colla", un altre veí que va avançar-se en la seua partida definitiva fa només unes setmanes marcant el camí al descans etern.

No és fàcil dir adéu per sempre a uns veïns estimats i menys encara en aquests temps de pandèmia on les limitacions són més que evidents, per això, des d'ací voldria jo hui en recordar al "sinyo Pepín" estendre el record a tots aquells veïns anònims o no tant que, en un camp o un altre, en l'esport, l'agricultura, el cant, la cultura, en definitiva en el dia a dia, han ajudat a fer història al nostre poble.

Recupere com a record una ENTREVISTA efectuada uns dies abans de l'homenatge així com la CRONICA del mateix acte, per si us ve de gust reproduir i així tractar d'omplir amb la seua veu i la seua alegria el gran buit que ens deixa la seua mort.

El més sentit adéu per un gran professional de la pilota, però, sobretot, per aquells que com jo el coneixíem en el seu dia a dia, el meu record sempre anirà lligat a les seues altres passions més enllà de la pilota, l'estima, el respecte i la generositat pels seus veïns. El seu somriure serà el nostre millor record per sempre.

Fites...

Fita" és un mot polisèmic, així en topografia evoca la pedra temenera que marca un camí o que delimita un àmbit, també pot indicar-nos una forma aplicada i atenta d'observar i assolir un fet, i figuradament ens remet a un moment o fet important, a la consecució d'un determinat objectiu, d'un propòsit, considerant-se fites o fets notables aquelles possibles trajectòries en l'esfera humana, ja siga en el camp polític, cultural, religiós, social o simplement com a experiències personals viscudes a partir dels processos de desenvolupament, siguen esdeveniments, previsibles o atzarosos.

 
El primer dia de l'any és, simbòlicament, el començament d'una nova vida, en què tot és possible. Hui, primer dia del vinté primer any de segle XXI i del III mil·lenni, vull centrar-me en algunes fites que, en l'àmbit personal o social s'han assolit o s'ha iniciat el seu procés.
 

En primer lloc inicie el més 83 d'aquest blog, essent aquest escrit el que fa 1.036 dels que hi ha penjats en aquests prop de 7 anys de dir la meua, d'una manera constant, ordenada i metòdica, i sense sentir-me encotillat, sense plantejar-me si escric bé, si aconseguisc traslladar-vos les meues idees o si sóc capaç d'enriquir-me i a la vegada entretenir-vos amb les meues opinions. Aquesta fita només és fruit de la curiositat, dedicació i esforç a parts iguals i, com diuen en castellà, "Cinco no son montón, pero siete ya lo son".

 
També hui s'inicia l'any sant compostel·là, el tercer en aquest segle XXI, després del 2004 i 2010 i abans del proper al 2027, un any que esperem que siga de curació, recomposició i progrés que esperem que ens porte no només avenços tecnològics si més no també bones notícies en termes de creativitat col·lectiva, tot i que incertesa és a hores d'ara, tal vegada, la paraula més usada per a referir-nos al futur pròxim.
 

I en l'àmbit local l'any s'inicia amb l'aparició del número 150 de la revista quinzenal gratuïta i digital en valencià de Castelló "Castellonear", tota una fita entre els rumors apocalíptics que incidien en el fet que aquest format editorial no tenia futur. Una publicació digital periòdica que no només es manté, si més no avança perquè els seus creadors i editors comprenen que no hi són per competir amb els mitjans físics, sinó per aprofitar les seues debilitats i explotar-les, amb una profunda anàlisi inicial del que interessa sense deixar-se arrossegar per la inèrcia i el de sempre.
 

I finalment també hui s'anuncia per part de l'ajuntament castellonenc posada en marxa, tot i que de manera informativa i fins a mitjan febrer, el nou sistema de control d'accessos al centre històric de la ciutat mitjançant reconeixement de matrícules a través de càmeres que ha substituït a l'anterior sistema de bol·lards retràctils, una vintena repartits per diferents espais, que fa unes setmanes van desaparèixer definitivament. A partir d'ara s'estableix un nou control d'accessos que busca la pacificació de la zona del centre de la ciutat i la regulació d'aquestes zones d'ús restringit al trànsit, amb l'objectiu de recuperar espai per a vianants i ciclistes i reduir la circulació dels vehicles a motor pel centre històric.
 

Diferents fites que per a mi, i vull suposar que per tots vosaltres, també no són mai finals. Enllà d'aquestes n'hi haurà d'altres i d'altres més altes, fins a l'horitzó; fites, o anhels que com deia el poeta manacorí Miquel Àngel Riera, "sempre hi ha un més enllà, una fita més alta cap a la qual segur que ens plaurà gravitar".

Diferent...

Ens diu el diccionari que diferent és un adjectiu que s'aplica a allò que no és igual o que no s'assembla, allò que és distint. Hui el calendari ens indica que estem en el darrer dia de l'any, un any més de la nostra vida, un any que ja no tornarà i al que molts qualificarem de diferent perquè hem viscut situacions mai viscudes fins ara.

El 2020 serà recordat per ser l'any de la pandèmia del coronavirus, que originada a Wuhan s'estengué durant els mesos de gener i febrer a tot el món i que va suposar en arribar el març la situació d'emergència i el tancament, la prohibició de les aglomeracions multitudinàries i la cancel·lació dels principals esdeveniments anuals als quals hi estàvem més que acostumats.

Un any, el que hui acabem, marcat per la crisi sanitària, econòmica, social i festera, amb moltes incògnites encara per resoldre. Un any el que hui acaba que també ens ha ensenyat moltes coses; un any en què hem aprés a adaptar-nos a qualsevol situació, a abraçar-nos a través d'una pantalla, a recordar que el més important no és el que, sinó el qui, en què la realitat ha arribat a superar la ficció.

La meua colla d'amics i jo mateix celebrem des de fa 48 anys el canvi d'any tots plegats, però aquest any tot serà diferent, convertint-se en la més atípica de totes les viscudes fins ara. Segurament cap de nosaltres ens hauríem imaginat mai que passaríem un Cap d'Any com el que passarem hui. Cadascú a casa seua per deixar enrere aquest duríssim 2020.

Un any que hui ens obliga a menjar-nos el tradicional raïm, canviat a casa nostra per gallons de clementina, en petit comité, tot seguint les recomanacions sanitàries. Un cap d'any diferent, sense màgia festera.

Però aquesta nit, per mi diferent de les nits de cap d'any dels darrers quasi 50 anys, ha de servir per, reinventar-se i plantejant-la de manera diferent, renovar els ànims amb força i ganes per superar tots els reptes que vindran i que, espere, encara ens queden per viure.

No vull deixar que aquest 2020, tan difícil, convuls i incert per a tots nosaltres, faça que perdem la il·lusió per viure aquesta nit, i que tot i ser molt diferent del que estem acostumats, ens seguim adonant del que veritablement és important, l'amistat i la unió.

Com a persones socials i mediterrànies que som la pandèmia ens obliga a canviar les relacions socials, a distanciar-nos, a perdre l'escalf i la proximitat, obligant-nos a celebrar un Cap d'Any diferent. És cert que com a societat necessitem el contacte físic i escalf de qui ens envolten, però crec que és millor estar un cap d'any separats que no la resta de caps d'any que la vida ens posarà al nostre abast.

Fem un bon sopar, no renunciem a allò que és tradicional en aquesta nit, però fem-ho amb seguretat i consciència. Aprofitem el que ens ofereixen les noves tecnologies, whatsapps, facebooks, instagrams i altres elements, per passar-ho acompanyats, perquè tots estiguem presents. Reinventem-nos en una nit diferent sense abraçades, amb pensaments positius cap al 2021.

Si fins ara hem demostrat que podem amb tot, durant aquesta nit també! El nostre seny ens ha de protegir a nosaltres i, a la vegada, protegir als que estimem i amb qui fins ara compartíem la nit d'avui. Ja vindran temps millors i de segur que poc viurà qui no ho veurà.

I malgrat que la Covid no ens està donant ni un respir en aquestes festes, espere un 2021 ple d'alegries i felicitat i que prompte quede enrere tot el que ha anat passant. Per això, des d'ací, us desitge un bon cap d'any i un bon començament d'aquest nou any 2021. Ens tornarem a veure l'any proper, feu bondat.

Menjar de sobres...

Ha passat la nit i el dia de Nadal, hui 26 és el segon dia de Nadal. La tradició valenciana, heretada dels repobladors de Jaume I, era celebrar Nadal al llarg de tres dies, ahir dia de Nadal, hui Sant Esteve i demà 27, el dia de sant Joan Evangelista, com a pròleg del 28, festa dels sants Innocents, no sent tradició nostra el sopar familiar de la Nit de Nadal que es vivia d'una altra manera, els de missa anant a la Missa del Gall i després fent a casa un ressopó i els que no eren de missa, sortint amb els amics a prendre alguna cosa, fins que la tradició castellana del sopar familiar de Nadal, com altres, va penetrar i imposar-se.

Aquesta nova manera de celebrar el Nadal, la nit del 24 i el 25, va fer que la tradició autòctona valenciana no es preservara i, malauradament, el segon i tercer dia de Nadal van deixar de ser festius i de celebrar-se com a tal. Conseqüència d'aquests canvis en els dies de festa van ser també els canvis en els costums dels àpats i del tradicional dinar de Nadal, on es menjava la típica olla valenciana amb pilotes, copiant-se i incorporant a la nostra cuina el que es menjava la nit de Nadal en altres punts d'Espanya, gambes, llagostins, corder... i canviar  l'olla del dinar de l'endemà per la paella, això si, respectant les tradicionals pilotes.

Sopar i dinar seguits i abundosos que a totes les cases i cuines portaven i segueixen portant "sobres", restes que no sent consumides en aquests dos menjars, eren i són guardades i destinades per prendre més tard, quasi sempre hui i demà.

En transformar l'olla en paella va perdre's el costum d'aprofitar les sobres d'aquella per fer un bon plat de canelons per dinar el segon dia, costum que encara es manté a Catalunya, però no així el fet de seguir menjant "de sobres", algunes barrejades amb ingredients addicionals i novament cuinades transformades en nous plats, exemple encara viu d'allò que s'anomena cuina de reaprofitament.

De segur que seran moltes les cases i cuines a Castelló que hui dinaran o soparan "de sobres", moltes les cuineres i cuiners que per exemple, si les sobres són de verdures faran cremes, sofregits o croquetes, o si es tracta de carns o peix, brous o canelons, despertant la creativitat de cadascú en tots els sentits.

Així ho farem a casa nostra, perquè som gent de profit, que tractem de no malbaratar aliments ni llançar els diners i si anit ja vam sopar de sobres, hui ho continuarem fent amb el dinar, amb noves propostes molt saludables. Voleu uns exemples ràpids i senzills? Ahí va...

Una truita o un remenat d'ou per aprofitar sobretot les restes de verdures, marisc, bolets o creïlles. Va sobrar-nos un poc de carn rostida? Aprofitem-la per a fer una salsa casolana, combinant-la amb un poc de tomata fregida amb ceba i pebrera... i no penseu que m'agrada la cuina només cal ficar una mica d'imaginació.

I vosaltres? Teniu algun truc més? De segur que també poc o molt menjareu "de sobres" aquests dies. Com ho feu per aprofitar tot el menjar? Si teniu algun suggeriment m'agradaria que el compartíreu amb mi en els comentaris...