Cita prèvia

Fa quasi un any una paraula va interrompre de manera brusca a les nostres vides: "confinament". Per raons de salut havíem de mantenir un aïllament temporal d'amistats i veïnat per evitar i frenar els contagis; la conseqüència primera i més directa va ser l'augment de l'angoixa, la inseguretat i la incertesa, fins i tot l'apatia, fent trontollar en alguns casos fins i tot l'estabilitat personal o familiar.

Però el temps tot ho cura i en pocs mesos el confinament total va deixar pas a diferents confinaments parcials, i un nou concepte va prendre-li el protagonisme: "cita prèvia".

Fins a aquell moment la cita prèvia, allò que popularment denominen "demanar hora", un concepte que implicava concertar una reunió o visita abans de presentar-se a aquesta, era emprada per a anar a cal notari, al metge, a renovar el DNI, a passar l’ITV i altres accions semblants quasi sempre puntuals.

Però vet per on, a mesura que el confinament es relaxava vam haver d'acostumar-nos cada vegada més a "demanar hora" i, en aquests moments, en són poques les accions que els veïns podem fer de manera directa, sense haver-les sol·licitades amb antelació.

Què vols fer gestions a l'ajuntament? Demana cita; que vols portar uns documents o simplement fer una consulta al PROP o a qualsevol oficina de l'administració? Demana cita. Ahir mateixa vaig poder comprovar que per fer algun tipus de gestió personal als bancs, cal també demanar cita prèvia. Fins i tot a les portes de tots aquests organismes hi apareix un rètol, més o menys gran que, a més a més de limitar el seu aforament diu, o caldria dir amenaça?, "no s'atendrà sense cita prèvia".

Diuen que és per seguretat, diuen que és per facilitar el tracte, diuen que és per evitar "cues", per evitar el contacte i contagi, sí, potser, però heu vist que se'ns demane cita prèvia per acudir a la farmàcia, a la carnisseria, a l'estanc o al Mercadona? No. Perquè? Per què se suposa que si en algun cas, en algun moment, arribe a acumular-se més gent de la que seria recomanable, respectant les mesures de seguretat establertes la situació és controlable.

I no ho és en les altres circumstàncies? Poden dir-nos que és conseqüència del "tele-treball", una altra parauleta que s'ha fet familiar en els darrers temps, del fet que hi haja una part del personal treballant des de casa, i per tant, menys disponibilitat per atendre'ns, però en realitat pense que el personal que està treballant des de casa no hauria de ser mai personal de primera linia, d'atenció directa al públic, i si ho és, seria bo reestructurar els serveis i deixar aquelles persones en treball físic i les no imprescindibles tele-treballant, no trobeu?

De no ser així que "Deu ens pille confessats" quan hàgem de fer ús d'una cita prèvia, ja que no en són poques les vegades en què després d'una laberíntica tasca es converteix en missió impossible i, cal deixar l'intent per una nova ocasió, després de fartar-se'n d'escoltar musiquetes per l'auricular del telèfon, o de veure a la pantalla de l'ordinador allò tan socorregut de: "En aquests moments no és possible la seua gestió. Torneu a intentar-ho".

Digueu-me negatiu, però és la sensació que tinc, molt em tem que la cita prèvia haja vingut per quedar-se entre nosaltres per molt de temps, i que el virus haja estat una excusa per aconseguir major tranquil·litat a les dependències, menor estrés i més relaxació en el treball. O no.

L'idioma de les colònies.

Després de "la fartada i bombardeig" que vam sofrir les passades festes nadalenques, a través dels diferents mitjans de comunicació i en especial de les cadenes de televisió, dels anuncis i reclams de perfums i colònies, pensava que la situació aniria a menys i es normalitzaria, però després de deixar passar unes setmanes he comprovat com "l'efecte colònia" segueix sent dominant a hores punta qualsevol dia de la setmana i en qualsevol cadena televisiva del nostre País.

I si un anunci televisiu el conformen imatges i textos, paraules o diàlegs, no voldria centrar la meua atenció amb les més o menys impactants imatges seductores d'elles i d'ells en les que, per vendre el producte, es converteixen en objectes carents d'identitat i de valors, mitjançant models i normes que perpetuen el sexisme o la violència simbòlica.

Si més no, el meu comentari gira al voltant de l'altre element, els diàlegs, les frases que acompanyen les imatges, on la incidència de l'anglés i del francés és aclaparadora. Anglés i francés dominen clarament en aquest tipus d'anuncis com si la descripció de la colònia o el mateix nom, en aquells idiomes tinguera més valor que en qualsevol de les llengües del nostre poble.

La presència d'anuncis en aquelles llengües s'ha estés tant que a dures penes en queda alguna empresa que per donar a conèixer el seu producte ho faça amb espanyol. Així ja siga la simple veu per destacar el nom del perfum o històries més complexes amb diàlegs extensos i més relacionats amb les emocions que amb l'olfacte, es dirigeixen a l'espectador tot i saben que la major part d'aquests, no arribaran a entendre el fons del mateix missatge.

Cacharel, Dolce & Gabbana, Lancôme, Guerlain, Dior... tots seguint el mateix patró. Cap dels seus anuncis explica les propietats del producte anunciat, això si a quin més enrevessat; ningú se salva, i tot això després que allà pel 2017 la Reial Acadèmia de la Llengua promoguera una campanya contra la invasió dels anglicismes en la publicitat, reivindicant l'ús del castellà en aquest àmbit, i que malauradament sembla haver sucumbit, desapareixent per la "porta falsa", davant les pressions de tota mena de les firmes internacionals.

I és que els publicistes deuen pensar que si l'eslògan està en francés o anglés, els possibles consumidors, que en moltes ocasions ni sabem pronunciar el nom del producte i fins i tot costa demanar-lo a les botigues, el relacionarem amb millor disseny, qualitat, prestigi o moda, i que si "se'ns ven" en un idioma estranger serà, aquesta o l'altra colònia, més exuberant o exquisida. En definitiva, els publicistes creuen que som idiotes?, o, estudiats els resultats caldrà pensar que realment ho som?

I una altra qüestió que em roda pel cap, a França o a Anglaterra, seran els mateixos anuncis en francés i anglés o allà seran en castellà? Fins i tot hi ha un acudit, no sé si l'haureu sentit que diu: "que la millor prova per saber si vas carregadet d'alcohol és que pronuncies el nom de Carolina Herrera (queiroulainei irrira) i veure si et surt com a l'anunci. Senyor, senyor.

 

Embolicar el credo...

Complicar les coses, de paraula o amb accions, embrollar i confondre, serien les expressions més adients per definir el significat del refrany amb el qual hui encapçale el meu comentari o reflexió. Una frase feta ben coneguda i emprada a casa nostra en moltes ocasions i que hui m'ha vingut a la memòria en llegir el titular d'una notícia apareguda inicialment a la revista financera especialitzada en el món dels negocis "Forbes" i reproduïda per un mitjà de comunicació local que deia: "Habla con tu veggie interior".

No em considere a mi mateix com una persona inculta, però he de confessar que en tota la meua vida mai havia escoltat ni menys encara vista escrita la paraula "veggie" i menys encara que, pel que deia el titular, allò era alguna cosa que tots els humans tenim "al nostre interior".

Com comprendreu m'ha faltat temps per indagar en allò del "veggie" acudint al totpoderós google i després d'acudir a la font original, la revista, he començat a esbrinar que es tracta d'una tendència alimentària, que ser veggie és, diguem-ho en poques paraules, donar la màxima prioritat en l'alimentació al consum de vegetals.

Jo sempre havia pensat que aquelles persones que basen la seua dieta en el consum exclusiu de vegetals són els vegetarians, però, vet per on, sembla que no és així, i els vegetarians també consumeixen a vegades ous, mel, llet i els seus derivats, de manera que aquells que basen la seua dieta en un 100% vegetal, són els vegans, i més encara, poden trobar un tercer grup de persones que basant la seua alimentació en aliments vegetals consumeixen tot i que esporàdicament carn o peix, són els flexitarians.

I resulta que els vegetarians, els vegans i els flexitarians, tots són "veggies" doncs comparteixen tres característiques: la preocupació per la salut, buscant la disminució en les patologies, la sostenibilitat, buscant amb la dieta reduir la petjada del carboni i el respecte als animals.

Tot i que sembla que al nostre país hi ha quasi quatre milions de persones "veggies", jo pense que aquesta espècie de revolució alimentària que està posant-se de moda, de menjar més verdura i menys carn, tot i que no dubte pot arribar a portar beneficis per la nostra salut i el medi ambient, està anant una mica massa lluny, pense que és embolicar el credo, que introduir verdures, llegums i cereals en l'alimentació és important, però sempre com acompanyament i mai com a principal i substitut.

Els substituts càrnics, les anomenades proteïnes vegetals, siguen de blat o de pésols, malgrat que poden ser beneficioses per l'organisme, sense ser nutricionista, pense que mai han de ser únicament les opcions ideals per una dieta equilibrada.

En definitiva crec que el titular inicial que ha donat pas a aquest comentari, "habla con tu veggie interior" només és a la fi una forma de màrqueting d'una empresa d'aliments vegetals congelats, d'una companyia que per reinventar-se ha desenvolupat una gamma de productes variats, diferents, que de segur poden ser agradables a la vista i al paladar, i que amb noms com "veggie bowls" o "green cuisine" tracten d'arribar a un consumidor cada vegada més esnob, o tal vegada caldria dir distingit?, encara que per a la gran majoria dels mortals només és una manera "moderna" d'embolicar el credo.

I un altre dia us parlaré del "falafel", un altre producte "veggie" que no són més que unes croquetes de cigrons, ceba, all, julivert i espècies, una antiga recepta àrab, que amb un altre nom no tan exòtic, "mandonguilles de cigrons" fa anys se servien ja en alguns bars del raval com a tapa de vermut o, a casa, acompanyades amb tomata fregida com a plat principal. Ai senyor la modernor!

75 anys d'un encert.

Castelló és un poble treballador i fester, i dins les festes la música sempre ocupa un lloc principal. Diuen els que saben que una festa sense música és com un oceà sense aigua, com una girafa sense taques o com un elefant sense trompa, a tots ells els falta el més fonamental.

La música de festa al País Valencià s'ha associat en múltiples ocasions amb l'anomenada música tradicional, d'una marcada personalitat diferenciada segons comarques, resultat d'una amalgama de tradicions ben diverses, però amb un element comú, el clar caràcter mediterrani.

Però existeix també la música festera més oficial, peces generalment creades i executades amb bandes de música, i que l'encert en la seua tria i el pas del temps han fet que siga molt preuada i identificadora de la festa. Així any rere any a les festes majors d'Alacant, les fogueres, de València, les falles, i de Castelló, la Magdalena, sonen unes peces, uns autèntics himnes per tots coneguts amb una ja llarga història al seu darrere.

De l'any 1929 són les dues peces festeres més conegudes i populars de València i Alacant; el Fallero" del Mestre Serrano, cercavila estrenat el 18 de març d'aquell any i al que el poeta Maximilià Thous va adaptar una nova lletra el 1931, i "A la llum de les fogueres", himne d'en Luís Torregrosa i lletra de José Ferrandis, estrenat a l'agost del 29, convertit en la peça més popular de les fogueres d'Alacant.

Però si hui parle de música de festa, quan en realitat ni l'any 2020 ni tampoc aquest tindrem a Castelló setmana gran, i difícilment ens aixecarem i ens gitarem amb música, és perquè també a Castelló, des del moment que van renovar-se les nostres festes fundacionals l'any 1945, la "Junta Central de Festejos" va voler disposar d'un pas-doble representatiu de la nostra festa, creant l'any 1946 un concurs per elegir-lo, i vet per on, tal dia com avui, 3 de febrer de 1946, dia de sant Blai, copatró de la ciutat, fa tot just 75 anys, el director de la banda de la Beneficència, el Mestre "Pepito García", guanyava les dues mil pessetes del premi amb la composició "Rotllo i Canya", convertit amb el pas del temps en l'himne processional fester de la ciutat.

En aquest 75 aniversari cal recordar que la cosa va anar més o menys així: A les 15:30 hores del diumenge 3 de febrer a la plaça de bous van escoltar-se per partida doble les 8 composicions que es presentaven a concurs, després el públic assistent, més de 2500 persones, aprofitant el dors de l'entrada votava per la composició que més li agradava, depositant la papereta a les urnes distribuïdes per tota la plaça.

Finalitzada la votació les urnes van ser portades a l'ajuntament on en presència d'alguns dels músics concursants i de diferents membres de la "Junta" va fer-se el recompte, resultant guanyadora la composició interpretada en tercer lloc, amb un total de 1262 vots dels 2487 emesos. Més de la meitat dels votants van elegir-lo. Oberta la plica tota la ciutat va conéixer el nom del mestre guanyador.

José Garcia Gómez, "Pepito García" prototip de castellonenc, senzill, natural, cordial, bondadós, afectuós, obert i popular, a la vegada que com a músic gran pianista, director de banda i mestre de músics, va deixar-nos per la posteritat, des d'aquell carreró de les monges on va escriure'l, l'himne més popular de Castelló.

No cal dir que mai imaginava Castelló la repercussió que aconseguiria el pasdoble en tota la geografia festera i menys encara que jo, uns anys després tindria l'enorme satisfacció de conèixer al seu fill Alejandro i la seua néta Alejandra, d'una manera personal i festera primer i quasi a escala familiar després. Quantes voltes pega la vida!

La revista de l'Associació Josep Climent.

Afortunadament a Castelló hi ha moltes associacions culturals amb vocació de servei, més de 800, que realitzen tot un ventall d'activitats i que suposen la implicació, la participació i el compromís de més de 65.000 persones, veïns, que en diferents camps busquen recuperar valors, transformar la realitat i aportar el seu "granet" per aconseguir una ciutat cada dia més viva i activa.

Algunes amb molta "solera", altres més "modernes", però totes formant part del cor i motor de la ciutat. Enumerar-les seria del tot impossible. I si parle d'associacions a la nostra ciutat, és per què jo hui voldria referir-me a una que porta el nom del fill més insigne que hem tingut al llarg de la història, Josep Climent Avinent.

Una associació que de manera estable en el temps i de forma organitzada ve treballant des de l'any 1989, el camp del culte, en la catequesi i en alguns àmbits culturals que li són més familiars com la infància o l'adolescència; també la música, contribuint a oferir el veïnat un culte, una catequesi i una formació en la llengua pròpia, el valencià.

Presidida en l'actualitat per l'amic Guillem Badenes, presenta un ample ventall d'accions al voltant de la missa de les 11 a Santa Maria, centrades en el cor, els premis anuals Honor Pentecosta i Honor Societat, així com la celebració des de fa més de 25 anys de diferents colònies i esplais per xiquets i joves, la implantació i consolidació d'una línia de catequesi en valencià i, allò que jo voldria destacar hui, la publicació des del 1991 d'una revista trimestral, gratuïta, repartida entre els seus socis i simpatitzants, "Pentecosta, comunió d'església i llengua",  que acaba de publicar el número 112 corresponent al trimestre octubre-desembre de 2020.

Que una associació cultural de la nostra ciutat, arribe a publicar de manera continuada més de 100 números és "per se" tot un esdeveniment, i si li afegim que cada exemplar està farcit d'articles que, a la vegada que presenten un alt contingut històric-cultural-local, estan redactats amb un llenguatge molt entenedor, resulta que estem davant d'un conjunt de "grans històries" que, preparades amb molta rigorositat i cura, malauradament, passen sovint massa desapercebudes, tota una llàstima...

Voleu saber de les pestes a Castelló? Voleu saber de la història de l'església Major de la ciutat als segles XV i XVI? La revista ens ho descobreix, en format imprés o en pdf, només cal accedir a l'enllaç PENTECOSTA 112. I si voleu, per exemple, una cronologia dels inicis de la nostra era, o una antologia de textos dels inicis del cristianisme, només cal que accediu als números anteriors. ALTRES NÚMEROS.  Tot un luxe!

Uns grans treballs de recerca i selecció que, a més a més, poden ser reproduïts i emprats per qualsevol veí, entitat o associació, només fent menció expressa de la seua procedència, de franc, sense cap limitació. Uns grans treballs que, coordinats per l'activista per la llengua a Castelló Avel·lí Flors i Bonet, a parer meu, tal vegada, tenen poca difusió...

Hauria de fer-se el possible i l'impossible perquè una publicació tan digna i completa, editada a tot color, que buscant l'assumpció d'uns valors culturals i lingüístics, i que tracta els temes des de la moderació i el respecte, puga tenir de cada número editat un major ressò, una major difusió.

Res sorgeix de res, hi ha molta feina ben fet al darrere, cada article de cada número es converteix en una font valuosa per conéixer la història i la cultura de la nostra comunitat més propera. De veres, busqueu-les, us recomane la seua acurada lectura,de segur que trobareu més d'una cosa interessant.