75 anys d'un encert.

Castelló és un poble treballador i fester, i dins les festes la música sempre ocupa un lloc principal. Diuen els que saben que una festa sense música és com un oceà sense aigua, com una girafa sense taques o com un elefant sense trompa, a tots ells els falta el més fonamental.

La música de festa al País Valencià s'ha associat en múltiples ocasions amb l'anomenada música tradicional, d'una marcada personalitat diferenciada segons comarques, resultat d'una amalgama de tradicions ben diverses, però amb un element comú, el clar caràcter mediterrani.

Però existeix també la música festera més oficial, peces generalment creades i executades amb bandes de música, i que l'encert en la seua tria i el pas del temps han fet que siga molt preuada i identificadora de la festa. Així any rere any a les festes majors d'Alacant, les fogueres, de València, les falles, i de Castelló, la Magdalena, sonen unes peces, uns autèntics himnes per tots coneguts amb una ja llarga història al seu darrere.

De l'any 1929 són les dues peces festeres més conegudes i populars de València i Alacant; el Fallero" del Mestre Serrano, cercavila estrenat el 18 de març d'aquell any i al que el poeta Maximilià Thous va adaptar una nova lletra el 1931, i "A la llum de les fogueres", himne d'en Luís Torregrosa i lletra de José Ferrandis, estrenat a l'agost del 29, convertit en la peça més popular de les fogueres d'Alacant.

Però si hui parle de música de festa, quan en realitat ni l'any 2020 ni tampoc aquest tindrem a Castelló setmana gran, i difícilment ens aixecarem i ens gitarem amb música, és perquè també a Castelló, des del moment que van renovar-se les nostres festes fundacionals l'any 1945, la "Junta Central de Festejos" va voler disposar d'un pas-doble representatiu de la nostra festa, creant l'any 1946 un concurs per elegir-lo, i vet per on, tal dia com avui, 3 de febrer de 1946, dia de sant Blai, copatró de la ciutat, fa tot just 75 anys, el director de la banda de la Beneficència, el Mestre "Pepito García", guanyava les dues mil pessetes del premi amb la composició "Rotllo i Canya", convertit amb el pas del temps en l'himne processional fester de la ciutat.

En aquest 75 aniversari cal recordar que la cosa va anar més o menys així: A les 15:30 hores del diumenge 3 de febrer a la plaça de bous van escoltar-se per partida doble les 8 composicions que es presentaven a concurs, després el públic assistent, més de 2500 persones, aprofitant el dors de l'entrada votava per la composició que més li agradava, depositant la papereta a les urnes distribuïdes per tota la plaça.

Finalitzada la votació les urnes van ser portades a l'ajuntament on en presència d'alguns dels músics concursants i de diferents membres de la "Junta" va fer-se el recompte, resultant guanyadora la composició interpretada en tercer lloc, amb un total de 1262 vots dels 2487 emesos. Més de la meitat dels votants van elegir-lo. Oberta la plica tota la ciutat va conéixer el nom del mestre guanyador.

José Garcia Gómez, "Pepito García" prototip de castellonenc, senzill, natural, cordial, bondadós, afectuós, obert i popular, a la vegada que com a músic gran pianista, director de banda i mestre de músics, va deixar-nos per la posteritat, des d'aquell carreró de les monges on va escriure'l, l'himne més popular de Castelló.

No cal dir que mai imaginava Castelló la repercussió que aconseguiria el pasdoble en tota la geografia festera i menys encara que jo, uns anys després tindria l'enorme satisfacció de conèixer al seu fill Alejandro i la seua néta Alejandra, d'una manera personal i festera primer i quasi a escala familiar després. Quantes voltes pega la vida!