“Castelló el centre del món”: cinquanta anys...

Vint de febrer de 1971, dissabte, onze de la nit. Castelló està de festa grossa. Només unes hores abans, un ministre de Franco de visita oficial a la nostra ciutat, el d'informació i turisme, el senyor Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga i que serà recordat per sempre per ser qui va haver de fer front a les amenaces internacionals del 1970 per la condemna a mort dels terroristes d'ETA en l'anomenat procés de Burgos, en un més que patriòtic discurs davant les forces vives de la ciutat, després d'un abundós dinar oferit en el seu honor a les instal·lacions del club nàutic, enaltit pels aplaudiments va arribar a dir: "creo que Castellón tiene todas las características para ser la primera economía de las tres provincias valencianas", més encara "creo que el turismo puede proporcionar a Castellón en esta década unos ingresos superiores a los de la naranja, sin excluir a ésta, siendo un además".

I que feia un ministre de Franco a Castelló un dissabte del mes de febrer? Doncs havia vingut a inaugurar el que al llarg dels 40 anys següents anava a ser l'edifici, marc i escenari de qualsevol esdeveniment fester que a la ciutat es desenvolupara, sobretot tots aquells que es relacionaven en les tradicionals festes magdaleneres, l'edifici poli funcional de la Pèrgola del Ribalta.

Un edifici rodó amb una gran estructura metàl·lica de més que dubtosa estètica, però que en aquell dissabte del llunyà febrer de1971, tant en el seu aspecte exterior com interior, per la seua grandiositat, artística i rica decoració, va enlluernar tots els castellonencs, servint de marc per la proclamació, imposició de bandes i ofrena de flors a la regina de les festes senyoreta Maria Melchor Nos, les seues dames d'honor i les madrines dels diferents sectors, l'acte inaugural.

Cinquanta anys d'aquell moment gloriós per la ciutat. Fins i tot va arribar-se a dir que l'edifici de la Pèrgola de Castelló, com a marc d'espectacles, no estava a l'abast de cap ciutat espanyola. Allò era com diem vulgarment "el no va més".

No, no vaig assistir a la inauguració. He sentit parlar i molt d'aquell moment, de com Salvador Bellés va fer de mestre de cerimònies donant pas a uns i altres, desfilades, parlaments i ofrenes, i que lluït va quedar l'espectacle-actuació del ballet espanyol de l'andalusa Maria Rosa, que com a complement i fi de festa va tancar l'acte.

Però sí que he tingut ocasió després al llarg d'aquests 50 anys transcorreguts de recordar alguns moments amb dues de les protagonistes del moment, dues "Immaculades". D'una banda la que va ser proclamada "dama de abolengo", de la cort de la regina, l'amiga Imma Puig Vicent, amb qui anys després coincidiria en la colla "el pixaví" i, d'altra, la que va ostentar el càrrec de madrina del sector 11 aquell any, la meua cosina, Imma Tirado Sidro.

Mig segle són molts anys, molt camí recorregut, i molts canvis a la ciutat i a la festa. La mateixa Pèrgola, encara en peu, ha perdut tot el seu protagonisme fester a la vegada que  la societat castellonenca ha evolucionat en tots els aspectes, polítics, econòmics i culturals.

El “Movimiento” va deixar pas a la democràcia, la “Junta Central”, va ser substituïda per la “Junta de Festes”, la “Pèrgola” va deixar pas al “Palau”, la festa va deixar de ser “elitista” per ser cada vegada més “popular” i participativa...

Tot i tots hem canviat i molt. Estic molt content d'haver pogut viure aquests cinquanta anys i més encara de recordar hui, quan sabem a ciència certa que per segon any no tindrem magdalena, aquell moment en què Castelló va sentir-se per una nit "el centre del món".

"Carmen Klein, la alemana castellonense por una noche". Una notícia ben curiosa...

Aquest era el titular que "El Baleares" periòdic mallorquí que l'any 1956 pertanyia a l'anomenada premsa del moviment, va publicar tot just fa ara 65 anys; notícia de la qual el diumenge 19 de febrer, el seu germà, el nostre "Mediterraneo", va fer-se ressò a la columna central de la tercera pàgina.

Una notícia que resultava altament curiosa. Feia pocs anys, que renovades les festes magdaleneres el vestit tradicional de la dona de Castelló, impulsat inicialment per la secció de "Coros y danzas" de la Secció Femenina el 1943, començava a popularitzar-se, no sense entrebancs, perquè no hi havia fins a aquell moment cap vestit que poguera representar a tota la província o si més no a la capital, i vet per on, havia d'arribar un concurs que organitzat per la societat mallorquina "Vespa club", celebrat en una famosa sala de festes de Palma, perquè el vestit tradicional de la dona castellonera, aconseguira a ulls del jurat, aixecar-se amb el primer premi, assolint una popularitat mai somniada ni per les autoritats locals ni pels mateixos veïns de Castelló.

I si la notícia va resultar curiosa, encara més ho va ser el fet en saber-se que la dona que va lluir el vestit, no era de Castelló, ni mallorquina, més encara, no era ni espanyola. Es tractava d'una jove alemanya de 19 anys nascuda en Dortmund, de pare alemany i mare mallorquina, que des de la seua infància residia a Mallorca.

A Castelló, quan va arribar la notícia, va pensar-se que, tal vegada la xicota, tindria alguna relació amb la família alemanya d'origen jueu Klein, establerta a Benicarló i que es dedicava a la fabricació d'essències per destil·lació, però res més lluny de la realitat; la xica no tenia cap relació amb els Klein establerts al Baix Maestrat, la qual cosa feia encara més curiós el fet que arribara a triar el nostre vestit per presentar-se al concurs.

Així que, preguntada pel perquè de la seua elecció, no va tenir cap inconvenient en dir que li agradava el vestit andalús i que l'entusiasmava el mallorquí, però va ser el color del seu monyo qui va decantar l'elecció, ja que aquell pèl ros era la perfecta combinació pel vestit castellonenc que va qualificar de "sobrio y gracioso".

No m'he pogut fer amb l'exemplar del "Baleares" on apareixia la fotografia de la senyoreta Klein, llàstima que el "Mediterraneo" no la reproduïra, així que en realitat no sé com anava vestida, si amb el vestit sobri que trobem al gravat que Boronat i Satorre, de la segona meitat del segle XIX,  dediquen als nostre poble, amb el tradicional de llauradora, o tal vegada se li semblava més al que per la dona castellonera Viudes va realitzar el 1948 pel llibre "vestits d'Espanya".

Siga com siga, el gest d'afecte a Castelló i el seu vestit típic va arribar a l'ànima dels castellonencs, iniciant-se les gestions oficials perquè la senyoreta Klein, pogués acompanyar-nos en alguna ocasió festera lluint la seua figura amb el vestit típic del nostre poble.

Arribaria a trepitjar la nostra ciutat en alguna ocasió? Van poder conéixer els veïns de Castelló en algun moment a aquesta noia que a Mallorca, tot i que perquè no dir-ho, fruit d'una casualitat, va fer triomfar les gales primoroses de la dona castellonera? Preguntes a les quals no he trobat resposta...

De butlles i dispenses...

Els que ja pentinem cabells blancs, vam estudiar de menuts el Catecisme. En ell, al tractar sobre els Manaments distingíem entre els de la llei de Déu (10), i els de la Santa Mare Església (5). En aquests darrers s'indicava que el quart era "Dejunar quan ho mana la Santa Mare Església". En entrar en els detalls, deia que el dejuni era en els dies de Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i l'abstinència de menjar carn o brou de carn, el Dimecres de Cendra i tots els divendres de l'any.

Els set dies anteriors al dimecres de cendra s'anomenen de «Carnestoltes», i malgrat que encara es podia menjar carns i embotits en aquests dies, fins no fa massa anys les persones piadoses del raval, que n'eren moltes, quasi totes, es dedicaven a resar. Tan aviat com s'entrava en Quaresma, acabats els dies del carnestoltes, els quaranta dies anteriors a la Setmana Santa, en record dels que va passar Jesucrist en el desert, calia practicar el dejuni i abstinència.

Tot i que açò del dejuni i abstinència, en l'actualitat sembla haver caigut en desús, també en aquelles èpoques no tan llunyanes, algunes famílies podien saltar-se el manament i seguir menjant carns i embotits fins a no poder més sense caure "en pecat"; només calia que compraren "un val" al rector, era l'anomenada butlla, una dispensa papal, que va estar vigent quasi per mil anys, entre el 1064 i el 1966, per la qual es permetia la dispensa d'aquella llei particular del Dret canònic, el "menjar de vigília" en certs dies.

Així, tal dia com hui, dimecres de cendra, s'obria un temps de penitència fins al Diumenge de Resurrecció que marcava els menjars, la diversió i el dia a dia. Menjar de Quaresma era un costum tan arrelat que existia una cuina específica d'abstinència. El bullit, el potatge de cigrons amb espinacs, una mica de bacallà i qui podia algun peix, generalment sardines fresques o en escabetx, eren les menges habituals.

El dejuni i l'abstinència es complien rigorosament i prendre, per distracció o no, embotit o carns era motiu de confessió per a aquells que no tenien butlla, considerant-se pecat mortal. Ara bé els que adquirien la Butlla només tenien obligació d'observar vigília tots els divendres de Quaresma, guardar dejuni dimecres de cendra i dejunar amb abstinència el Divendres Sant. Podien així prendre ous, productes lactis i peix qualsevol dia, fins i tot els de dejuni.

I si es podia comprar era perquè estava estipulat un preu. Quin? Aquest variava des de 50 cèntims fins a les 10 pessetes, depenent, a ulls del rector que era l'encarregat de vendre-la, del nivell econòmic del comprador, de manera que l'adquisició de la mateixa en els darrers anys va ser fins i tot indicador de l'estatus social.

I què es feia amb els diners recaptats? Era manament pel pontífex des de temps immemorials que aquells foren considerats almoines i que es destinaren al culte de les esglésies, tot i que la picaresca no va tardar a considerar que "el culte" era el senyor retor que sabia de lletra.

En els anys seixanta del segle passat es va produir una relaxació dels costums religiosos que va coincidir amb la immigració i l'arribada del turisme a Espanya, també a Castelló. El 1966, després del Concili Vaticà II, Pau VI va suavitzar les normes de dejuni i abstinència per als catòlics fent més suportables les normes del dejuni quaresmal. Aquest mateix any, la Conferència Episcopal Espanyola va anunciar la desaparició de la compravenda de la tradicional Butlla que, havia permés als espanyols en general i als castellonencs en particular, per molts anys viure la Quaresma sense el rigor d'altres països.

El fet que l'església renunciara a uns ingressos que en els últims anys havien assolit els 96 milions de pessetes no va ser suficient per a fer desaparéixer definitivament la butlla i, a hores d'ara, més de 50 anys després, tot i resultar més que curiós, sembla que encara podem, ara en temps de Quaresma, demanar la dispensa, concedint-se aquesta de manera automàtica, això si amb l'obligació de substituir "la compra de la butlla" per una penitència, que també pot ser una almoina... Diners, diners, sempre diners... d'una manera o l'altra.

“No me l’encendràs”: luxúria i disbauxa.

Des de fa més de mil anys es remunta aquesta festa. S'explica que amb gran disbauxa aprofitaven tots els vilatans els dies previs a l'austera Quaresma. Transformació i disbauxa, festa i transgressió. Estem, encara que no parega en aquest 2021, al centre dels set dies de bogeria que van des del passat dijous fins demà dimecres, la setmana del carnestoltes.

Va ser, fa ja un més, el 14 de gener, quan Castelló va suspendre tot el calendari festiu fins al maig davant la situació epidemiològica a la ciutat i l'evolució de la covid-19, com a mesura de prevenció i seguint un criteri de prudència, evitant així actes multitudinaris al carrer.

Per això, aquest cap de setmana passat al Grau no hi ha hagut festa de carnestoltes, ni les escoles han tret els escolars al carrer amb les seues disfresses, i per primera vegada des de la seua recuperació passaran aquests dies abans de la Quaresma sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria, i és que ja ens havíem acostumat a aquesta festa que, des dels anys de la guerra civil i fins ben entrada la democràcia els castellonencs havíem perdut.

Un carnestoltes, herència d'antics festejos i rituals amb orígens en les nits del temps, una festa pagana recuperada, que el franquisme havia anul·lat completament per decret del govern l'any 1937; uns dies d'esbarjo davant l'arribada de períodes de sacrifici, disciplina i martiri que per molts anys a Castelló duraven tres dies i que el primer dia se centrava principalment en el "A que no me coneixes", on xiquets i grans disfressats eixien al carrer amb la cara tapada i un espolsador a la ma, preguntant a tots aquells amb qui es trobaven fent una veu de falset: "A què no me coneixes?", provocant rialles i admiració en funció de la disfressa elegida i la veu distorsionada per confondre als veïns.

El segon dia prenien protagonisme els balls, el del Casino Antic per les famílies benestants i del Mercantil, més popular, que se celebrava al Teatre principal que es condicionava com a pista retirant les cadires del pati, mentre la gent s'amuntegava en les llotges i s'empassava el menjar i beguda que s'havien portat de casa.

La volteta pels carrers de Colom, Enmig i Major, tradicional dels diumenges es feia ara amb les disfresses posades i mentre els menuts jugaven al "trencaperols" en qualsevol encreuament de carrers, els joves no en poques ocasions celebraven veritables batalles campals, caçant-se a taronjades o llençant-se farina.

La cançó més popular d'aquells dies era "No me l'encendràs", una cançó molt popular entre la classe treballadora i que deia: "No me l'encendràs /el tio tio tio/No me l'encendràs/el tio del cabàs. No me l'encendràs/el tio tio tio/No me l'encendràs/ el tio de detràs", a la que en temps de carnestoltes se li afegia una darrera estrofa per convertir-la una mica més desbaratada, i que era cantada des de l'anonimat que donava la màscara: "No sé quin gust tindreu/de tocar el cul als altres/No sé quin gust tindreu/cadascú que es toque el seu", i és que a l'humor del carnestoltes no se li pot ficar límit.

No obstant això, qui ho havia de dir, el límit li l'ha posat, necessàriament, en aquest 2021 el coronavirus, encara que amb el convenciment que el carnaval, així com la resta de festes que a Castelló celebrem, tornarà, que no ha desaparegut, que només s'ha quedat en 'stand by'.

 

Impensable però cert i real...

En aquests dies les principals entitats bancàries del nostre país fan, una darrera de l'altra, balanç del què ha estat el seu mercat financer per l'any que tot just acabem de deixar enrere. 

En nombres generals podem dir que entre els set bancs més poderosos del país tot i haver-hi reduït en més de 5.000 milions d'euros els seus beneficis, el 2020 els hi ha comportat uns guanys superiors als 2.800 milions.

Fins fa uns pocs anys si estalviaves "unes perretes" i les hi dipositaves al banc, aquest et retornava uns beneficis, un interés que feia atractiu l'estalvi. A hores d'ara el canvi ha estat tan gran que si decideixes estalviar i portes uns diners al banc, aquelles entitats no tan sols no et proporcionen beneficis, és que fins i tot et carreguen unes despeses si no acceptes unes determinades condicions que "et lliguen" de mans i peus.

Més encara, si parle ara i ací de bancs i de guanys és perquè tot just aquesta setmana que ara acaba he viscut amb un d'aquests grans bancs una situació del tot impensable fa només uns anys. Se suposa que la principal acció d'un banc ha de ser aconseguir clients i que aquests efectuen "ingressos", com més millor.

Però la realitat ha estat ben diferent. Un matí vaig acostar-me a l'oficina bancària per efectuar un ingrés al meu compte. Tot i saber que estava dins l'horari "de caixa" vaig haver d'esperar pacientment el meu torn, fins ací tot normal, però la sorpresa va venir quan passats uns minuts va ser el meu torn i dient que anava a efectuar un ingrés, l'empleat no sabent si eren 1 euro o 1 milió, va interrompre'm dient-me que no podia efectuar-lo, ja que "la caixa s'havia enganxat" i era impossible obrir-la, que el fera emprant el "caixer automàtic", cosa que no podia fer, ja que part de la quantitat a ingressar era en moneda.

De manera que no vaig tenir més remei que "tornar-me'n a casa amb els diners", el banc no els hi havia volgut. No m'ho podia creure. Abans de "perdre uns euros" no m'haguera pogut fer un ingrés amb rebut provisional i després, quan tinguera el problema resolt, l'anotació definitiva? Tant costava?

Això és l'interés que fica el banc per afavorir l'estalvi?, renunciar a uns ingressos, torne a dir, dels que el treballador desconeixia la quantitat. Imagineu per un moment que jo haguera volgut ingressar una quantitat grossa, que naturalment no era el cas, però que el banc per aquesta "situació puntual" haguera perdut, i que jo després ho haguera fet públic dipositant els diners en una altra entitat, que haguera passat?

Sé perfectament que la persona que va atendre'm no té cap culpa, ell/ella només compleixen "ordres de dalt", però no em negareu que la situació va resultar per mi, per un simple client, d'allò més incomprensible, perquè en definitiva el banc "no va voler els meus diners". Impensable només fa uns pocs anys! Com canvia el món!

Després ens venen que la banca està desesperada, que cal tancar més i més oficines, acabar amb la proximitat, acabar amb l'atenció personalitzada, acomiadar personal, que no els ixen els números tot i haver guanyat vora tres mil milions en un any difícil... i resulta que quan els hi portes uns estalvis, pocs o molts, tot coneixent que l'interés serà zero, bé, d'acord per unes circumstàncies puntuals, però no els volen. Impensable, incomprensible, de pel·lícula...

Haguera passat el mateix si jo haguera estat un client VIP o conegut del director/a? No ho sé, però sempre em quedarà el dubte... a la vegada que pense: si el banc és una empresa on la principal funció és captar els diners del client, i el que va passar-me també va repetir-se en altres persones, crec que poc de temps li quedarà en aquesta carrera, serà qüestió d'anar pensant canviar de banc... encara que com diuen al meu raval " de moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs".