De butlles i dispenses...

Els que ja pentinem cabells blancs, vam estudiar de menuts el Catecisme. En ell, al tractar sobre els Manaments distingíem entre els de la llei de Déu (10), i els de la Santa Mare Església (5). En aquests darrers s'indicava que el quart era "Dejunar quan ho mana la Santa Mare Església". En entrar en els detalls, deia que el dejuni era en els dies de Dimecres de Cendra i Divendres Sant, i l'abstinència de menjar carn o brou de carn, el Dimecres de Cendra i tots els divendres de l'any.

Els set dies anteriors al dimecres de cendra s'anomenen de «Carnestoltes», i malgrat que encara es podia menjar carns i embotits en aquests dies, fins no fa massa anys les persones piadoses del raval, que n'eren moltes, quasi totes, es dedicaven a resar. Tan aviat com s'entrava en Quaresma, acabats els dies del carnestoltes, els quaranta dies anteriors a la Setmana Santa, en record dels que va passar Jesucrist en el desert, calia practicar el dejuni i abstinència.

Tot i que açò del dejuni i abstinència, en l'actualitat sembla haver caigut en desús, també en aquelles èpoques no tan llunyanes, algunes famílies podien saltar-se el manament i seguir menjant carns i embotits fins a no poder més sense caure "en pecat"; només calia que compraren "un val" al rector, era l'anomenada butlla, una dispensa papal, que va estar vigent quasi per mil anys, entre el 1064 i el 1966, per la qual es permetia la dispensa d'aquella llei particular del Dret canònic, el "menjar de vigília" en certs dies.

Així, tal dia com hui, dimecres de cendra, s'obria un temps de penitència fins al Diumenge de Resurrecció que marcava els menjars, la diversió i el dia a dia. Menjar de Quaresma era un costum tan arrelat que existia una cuina específica d'abstinència. El bullit, el potatge de cigrons amb espinacs, una mica de bacallà i qui podia algun peix, generalment sardines fresques o en escabetx, eren les menges habituals.

El dejuni i l'abstinència es complien rigorosament i prendre, per distracció o no, embotit o carns era motiu de confessió per a aquells que no tenien butlla, considerant-se pecat mortal. Ara bé els que adquirien la Butlla només tenien obligació d'observar vigília tots els divendres de Quaresma, guardar dejuni dimecres de cendra i dejunar amb abstinència el Divendres Sant. Podien així prendre ous, productes lactis i peix qualsevol dia, fins i tot els de dejuni.

I si es podia comprar era perquè estava estipulat un preu. Quin? Aquest variava des de 50 cèntims fins a les 10 pessetes, depenent, a ulls del rector que era l'encarregat de vendre-la, del nivell econòmic del comprador, de manera que l'adquisició de la mateixa en els darrers anys va ser fins i tot indicador de l'estatus social.

I què es feia amb els diners recaptats? Era manament pel pontífex des de temps immemorials que aquells foren considerats almoines i que es destinaren al culte de les esglésies, tot i que la picaresca no va tardar a considerar que "el culte" era el senyor retor que sabia de lletra.

En els anys seixanta del segle passat es va produir una relaxació dels costums religiosos que va coincidir amb la immigració i l'arribada del turisme a Espanya, també a Castelló. El 1966, després del Concili Vaticà II, Pau VI va suavitzar les normes de dejuni i abstinència per als catòlics fent més suportables les normes del dejuni quaresmal. Aquest mateix any, la Conferència Episcopal Espanyola va anunciar la desaparició de la compravenda de la tradicional Butlla que, havia permés als espanyols en general i als castellonencs en particular, per molts anys viure la Quaresma sense el rigor d'altres països.

El fet que l'església renunciara a uns ingressos que en els últims anys havien assolit els 96 milions de pessetes no va ser suficient per a fer desaparéixer definitivament la butlla i, a hores d'ara, més de 50 anys després, tot i resultar més que curiós, sembla que encara podem, ara en temps de Quaresma, demanar la dispensa, concedint-se aquesta de manera automàtica, això si amb l'obligació de substituir "la compra de la butlla" per una penitència, que també pot ser una almoina... Diners, diners, sempre diners... d'una manera o l'altra.