“Castelló el centre del món”: cinquanta anys...

Vint de febrer de 1971, dissabte, onze de la nit. Castelló està de festa grossa. Només unes hores abans, un ministre de Franco de visita oficial a la nostra ciutat, el d'informació i turisme, el senyor Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga i que serà recordat per sempre per ser qui va haver de fer front a les amenaces internacionals del 1970 per la condemna a mort dels terroristes d'ETA en l'anomenat procés de Burgos, en un més que patriòtic discurs davant les forces vives de la ciutat, després d'un abundós dinar oferit en el seu honor a les instal·lacions del club nàutic, enaltit pels aplaudiments va arribar a dir: "creo que Castellón tiene todas las características para ser la primera economía de las tres provincias valencianas", més encara "creo que el turismo puede proporcionar a Castellón en esta década unos ingresos superiores a los de la naranja, sin excluir a ésta, siendo un además".

I que feia un ministre de Franco a Castelló un dissabte del mes de febrer? Doncs havia vingut a inaugurar el que al llarg dels 40 anys següents anava a ser l'edifici, marc i escenari de qualsevol esdeveniment fester que a la ciutat es desenvolupara, sobretot tots aquells que es relacionaven en les tradicionals festes magdaleneres, l'edifici poli funcional de la Pèrgola del Ribalta.

Un edifici rodó amb una gran estructura metàl·lica de més que dubtosa estètica, però que en aquell dissabte del llunyà febrer de1971, tant en el seu aspecte exterior com interior, per la seua grandiositat, artística i rica decoració, va enlluernar tots els castellonencs, servint de marc per la proclamació, imposició de bandes i ofrena de flors a la regina de les festes senyoreta Maria Melchor Nos, les seues dames d'honor i les madrines dels diferents sectors, l'acte inaugural.

Cinquanta anys d'aquell moment gloriós per la ciutat. Fins i tot va arribar-se a dir que l'edifici de la Pèrgola de Castelló, com a marc d'espectacles, no estava a l'abast de cap ciutat espanyola. Allò era com diem vulgarment "el no va més".

No, no vaig assistir a la inauguració. He sentit parlar i molt d'aquell moment, de com Salvador Bellés va fer de mestre de cerimònies donant pas a uns i altres, desfilades, parlaments i ofrenes, i que lluït va quedar l'espectacle-actuació del ballet espanyol de l'andalusa Maria Rosa, que com a complement i fi de festa va tancar l'acte.

Però sí que he tingut ocasió després al llarg d'aquests 50 anys transcorreguts de recordar alguns moments amb dues de les protagonistes del moment, dues "Immaculades". D'una banda la que va ser proclamada "dama de abolengo", de la cort de la regina, l'amiga Imma Puig Vicent, amb qui anys després coincidiria en la colla "el pixaví" i, d'altra, la que va ostentar el càrrec de madrina del sector 11 aquell any, la meua cosina, Imma Tirado Sidro.

Mig segle són molts anys, molt camí recorregut, i molts canvis a la ciutat i a la festa. La mateixa Pèrgola, encara en peu, ha perdut tot el seu protagonisme fester a la vegada que  la societat castellonenca ha evolucionat en tots els aspectes, polítics, econòmics i culturals.

El “Movimiento” va deixar pas a la democràcia, la “Junta Central”, va ser substituïda per la “Junta de Festes”, la “Pèrgola” va deixar pas al “Palau”, la festa va deixar de ser “elitista” per ser cada vegada més “popular” i participativa...

Tot i tots hem canviat i molt. Estic molt content d'haver pogut viure aquests cinquanta anys i més encara de recordar hui, quan sabem a ciència certa que per segon any no tindrem magdalena, aquell moment en què Castelló va sentir-se per una nit "el centre del món".