“No me l’encendràs”: luxúria i disbauxa.

Des de fa més de mil anys es remunta aquesta festa. S'explica que amb gran disbauxa aprofitaven tots els vilatans els dies previs a l'austera Quaresma. Transformació i disbauxa, festa i transgressió. Estem, encara que no parega en aquest 2021, al centre dels set dies de bogeria que van des del passat dijous fins demà dimecres, la setmana del carnestoltes.

Va ser, fa ja un més, el 14 de gener, quan Castelló va suspendre tot el calendari festiu fins al maig davant la situació epidemiològica a la ciutat i l'evolució de la covid-19, com a mesura de prevenció i seguint un criteri de prudència, evitant així actes multitudinaris al carrer.

Per això, aquest cap de setmana passat al Grau no hi ha hagut festa de carnestoltes, ni les escoles han tret els escolars al carrer amb les seues disfresses, i per primera vegada des de la seua recuperació passaran aquests dies abans de la Quaresma sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria, i és que ja ens havíem acostumat a aquesta festa que, des dels anys de la guerra civil i fins ben entrada la democràcia els castellonencs havíem perdut.

Un carnestoltes, herència d'antics festejos i rituals amb orígens en les nits del temps, una festa pagana recuperada, que el franquisme havia anul·lat completament per decret del govern l'any 1937; uns dies d'esbarjo davant l'arribada de períodes de sacrifici, disciplina i martiri que per molts anys a Castelló duraven tres dies i que el primer dia se centrava principalment en el "A que no me coneixes", on xiquets i grans disfressats eixien al carrer amb la cara tapada i un espolsador a la ma, preguntant a tots aquells amb qui es trobaven fent una veu de falset: "A què no me coneixes?", provocant rialles i admiració en funció de la disfressa elegida i la veu distorsionada per confondre als veïns.

El segon dia prenien protagonisme els balls, el del Casino Antic per les famílies benestants i del Mercantil, més popular, que se celebrava al Teatre principal que es condicionava com a pista retirant les cadires del pati, mentre la gent s'amuntegava en les llotges i s'empassava el menjar i beguda que s'havien portat de casa.

La volteta pels carrers de Colom, Enmig i Major, tradicional dels diumenges es feia ara amb les disfresses posades i mentre els menuts jugaven al "trencaperols" en qualsevol encreuament de carrers, els joves no en poques ocasions celebraven veritables batalles campals, caçant-se a taronjades o llençant-se farina.

La cançó més popular d'aquells dies era "No me l'encendràs", una cançó molt popular entre la classe treballadora i que deia: "No me l'encendràs /el tio tio tio/No me l'encendràs/el tio del cabàs. No me l'encendràs/el tio tio tio/No me l'encendràs/ el tio de detràs", a la que en temps de carnestoltes se li afegia una darrera estrofa per convertir-la una mica més desbaratada, i que era cantada des de l'anonimat que donava la màscara: "No sé quin gust tindreu/de tocar el cul als altres/No sé quin gust tindreu/cadascú que es toque el seu", i és que a l'humor del carnestoltes no se li pot ficar límit.

No obstant això, qui ho havia de dir, el límit li l'ha posat, necessàriament, en aquest 2021 el coronavirus, encara que amb el convenciment que el carnaval, així com la resta de festes que a Castelló celebrem, tornarà, que no ha desaparegut, que només s'ha quedat en 'stand by'.