Anar a peu

Tal vegada la bicicleta, siga en pla o muntanya, pot considerar-se el mode més saludable, eficient i net, per fer desplaçaments curts i fer esport a l'aire lliure,  ja que fomenta l'activitat física, no consumeix energia i, per tant, tampoc produeix emissions contaminants.

Però si volem gaudir de veritat del paisatge, tenir noves sensacions en contacte amb la natura o descobrir indrets urbans per més que de vegades coneguts cada volta diferents, cal anar a peu, sense pressa, caminar a soles o acompanyat, un senzill fet que ens permet escorcollar, observar, escoltar, olorar l'entorn mentre caminem, en definitiva descobrir noves sensacions.

Els avantatges del caminar urbà o recórrer senders i camins són molts i diversos: és saludable, és ecològic, és relaxant, arribant en moltes ocasions a ser divertit. A mi el senderisme, en xicotet grup i practicat de manera periòdica, a la vegada que m'enforteix les amistats, m'ajuda a desconnectar i em va bé.

Però de la mateixa manera que en moltes altres facetes de la meua vida, les restriccions a causa de la pandèmia per Covid-19 m'han posat a prova, també les limitacions de mobilitat per frenar la propagació del virus han comportat malauradament, en el darrer any, canvis substancials en el meu dia a dia, interrompent els meus hàbits socials, entre els quals es trobava la pràctica del senderisme amb els amics.

Aquesta situació mai viscuda m'ha fet veure clar, ara més que mai, que sortir a caminar és una forma d'aclarir la ment i d'ajuda per enfrontar el dia a dia amb més optimisme, per la qual cosa, complint amb les restriccions he continuat fent les meues eixides, amb la parella o a soles, pel poble i el terme, en pla o muntanya.

Tot just ahir vaig fer un tomb per la pedrera de la Torreta, la Joquera i el barranc de l'Albaroc a la partida del mateix nom a Borriol, una ruta botànica i patrimonial, amb tots els sentits ben desperts per copsar els colors de la terra, la vegetació, els conreus, l'encant dels camins i les sendes, amb la intenció de sentir la fresca del ventet i l'escalforeta del sol i escoltar el cant d'algun ocell.

Una ruta que per més que coneguda, va tornar a decebre'm en veure el gran impacte ambiental que el forat de la pedrera està deixant en el territori, a la vegada que meravellar-me en contemplar les enormes roques de rodeno que m'envoltaven i, sobretot, en veure com des de l'ajuntament de Borriol s'ha fet l'esforç de posar en valor, instal·lant panells informatius del ric patrimoni, el trajecte que va des de la pedrera al poble, amb ramal a l'abric del bruixot, unes de les pintures rupestres, patrimoni de la humanitat, més properes a la costa.

Em crida l'atenció i em ve a la memòria la dita "una de freda i una de calenta", el bo i el dolent, el bo d'una banda, Borriol, la ruta, i el dolent per l'altra, Castelló, la pedrera, de la cada dia més difícil integració paisatgística.

Però tornem a l'inici, amics que açò llegiu, tingueu en compte que anar a peu com a pràctica d'allò més bàsic, és un acte que ens connecta amb l'essència humana i que no requereix res superflu, permet recuperar el pur sentiment de ser, redescobrir la simple alegria d'existir, gaudir amb els detalls i percebre els petits canvis del paisatge. Si no ho feu sovint jo us ajude a intentar-ho.

L'acudit diu que córrer és de covards i, seguint amb la broma, diré que caminar és per gent sense pressa i que estima i es meravella de les coses senzilles. L'important és passar-ho bé i per descomptat arribar. Us animeu? Ja em contareu l'experiència...

Uns altres 23-F a Castelló.

Molt se'n parlarà hui a tots els mitjans de comunicació, en complir-se quaranta anys, d'aquell trist 23 de febrer de 1981, en què la jove democràcia espanyola va trontollar per unes hores. No tinc res més a dir que unir-me al record compartit per una gran quantitat de veïns de Castelló, que a mesura que el temps passava, ens adonàvem del que haguera pogut representar, i que afortunadament no va ser, aquell fet per nosaltres i la ciutat, en aquell moment i també en els anys posteriors.

Per això, hui, el meu comentari girarà al voltant dels 23-f anteriors, d'allò que es respirava a la ciutat els anys compresos entre el 1975 i el 1980, quan la ciutat assolia en nombres rodons, els 115.000 habitants.

I vet per on, el dia 23 de febrer sempre "sol cau-re" dins la Quaresma, els dies o setmanes anteriors al tercer diumenge, en què la ciutat celebra les festes grosses, la Magdalena. Per això les notícies més rellevants, significatives i curioses d'aquell dia i anys, giraven al voltant de la festa. Recordem-les?

1975: José Carot Blay era el president de la "Junta Central de Festejos" i mitjançant una entrevista feia públic que el més difícil d'aconseguir de tots els actes que conformaven el programa oficial de festes d'aquell any, fou el contracte signat amb el "cascadeur" Alain Petit, acròbata automobilístic i especialista cinematogràfic francés, amb el seu espectacle de xocs i explosions, reclam segur pels castellonencs.

1976: Isabel-Helena Mallach y Gallo-Alcántara d'onze anys i estudiant de 6é d'EGB, i estiuejant a Benicàssim, és elegida "gaiatera" de casa València a Madrid, i que amb tota la sinzeritat del món no dubta en confessar que tot i acceptar el càrrec de gaiatera, no sap ben bé que és el que haurà de fer... (No calen més comentaris).

1977: El castellonenc Gabriel Solé Villalonga va ser catedràtic d'Hisenda pública, elegit procurador a les corts en representació familiar per Castelló entre 1971 i 1976. Tal dia com hui, va saber-se que la seua filla Maria José Solé Rojo de 17 anys, seria la representant de casa València a Madrid, i des del seu domicili a "Mirasierra", considera que el més típic, representatiu i tradicional de les festes castelloneres, naturalment és la romeria. Tòpic? Ací ho deixe...

1978: Salta la notícia tal dia com hui, seran els membres de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta qui, a partir d'ara, agafaran el testimoni i es faran càrrec del rescat de la tradició que des del 1957 va trobar les arrels al nostre poble: el Col·legi Apostòlic, creat per un grup de destacades persones de la Societat castellonenca, amb l'objectiu de representar als apòstols de la processó de Penitents del dia de la Magdalena, evitant així que es perdés la tradició.

1979: També tal dia com hui, es fa públic el nom de la senyoreta triada per la Germandat per encarnar la figura de la regina Na Violant d'Hongria: Perla Flors Gallo-Alcantara, filla del pintor, escultor i dissenyador de carrosses del Pregó Tasio Flors i Amelia Gallo-Alcantara, filla del president de l'Audiència...

1980: També un 23-f va ser el dia triat per la proclamació de Mª José Peña Martí, la primera regina democràticament elegida en la història de les nostres festes. Una jove, pertanyent a una família molt arrelada a Castelló i amb diversos dels seus familiars que van haver de patir l'exili durant el franquisme, va simbolitzar l'esperit de reconciliació que es vivia en aquella etapa.

I 1981... ja està tot dit. Un any que haguera pogut resultar sorprenent, repressiu i amb molts canvis i retrocessos, amb pèrdues de llibertats i situacions socials inimaginables, i que finalment a Castelló va suposar tot el contrari, l'augment de la població per damunt dels 125.000 habitants, un creixement econòmic, demogràfic i urbà espectacular, i l'inici del "boom" de la indústria ceràmica i de la construcció. Som afortunats!

Llengua materna.

De tots els dies internacionals que al llarg de l'any se celebren, el de hui 21 de febrer és per mi, tot i que no asseguraria el més important, sens dubte el més entranyable i un dels més estimats i esperat: el dia internacional de la llengua materna.

Una iniciativa de Bangladesh, aprovada a la Conferència General de la UNESCO de 1999 i que ve celebrant-se arreu del món des de l'any 2000, fonamentada en la importància de la diversitat cultural i lingüística amb la finalitat de preservar les diferències culturals i idiomàtiques que fomenten la toleràncies i el respecte dels altres.

La llengua materna, anomenada també llengua nadiua o primera llengua és el primer idioma que s'adquireix, en la primera etapa de socialització. El nom ve del fet que sol ser la llengua que es parla a la família i que és transmesa de manera natural a l'infant, per contacte.

A Castelló fins al segle XVIII, la llengua parlada per tots, la materna, era el valencià, però a conseqüència de l'ocupació borbònica i els decrets de nova planta, la nostra llengua nadiua va ser arraconada, prohibida i substituïda pel castellà.

Per molts anys el valencià va quedar reduït a l'àmbit familiar i en moltes ocasions ni això, ja que a mesura que passava el temps, la societat civil benestant valenciana va anar assumint que parlar la llengua pròpia de la terra, era sinònim de "poca cultura", perdent-se dia a dia el seu ús social.

No va ser fins a l'arribada de la democràcia al país, quan la Constitució del 1978 va proclamar que a més del Castellà que seguiria sent la llengua oficial de l'Estat i que tots els ciutadans hauríem de conéixer, en aquells territoris que disposen d'altres llengües, aquelles també seran oficials i, per tant, es reconeixia la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya com a patrimoni cultural que havia de ser objecte d'especial respecte i protecció.

El nostre Estatut d'autonomia l'any 1982 declarava que la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià, que à és oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del valencià i en valencià, a més d'atorgar-li a la llengua pròpia especial protecció i respecte per aconseguir la seua recuperació.

Així l'any 1983 s'aprova la llei d'ús i ensenyament, l'eina més important de recuperació de la nostra llengua a través de l'escola i de la comunitat educativa de manera destacada. Tot i els anys transcorreguts des d'aquell moment i malgrat que Espanya l'any 2000 va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, hem d'admetre que, malauradament encara ens queda camí per recórrer per a assolir la plena igualtat lingüística, per aconseguir una societat castellonenca plenament bilingüe.

La casualitat o no?, va voler que fora un altre 21 de febrer, ara el de 2018, fa tot just hui 3 anys, es promulgara per part de la Generalitat Valenciana una nova llei, la 4/2018, que impulsara, regulara i promoguera el plurilingüisme en el nostre sistema educatiu. Una llei que promulga un model lingüístic educatiu mitjançant el contingut i l'organització del Programa d'educació plurilingüe i intercultural.

Una llei que ve a definir el sistema escolar valencià com un sistema educatiu plurilingüe i intercultural que té com a llengües curriculars el valencià, el castellà, l'anglés i altres llengües estrangeres, i que ordena als centres educatius promoure un ús normal del valencià, considerant les llengües de les minories lingüístiques del centre i generant espais d'intercanvi intercultural, garantint el dret a una educació plurilingüe i intercultural a l'alumnat.

El domini oral i escrit de les dues llengües oficials, el domini funcional d'una o més llengües estrangeres i el contacte enriquidor amb llengües i cultures no curriculars, però pròpies d'una part de l'alumnat formaran part del projecte lingüístic de cada centre educatiu i serà l'única manera de preservar la llengua materna, siga aquella quina siga, garantint-se el dret de tot l'alumnat a assolir el seu potencial màxim pel que fa al coneixement i a l'ús de les llengües, independentment de la procedència sociocultural de les famílies.

Hui, dia de la llengua materna cal més que mai que adeqüem aquesta manera de fer als nous temps, als nous desafiaments, un model de convivència per trobar un "nosaltres" comú, sense discriminacions lingüístiques, on es puga viure en valencià amb la mateixa normalitat que es pot en castellà. Ho aconseguirem? De nosaltres segueix depenent...

“Castelló el centre del món”: cinquanta anys...

Vint de febrer de 1971, dissabte, onze de la nit. Castelló està de festa grossa. Només unes hores abans, un ministre de Franco de visita oficial a la nostra ciutat, el d'informació i turisme, el senyor Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga i que serà recordat per sempre per ser qui va haver de fer front a les amenaces internacionals del 1970 per la condemna a mort dels terroristes d'ETA en l'anomenat procés de Burgos, en un més que patriòtic discurs davant les forces vives de la ciutat, després d'un abundós dinar oferit en el seu honor a les instal·lacions del club nàutic, enaltit pels aplaudiments va arribar a dir: "creo que Castellón tiene todas las características para ser la primera economía de las tres provincias valencianas", més encara "creo que el turismo puede proporcionar a Castellón en esta década unos ingresos superiores a los de la naranja, sin excluir a ésta, siendo un además".

I que feia un ministre de Franco a Castelló un dissabte del mes de febrer? Doncs havia vingut a inaugurar el que al llarg dels 40 anys següents anava a ser l'edifici, marc i escenari de qualsevol esdeveniment fester que a la ciutat es desenvolupara, sobretot tots aquells que es relacionaven en les tradicionals festes magdaleneres, l'edifici poli funcional de la Pèrgola del Ribalta.

Un edifici rodó amb una gran estructura metàl·lica de més que dubtosa estètica, però que en aquell dissabte del llunyà febrer de1971, tant en el seu aspecte exterior com interior, per la seua grandiositat, artística i rica decoració, va enlluernar tots els castellonencs, servint de marc per la proclamació, imposició de bandes i ofrena de flors a la regina de les festes senyoreta Maria Melchor Nos, les seues dames d'honor i les madrines dels diferents sectors, l'acte inaugural.

Cinquanta anys d'aquell moment gloriós per la ciutat. Fins i tot va arribar-se a dir que l'edifici de la Pèrgola de Castelló, com a marc d'espectacles, no estava a l'abast de cap ciutat espanyola. Allò era com diem vulgarment "el no va més".

No, no vaig assistir a la inauguració. He sentit parlar i molt d'aquell moment, de com Salvador Bellés va fer de mestre de cerimònies donant pas a uns i altres, desfilades, parlaments i ofrenes, i que lluït va quedar l'espectacle-actuació del ballet espanyol de l'andalusa Maria Rosa, que com a complement i fi de festa va tancar l'acte.

Però sí que he tingut ocasió després al llarg d'aquests 50 anys transcorreguts de recordar alguns moments amb dues de les protagonistes del moment, dues "Immaculades". D'una banda la que va ser proclamada "dama de abolengo", de la cort de la regina, l'amiga Imma Puig Vicent, amb qui anys després coincidiria en la colla "el pixaví" i, d'altra, la que va ostentar el càrrec de madrina del sector 11 aquell any, la meua cosina, Imma Tirado Sidro.

Mig segle són molts anys, molt camí recorregut, i molts canvis a la ciutat i a la festa. La mateixa Pèrgola, encara en peu, ha perdut tot el seu protagonisme fester a la vegada que  la societat castellonenca ha evolucionat en tots els aspectes, polítics, econòmics i culturals.

El “Movimiento” va deixar pas a la democràcia, la “Junta Central”, va ser substituïda per la “Junta de Festes”, la “Pèrgola” va deixar pas al “Palau”, la festa va deixar de ser “elitista” per ser cada vegada més “popular” i participativa...

Tot i tots hem canviat i molt. Estic molt content d'haver pogut viure aquests cinquanta anys i més encara de recordar hui, quan sabem a ciència certa que per segon any no tindrem magdalena, aquell moment en què Castelló va sentir-se per una nit "el centre del món".

"Carmen Klein, la alemana castellonense por una noche". Una notícia ben curiosa...

Aquest era el titular que "El Baleares" periòdic mallorquí que l'any 1956 pertanyia a l'anomenada premsa del moviment, va publicar tot just fa ara 65 anys; notícia de la qual el diumenge 19 de febrer, el seu germà, el nostre "Mediterraneo", va fer-se ressò a la columna central de la tercera pàgina.

Una notícia que resultava altament curiosa. Feia pocs anys, que renovades les festes magdaleneres el vestit tradicional de la dona de Castelló, impulsat inicialment per la secció de "Coros y danzas" de la Secció Femenina el 1943, començava a popularitzar-se, no sense entrebancs, perquè no hi havia fins a aquell moment cap vestit que poguera representar a tota la província o si més no a la capital, i vet per on, havia d'arribar un concurs que organitzat per la societat mallorquina "Vespa club", celebrat en una famosa sala de festes de Palma, perquè el vestit tradicional de la dona castellonera, aconseguira a ulls del jurat, aixecar-se amb el primer premi, assolint una popularitat mai somniada ni per les autoritats locals ni pels mateixos veïns de Castelló.

I si la notícia va resultar curiosa, encara més ho va ser el fet en saber-se que la dona que va lluir el vestit, no era de Castelló, ni mallorquina, més encara, no era ni espanyola. Es tractava d'una jove alemanya de 19 anys nascuda en Dortmund, de pare alemany i mare mallorquina, que des de la seua infància residia a Mallorca.

A Castelló, quan va arribar la notícia, va pensar-se que, tal vegada la xicota, tindria alguna relació amb la família alemanya d'origen jueu Klein, establerta a Benicarló i que es dedicava a la fabricació d'essències per destil·lació, però res més lluny de la realitat; la xica no tenia cap relació amb els Klein establerts al Baix Maestrat, la qual cosa feia encara més curiós el fet que arribara a triar el nostre vestit per presentar-se al concurs.

Així que, preguntada pel perquè de la seua elecció, no va tenir cap inconvenient en dir que li agradava el vestit andalús i que l'entusiasmava el mallorquí, però va ser el color del seu monyo qui va decantar l'elecció, ja que aquell pèl ros era la perfecta combinació pel vestit castellonenc que va qualificar de "sobrio y gracioso".

No m'he pogut fer amb l'exemplar del "Baleares" on apareixia la fotografia de la senyoreta Klein, llàstima que el "Mediterraneo" no la reproduïra, així que en realitat no sé com anava vestida, si amb el vestit sobri que trobem al gravat que Boronat i Satorre, de la segona meitat del segle XIX,  dediquen als nostre poble, amb el tradicional de llauradora, o tal vegada se li semblava més al que per la dona castellonera Viudes va realitzar el 1948 pel llibre "vestits d'Espanya".

Siga com siga, el gest d'afecte a Castelló i el seu vestit típic va arribar a l'ànima dels castellonencs, iniciant-se les gestions oficials perquè la senyoreta Klein, pogués acompanyar-nos en alguna ocasió festera lluint la seua figura amb el vestit típic del nostre poble.

Arribaria a trepitjar la nostra ciutat en alguna ocasió? Van poder conéixer els veïns de Castelló en algun moment a aquesta noia que a Mallorca, tot i que perquè no dir-ho, fruit d'una casualitat, va fer triomfar les gales primoroses de la dona castellonera? Preguntes a les quals no he trobat resposta...