Anar a peu

Tal vegada la bicicleta, siga en pla o muntanya, pot considerar-se el mode més saludable, eficient i net, per fer desplaçaments curts i fer esport a l'aire lliure,  ja que fomenta l'activitat física, no consumeix energia i, per tant, tampoc produeix emissions contaminants.

Però si volem gaudir de veritat del paisatge, tenir noves sensacions en contacte amb la natura o descobrir indrets urbans per més que de vegades coneguts cada volta diferents, cal anar a peu, sense pressa, caminar a soles o acompanyat, un senzill fet que ens permet escorcollar, observar, escoltar, olorar l'entorn mentre caminem, en definitiva descobrir noves sensacions.

Els avantatges del caminar urbà o recórrer senders i camins són molts i diversos: és saludable, és ecològic, és relaxant, arribant en moltes ocasions a ser divertit. A mi el senderisme, en xicotet grup i practicat de manera periòdica, a la vegada que m'enforteix les amistats, m'ajuda a desconnectar i em va bé.

Però de la mateixa manera que en moltes altres facetes de la meua vida, les restriccions a causa de la pandèmia per Covid-19 m'han posat a prova, també les limitacions de mobilitat per frenar la propagació del virus han comportat malauradament, en el darrer any, canvis substancials en el meu dia a dia, interrompent els meus hàbits socials, entre els quals es trobava la pràctica del senderisme amb els amics.

Aquesta situació mai viscuda m'ha fet veure clar, ara més que mai, que sortir a caminar és una forma d'aclarir la ment i d'ajuda per enfrontar el dia a dia amb més optimisme, per la qual cosa, complint amb les restriccions he continuat fent les meues eixides, amb la parella o a soles, pel poble i el terme, en pla o muntanya.

Tot just ahir vaig fer un tomb per la pedrera de la Torreta, la Joquera i el barranc de l'Albaroc a la partida del mateix nom a Borriol, una ruta botànica i patrimonial, amb tots els sentits ben desperts per copsar els colors de la terra, la vegetació, els conreus, l'encant dels camins i les sendes, amb la intenció de sentir la fresca del ventet i l'escalforeta del sol i escoltar el cant d'algun ocell.

Una ruta que per més que coneguda, va tornar a decebre'm en veure el gran impacte ambiental que el forat de la pedrera està deixant en el territori, a la vegada que meravellar-me en contemplar les enormes roques de rodeno que m'envoltaven i, sobretot, en veure com des de l'ajuntament de Borriol s'ha fet l'esforç de posar en valor, instal·lant panells informatius del ric patrimoni, el trajecte que va des de la pedrera al poble, amb ramal a l'abric del bruixot, unes de les pintures rupestres, patrimoni de la humanitat, més properes a la costa.

Em crida l'atenció i em ve a la memòria la dita "una de freda i una de calenta", el bo i el dolent, el bo d'una banda, Borriol, la ruta, i el dolent per l'altra, Castelló, la pedrera, de la cada dia més difícil integració paisatgística.

Però tornem a l'inici, amics que açò llegiu, tingueu en compte que anar a peu com a pràctica d'allò més bàsic, és un acte que ens connecta amb l'essència humana i que no requereix res superflu, permet recuperar el pur sentiment de ser, redescobrir la simple alegria d'existir, gaudir amb els detalls i percebre els petits canvis del paisatge. Si no ho feu sovint jo us ajude a intentar-ho.

L'acudit diu que córrer és de covards i, seguint amb la broma, diré que caminar és per gent sense pressa i que estima i es meravella de les coses senzilles. L'important és passar-ho bé i per descomptat arribar. Us animeu? Ja em contareu l'experiència...