Hui és un dia especial, és el dia 100 de l'any.

De no saber-ne res en començar el 2020 de la maleïda covid, la comunitat científica ha aconseguit, en poc més d'un any, identificar el virus, seqüenciar-lo i desenvolupar proves per a diagnosticar-lo, i el que és més important, s'han aconseguit les primeres vacunes.

Però tot i això, més d'un any després de l'inici de la pandèmia, i malgrat que la velocitat de propagació de la covid-19 continua a la baixa, el país en general i el nostre poble en concret, es continua ressentint dels seus afectes.

La vacuna és l'esperança, ja que sense llançar campanes al vol, els metges pensen que la vacuna pot tenir, a més de l'efecte preventiu, un altre afegit terapèutic, o això és el que volen que creguem.

Però el procés d'acceptació de les vacunes "fa aigua". Sabem que fins ara, tres han estat les autoritzades per l'administració: la de Pfizer-BioNTech, la de Moderna i la d'AstraZeneca, que com passa amb qualsevol medicament, poden arribar a presentar efectes secundaris.

I ahí rau el problema. Transcorreguts 100 dies des de l'inici de l'any, coincidència amb l'inici de la vacunació, i administrades 12 milions de dosis, amb 7 milions de persones a les quals se'ls ha aplicat com a mínim una dosi, una de les vacunes, la d'AstraZeneca, que ha estat injectada al voltant de 2,4 milions de persones, ha presentat, com a efectes secundaris greus uns esdeveniments trombòtics del tot infreqüents, huit trombosis cerebrals i quatre abdominals, preocupants si, però un percentatge del tot baix, que ha desencadenat la por, incertesa i uns quants recels.

I tot i que el govern no fa massa dies va fer públic que segons el pla de vacunacions, conegut popularment com "el pla Sánchez", a la fi d'agost 33 milions d'Espanyols, haurien, hauríem, rebut la vacuna, ara amb aquest problema d'Astrazeneca, es veu obligat a canviar aquell pla, i en lloc d'inocular l'AstraZeneca a les persones previstes decideix que només es ficarà a persones majors de 60, per evitar les edats en què se suposa hi ha un major risc que és produïsquen els "rars" esdeveniments de trombosi.

100 dies després de l'inici de la vacunació i quan tots esperàvem que "la llum" al final del túnel estiguera cada vegada més a prop, sembla que sofrim un nou revés. Només en el cas que d'una banda, l'esperada vacuna americana, desenvolupada per Janssen, la coneguda com a Johnson & Johnson, o d'altra, la possible aprovació de la vacuna russa sputnik V, i per descomptat alguna de les desenvolupades pel CESIC espanyol, s'afegisquen prompte a les ja actives, podrem reviscolar i tornar a agafar força per véncer aquest mal somni.

Un milió de vacunats al País Valencià dels més de 4 milions de persones majors de 16 anys a vacunar, amb poc més del 6,5% amb la pauta completa, són molt poques persones immunitzades després de 100 dies, així que de moment, les restriccions de les interaccions socials, del comerç, de la circulació o de la restauració, sembla ser l'únic mètode que, mostrant èxit, hem de seguir aquells que encara no estem vacunats.

La pandèmia segueix mostrant un comportament diferent en cada part del país. Mentre unes ciutats caminen en els famosos pics de casos, altres amb prou feines s'han assabentat de la situació. És veritat que a la província de Castelló ens estem acostant a la normalitat, sent la tercera d'Espanya amb menor incidència de casos en els darrers 14 dies, però també ho és que encara estem lluny de tenir la covid sota control. Que a la ciutat ens situem en aproximadament 30 casos per cent mil, és una bona notícia, però que després de 10 dies sense morts, aquesta mateixa setmana s'haja trencat la tendència amb quatre decessos, que eleven a 784 el total de defuncions, és molt preocupant.

Som molts els que ja estem farts i cansats, que tenim ganes de tornar a viure i reviure. Però deixeu-me pensar que les circumstàncies són temporals i que tot i que encara hem de continuar amb mesures de precaució durant els mesos vinents, desitge de tot cor que no hagen de ser 100 més els dies que hàgem de seguir complint al màxim amb les mesures restrictives, mentre arriba aquell desitjat moment, o el de la vacunació segura, malauradament la millor vacuna haurà de seguir sent la prevenció.

L'art d'unir i compartir...

Se l'anomena art culinari, i és una forma creativa de preparar els aliments, depenent molt de la cultura, fins i tot, afirmen els que entenen, que existeix un art culinari característic a cada poble i fins i tot a cada casa. Una gran majoria de plats, de receptes, tenen els seus orígens en les cuines tradicionals desenvolupades al llarg de molt temps, amb rituals de preparació transmesos al llarg de moltes generacions.

Un dels referents més antics de la nostra gastronomia, i tal vegada el plat més conegut arreu del món, siga la paella. Parlem-ne un poc...

Elaborada amb més o menys fortuna, presenta diverses interpretacions i malgrat que els seus orígens cal situar-los a les zones arrosseres del nostre poble entre els segles XV i XVI, per la necessitat dels llauradors de cuinar un plat fàcil de preparar i amb els ingredients que tenien a mà, arròs, caragols que trobaven al camp, conill, ànec, pollastre, carn, tomàquets, fesols, pebrots, carabassó, cebes i safrà per a donar al plat més sabor i aroma, trobem que mai hi ha hagut uniformitat a l'hora de considerar "que és i com ha de ser una veritable paella", ja que el plat admet pràcticament qualsevol ingredient i en cada casa s'utilitzen aquells que més els hi agraden, de manera que mai hi trobarem una paella igual que una altra.

Tal vegada per això, l'any 1987, els puristes del plat, van instar alguns diputats del PP de les Corts Valencianes, a presentar una proposició no de llei, per dotar a la paella de denominació d'origen. Un component de cada formació política que conformaven les Corts, Alianza Popular, Unió Valenciana, CDS, PSOE y EU-UPV van reunir-se en diferents sessions per abordar la qüestió, debatir sobre el tema i amb el propòsit d'arribar a una conclusió global que, mai va arribar a prosperar.

Però la cosa no va acabar ahí; uns anys després, el 2016 la Conselleria d'Educació va crear la Comissió Tècnica per a l'Estudi i Inventari del Patrimoni Immaterial, amb la finalitat doble de protegir el patrimoni immaterial i analitzar les propostes per incloure altres manifestacions amb la categoria que els hi puga correspondre.

Doncs bé, ara en aquests dies, aquesta mateixa setmana, s'ha fet públic que la Comissió, presentada la proposta per part de la regidoria de Turisme de l'Ajuntament de València amb l'adhesió de les tres diputacions provincials, ajuntaments, universitats valencianes, entitats culturals, restaurants i prestigiosos cuiners, ha decidit aprovar la incoació d'expedient per declarar de bé d'interés cultural (BIC) 'La paella valenciana. L'art d'unir i compartir ', per ser un plat tradicional i contemporani al mateix temps, constituir un fenomen integrador i posseir un caràcter representatiu de la societat valenciana, basant-se en les diverses possibilitats que ofereix la seua elaboració, juntament amb la seua rellevància com a icona cultural en el territori espanyol, considerant que aquest plat és un bé únic no només del patrimoni cultural valencià, sinó també a escala nacional i internacional.

Com acabarà la cosa? Com veieu la cosa bé de lluny...

El Ple del Consell i coincidint en l'època de la sega de l'arròs, va declarar el 20 de setembre de 2018 el "World Paella Day", dia internacional de la paella, un dia marcat en el calendari per celebrar que la paella és molt més que una recepta, epicentre de la nostra tradició gastronòmica.

El març del 2019 l'Ajuntament de València, a través de la comissió de turisme, va impulsar la candidatura de la paella com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, amb la intenció que siga reconeguda en l'àmbit internacional.

També aquell mateix any l'escriptor, humorista i amic, Joan Montañés "Xipell" va publicar una obra editada per Unària, basada en els fets del 1987, sota el títol "El concili de l'arròs", ser o no ser de la paella eixe és el dilema.

Fins i tot a les xarxes socials la paella ha entrat en força i la preparació i elaboració del plat s'ha convertit en fenomen social, com a mostra Wikipaella, que des del 2014 presenta respostes organitzades de la ciutadania al desequilibri entre el que és paella i arròs amb coses, o una de les darreres accions al tik tok, xarxa social basada en el vídeo, on una senyora valenciana, Lola Aguilella, aquest 2021 triomfa criticant les receptes que res tenen a veure amb el tradicional plat.

Acaben com acaben les diferents iniciatives si és que algun dia acaben, el que a hores d'ara ací a Castelló tenim clar és que paella és sinònim d'agermanament i de família, i que el fet de compartir el ritual de menjar paella és un signe de germanor i bones relacions amb la resta de comensals. Bon profit!

 

L'embolic lingüístic i temporal de les Pasqües.

De Resurrecció, Primera Pasqua, Diumenge de Pasqua o Diumenge de Glòria, tant es val, hui, 4 d'abril, dia que des del punt de vista de la fe, és la festa més important del cristianisme, per bé que popularment se celebra amb molta més intensitat la Pasqua de Nadal; només cal recordar que popular resulta en aquells dies de l'hivern "felicitar-nos les Pasqües".

I és que els cristians celebrem al llarg de l'any no una, ni dues, sinó tres Pasqües, la de Nadal, commemoració del naixement de Jesús, la Florida, en record de la resurrecció, i la Granada o de Pentecosta, commemoració de la davallada de l'Esperit Sant.

Tanmateix trobem que històricament només hi ha "dues" Pasqües, la primera, la florida, celebració del triomf de la vida sobre la mort, i la segona la de Pentecosta, celebració de la davallada de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'església.

Aleshores està ben dit allò de la Pasqua de Nadal? Ja hem vist que encara que la festa de Nadal siga molt més popular, la festa principal de l'any cristià és la Pasqua de resurrecció. Nadal agafa com a data una celebració comuna a totes les civilitzacions, la del solstici d'hivern, quan el dia comença a véncer la nit i la llum pren la davantera per davant de la foscor, en canvi, la primera Pasqua és la commemoració d'un fet històric que només afecta els creients en Jesús i que se celebra en l'aniversari de quan es va esdevenir: durant les festes de la Pasqua jueva.

Anomenar el Nadal com a Pasqua, si ens limitem al llenguatge mateix i segons el diccionari normatiu valencià, és correcte, són paraules sinònimes, ja que en la tercera accepció de la paraula trobem com a definició de Pasqua "Festes que hi ha des de Nadal fins a Reis", el que ens fa entendre que per Nadal també tenim una Pasqua.

I per què Pasqua Florida a aquesta primera Pasqua? Recordem com l'antic catecisme memoritzat des de menuts recollia l'expressió quan prescrivia als creients "combregar per Pasqua florida"; florida és una denominació popular, perquè té lloc normalment a la primeria de la primavera, època de floració. La denominació de Primera Pasqua sorgeix de la necessitat de diferenciar-la de la 'segona Pasqua' o Pasqua Granada, és a dir, la Pentecosta, anomenada també en alguns indrets Pasqüeta o Cinquagesma, tot just 50 dies després del diumenge de Glòria.

La Pasqua Florida celebra la resurrecció del Salvador, però també és el moment en què el poble celebrava la resurrecció de la naturalesa i de la vida. I aquest triomf de la naturalesa i la vida, l'Església va saber incorporar-lo al triomf de la Vida del Ressuscitat.

I per què Pasqua Granada a la segona Pasqua? Perquè així com la primera Pasqua coincideix amb la primavera, el temps de les flors, la Pasqua de Pentecosta, coincideix amb el temps de la flor ja quallada, convertida en fruit. Aleshores no seria més correcte anomenar a la Pasqua de Pentecosta, com a Pasqua quallada?

I encara més, fa uns pocs anys, la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València va elaborar unes fitxes tècniques amb els vocables valencians de les festes de Pasqua, incloent-hi la diferència entre Pasqua, que feia referència a ell diumenge de Pasqua, i les Pasqües fent referència als distints dies en què se celebra la festa, els anomenats fins fa pocs anys "tres dies de mona", i recordats en tonades populars com aquesta: "Estos tres dies de Pasqua / són tres dies de jugar / les beates que no juguen / venen a dorotejar".

Com deia al començament, açò de la Pasqua és tot un embolic, una complicació d'esdeveniments, de circumstàncies, de les quals no és fàcil aclarir-se. Si li afegim que les dates en les quals cau la Pasqua de Resurrecció canvien d'un any a un altre, un ball en el calendari que avança o retarda totes les celebracions religioses que acompanyen aquestes dates, el revoltim i la confusió està servit! Bona Pasqua o bones Pasqües vosaltres trieu...

 

Semblança: Si allò va passar... açò també passarà.

Diu el diccionari que semblança és la qualitat de compartir característiques comunes entre dos o més objectes, persones, situacions i idees en comú.

Hui dissabte Sant, abans anomenat de Glòria, dia de vetlla en l'esperança de la resurrecció, repassant el llibre de qui fou cronista de Castelló a la fi del segle XIX, el senyor Balbás, he trobat una notícia que, traslladant-me en el temps, he relacionat de manera immediata, per la seua semblança, amb la situació actual de pandèmia que malauradament estem sofrint.

Diu el senyor Balbàs que tot just un dia com hui, 3 d'abril de 1804, fa 217 anys, és traslladat el Sant Sepulcre en processó solemne des de l'església de la Sang fins a la Major, a causa de la terrible epidèmia que afligia al nostre poble. No era la primera vegada que la Santa Imatge realitzava el trasllat; temporals, sequies, malalties o epidèmies, havien estat motius diferents; tampoc seria aquesta la darrera ocasió. La pesta, el còlera o com en aquesta ocasió la febre groga o icterícia, va ser motiu perquè els castellonencs passejaren la imatge en processó, per demanar el restabliment de la normalitat.

I és que la consternació era gran, el desconcert major, en un Castelló que a dures penes arribava als 1000 veïns ja havien mort tres metges, els senyors Fabregat, Falco i Brusca i el Consell havia establert enfront de l'ermita de Sant Roc del Pla un hospital d'infectats i dins la mateixa ermita un altre de convalescents. Per fer front a les despeses de l'epidèmia va demanar-se la generositat dels veïns, arribant-se a recollir 500 lliures, l'equivalent a 1000 sous.

Salvant la distància, aquella febre groga, causada per un virus transmès per la picadura d'un mosquit, manté molta semblança amb la situació actual que estem vivint on una altra epidèmia, la covid, causada també per un virus, que està afectant-nos molt directament, ens té en vil.

Perquè en el cas de la febre groga, a hores d'ara, tot i existir una vacuna efectiva, Stamaril, consistent en un virus viu atenuat, no es coneix cura, per la qual cosa quan persones no vacunades la contrauen només se'ls pot proporcionar tractament simptomàtic.

Després d'haver-la sofrida al nostre poble, encara hi ha països on la malaltia és comuna, sent la vacunació massiva la solució efectiva, però tot i ser administrada en una sola dosi, aquesta es veu limitada pel baix nivell d'existències i la complexitat de la seua fabricació, amb l'afegit que cal repetir-la, per a les persones que segueixen estant en risc de tenir la malaltia.

Vacuna efectiva, cura, vacunació massiva, pfizer, moderna, astrazeneca, una dosi, baix nivell d'existències, complexitat de fabricació... us sonen? Enteneu ara el títol del post?

El passat mes de juny i a propòsit de la pandèmia de la Covid, el Sant Crist de la Sang no va tornar a eixir en processó, de segur que més d'un ho haguera volgut, però perquè els castellonencs poguérem, donant-li un nou sentit a la veneració de la sagrada imatge, i d'acord amb la teologia i el pensament actuals, que no consideren les malalties com un càstig diví, sinó com un fet propi de la condició humana, respecte del qual Déu ajuda a trobar fortalesa, sentit i esperança encara en les circumstàncies més doloroses, va tornar a ocupar un lloc preferent dins la capella.

Ara, quan la incidència a Castelló se situa en el risc de contagi més baix de les darreres setmanes, i suspés tant el trasllat com la processó del Sant Soterrar, la Confraria de la Sang, ha traslladat des de l'urna situada a l'altar fins al túmul processional instal·lat al centre de la capella la imatge del Crist Jacent, a la vegada que va desplaçar fins a les portes de la capella l'estimada imatge de la Mare de Déu de la Soledat, perquè l'un i l'altra, puguen ser venerades.

Semblances? Contra la febre groga no existien medicaments, els únics recursos eren la reclusió dels malalts i el bloqueig de les comunicacions, i la pandèmia va desaparéixer de Castelló pels mateixos processos naturals que durant segles han actuat en el cúmul de plagues que han afectat als éssers humans.

Ara, la situació està resultant molt semblant, amb unes disposicions oficials pràcticament calcades. La ciutat no té muralles ni ermita dedicada a Sant Roc al Pla, però els habitants hem estat confinats durant mesos i continuem observant unes mesures excepcionals. El Crist no ha eixit en processó, però s'hi ha mantingut la devoció. Tot i que la ciència ha avançat, a aquell virus i a aquest se'ls ha tractat anàlogament. O no? Conclusió: si allò va passar, açò també passarà.

 

 

El preu del progrés... no em fa gens de gràcia.

Fins no fa massa anys la relació ciutadana amb les institucions, ja foren públiques o privades, administracions de l'estat, entitats bancàries, ajuntaments, diputacions, hospitals, fabriques, indústries, notaries..., es feien de manera directa, "cara a cara" i deixant constància del tràmit sempre a través "del paper", emprant l'escriptura manual o la màquina d'escriure. Documents que s'arxivaven físicament per un període més o menys llarg de temps.

Amb el pas dels anys i per allò de l'augment del volum de documentació necessari per qualsevol tràmit, i del progrés, els documents "manuals", les màquines d'escriure i el paper de calc, van anar substituint-se per fotocopiadores, fax, pantalles, ordinadors i xarxes informàtiques. Tot semblava més ràpid i fàcil, però prompte va veure's que, tot també era més vulnerable.

Només calia llevar el corrent elèctric i tot es paralitzava. Van buscar-se solucions, creant-se els SAI's, Sistemes d'Alimentació Ininterrompuda, millorant-se els diferents programes emprats, o creant-se en les plantilles de treballadors els anomenats hackers, experts en tecnologia, aquells que amb grans coneixements d'informàtica es dediquen a detectar vulnerabilitats dels sistemes, per evitar fallades de seguretat.

Paral·lelament van aparèixer els cracker's, els pirates informàtics, persones que tenint alts coneixements dels sistemes informàtics els empraven per a crear caos i per a benefici propi, trencant o vulnerant algun sistema de seguretat, penetrant en les xarxes i intentant tenir accés a continguts reservats, és a dir, desenvolupant maniobres ofensives per intentar obtenir el control, fent allò que popularment es coneix com a ciberatacs.

En els darrers anys i a mesura que l'ús de la informàtica ha anat evolucionant, també ho han fet els ciberatacs i ningú, a hores d'ara estem fora de perill. En l'àmbit individual, en els nostres equips personals o a nivell més global, tots en un moment o altre podem quedar bloquejats.

És el que està passant en els darrers temps als ajuntaments, cas del de Jerez, Sitges, Carcaixent, Torrelodones, Arenys de Mar... o Castelló. I és que, aquesta setmana el nostre ajuntament, malgrat comptar amb un sistema de seguretat informàtica que compleix els estàndards exigits en matèria de ciberseguretat per les administracions municipals, del qual s'encarrega la segona empresa més important del món en seguretat i protecció de dades, ha sofert un ciberatac bloquejant-se la seu electrònica, el portal tributari i el sistema informàtic.

S'ha fet públic que el nostre ajuntament acaba de sofrir un "ransomware", és a dir, un segrest de dades, un atac automatitzat que s'ha introduït en el sistema municipal algun tipus de programa nociu que encriptant la informació, restringeix l'accés a determinats arxius i, sembla que demana un rescat a canvi de treure aquesta restricció, perquè tot torne a la normalitat...

S'acaba de publicar hui mateix que els ciberdelinqüents que han hackejat el sistema informàtic demanen per desxifrar les dades, un rescat en bitcoins, moneda virtual difícil de rastrejar, una quantitat que el consistori desconeix, ja que, per recomanació de la Policia Nacional, els responsables municipals no han obert cap enllaç que puga contenir la quantitat reclamada.

L'assumpte no sabem encara com acabarà, però el fet és que aquesta notícia ja perjudica molt, no només els veïns i veïnes que s'han vist afectats en paralitzar-se totes les seues cites, a més en la imatge del mateix ajuntament objecte de l'atac.

I no és cap broma, cap entremaliadura cibernètica, no és aquesta una acció que provoque un dany o perjudici menor, que no revesteix gairebé cap importància, tot al contrari i malgrat que hui, 1 d'abril, se celebra en molts països el dia internacional de les bromes, a mi, no em fa gens de gràcia...