L'embolic de l'avinguda de Lledó.

No va ser fins a l'any 1925, encara no fa 100 anys, quan la nostra ciutat va disposar gràcies a l'arquitecte Vicent Traver d'un primer pla urbanístic que dividia la ciutat en tres zones: el nucli urbà, la zona d'ampliació i la ciutat jardí. Un pla que, malauradament, no va arribar a desenvolupar-se per causa de la guerra, però que va servir de fonament pel creixement de la ciutat.

L'any 1939 un nou pla va redactar-se, orientat fonamentalment a "sanejar" tots els desperfectes de la guerra. Més de 25 anys després del pla de Traver, el 1956, va fer-se realitat un dels elements més significatius, l'obertura de l'avinguda del Rei en Jaume, gran eix nord-sud.

Per regular el gran creixement que la ciutat va experimentar a partir d'aquell moment, l'any 1963 veu la llum un nou PGOU, que malauradament va portar a Castelló al caos urbanístic per la permissivitat pel que fa al nombre d'altures dels edificis, alts i estrets, al costat de les cases tradicionals de dos altures...

A la fi de 1984 es va aprovar un nou Pla, després de més de vuit anys de tràmits, iniciats per l'última corporació franquista. Però aquest pla ja no va poder pal·liar els desastres urbanístics, del centre i en l'eixample de la ciutat. Un nou PGOU, el del 2000, va ser anul·lat pel Tribunal Suprem i el nou plantejament urbanístic de ciutat va sofrir un altre revés.

Passaven els anys i alguna cosa calia fer-se. Els governants municipals del moment, encapçalats per l'alcalde Alberto Fabra van idear per la ciutat allà pel 2007 un PMUS, un Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible, amb un horitzó temporal de 8 anys, fins al 2015, que buscava entre altres la protecció i augment de la qualitat de vida al poble i en particular a les àrees més sensibles i que incloïa una idea "innovadora i agosarada", l'actuació sobre l'itinerari de vianants de l'avinguda de Lledó.

A les eleccions del 2015 els castellonencs vam decidir un canvi de govern, i després de 24 anys de govern del PP, va assumir l'alcaldia el PSPV. Ara, després de legislatura i mitja, l'equip de govern municipal presenta una remodelació de l'avinguda, un projecte valorat en més de 3 milions d'euros i que serà cofinançat amb fons europeus en el marc del programa Feder de creixement sostenible.

Un projecte que pel que fa a l'ordenació del trànsit, proposa que tota l'avinguda siga zona prioritària per al vianant, incloent-hi un carril bici al llarg del recorregut, des de la plaça Maria Agustina a la Basílica de la Mare de Déu del Lledó, evitant que el trànsit siga continu i que ha de transformar tota l'avinguda, dividint-la en tres trams, de Mª Agustina a Tombatossals d'accés permés als vehicles en certs moments; de Tombatossals a la ronda de circumval·lació, permetent-se el trànsit a velocitat reduïda en les dues direccions, amb la creació d'un pàrquing dissuasori, que inclourà zones verdes i de gestió de l'aigua, i el tercer tram, des de la ronda de la basílica fins a aquella, exclusiu de vianants, però permetent-se l'accés a residents, a la vegada que es garanteix en tots els trams l'accés de vehicles d'emergències i de serveis urbans.

Diu l'equip de govern que la remodelació proposada té en compte impactes relacionats amb la mobilitat, medi ambient, salut urbana i aspectes socials, incrementant-se les places d'aparcament, augmentant-se la longitud d'itineraris segurs i introduint un carril-bici al llarg de tota l'avinguda, augmentant la superfície vegetada en més de 200 arbres i per la reducció del trànsit millorant la qualitat de l'aire i del soroll, afegint-se l'obertura de la tanca del parc Rafalafena a l'avinguda, generant un espai de més qualitat i fomentant un major ús d'aquest parc.

Tot sembla perfecte, encertat, correcte i meravellós. Aleshores per què la forta oposició del veïnat i sobretot dels grups municipals de l'oposició? No s'estarà intentant fer un ús polític de la mateixa reforma?

És veritat que al veïnat els hi poden sorgir molts dubtes i que cal explicar molt bé el que pot arribar a suposar la reforma, ja siga en relació a l'accés als habitatges, a l'accés al col·legi, a la possibilitat d'aparcament dels vehicles dels veïns que no disposen de pàrquing,o fins i tot de com compatibilitzar els negocis de la zona amb l'afluència de possibles compradors; tal vegada per això, pengen pancartes als balcons contra la remodelació que, d'entrada, creuen no necessària. Serà qüestió de diàleg no?

Però també resulta estrany que el PP que defensava quan estava al capdavant del govern municipal una actuació sobre l'avinguda, ara des de l'oposició aixeque la veu dient que la reforma és innecessària, que ningú l'ha demanada i que generarà més problemes que solucions. Rar, molt rar... Ètic? Correcte? Ummmm...

Com deia al principi, tot un embolic, una complicació d'esdeveniments, de circumstàncies, de què no és fàcil deseixir-se. Un embolic molt perillós i a hores d'ara amb una perspectiva molt negra. Veure'm en què acaba...

I si cau ací?... Confiem que no.

Fa uns quants anys, crec que va ser a l'estiu del 2014, quan loteries i apostes de l'estat va posar en marxa de la mà de l'agència de comunicació Tàctics, una campanya informativa amb l'eslògan "¿Y si cae aquí?" amb un clar objectiu, comunicar als jugadors de la loteria i al públic en general, que des d'aquell moments, ja podien adquirir-se els dècims de la loteria de Nadal en els prop dels 11.000 punts de venda habituals de la xarxa comercial de loteries.

Un eslògan que va fer-se tan popular que ha anat repetint-se en els darrers estius, i és que el seu encert recau en vincular el ciutadà amb la idea que mai saps on pot tocar la loteria, que pot tocar a qualsevol lloc.

També hui, encara que no haja arribat l'estiu ni s'haja posat en marxa la campanya de la loteria, aquesta és la pregunta que s'estan fent moltes persones d'arreu del món, conseqüència d'una notícia que des de fa ja uns quants dies escampa la por i la preocupació, en referència a la imminent caiguda a la Terra de les restes d'un coet xinés, el Long March 5B, que va ser emprat per a llançar a l'espai un dels mòduls de la futura estació espacial xinesa, i que amb una massa estimada d'entre 17 i 21 tones i una longitud d'uns 30 metres, el converteix en un dels majors trossos de runa que reentraran a l'atmosfera. Un coet que viatjant sense control a una velocitat de 28.000 quilòmetres per hora, podria entrar en l'atmosfera aquesta propera matinada.

Diuen els que entenen, que tot i que la probabilitat que caiga a Espanya ha augmentat un 50% en les darreres 12 hores, les possibilitats que les restes caiguen en algun lloc de la superfície terrestre espanyola segueixen sent molt baixes, que com a màxim les restes sobrevolarien territori espanyol durant menys de tres minuts, però no les tindran totes clares quan el centre d'operacions de vigilància espacial de l'exèrcit de l'aire comunica que està fent un seguiment exhaustiu de la trajectòria del nucli central del coet, en col·laboració amb el Pentàgon dels EUA i el servei de vigilància espacial de la Unió Europea, que esperen que es desintegren abans de tocar terra en qualsevol lloc habitat.

Però la gent ens preguntem: si és dificilíssim conéixer l'àrea concreta de l'impacte i si poden arribar a caure trossos de diferent grandària i pes, que pot passar si cau ací aquesta brossa espacial? No seria millor tractar de desintegrar-lo enviant-li un míssil que el desfera abans d'entrar a l'atmosfera? No són tan sabuts els americans, russos i els mateixos asiàtics per fer front al problema i no haver de jugar a la loteria? Per què no ho fan?

La resposta sembla senzilla, diners, diners i diners. Deu de costar molts milions llançar un míssil amb aquella missió, si fora per aconseguir poder, guanyar una guerra o derrotar un país, de segur que no s'ho pensarien tant, només cal veure les amenaces que entre ells es llancen per qualsevol banalitat. És millor jugar a la loteria i esperar en aquest cas que no ens toque.

Diuen que tenim pocs números, però jo els dic, el nostre número està dins el bombo i ningú pot assegurar que no eixirà, ja que s'ha confirmat que les restes del coet poden precipitar-se en qualsevol part de món, dins d'una franja que supera els 40 graus a nord i sud de l'equador.

És veritat que no és la primera vegada que una nau d'aquestes característiques està en el punt de mira de serveis de vigilància de tot el món; no cal anar massa lluny, recordem com l'abril de 2018 el laboratori orbital Tiangong 1, que estava en desús des de 2016 i que vagava sense control per l'espai, va tornar a entrar a l'atmosfera terrestre sobre l'oceà Pacífic sud, sense causar danys. Ara podria repetir-se una caiguda semblant, clar que sí, però i si no és així?

Probablement no em caurà al meu damunt cap fragment del coet, però les possibilitats no en són zero, i així estem tots a hores d'ara, esperant que el nostre poble o ciutat, malgrat que el pànic infundat, però difós per les emissores de ràdio, televisions i periòdics, no siga "l'afortunat". Si voleu podeu seguir el desenllaç en directe només punxant a sobre COET 

Per si de cas, jo esperant que "no sens aigüe la festa", convide a totes les persones de bé a gaudir al màxim del dia d'avui, de la manera que siga, com si fos l'últim, ja que pot ser o no que ho siga, perquè el plaer és hui, ara i ací, una forma de resistència,

De Consell, Conselleries i Conseller...

Al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua trobem 4 significats per la paraula Consell, la segona de les quals diu: "Òrgan col·legiat amb la funció d'assessorar, d'administrar o de dirigir una entitat". En aquesta línia cadascuna de les carteres en què es divideixen els diferents governs de les Comunitats Autònomes del nostre País, rep el nom de Conselleria i el titular d'una Conselleria rep el nom de conseller, equivalent a ministre en un govern nacional.

Al País Valencià el conjunt de les institucions d'autogovern rep el nom de Generalitat, òrgan conformat pels poders executiu o Consell i legislatiu o Corts, a més d'una sèrie d'institucions consultives, cas per exemple del Consell de Cultura o l'Acadèmia de la Llengua.

El Consell Valencià, com a màxim òrgan del poder executiu regulat per l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Govern, està conformat per un president, un o diversos vicepresidents, dos en l'actualitat, i els consellers, 9 en aquests moments. En total 12 PERSONES. 

Des del 2015, després de les eleccions del maig, i per acord del pacte de Govern PSPV + Compromís + Podem, un jove mestre deL CEIP Gaetà Huguet de Castelló, de poc més de 30 anys, va assumir, no sense reticències inclús dins el mateix Consell, les competències en matèria d'educació, formació professional reglada, cultura i promoció cultural, política lingüística i esport, l'honorable senyor Vicent Marzà Ibáñez.

Han passat quasi sis anys des d'aquell moment, una legislatura i mitja, i moltes han estat les iniciatives portades a termini per aquest conseller, com un augment de nombre de beques menjador, el descens de la ràtio d'alumnes per aula, una major inversió per alumne, una reducció en les taxes universitàries, la creació de les beques salari, el pla edificant, la creació del banc de llibres, o de les aules gratuïtes de 2 anys, o la necessitat de crear un pla, el MULAN, per fer front a la pandèmia de la Covid, i que va suposar la garantia de continuïtat de l'aprenentatge quan va decretar-se la suspensió de les classes presencials .

Accions encaminades a la millora de l'educació en una línia de treball de dignificació de l'escola pública, un ensenyament inclusiu, unes aules coeducadores, una formació continuada de professorat o una millora de les infraestructures educatives, tot i això malgrat els entrebancs judicials soferts d'anul·lació d'algunes retallades de concerts educatius, del decret de plurilingüisme o el pols mantingut amb les universitats privades en relació amb les pràctiques de l'alumnat d'aquelles.

Són moltes les virtuts que conformen el caràcter i la manera de ser de Vicent Marzà, i que marquen els tres eixos fonamentals del rumb del seu treball: la qualitat, l'eficiència en la gestió i la transparència i el diàleg, cas del tarannà dialogant i negociador o l'estima per l'ensenyament i la llengua, però sobretot, cal destacar que Vicent és per damunt de polític una persona normal, que parla normal, que vesteix normal i que allà on es troba actua amb normalitat, preparat i competent, amb idees clares, coherents i explicades sempre sense odi, ni rancors.

I si hui parle del Conseller Marzà, del seu treball i de la seua manera de ser i fer política és perquè tot just el passat dimecres 5 i a la sessió plenària de les Corts, i en contestació a la interpel·lació de la portaveu adjunta del Grup parlamentari Vox, la senyora Llanós Massó, sobre el dret dels pares a la informació, novament el conseller Marzà va demostrar amb coherència i sense aixecar gens ni mica la veu, allò que no els agrada a VOX, l'educació pública i que s'aprenga als centres a pensar de manera plural,buscant una contínua confrontació entre el professorat i les famílies.

Tal vegada alguns dels que açò llegiu podeu considerar que sóc imparcial, però per no caure en aquest parany, us convide a veure tota la interpel·lació, només cal punxar sobre  EL PLE i avançar en la línia del temps per situar-nos a partir del 01:06:25 fins a 01:35:00, n'hi ha per a sucar-hi pa.

Honestedat i coherència són els valors polítics del conseller d'educació, uns valors irrenunciables que sempre ha demostrat en totes les seues accions i intervencions, actuant amb responsabilitat i seny polític, però per damunt d'això amb treball amb normalitat i idees clares en el seu dia a dia per aconseguir mitjançant la defensa de l'educació pública una millora evident i continua dels tres components que caracteritzen les persones: acció, pensament i sentiments. Gran conseller!

Del pa i la valentia dels forners: la teoria dels tres huits.

 A Joan Miravete Sebastià

Forner del Raval de Sant Fèlix

No descobrim res nou si diem que el pa ha estat, des del mateix naixement de la ciutat de Castelló, fa gairebé huit segles, un dels principals suports de la població. En temps antics, potser fins a finals segles XIX, les panaderies no existien tal com les coneixem avui, però sí els forns, que antiquíssims, eren inicialment propietat del Consell, i es llogaven als forners pel seu manteniment i explotació, ja que eren els veïns qui pastaven el pa a casa, cadascú a la seua manera, i el portaven després al forn perquè es cogués.

Els forns al llarg de la història han estat un dels principals motors d'evolució social i econòmica de la ciutat, però fa poc més de 100 anys que, els forners, els nostres besavis, avis, pares, amics o coneguts, en una ciutat que a dures penes superava els 25.000 habitants, van començar a dedicar-se, ells i elles professionalment, a fer pa pels castellonencs.

El pas del forner com a operari que s'ocupava de la cocció del pa, al forner professional que elabora, presenta i posa a la venda el seu producte, porta lligada l'aparició de les primeres nissagues forneres, entre les que cal recordar els Miralles del forn del canyaret,  els Adell, propietaris del mític forn, encara en funcionament, situat entre els carrers d'Amunt i Chapí, o el forn de Nasio, al Grau, entre els carrers de Canalejas i Barceló.

Una època aquella, la de la fi del segle XIX, període de Regència de Maria Cristina d'Habsburg, vídua d'Alfons XII, en què la nostra ciutat comença a adquirir gran importància, iniciant-se la transformació d'una vila fins a aquell moment majoritàriament llauradora en una capital modernai i diversificada..

I si hui recorde aquells temps i aquells forners, aquelles primeres fleques, és perquè tot just hui, 4 de maig de 1890, 39 anys abans de la coronació de la Verge de Lledó, els obrers de Castelló, tal com estava passant en altres ciutats d'Espanya, van desenvolupar una manifestació pacífica reivindicant la distribució diària en vuit hores de treball, vuit hores d'oci i familia i vuit hores de son.

I si a Biscaia, aquestes manifestacions amb ideologia obrerista van desembocar en una gran vaga minera, considerada l'instrument revolucionari inici del moviment obrer i la consolidació del Partit Socialista com a partit de masses entre els treballadors, a Castelló, hui fa tot just 131 anys, van ser els forners qui van declarar-se en vaga, exigint les mateixes condicions: 8 – 8 – 8.

Una vaga que sembla va durar pocs dies, però que va commocionar l'opinió pública de l'època i que va servir perquè també a València, uns dies després i amb durada major, hi haguera, per imitació del moviment popular, també diferents vagues amb el mateix propòsit.

Encara haurien de passar 29 anys, perquè el 1919 el govern espanyol acceptara les demandes dels treballadors, forners i ara també molts altres rams, que incloïen jornada de vuit hores, feta realitat pel "decret de la jornada de hui hores" signat pel Comte de Romanones, president del Consell de Ministres i cap de govern de l'aleshores monarca Alfons XIII.

Vet per on, la teoria de "Els tres huits" basada en el principi conceptual, cada día més actual, de mantenir un equilibri fisiològic i psicològic, social i emocional que ens permet a tots seguir funcionant en aquesta societat cada vegada més exigent, va donar els seus primers passos a Castelló, tot just hui fa 131 anys, de la mà dels forners, que abans, i ara també, han sabut i saben defensar el seu treball artesà, que entre d'altres fites els va portar a convertint-se el 2018 en el millor gremi artesà del nostre país. Per molts anys!

Temps d'espera...

Amb les festes de Lledó "a mig gas", tridu, pontifical i acte popular aquesta vesprada sense processó, amb la festa de la rosa, programada anualment en els caps de setmana del mes de maig, amb molta incertesa i dubtes en aquest 2021, per si podrà realitzar-se o no algun acte, siga serenata o concert, i després de la no celebració per segon any, del carnestoltes, de les festes de la Magdalena i dels actes tradicionals i populars de la Setmana Santa, amb el pas inexorable del temps, hui em ve a la memòria, que va ser el 14 de gener passat, quan fent-se pública la suspensió de tots aquests actes per part del Govern Municipal, s'anunciava un nou emplaçament, una nova reunió, a celebrar al mes de maig amb els distints col·lectius festers amb la finalitat de reavaluar la situació festera.

Doncs bé ja hem arribat al mes de maig. Malgrat que els problemes continuen, quan la crisi sanitària , tot i que va millorant-se cada dia, encara és una realitat que ens colpeja durament, i que a aquest problema sanitari s'haja afegit en les darreres setmanes un altre no esperat, l'atac maliciós dels ciberdelinqüents al consistori, que com a conseqüència directa ha paralitzat en gran manera l'esdevenir diari municipal, aquests fets no haurien de ser motiu suficients per endarrerir la reunió promesa.

I és que encara que fos de manera simbòlica caldria anar pensant en la possibilitat de readaptar alguns dels actes festers que tenim a tocar el calendari: les festes de Sant Pere del Grau i les del patró Sant Cristòfol i no suspendre-les sense haver analitzat amb tots els implicats en el món de la festa, els pros i contres, les possibilitats i dificultats de celebrar-les.

Supose que l'agenda de l'alcaldessa tindrà algun "forat" al llarg de tot el mes i, complint la seua paraula, podrà reunir-se amb el Consell Rector del Patronat de Festes primer, i a continuació amb el col·lectiu fester, per consensuar les decisions a prendre i que es puga eixir, en la mesura del possible, de la incertesa festera d'un futur pròxim.

I de passada, també estaria bé que des de l'alcaldia es fera "un toc" als serveis jurídics de l'Ajuntament que estan revisant des de fa uns quants mesos els que han de ser "nous estatuts" del Patronat de Festes, i així poder elevar-los sense més demora al Consell Rector, pas previ a la seua validació definitiva per part de la corporació. Uns estatuts dels quals tot el món de la festa parla, espera i confia, han d'encetar una etapa de consens i impulsar la modernització de l'organització oficial amb una estructura més dinàmica i àgil que la mantesa fins ara.

És molt important saber esperar, no avançar-se, donar temps al temps, però també és veritat que deixar massa temps d'espera fomenta la incertesa, i és que cal no oblidar que l'espera és esperança i aquella, malauradament, lligada a la paciència de vegades s'acaba, portant-nos a la desesperança.

Cal, d'una banda, adaptar les properes festes a aquests nous temps, garantint en primer lloc la seguretat ciutadana i, d'altra, avançar en una estructura festera que dinamitze la participació, i tot això, en benefici de tots, sense haver d'esperar ja massa...

Com a poble, hem d'evolucionar, experimentar, respondre als nous desafiaments, i ha arribat ja el moment en què des del govern municipal, des de l'alcaldia i la regidoria de festes en primer lloc, i des de totes les associacions festeres després, s'analitze la situació que ens està tocant viure i s'intente, partint de la realitat actual, tirar endavant les manifestacions festeres del nostre poble.

La capacitat d'adaptació festera a la realitat de cada moment i època demana, ara i ací, que el temps d'espera, d'incertesa i d'impàs s'acabe. És ja el moment de demostrar des de l'ajuntament que s'està per la promoció i difusió, oferint suport legal a l'estructura festera, amb l'aprovació dels estatuts i, a la vegada, plataformes, actes, accions concretes, que impulsen al seu torn, l'evolució, creixement i reactivació de la indústria turística i la internacionalitat. Aquest és el meu missatge i el meu desig hui que, hauria d'haver estat festa grossa al meu poble.