Del pa i la valentia dels forners: la teoria dels tres huits.

 A Joan Miravete Sebastià

Forner del Raval de Sant Fèlix

No descobrim res nou si diem que el pa ha estat, des del mateix naixement de la ciutat de Castelló, fa gairebé huit segles, un dels principals suports de la població. En temps antics, potser fins a finals segles XIX, les panaderies no existien tal com les coneixem avui, però sí els forns, que antiquíssims, eren inicialment propietat del Consell, i es llogaven als forners pel seu manteniment i explotació, ja que eren els veïns qui pastaven el pa a casa, cadascú a la seua manera, i el portaven després al forn perquè es cogués.

Els forns al llarg de la història han estat un dels principals motors d'evolució social i econòmica de la ciutat, però fa poc més de 100 anys que, els forners, els nostres besavis, avis, pares, amics o coneguts, en una ciutat que a dures penes superava els 25.000 habitants, van començar a dedicar-se, ells i elles professionalment, a fer pa pels castellonencs.

El pas del forner com a operari que s'ocupava de la cocció del pa, al forner professional que elabora, presenta i posa a la venda el seu producte, porta lligada l'aparició de les primeres nissagues forneres, entre les que cal recordar els Miralles del forn del canyaret,  els Adell, propietaris del mític forn, encara en funcionament, situat entre els carrers d'Amunt i Chapí, o el forn de Nasio, al Grau, entre els carrers de Canalejas i Barceló.

Una època aquella, la de la fi del segle XIX, període de Regència de Maria Cristina d'Habsburg, vídua d'Alfons XII, en què la nostra ciutat comença a adquirir gran importància, iniciant-se la transformació d'una vila fins a aquell moment majoritàriament llauradora en una capital modernai i diversificada..

I si hui recorde aquells temps i aquells forners, aquelles primeres fleques, és perquè tot just hui, 4 de maig de 1890, 39 anys abans de la coronació de la Verge de Lledó, els obrers de Castelló, tal com estava passant en altres ciutats d'Espanya, van desenvolupar una manifestació pacífica reivindicant la distribució diària en vuit hores de treball, vuit hores d'oci i familia i vuit hores de son.

I si a Biscaia, aquestes manifestacions amb ideologia obrerista van desembocar en una gran vaga minera, considerada l'instrument revolucionari inici del moviment obrer i la consolidació del Partit Socialista com a partit de masses entre els treballadors, a Castelló, hui fa tot just 131 anys, van ser els forners qui van declarar-se en vaga, exigint les mateixes condicions: 8 – 8 – 8.

Una vaga que sembla va durar pocs dies, però que va commocionar l'opinió pública de l'època i que va servir perquè també a València, uns dies després i amb durada major, hi haguera, per imitació del moviment popular, també diferents vagues amb el mateix propòsit.

Encara haurien de passar 29 anys, perquè el 1919 el govern espanyol acceptara les demandes dels treballadors, forners i ara també molts altres rams, que incloïen jornada de vuit hores, feta realitat pel "decret de la jornada de hui hores" signat pel Comte de Romanones, president del Consell de Ministres i cap de govern de l'aleshores monarca Alfons XIII.

Vet per on, la teoria de "Els tres huits" basada en el principi conceptual, cada día més actual, de mantenir un equilibri fisiològic i psicològic, social i emocional que ens permet a tots seguir funcionant en aquesta societat cada vegada més exigent, va donar els seus primers passos a Castelló, tot just hui fa 131 anys, de la mà dels forners, que abans, i ara també, han sabut i saben defensar el seu treball artesà, que entre d'altres fites els va portar a convertint-se el 2018 en el millor gremi artesà del nostre país. Per molts anys!