Entre Sant Isidre i Sant Pasqual... dia de la llum.

Va ser el 2017, fa només 4 anys, quan la Conferència General de la Unesco, mitjançant la Resolució 39 C / 40, decideix proclamar el 16 de maig, tal dia com hui, el 136 de l'any, entre les festivitats de Sant Isidre (ahir) i Sant Pasqual (demà), com a Dia Internacional de la Llum, celebració i commemoració amb la clara finalitat de promoure i valore la funció essencial que exerceix la llum en la vida dels ciutadans del món, en tots els àmbits, en les esferes de la ciència, la cultura, l'educació, el desenvolupament sostenible i l'art.

I si en algun lloc o territori sabem molt de llum, sens dubte aquest és Castelló. Ja l'any 2016 per iniciativa de la Diputació castellonenca i amb el ferm propòsit d'acostar la nostra cultura i patrimoni als diferents pobles, van idear-se les exposicions d'art heretat i recuperat, amb el nom genèric de "la llum de la memòria", d'excepcional acollida en totes les seues edicions i recurs turístic i cultural.

Ara, en aquest 2021 l'ajuntament agilitza el projecte de renovació de les lluminàries de la ciutat, amb la reducció a la meitat del cost del consum elèctric, iniciativa que renovant més del 92% de l'enllumenat públic de la ciutat, ens situa com una de les capitals pioneres en l'àmbit estatal en aquest tipus de projectes.

Però si diem llum a Castelló, a tots ens ve a la ment, les festes de la Magdalena, setmana en què presumim de tenir un element únic sobre el qual s'articula tota la celebració, les conegudes 'Gaiates', monuments en què, com no podia ser d'una altra manera, la llum és la protagonista.

Fins i tot cal recordar el moment, l'any 1945, quan es recuperen els monuments de la festa, i davant els dubtes i les tesis sobre si aquells han de cremar-se o no, a imitació de les falles, el vocal de la Junta de Festes, el senyor Juan Antonio Pascual Felip, va tancar la discussió amb la millor definició del "monument gaiater:  "La Gaiata és un esclat de llum sense foc ni fum".

Esclat de llum, altra vegada la llum a la nostra història, la llum arrelada a la festa, tant que des de l'any 1962 i fins al 1973, 12 anys seguits, als cartells i programes oficials a més a més de les dates de celebració festera, hi havia d'aparèixer obligatòriament la frase "fiestas de la luz".

Però el temps no passa debades i els anys fan el seu treball. La ciutat canvia, es modernitza, la llum cada dia que passa envaeix més i més el nostre entorn. La foscor  dels carrers dels primers anys festers, trencada al pas de les monumentals gaiates il·luminades, deixa pas a un continu, diari, variat i innovador enllumenat als carrers, botigues i aparadors.

Les làmpades incandescents d'altres èpoques que produeixen llum per escalfament, van deixant pas a nous sistemes d'il·luminació: els leds, els primers amb una llum vermella, després el groc i finalment, a la vegada que s'allargava la seua durada, aconseguint-se tots els colors de l'arc de Sant Martí.

La tecnologia en control d'Il·luminació, continua evolucionant, apareixen més innovacions en les infraestructures amb fils i sense fils, la domòtica i els controls per ordinador van guanyant terreny en les il·luminacions gaiateres, però, la tecnologia, ja no sorprèn. Allò que la gaiata ens mostra ho veiem en el dia a dia als carrers i edificis, els canvis d'intensitat i tonalitat no resulten ja espectaculars.

Els jocs de llum, per més variats que siguen no són suficient per a considerar la gaiata "un esclat de llum". Moltes altres creacions tenen la llum com a protagonista i li resten "categoria" a les gaiates.

La torre de Cantó, de 604 metres d'altura a la ciutat de Guangzhou, a la Xina, capaç d'il·luminar-se amb dissenys multicolors, l'hotel Yas d'Abud Dhabi il·luminat amb dissenys i colors diferents al llarg de l'any, el Busan Cinema Center de Corea del Sud, amb dos sostres voladissos, un d'ells el més gran del món amb més de 20.000 llums led o El Lotus Center de Wujin a la Xina, edifici que pren la forma d'una flor de lotus florint, i integra un sistema d'il·luminació nocturna ideat per contenir una sèrie de combinacions de colors naturals canviants,  mostrant les tres etapes de la flor, quan és jove, madura i quan s'obre, són alguns dels elements actuals que, en una terra on no hi ha distàncies, competeixen en espectacularitat, i enfront dels quals les nostres gaiates tal com són concebudes ara, res tenen a fer...

Ja no es tracta de fer de la nit dia, ara cal reinventar l'ús de la llum si volem potenciar la gaiata com a estructura, símbol i element estètic; cal anar més enllà del barroquisme i d'una estructura carregada de llum, cal innovar i arriscar. No, no és fàcil, però ningú diu que ho siga. Jo només llance les meues reflexions hui, 5é dia internacional de la llum...

Signaré.

Per donar resposta a una actuació administrativa concreta, segons els termes especificats per la llei, amb la finalitat d'aportar informació que es considera que és rellevant per al procediment, siga per recórrer una sanció o presentar alguna petició, aportar valoracions o dades a diferents expedients administratius, els ciutadans disposem d'un dret, són les al·legacions, documents que han de ser tinguts en compte per l'òrgan competent en redactar la proposta de resolució corresponent.

Generalment existeix un termini per fer ús d'aquest dret que varia en funció del procediment de què es tracte. Tal vegada les al·legacions més comunes són aquelles que es presenten per fer front als procediments sancionadors de les infraccions de trànsit o circulació, o les excuses a les juntes electorals de zona per no anar a les meses electorals.

Tot i que el procés ve de lluny, no fa massa dies, la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, va instar a l'ajuntament de Castelló, en compliment de la llei 14/2017 i 52/2007, a iniciar un nou procediment, aquell que estudia la retirada de la Creu del Ribalta, en considerar-la un "vestigi franquista" a la ciutat.

Procediment que va iniciar-se en el moment en què la regidora de Memòria Democràtica, Verònica Ruiz, va signar el 30 d'abril passat el decret d'incoació de l'expedient, i fóra publicat el primer de maig en el Butlletí Oficial de la Província (BOP), obrint-se un període d'al·legacions de 15 dies hàbils perquè quantes persones estiguen interessades al·leguen i presenten els documents i justificacions que estimen pertinents, a favor o en contra de la retirada del monument.

Novament la societat castellonenca ha de posicionar-se. I ara, com abans, trobem organismes, institucions, associacions i veïns en particular que consideren el fet de la retirada de la creu com innecessari, al costat d'altres que ho consideren un acte de justícia que, també es tradueix en l'àmbit polític municipal en un nou enfrontament entre l'equip de Govern i l'oposició.

Argumentacions històriques i jurídiques a favor o en contra estan arribant-me en aquests dies perquè prenga un partit o altre, convidant-me a presentar al·legacions a títol personal, arribant a facilitar-me el document ja elaborat i havent només de signar-lo; més fàcil impossible.

Unes, com defensa l'equip de govern, amb el propòsit de demostrar que no és un símbol religiós, que es tracta d'un vestigi franquista, construït amb un objectiu clar, defensar el bàndol feixista de la Guerra Civil, espai que durant molts anys va ser lloc de reunió per manifestants d'extrema dreta; altres tractant de convéncer-me que es tracta d'un símbol cultural, que no té res a veure amb un punt de concentració d'exaltació a la dictadura, que el sentit de la Creu com a relíquia del franquisme va desaparéixer fa anys i que, en l'actualitat, la creu és un homenatge que la ciutat manté les víctimes de la violència, a més a més de considerar-se un monument artístic.

Com a ciutadà catòlic i practicant i d'acord amb les meues creences, hi ha moments en què pense que la Creu, que és símbol de l'amor de Déu a totes les persones, manifestació de la força salvadora de l'amor, no hauria de ser retirada d'aquell lloc, però a la vegada pense que el monument, malgrat el pas del temps, vulguem o no, continua mantenint una simbologia i un nom associats al franquisme, no ajudant gens ni mica a oblidar els valors autoritaris i bèl·lics d'una època passada i fosca del país, allunyats dels valors de pau i llibertat que tractem d'aconseguir dia a dia.

Tot i estar fet un embolic i costar-me molt posicionar-me, després d'analitzar una volta i una altra les afirmacions d'uns: "acció que pretén deixar de perpetuar una situació "guerracivilista", i superar-la per la via de la conciliació", "la retirada de la Creu per recuperar la dignitat democràtica", i les dels altres: "nos van a tener enfrente", "persecución de la izquierda más radical a nuestros símbolos religiosos", o "la libertad religiosa por encima del odio", finalment he pres una decisió: signaré.

Presentaré la meua al·legació, instant no a destruir el monument, sinó a reubicar la Creu dels Caiguts de parc Ribalta en el vell cementiri de sant Josep, com a un lloc de memòria, amb una inscripció als seus peus en la qual s'explique tota la seua història, des que es va construir, passant pels canvis en la seua inscripció, fins a l'actualitat.

La meua voluntat no és que la Creu desaparega, que siga destruïda. No podem ni devem esborrar la història, però no vull tenir sobre la meua consciència el dubte si, no posicionant-me, he contribuït a l'exaltació dels odis, dels missatges, d'un règim dictatorial, que Déu vulga mai torne.

Dades errades, errònies o incompletes

Els sinònims errat i erroni fan referència a una situació equivocada, a un concepte o judici fals, o una acció desencertada, significats que corresponen al vocable error. D’altra banda, si una informació està mancada de perfecció, és deficient, es diu que esta incompleta.

En aquest mes de maig, el principal que a la ciutat dediquem a honorar la figura de la patrona, la Verge del Lledó, resulten del tot curioses, unes situacions equivocades, per no dir falses o desencertades que en referència a la reial confraria del Lledó, apareixen en diferents llocs i espais, generant incredulitat, abandonament o simplement deixadesa.

El primer cas fa referència al web oficial de la basílica que en un dels seus apartats i per donar a conéixer amb major profunditat tot el que la Confraria del Lledó suposa per la ciutat, enllaça un web que no funciona:www.cofradiadelledo.com

Un web que és de suposar va ser creat fa ja uns quants anys i que ha quedat obsolet, que en el seu moment va estar canviat o modificat i que, en aquest cas, ningú s'ha encarregat d'actualitzar, demostrant directament el poc interés que des de la gestió de la pàgina es té pel seu manteniment, i el poc de cas que des de la mateixa confraria hi ha perquè els visitants del web de la basílica puguen apropar-se a la institució. Ací vindria com anell al dit aquella dita de "casa de tots, casa de ningú".

No puc jo desfer l'entort, simplement en adonar-me'n vull fer-ho públic, i esperant que tinga el ressò i arribe on haja d'arribar, siga prompte solucionada l'errada. De totes maneres per evitar-vos rebuscar a les xarxes, ací us deixe l'enllaç de la pàgina actual de la confraria: www.cofradiadellledo.es, que dit siga de passada resulta, del tot incomprensible i una mica o prou indignant, que tot el que publica ho faça només en castellà, oblidant-se del valencià, llengua oficial i materna de molts dels fidels i confrares.

Però parlava a l'inici d'aquest escrit de situacions equivocades, errònies, i vet per on, també hui m'he trobat amb una altra informació que m'ha deixat una mica descol·locat.

Al mateix enllaç del web de la basílica comentat anteriorment, trobem aquesta referència: "La lloable Confraria de la Gloriosa i Immaculada Verge Maria del Lledó, va constituir-se a la segona meitat de segle XVI, sent una de les institucions més antigues de la ciutat de Castelló. En 1559, el bisbe de Tortosa, Ferran de Lloaces, a petició del Consell Municipal de Castelló, va aprovar la creació de la Confraria".

D'aquesta ressenya es desprén que, fundada només 11 anys després de la Molt Il·lustra Confraria de la Puríssima Sang de Jesús, la primera germandat penitencial castellonenca, en l'actualitat haurà complit o estarà a punt de fer-ho, 462 anys d'existència. Res ens fa dubtar que així haurà estat.

Però, si observem a l'obra publicada el 1892, "El libro de la provincia de Castellón", en l'apartat efemèrides, pàgina 531, en referir-se al dilluns 12 de maig de 1597, diu l'autor, el cronista Balbàs: "El Vicario general de Tortosa aprueba la fundación de la cofradía de Nuestra Señora de Lidón", de manera que la confraria tal dia com ahir complia 424 anys.

Seran 462 anys tal com afirma el web de la basílica o 424 com publica Balbàs? 38 anys de diferència entre més de quatre segles, si voleu no van a cap lloc, però sent la data d'una fundació/creació tan important per la nostra ciutat, caldria filar més prim i deixar constància que va ser el 1559 quan els Jurats de la ciutat van demanar al bisbat de Tortosa l'aprovació (fundació) de la confraria, però que va tardar-se 38 anys a aprovar-se pel vicari general de la diòcesi els seus primers estatuts (creació).

És una veritable llàstima que en moltes ocasions i per deixadesa les dades importants apareguen desfasades o incompletes perquè no tota la informació disponible haja estat observada i contrastada. En aquest cas, dos elements essencials, un enllaç web que no funciona i una data fundacional/creacional diversa, un inconvenient més per al coneixement social de la història del nostre estimat Castelló.

No s'hauria d'esperar més...

No és discutible ni discutit per ningú, està fora de qualsevol dubte, la importància de les festes tradicionals de la Magdalena a Castelló i el seu impacte social i econòmic a la ciutat. Després de la supressió de les festes del 2020 i la no celebració de la setmana festera quan tocava, en temps de Quaresma d'aquest 2021, i havent-se aprovat a proposta de la Junta de Govern el canvi de festiu local, primer pel ple extraordinari de l'ajuntament de l'1 de març, ratificat per la Conselleria d'Economia el dijous 4 del mateix mes, del dilluns 8 de març a divendres 10 de setembre, restava en l'aire, i sempre coneixent l'evolució sanitària de la pandèmia, la possibilitat de celebració d'unes festes el segon cap de setmana llarg de setembre.

Unes festes que mai serien de la Magdalena, ja que aquesta està lligada al tercer diumenge de Quaresma, però que permetrien rescatar una part dels actes festius, i que suposarien una injecció d'oxigen per als sectors festers després de dos anys en blanc i amb una difícil situació econòmica.

Han transcorregut 2 mesos des d'aquell moment, en què, consensuada entre el món fester i l'equip de govern municipal la suspensió de la setmana de Magdalena, van emplaçar-se de mutu acord a una nova reunió al mes de maig per, analitzar la situació i decidir sobre les festes de setembre, reunió que encara a dia d'avuí no s'ha celebrat.

Ara, abans de ser convocada aquella reunió, des de la Conselleria de Sanitat la mateixa consellera, la senyora Barceló informa que tant les activitats falleres com qualsevol festa tradicional o popular podran celebrar-se a la Comunitat Valenciana a partir de l'1 de setembre. Una data que ha de suposar el punt de partida per a qualsevol classe de celebració popular o tradicional, malgrat que la data exacta l'ha de decidir cada col·lectiu, garantint-se un marge de temps important i més possibilitats de controlar la pandèmia amb l'augment de la vacunació en els pròxims dos mesos.

Sembla que podran autoritzar-se festes sempre que es complisquen les mesures sanitàries que en aquell moment estiguen vigents, amb l'acotació bàsica d'evitar les aglomeracions de tota mena, tant de personal de dins de la festa, com de la gent que acudisca als actes.

Aquestes afirmacions ja ha donat peu a què des de la Junta Central Fallera i en relació amb les Falles, s'anuncie la convocatòria d'una Assemblea de presidentes i presidents per traslladar-los la informació rebuda i debatre, votar i prendre les decisions pertinents, i iniciar els treballs en els protocols necessaris per a la celebració dels actes consensuats.

D'altra banda, des d'Alacant tampoc s'ha tardat a reaccionar, i l'alcalde Barcala i el regidor de festes el senyor Jiménez, han remés als foguerers i barraquers un qüestionari per conéixer la seua opinió sobre si cal plantar monuments en 2021 o s'ajorna a l'any vinent, esperant prendre una decisió abans de fixar una nova data, tot i que, a hores d'ara, per a la tradicional setmana de Fogueres l'únic acte previst, el 24 de juny, festivitat de Sant Joan, és la missa oficial.

Des de la Federació valenciana de Moros i Cristians, després de l'assemblea celebrada el passat dia 5, les comparses que componen la Federació, han donat el consentiment per a l'inici dels tràmits administratius tendents a la celebració de les festes a l'octubre, que en els millors dels casos se circumscriuria a Ambaixades, Alardos i Entrades.

I Castelló? Sembla que ens quedem enrere. No s'hauria d'esperar més. Caldria que des de l'alcaldia i la regidoria de festes es prenguera alguna decisió, s'aportara alguna proposta al món fester, que fora debatuda des del seny i amb una anàlisi rigorosa de la situació, que es deixara oberta alguna porta a l'esperança, que es demanara l'opinió dels diferents col·lectius, que es buscara un consens que es portara a l'assemblea festera i que es prengueren unes decisions que satisferen a tots.

No és tasca fàcil, però si les ciutats germanes ja han iniciat el procés, nosaltres no hem de ser menys i demostrar, una vegada més el nostre ben saber fer fester, amb voluntat i ganes, amb esperança i amb la il·lusió intacta. Ara és ja el moment, no s'hauria d'esperar més!

 

Els 12.000 eucaliptus del pinar...

El parc del Pinar, al Grau, va ser fins al segle XIV propietat del Compte de Trastàmara, títol que ostentava Enric II de Castella abans d'accedir al tro el 1369, passant a propietat del municipi de Castelló quan el consell municipal decideix comprar-lo.

Aquest paratge, que originalment comptava amb una extensió superior a les 200 hectàrees, des d'aquell moment de l'edat mitjana no ha deixat d'estar mai profundament arrelat a la història de la ciutat i del districte del Grau. Des del moment de la compra el pinar va ser la font de la qual els grauers obtenien fusta per a llenya i per construir les barraques, una activitat comunal que davant la dràstica reducció de la seua massa forestal, va haver de regular-se al segle XVIII.

Malgrat que el principal arbre del pinar, com el seu nom indica, era el pi blanc, des que què el 1860, Fra Rosendo Salvat, missioner a Austràlia, va introduir a Galícia l'eucaliptus, per ser un arbre que s'adaptava molt bé als terrenys fangosos, que absorbia molta aigua, que drenava i a la vegada transmetia propietats antisèptiques i repel·lents dels mosquits, per ser un aliat contra la malària, a la vegada que tenia un ràpid creixement, va escampar-se ràpidament per tot el país i, tal dia com avui, de fa 132 anys, l'any 1889, l'ajuntament de Castelló, per repoblar, sanejar i embellir el paratge, procedeix a la plantació de 12.000 eucaliptus.

De les més de 700 varietats d'aquest arbre que hui es coneixen, dos són predominants a Espanya, el blanc, àmpliament distribuït a Galícia i el vermell amb una distribució més interior. No diuen les cròniques de l'època de quina varietat va repoblar-se el pinar, però és de suposar que fora el blanc, per ser aquell qui presenta una major resistència a la salinitat, un major desenvolupament i vigor, que prefereix un sòl extremadament salí i fins i tot creix millor sobre una capa freàtica salobre, com és la del nostre pinar.

Però el temps no passa debades, i més de 100 anys tot ho canvien, també el pinar., i els eucaliptus van començar a generar seriosos problemes al pinar, des del fre al creixement d'altres espècies a causa de la fullaraca que desprenen i la minva d'aigua i nutrients per a la resta de la vida verda, fins a les poc propícies propietats fisicoquímiques per a la formació del necessari humus per l'equilibri de l'ecosistema, de manera que, uns anys després, aquella plantació de 12000 eucaliptus, no va tenir continuïtat i, a hores d'ara, tal com podem comprovar mitjançant la pàgina, turisme-Castelló, en referència als ARBRES DEL PINAR, dels 2952 que hi ha censats, de 7 espècies diferents, no apareix ja cap ni un eucaliptus.

Això no vol dir que no tinguem eucaliptus a la nostra costa. De segur que tots teniu al cap algun exemplar. No fa massa anys, el 2014, essent regidor el senyor Gonzalo Romero, van realitzar-se la tala de huit exemplars que hi havia a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, entre la séquia de l'Obra i el camí de la Ratlla de Benicàssim, a causa de les molèsties i l'aixecament de rajoles de la vorera del passeig. Tot i això encara en restaven uns pocs.

Fa pocs de temps, als inicis del 2020, i en la darrera remodelació de la platja del Gurugú, a la zona coneguda popularment com a Ortega Platja, el nou traçat va respectar la vegetació existent, composta principalment per palmeres i algun eucaliptus, que si ens acostem, podrem comprovar com van quedar integrats en el conjunt.

I si seguim direcció Benicàssim, després de la Ratlla, dins el terme veí, en l'anomenat passeig marítim sud, encara podrem contemplar vora 50 eucaliptus, alguns de gran volum, considerats en algun cas com a arbres singulars.

Una altra època, uns altres temps, una altra manera de concebre la ciutat, els espais comuns, els parcs, una altra manera de veure la biodiversitat, unes altres modes, uns altres costums, unes altres necessitats, un mateix poble, Castelló.