Els 12.000 eucaliptus del pinar...

El parc del Pinar, al Grau, va ser fins al segle XIV propietat del Compte de Trastàmara, títol que ostentava Enric II de Castella abans d'accedir al tro el 1369, passant a propietat del municipi de Castelló quan el consell municipal decideix comprar-lo.

Aquest paratge, que originalment comptava amb una extensió superior a les 200 hectàrees, des d'aquell moment de l'edat mitjana no ha deixat d'estar mai profundament arrelat a la història de la ciutat i del districte del Grau. Des del moment de la compra el pinar va ser la font de la qual els grauers obtenien fusta per a llenya i per construir les barraques, una activitat comunal que davant la dràstica reducció de la seua massa forestal, va haver de regular-se al segle XVIII.

Malgrat que el principal arbre del pinar, com el seu nom indica, era el pi blanc, des que què el 1860, Fra Rosendo Salvat, missioner a Austràlia, va introduir a Galícia l'eucaliptus, per ser un arbre que s'adaptava molt bé als terrenys fangosos, que absorbia molta aigua, que drenava i a la vegada transmetia propietats antisèptiques i repel·lents dels mosquits, per ser un aliat contra la malària, a la vegada que tenia un ràpid creixement, va escampar-se ràpidament per tot el país i, tal dia com avui, de fa 132 anys, l'any 1889, l'ajuntament de Castelló, per repoblar, sanejar i embellir el paratge, procedeix a la plantació de 12.000 eucaliptus.

De les més de 700 varietats d'aquest arbre que hui es coneixen, dos són predominants a Espanya, el blanc, àmpliament distribuït a Galícia i el vermell amb una distribució més interior. No diuen les cròniques de l'època de quina varietat va repoblar-se el pinar, però és de suposar que fora el blanc, per ser aquell qui presenta una major resistència a la salinitat, un major desenvolupament i vigor, que prefereix un sòl extremadament salí i fins i tot creix millor sobre una capa freàtica salobre, com és la del nostre pinar.

Però el temps no passa debades, i més de 100 anys tot ho canvien, també el pinar., i els eucaliptus van començar a generar seriosos problemes al pinar, des del fre al creixement d'altres espècies a causa de la fullaraca que desprenen i la minva d'aigua i nutrients per a la resta de la vida verda, fins a les poc propícies propietats fisicoquímiques per a la formació del necessari humus per l'equilibri de l'ecosistema, de manera que, uns anys després, aquella plantació de 12000 eucaliptus, no va tenir continuïtat i, a hores d'ara, tal com podem comprovar mitjançant la pàgina, turisme-Castelló, en referència als ARBRES DEL PINAR, dels 2952 que hi ha censats, de 7 espècies diferents, no apareix ja cap ni un eucaliptus.

Això no vol dir que no tinguem eucaliptus a la nostra costa. De segur que tots teniu al cap algun exemplar. No fa massa anys, el 2014, essent regidor el senyor Gonzalo Romero, van realitzar-se la tala de huit exemplars que hi havia a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, entre la séquia de l'Obra i el camí de la Ratlla de Benicàssim, a causa de les molèsties i l'aixecament de rajoles de la vorera del passeig. Tot i això encara en restaven uns pocs.

Fa pocs de temps, als inicis del 2020, i en la darrera remodelació de la platja del Gurugú, a la zona coneguda popularment com a Ortega Platja, el nou traçat va respectar la vegetació existent, composta principalment per palmeres i algun eucaliptus, que si ens acostem, podrem comprovar com van quedar integrats en el conjunt.

I si seguim direcció Benicàssim, després de la Ratlla, dins el terme veí, en l'anomenat passeig marítim sud, encara podrem contemplar vora 50 eucaliptus, alguns de gran volum, considerats en algun cas com a arbres singulars.

Una altra època, uns altres temps, una altra manera de concebre la ciutat, els espais comuns, els parcs, una altra manera de veure la biodiversitat, unes altres modes, uns altres costums, unes altres necessitats, un mateix poble, Castelló.