Un enderroc de fa cent anys...

Pel que fa a la ciutat de Castelló són bastants les notícies documentals que parlen de l'existència de diferents hostals des de la segona meitat del segle XVIII , en què Carles III va obrir el camí de França a Cadis per València, amb parada a Castelló.

Tal vegada i per molts anys dos van emportar-se la merescuda fama, la de l'Àngel al carrer Major i la del Lleó, coneguda després com la del ferrocarril, a l'antic Pla de Tirado, després Porta del Sol.

De la Posada del Lleó, regida per Juan Fortis, o tal vegada Fabris?, partien cotxes tirats per cavalls , diligències, que permetien arribar fins a Barcelona o València i des d'allí a qualsevol lloc d'Espanya. 3 diligències diàries a València, 12, 16 i 22 hores i una a Barcelona a les 8 de la vesprada. És clar que el viatge no era gens còmode ni ràpid, per posar un exemple, la diligència que partia cada nit a les deu, arribava a València dotze hores més tard, després de recórrer durant tota la nit, els descuidats camins del trajecte.

També des d'aquella posada o parador del Ferrocarril, eixien altres diligències amb destinació als principals pobles de la província, Nules, Onda, la Vall d'Uixó, Sant Mateu o Morella, amb trajectes que podien arribar fins a les 11 hores de durada, amb uns preus mínims de trajecte a Benicàssim o Borriol de 0,40 pessetes.

Amb tot aquest tràfec humà, unit a l'expansió de la ciutat, als inicis del segle XX, La Porta del Sol, va constituir-se en el nou centre econòmic i social de la ciutat, confluència de camins procedents d'altres localitats i lloc de reunió social amb els cafés, hotels i posades, conformant un entorn urbà amb edificis de rellevant interés arquitectònic.

Així el 1903 obre les portes, enfront de la posada del Ferrocarril, en el solar de l'antic "cuartel" del Rei, la fonda Europa, que el 1923 es convertirà en l'hotel "Suizo"; el 1909 ocupa un lloc important entre els carrers de Falcó i Gasset "el mercantil" en un imponent edifici i d'entranyable record, i el Palau dels Tirado que era des del 1865 la seu del Casino, l'any 1923 és remodelat.

El 1920 el Cercle Mercantil posa en marxa la iniciativa per al nou Banc de Castelló. Un cop constituït el Consell d'Administració del banc i amb D. Enrique Gimeno Tomás com a president, l'entitat necessita adquirir uns terrenys al centre de la ciutat on aixecar el nou edifici, a prop de la seua seu, decidint-se la compra de la Posada del Ferrocarril i el seu posterior enderroc per la creació de les oficines del nou banc.

Tal dia com hui de fa cent anys, a la segona pàgina de "l'heraldo" apareix la notícia de la subhasta per l'enderroc de l'edifici de la posada per 6.923,97 pessetes, amb l'obligació per part de l'adjudicatari de deixar net el solar i perfectament separats tots els materials aprofitables d'aquest.

No sabem qui va ser el guanyador de la subhasta, però és ben cert que sobre el solar va aixecar-se i inaugurar-se l'any 1923 un nou i impressionant edifici, obra de l'arquitecte Francesc Tomàs Traver, que ara, quasi cent anys després, continua donant aixopluc a una entitat bancària, Caixabank, després d'haver estat seu del primitiu banc de Castelló i després del Banc de València.

Així, sobre aquell solar cantonada amb la Porta de Sol i el carrer Trinitat, podem veure majestuós un edifici amb un marcat caràcter eclèctic i que disposa de plata baixa, entresòl i tres plantes superiors, amb accés principal a través d'una escalinata per la cantonada, estant en origen la porta flanquejada per dues columnes d'ordre gegant avui lamentablement desaparegudes a causa d'una reforma així com unes escultures de tall clàssic que existien en els extrems d'aquesta obra de l'escultor castellonenc Joan Baptista Folía.

El patrimoni artístic desaparegut o els vestigis que resten, coneguts a través de testimonis orals, gràfics o documentals, són fonts de la memòria del nostre poble constituint pàgines importants del nostre passat que deuen ser coneguts, amb l'obligatorietat de transmetre'ls a les noves generacions. L'expansió urbanística, l'especulació del sòl i la permissivitat van permetre els enderrocs incontrolats.

Ara, alguna cosa ha canviat, ho veiem amb la reforma i treball minuciós realitzat a l'antic hotel "Suizo" per part de "Cajamar", que habilitant el seu interior per ubicar les noves oficines de la seu de l'entitat a la ciutat, ha permés mantenir els elements originaris de la seua estructura com la façana i l'escala principal. Aquest és el camí...

 

El temps de la no fruita...

La fruita és el fruit de determinades plantes. Segons com siga la llavor que conté el fruit, les fruites poden ser de pinyol, amb llavor gran i corfa dura, cas de l'albercoc o la bresquilla, de llavors petites i de corfa menys dura, com ara la pera i la poma, o de gra, aquelles que tenen infinitat de llavors minúscules, com la maduixa o aquella de la que hui vull parlar-vos, la figa. Segur? Això no és del tot cert...

Diu una dita popular: "La figa per ser madura ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals". En realitat la figa en ser un siconi, una infructescència que s'ha format a partir d'una inflorescència, és considerada, des del punt de vista botànic un fals fruit, no com un fruit en si mateix, sinó com un receptacle que conté centenars de petits fruits que vulgarment anomenem "pinyolets" o llavors, però que sorprenentment, són les seues flors; per tant una figa no és una fruita i el que potser creuríem que són llavors, són realment flors. El "fruit" de la figuera no és tal; és en realitat una infructescència, procedent d'un receptacle carnós que oculta en el seu interior a les flors, masculines, femenines i estèrils.

Les figues, quan ja estan madures, es tornen extremadament atractives com a aliment per a una gran diversitat d'ocells. Aquests juguen un paper molt important en la propagació de noves figueres, ja que al consumir les figues també ingereixen les llavors i les dispersen.

És cert que la majoria de les figueres que es conreen a la Plana i a la resta del País, són partenogenètiques, i que per selecció artificial, s'ha aconseguit que siguen capaces de madurar les figues sense fecundació, no sent ja necessària l'acció de les anomenades vespes de les figues.

Les figueres poden ser de dues varietats, les uníferes, d'una sola collita anual, generalment al mes d'agost, "per sant Llorenç, figues que tens", o bíferes, de dues collites, una de figaflors, que maduren ara, pels voltants de Sant Joan, i l'altra de figues, des de mitjan agost.

Les que ací a la Plana de Castelló són conegudes com a figaflors, la primera collita de les figueres que en fan dos cada any, a molts altres llocs, sobretot al sud del País Valencià i a les Illes s'anomenen bacores, breveres, o per allò del temps de la seua maduració, figues de sant Joan, unes figues de pell molt fina, més grans i sucoses que les de varietat unífera, entre les quals destaquen les varietats blanca, napolitana, de la goteta de mel i de Coll de dama.

Les figues flors, entre les quals destaca la colar, normalment es consumeixen en fresc mentre que les figues de varietats d'una sola fructificació anual, tot i ser en general més xicotetes, es consumeixen tan en fresc com en sec.

No hi ha millor plaer que assaborir una figa fresca acabada de collir junt la soca de l'arbre, però quin goig menjar figues quan no és el seu temps. Conten els vells llauradors de la Plana que antigament, sempre en portaven de seques dins les butxaques,al saquet o al cabasset, per fer més curt el temps entre menjades.

No és difícil assecar figues, en principi només cal una bona collita i uns dies assolejats. S'assequen al sol senceres, després es fornegen una mica, s'escalden i s'eixuguen de nou al sol. Es col·loquen ben pitjades dins una caixa de fusta i s'assaonen amb una mica de timonet i fulles de garrofer. Acompanyades amb formatge i anous o ametlles torrades són "menja de déus". Oi que no se us ocorreria mai anomenar-les fruites?

En realitat són flors invertides que creixent dins d'una beina en forma de pera, després maduren convertint-se en la figa. Per molts anys va pensar-se que la figuera no produïa flors i que directament produïa fruits, però no, no és així, estem enfront de una "no fruita", de la mateixa manera que les carxofes en realitat no són fruits, sinó flors, i que les tàperes són una espècie de brots en escabetx.

Així que tot i que ja podeu gaudir de les primeres figues flors de l'any, i que als mercats les trobarem a la secció de les fruites, no oblideu que en realitat no ho són.  I esperem que la collita de bacores siga abundosa i no tant la de figues al nostre terme, ja que el refrany diu "d'any de figues no te'n rigues", fen referència al fet que una gran collita porta associada escassesa de pluja i minva d'altres conreus... Com sempre  mai plou a gust de tots!

Retribució del mal amb el mal... un vel al perfil luctuós: el desgraciat Sanahuja i l'esperança de futur

L'any 1887, la Guàrdia Civil com a institut armat i cos addicional de l'exèrcit, complia 33 anys i la seua presència compartia hegemonia al nostre territori, en matèria de seguretat, vigilància i orden públic, amb la policia, cos que depenia directament del governador civil. Els dos cossos tenien com a darrera finalitat promoure la seguretat ciutadana, prevenir els desórdens i delictes, i la persecució d'aquells.

Mentre que la Guàrdia Civil, va especialitzar-se en la lluita contra el bandolerisme i la defensa dels carruatges, servei d'escorta, protecció de camins i la lluita contra els carlins, estenent el seu servei en l'àmbit rural provincial, la policia va desenvolupar la seua activitat en l'àmbit urbà.

A Castelló que feia poc més de 50 anys que havia adquirit el rang de capitalitat, una ciutat que rondava els 20.000 habitants i que acabava de construir el parc de Ribalta, l'hospital provincial, la presó i la plaça de bous, el manteniment de l'ordre públic va ser assumit per la policia, amb una doble vessant, vigilància, de caràcter civil, i seguretat, amb una estructura orgànica militaritzada.

Com també la Policia, la Guàrdia Civil amb el pas dels anys, ha fet canvis significatius en la seua organització, formació i protocols d'actuació per millorar la seua eficàcia en la prevenció i resposta tots els seus serveis, destacant la coordinació en la lluita contra la violència de gènere, així com en l'atenció a les víctimes d'aquests delictes, que avui en dia, continua sent un dels problemes de seguretat més greus a Espanya i segueix sent necessari trobar noves formes de treballar per aconseguir una societat sense violència.

Segons el servei de la Guàrdia Civil, es considera violència de gènere aquella que s'exerceix pels homes contra les dones, per part d'aquells que són o han estat els seus cònjuges o d'aquells que estan o han estat units a elles per relacions d'anàloga afectivitat, fins i tot sense convivència en el moment de produir-se els fets.

I si hui recorde aquests dos cossos de caràcter estatal amb activitats semblants, és perquè tal dia com hui, el dissabte 18 de juny de 1887, fa 134 anys, és de suposar van tenir una actuació conjunta al nostre poble. Ho publicava el diari local democràtic i progressista "El Clamor de Castellón" a la segona pàgina del número 212, editat l'endemà diumenge, amb el títol "diente por diente, ojo por ojo", la màxima mosaica feta trista realitat a la capital.

"A las ocho de la mañana fue estrangulado en el llano de San Francisco el reo José Sanahuja Peris, siendo el brazo ejecutor de la justícia el verdugo Manuel Mateo de las Yeguas", condemnat per matar, a la localitat de Viver, i per gelosia a la seua esposa i un altre, i que només dos dies abans de la seua execució va aconseguir escapar-se de la presó essent novament detingut al carrer Falcó.

Crida ara l'atenció tot el luxe de detalls que acompanyen la notícia. D'una banda, informant que encara l'endemà estava exposat el cadàver en el mateix lloc de l'execució com a curiós entreteniment dels xiquets que acudeixen allí per poder veure'l, i d'altra explicant com per culpa de no tenir "ben cuidat" l'aparell de l'execució, el garrot vil, instrument que havia substituït el 1820 a la forca, en aquesta ocasió va passar de ser un instrument d'execució a un instrument de tortura, perllongant l'agonia i les convulsions del condemnat per més d'un minut, acabant amb l'espectacle quan, un corresponsal d'un diari de València, desplaçat per l'ocasió, horroritzat va advertir del fet, moment en què el botxí va augmentar la pressió del garrot.

Poc més sabem del malaurat Sanahuja, però malgrat haver passat més de 100 anys d'aquell fet, hui, la violència masclista, continua sent una realitat, per això des d'ací vull recolzar una provocadora acció de grups feministes, per visibilitzar la violència, duta a termini en aquests dies a Castelló, tenyint de vermell les estàtues de 18 dones, mostrant així la repulsa contra la lamentable proliferació d'assassinats de dones, després de l'aixecament de l'estat d'excepció, amb motiu de la pandèmia, a la vegada que servir d'altaveu per a difondre la convocatòria per a una concentració el dimarts 22 en repulsa a l'escalada d'assassinats i agressions masclistes.

Cal continuar implicant tota la població sobre la creixent i intolerable onada de violència que pateixen les dones, pel sol fet de ser dones. 19 víctimes mortals des de principi d'any, en mans de les seues parelles o exparelles, és repulsiu i intolerable. Cal mà dura contra els maltractadors, però sense odi ni venjança, com el cas del desgraciat Sanahuja...

 

 

Un nou impuls doble...

Durant les últimes dècades s'ha produït una profunda transformació en les relacions que tradicionalment mantenien els ports amb el seu entorn urbà. El Port de Castelló es va sumar a aquesta nova tendència a mitjans dels anys 90, retirant el mur que històricament separava el port de la ciutat, que fins aleshores havien viscut d'esquena, i reconvertint les seues instal·lacions més properes al nucli urbà del Grau en una zona lúdica i recreativa a disposició dels ciutadans.

Un nou balcó a la mar per a veïns i visitants que, amb el temps i la proliferació de l'oferta d'oci, va convertir-se en un dels principals atractius turístics de Castelló. Batejada amb el nom de "La Plaça de la Mar", situada entre el Moll de Costa, el Club Nàutic de Castelló i la llotja pesquera, va ser inaugurada en l'estiu de 1995 per esdevenir el punt de partida d'un procés que transformaria per sempre la dàrsena interior del port.

Amb una superfície de 15.000 metres quadrats, acull una dotzena de locals dedicats a activitats lúdiques i de restauració, una sala d'exposicions a l'Edifici Moruno, una torre-mirador i una zona de passeig amb un petit llac on destaca la figura de l'antic far, i una font.

La plaça va ser inaugurada a les festes de sant Pere de l'any 1995, en concret el divendres 30 de juny, el dia de la "torrà de la sardina", suposant el primer pas perquè el Grau, i amb això Castelló, recuperara la sortida a la mar a través del moll de Costa que, durant anys havia estat tancat a la ciutat. Va costar més de 400 milions de pessetes de l'època.

El conjunt es va completar amb un espai enjardinat i 150 places d'aparcament a la part sud. La Plaça de la Mar, que des del principi va acollir diferents activitats culturals i festives, ha suposat en aquests quasi 26 anys una autèntica revitalització de l'àrea portuària permetent als ciutadans comptar amb un nou espai d'oci obert a la mar.

Un espai d'oci no exempt de dificultats, només cal recordar el tancament després de 16 anys, (2004-2020) de les 10 sales del complex "Neocines-Port Azahar" o els alts i baixos del "Gran Casino" amb les dificultats, ERE's i acomiadament de personal realitzada fa poc més d'un any, per part de l'empresa Grup Orenes que acumulava unes pèrdues superiors als 2 milions d'euros.

Malgrat aquestes dificultats des de l'Autoritat Portuària de Castelló i l'ajuntament no s'ha deixat d'invertir diners al moll de costa, per impulsar l'enclavament com a zona d'oci i gaudi ciutadà, destacant l'obertura el 2018 de la plaça de Sète, un nou espai de 2.000 metres quadrats i l'ampliació dels accessos per als vianants des de l'avinguda Germans Bou.

Ara, en aquesta setmana, a les portes de l'estiu del 2021, dos esdeveniments s'anuncien com a revitalitzadors i dinamitzadors de l'espai. D'una banda el projecte "Symphony, un viatge virtual al cor de la música clàssica", una mostra itinerant ideada i impulsada per la Fundació "la Caixa", en col·laboració amb la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Castelló i l'Autoritat Portuària, que ofereix l'oportunitat d'entendre, a través de la imatge i de la música, com es construeix un univers tan sofisticat i bell com el d'una orquestra simfònica.

Una experiència immersiva a partir de tecnologia de realitat virtual, i que es podrà visitar a la plaça Sète fins al pròxim 20 de juliol. Dues unitats mòbils que es despleguen i es converteixen en dues sales on es pot veure, en la primera, una pel·lícula panoràmica que introdueix a l'espectador en aquest viatge a partir de sons i en la segona dedicada a viure l'experiència de realitat virtual des del moment en què ens col·loquem les ulleres, veient com el nostre entorn canvia, trobant-nos al "Gran Teatre del Liceu", on els músics es distribueixen per l'escenari, sentint la música molt a prop i d'una forma real, oferint-nos una escolta emocionalment activa. Tot un espectacle...

I un segon esdeveniment que la casualitat ha volgut fora quasi simultani a l'anterior, la inauguració aquesta mateixa vesprada-nit, d'un nou espai urbà al moll de Costa, un complex lúdic que s'anuncia amb disseny avançat i modernista, funcional i grat per al visitant, ubicat a la mateixa Plaça de la Mar "Nuevo Puerto Azahar", cinc locals encapçalats per una espectacular arrosseria "Varadero rice club" ubicada a la coberta d'un vaixell que mira a la mar, "El pez", una sala de concerts, una terrassa-balcó "Bianco" i una fregidora al costat d'un lloc d'hamburgueses americanes.

Dues manifestacions lúdiques a les quals desitgem tot l'èxit possible i que han de suposar l'empenta, l'impuls, d'inici d'un estiu que per molts motius, ha de ser especial per tots nosaltres.

 

D'Antonis, albercocs i sirenes...

Diu una rondalla popular: "Molts de Tonis fan la festa / dia desset de gener,/ però el sant «albercoquer»/ en el juny celebra aquesta". I és que Sant Antoni és un dels sants amb més importància dins la tradició popular. Existeixen diferents variants del sant; Sant Antoni Abat, Sant Antoni dels Ases o Sant Antoni del Porquet, el 17 de gener, i Sant Antoni de Lisboa, de Pàdua o dels Albercocs, que celebra la festa tal dia com ahir,13 de juny.

Que l'Antoni de gener siga l'abat, dels ases o del porquet és més que conegut per allò de ser considerat "pare" dels ascetes, o per la seua estima i especial protecció dels animals, especialment dels domèstics; que el franciscà siga conegut com de Lisboa, o "lusitanus" per haver nascut en aquella ciutat o de Pàdua per ser el lloc on tal dia com ahir de 1231 va morir, també té una lògica, però el que resulta d'allò més curiós és el sobrenom que rep sobretot a les balears, el de "dels albercocs", prenent el nom d'aquest fruiter que introduint-se a les illes fa una grapat de segles, pren el nom de l'àrab "precoç" que fa referència a la seua precocitat de maduració comparada amb el préssec, maduració que assoleix el seu grau màxim a partir de la data de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua.

No sóc llaurador, com a molt aficionat, tinc un albercoquer a Taxida i, cada dia que passa, pense és un arbre molt delicat, que malgrat donar una fruita molt bona i bonica, per fer-la arribar a bon port cal tractar-la amb productes fitosanitaris contra els pugons i altres insectes. Espere que Sant Antoni aquest any em tire una maneta...

El de Pàdua i dels albercocs a Mallorca, però també Sant Antoni "fesoler" ací, més a prop, a la nostra terra, en concret a la localitat d'Ares, als masos de la Vall, on hi ha una ermita dedicada al sant, que celebra la festa ara, en el temps en què per aquell indret es planten els fesols.

I si ahir, era un dia marcat al calendari com a diada d'aquell Antoni, teòleg i predicador del segle XIII, amic de Francesc d'Assís, a Castelló fins fa pocs anys també era la vespra d'un dia "especial", el commemoratiu de l'entrada de les tropes "nacionals" a la ciutat el 1938 que era recordat amb una parada militar, l'hissada de la bandera en el més amunt del campanar i fent sonar les potents sirenes que els anys de guerra van servir d'avís dels imminents bombardejos aeris que la ciutat va sofrir.

Se sap que les sirenes del campanar van sonar un total de 354 vegades en senyal d'alarma per la presència d'avions enemics i que més de 150 persones van morir en els 44 bombardejos registrats. Conten els que van viure la guerra que pocs barris de la ciutat es van salvar dels bombardejos. Al costat d'objectius militars o estratègics, com la línia ferroviària, instal·lacions militars, fàbriques o dipòsits de combustible, també van ser objectius i víctimes la població civil i centenars d'habitatges a diferents zones de centre de la ciutat.

No recorde fins a quin any va mantenir-se el costum de fer sonar "les sirenes del record". És de suposar que fins a l'arribada de la democràcia, en què desapareixent "els tocs de sirena", un dia van desaparèixer també aquelles de la sala de campanes, traslladant-se d'un magatzem municipal a un altre, sense fer-se un seguiment, i sense saber-se'n el destí definitiu. Fins i tot alguns diuen que van vendre's com a "ferro vell"...