Natalici i aniversari...

Avui és el meu natalici, l'aniversari del meu naixement, tot just hui fa 67 anys, o cosa que és el mateix, hui arribe als 24.471 dies d'existència, per la qual cosa, si Déu vol, dins aquest mateix any, concretament l'endemà del dia de Nadal, el 26 d'aquest desembre, assoliré una xifra rodona, 25.000 dies de vida.

El google em recorda que, aquell 16 de juliol de 1954, va ser divendres, un dia ennuvolat a Castelló al matí i que després, en imposar-se el sol va resultar calorós. Un dia en què la "Comandancia de la Marina" del Grau i, amb motiu de la festivitat de la Verge del Carme, va celebrar una missa a l'església de Sant Pere, i un posterior vi d'honor al Club Nàutic.

També la Confraria de Sant Pere, abans de la processó vespertina, al matí va obsequiar 80 vells mariners amb un dinar homenatge lliurant-los com a complement 25 pessetes a cadascú. Seria molt? Podeu fer vosaltres mateixa el càlcul considerant que el "Mediterraneo" del dia costava 80 cèntims de pesseta, mentre que el club nàutic anunciava per a la nit de l'endemà, dissabte, una gran "verbena y cena americana" al preu de 80 pessetes el cobert.

Les festes celebrades per honorar a la Verge del Carme van tenir també esdeveniments esportius, essent les regates entre les embarcacions de pesca les més seguides. Així en la categoria de tresmall i palangre va ser la barca "Conchita Veral" la guanyadora, mentre que en arrastre i mamparra el triomf va ser per la "Matilde Teresa".

En l'àmbit nacional, al país estàvem de dol. Feia només 2 dies, moria a Madrid, el dramaturg Jacint Benavent i a la plaça de bous "Monumental" de Barcelona triomfava i eixia a "hombros" el joneguer, després famós matador, Antonio Borrero Morano, conegut al món taurí com "Chamaco".

A nivell internacional destacar que aquell dia va celebrar-se la 9a etapa, la més llarga, de la 41 edició del "Tour de France 1954", entre Angers i Bordeus, de 343 quilòmetres, travessant les Landes, amb la participació de 92 dels 110 ciclistes que, el 8 de juliol van eixir d'Amsterdam, i que va guanyar l'holandés Franhof amb un temps de 10 hores, 03 minuts i 25 segons. Tour que van completar a París l'1 d'agost només 69 corredors i que va guanyar el francés Bobet després de passar més de 140 hores damunt la bicicleta.

I van passar com si no res, 23 anys i arribem a un altre 16 de juliol, ara de 1977, dissabte, el dia en què s'escampava el rumor que Julio Iglesias, per aconseguir eludir el pagament d'impostos, havia adoptat la nacionalitat panamenya renunciant a l'espanyola, i que estrenada la democràcia, els presidents  de la Generalitat de Catalunya i del Govern Basc, Josep Tarradellas i Jesús Mª de Leizaola es reuniren, encara exiliats, a França, a la residència del primer, per avançar en la transició i el retorn, jo a la capella del col·legi de la Consolació, de l'avinguda del Lledó, a meitat vesprada, donava un dels passos més importants de la meua vida, em casava en la que, ara, i després de 44 anys, continua sent el meu suport i amb qui en aquests 16.071 dies viscuts junts he compartit tristors, il·lusions, alegries i penes, en definitiva... la vida!

La vida passa, tot canvia, la salut i el benestar, també les dificultats, fan que tot ho vegem amb una perspectiva diferent, hui recordant amb un somriure aquells temps passats, ni millors ni pitjors que els actuals, simplement diferents i amb el bagatge que dóna el temps viscut i compartit amb la família i els mateixos amics de sempre, de qui mai estaré prou agraït per la seua estima i consideració. Per molts anys més que puguem compartir aquest i altres natalicis i aniversaris. Salut i rialles amics, que vida només hi ha una!

 

És ara el millor moment?

Que les administracions, en aquest cas la municipal de Castelló, promoguen treballs de millora en les infraestructures en benefici de la comunitat, dels mateixos veïns i també beneficiant a aquells que ens visiten, és una tasca bàsica, lloable i aplaudida.

Quan es tracta d'una obra de certa envergadura la normativa legal estableix que s'haja d'executar mitjançant una licitació pública, o el que és el mateix un concurs de preus, on les empreses interessades han de presentar al costat del projecte executiu la seua proposta econòmica. Si resulta guanyadora, si en definitiva s'adequa a les necessitats de l'administració, se li encarrega l'execució amb uns terminis establerts.

Així va passar fa aproximadament un any i mig amb la remodelació del Camí de la Plana, millorant la seguretat viària i la mobilitat, dins la clara aposta municipal de la millora de camins i així va projectar-se en dues noves intervencions, la remodelació o reforma del Caminàs projecte que a hores d'ara sembla encallat al Ministeri d'Hisenda, i la reforma del Camí la Ratlla, vial que separa els termes de Castelló i Benicàssim, anunciant-se que ja l'empresa adjudicatària disposa de totes les prescripcions legals, manifestant la clara intenció d'iniciar les obres abans de finalitzar el mes d'agost.

Amb un pressupost que supera el milió d'euros i un termini d'execució de 10 mesos estic segur que aquesta remodelació convertirà el camí en un vial més accessible i segur tant per a vianants com per a conductors.

És veritat que aquesta obra és més que necessària, que es tracta d'una demanda història del veïnat, ja que el camí i la zona de la rotonda de la CV-10 acumule un trànsit intens, principalment ara, a l'estiu, quan som molts els veïns de Castelló que ens traslladem a la zona costanera de Castelló o Benicàssim.

Però, justament per això, perquè és en aquesta època de l'any quan més trànsit suporta el vial i quan més molèsties poden ocasionar les obres, crec no és el millor moment per iniciar-les.

Només cal veure el que està passant dia si, dia també amb una altra actuació semblant, en aquest cas la que l'ajuntament veí de Benicàssim està duent a termini a la rotonda de l'avinguda del Mohino, amb els treballs de perllongació de la CV-149 entre la rotonda de "la paella" i l'avinguda. Una actuació de menys d'un quilòmetre, iniciada el febrer passat i que, arribat l'estiu, entra en la seua fase més important, interrompent de forma intermitent el trànsit d'accés al sud, a la zona turística, i eixida envers la N-340, amb el perill afegit que comporta.

És veritat que són obres que ens apropen a l'objectiu fixat pels dos ajuntaments, Castelló i Benicàssim que no és altre que millorar la comunicació i guanyar en seguretat, però sabent com sabem que en arribar la tardor i sobretot a l'hivern els desplaçaments entre les dues localitats disminueixen de manera més que considerable, és necessari iniciar l'obra ara en ple estiu? I més encara, serà necessari pensant que a poc més d'un parell de quilòmetres hi ha una altra actuació en marxa?

Francament crec que no és el millor moment. I ficats a pensar el perquè d'aquesta pressa en iniciar aquesta remodelació de la Ratlla, no puc deixar de pensar que, en ser la mateixa empresa l'adjudicatària de les dues obres, vulga fer realitat aquella frase tan coneguda i popular al meu poble que diu: "amb un tir, dos pardals", pel benefici afegit que pot arribar a suposar-li per l'inici dels treballs tenir ja desplegada, a poca distància, una part de la infraestructura necessària.

Si la descongestió de vials, la facilitat de desplaçaments i mobilitat, i la seguretat són objectius que ajuden a millorar i augmentar el turisme als dos termes, poca millora trobarem el que resta d'aquest estiu si aquelles obres comencen aviat, tant com hui s'anuncia...

Ahir va ser Sant Cristòfol... o no?

Tres són els patrons principals de la nostra ciutat, Sant Cristòfol, la Mare de Déu del Lledó i Sant Blai. Tot i que la Verge del Lledó, forma part de les anomenades "Marededéus trobades" i que com a tal hauria de celebrar la seua festivitat el 8 de setembre, és ben sabut que la ciutat celebra la seua festa gran el primer diumenge de maig. D'altra banda, Sant Blai es festejat segons el santoral cristià, el 3 de febrer, celebrant-se la seua festivitat el diumenge més proper a aquesta data.

Però que passa amb Sant Cristòfol? Cristòfol és patró de la ciutat des del 1698, quan el Consell Municipal a causa de l'acabament miraculós d'unes febres que afectaven la població feia dos anys, en agraïment al sant, així ho va determinar. Un dels catorze sants protectors en la religiositat popular, contra la febre, la pesta i advocat dels conductors.

Unes festes que primer es celebraven el 3 d'agost i que més endavant passaren a celebrar-se el 27 de juliol, en commemoració del dia que les monges del convent de Sant Cristòfol de València regalaren als jurats, clergues i poble de Castelló una relíquia del Sant que encara es guarda a Santa Maria.

Però com passa en tantes ocasions, el sant va ser oblidat per la ciutat durant molts anys. Es va arribar a perdre la seua festa i fins i tot la memòria del seu patronatge. Només per l'entusiasme del recordat bisbe Cases Deordal en la creació d'una parròquia dedicada al sant i la col·laboració d'un grup de veïns, va anar recuperant-se la seua celebració. Després i per uns anys, va ser la Germandat dels Cavallers de la Conquesta qui organitzà els dies finals del mes de juliol unes festes, en un intent frustrat, de convertir-les en les festes de l'estiu castellonenc.

Als anys 90 del segle passat, va ser la Junta de Festes qui va prendre el relleu i per uns anys, pràcticament fins a l'any 2000, la darrera setmana de juliol Castelló tributava afecte al patró mitjançant tota una sèrie d'actes festers, culturals, lúdics i religiosos, sota l'aixopluc de l'ajuntament.

De sobte, aquelles festes que la ciutat celebrava al voltant de la data de la declaració de Sant Cristòfol com a patró, van avançar-se unes setmanes, prenent com a eix de gir de la celebració el 10 de juliol, data que malgrat l'entrebanc que suposa l'inici de la temporada estiuenca i el corresponent i tradicional "abandonament veïnal de la ciutat", la poca implicació veïnal, incrementat per la situació pandèmica, tracta de sobreviure, mantenint-se testimonialment la celebració.

Així, ens trobem amb uns anys celebrant Sant Cristòfol a finals de juliol I uns altres, ara, recordant el patró als inicis del mes. Però realment quan és Sant Cristòfol?, quan l'església celebra aquest Sant? Consultat el santoral, la llista de sants de la comunitat catòlica, tampoc ens aclareix massa el dubte.

L'església reconeix fins a 5 "Sant Cristòfols" monjos o màrtirs: de Collesano, de Còrdoba, de la Guàrdia, Magallanes Jara i de Licia. Aquest darrer, màrtir que va viure als segles III o IV, venerat tant per les esglésies catòliques com ortodoxa, és el nostre patró.

Deixant de banda que els cristians ortodoxos, orientals o bizantins celebren la seua festivitat el 9 de maig, i centrant-nos en l'església catòlica, ens trobem que el martirologi romà el recorda el 25 de juliol, a la vegada que en el calendari mossàrab, apareix el 10 de juliol com a data de commemoració del sant.

Serà sant Cristòfol el 10 o el 25? Tal vegada sortirem de dubtes si diferenciem "festejar" de "commemorar". Festegem sant Cristòfol el 10 de juliol, celebrant una festa, manifestació d'alegria el dia del sant dels Cristòfols i, a la vegada, commemorem, recordem una data, el 25 de juliol, mitjançant la celebració d'una cerimònia. En definitiva, la diferència radicarà en la naturalesa de l'acte, si és festiu o no. I, naturalment, el 10 de juliol, no és festiu i el 25, per allò de la coincidència amb Sant Jaume, patró d'Espanya, sí.

Malgrat les dificultats del moment que estem vivint i la inquietud d'un futur que es veu amb certa inquietud, aprofitem aquests dies, ja siga ara al voltant del 10 o d'ací uns pocs, al voltant del 25, per gaudir de la festa, les rialles i la germanor que el nostre poble ens ofereix. És el meu desig en temps del patró.

"La farola" de Castelló...

A aquell aparell que consisteix en una font lluminosa que es col·loca amunt, sobre un peu vertical o la paret d'un edifici, i que serveix per a il·luminar els carrers i que, generalment, està compost per una o vàries caixes de vidre o d'un altre material transparent que conté el llum, s'anomena fanal.

De tots els fanals que hi ha als diferents carrers i places de la nostra ciutat, el més original, volgut i estimat per tots els veïns és aquell que trobem al bell mig de la glorieta de la plaça de la independència; tingut a la ciutat com molt més que un fanal, considerat tot un monument commemoratiu i recordatori del moment i lloc en què el dia 4 de maig de 1924 va ser coronada la patrona de la ciutat, la Verge del Lledó.

Una obra de forja, modernista, dissenyada per l'arquitecte Maristany i realitzada el 1929 i construïda a l'obrador de José Mª Saez, convertint-se des d'aleshores en un emblema de la ciutat, de tal manera que popularment la plaça va ser coneguda com la de "la farola" en detriment del qual des del 1891 era el seu nom oficial "de la independència".

Un element característics per vora quasi 100 anys del paisatge urbà de Castelló, conformat per cinc llums, un al coronament i els altres quatre penjant d'una aspa de ferro adornada amb dracs alats que forma part d'un suport forjat sobre un basament octogonal de pedra, sobre la que trobem una placa recordatòria del fet de la coronació.

Espai i monument que al llarg dels quasi 100 anys d'existència ha anat adaptant-se "al nou Castelló", canviant la fisonomia urbana de la glorieta, amb l'adequació constant de l'espai al trànsit rodat, resultant a hores d'ara perillós i quasi impossible acostar-se al monument per contemplar-lo de prop o simplement llegir la inscripció de la placa, a la vegada que el pas inexorable del temps i les inclemències meteorològiques, va propiciar que en els darrers mesos "perguera" un dels focus de llum -miraculosament recuperat i restaurat pels serveis municipals-.

Ara, i dins el pla d'eficiència energètica i de l'Edusi que la ciutat està duent a termini en els darrers mesos, consistent en la substitució dels llums de vapor de sodi per lluminàries led d'una gran part de l'enllumenat públic, s'anuncia la substitució de la il·luminació tradicional "de la farola", amb la col·locació del focus que falta i modernitzant l'espai.

No serà aquesta una tasca fàcil, cal modernitzar-se, però sense perdre el sabor antic i tradicional; cal canviar els llums però a la vegada deixar el caliu de "la farola". No és prou canviar els llums, no fos cas que passara com amb els fanals de la plaça de Maria Agustina, que "per allò de la modernor" han perdut quasi el sentit original, perdent la caixa transparent tradicional de protecció dels llums , "desentonant" amb l'entorn.

Ficats a demanar, també estaria d'allò més bé que, d'alguna manera, mitjançant un pas de vianants, o un semàfor intel·ligent, poguera el visitant, local o foraster, si li vinguera de gust, acostar-se a la glorieta per poder llegir amb claredat la inscripció que recorda com aquell lloc, un dels més importants de la ciutat a l'inici del segle XX, nexe d'unió entre les rondes de Millars i Magdalena amb el passeig Ribalta, va ser testimoni de la coronació de la Verge.

La farola, tot un símbol de la ciutat per a la qual s'ha de buscar un equilibri entre la tradició i la modernitat. Els temps canvien i ens canvien, però no estem a la ciutat per perdre o canviar patrimoni, no estem sobrats, no hem de caure en algunes de les greus errades del passat, no tot ha de valer. Esperem que s'encerte amb aquests canvis que ara s'anuncien...

 

 

Roig/Roja

Aquest adjectiu, siga en les seues variants masculina o femenina, per regla general s'empra per a atribuir una determinada qualitat al substantiu amb el qual es relaciona.

Fa referència a allò que en la variant oriental de la llengua anomenem vermell, un dels colors primaris més importants, ja que es dóna tant en els colors llum com en els colors pigment. El roig simbolitza la sang, el foc, la calor, la revolució, la passió, l'acció i la força.

Per tant, quan algú esdevé «roig» o alguna cosa es qualifica de «roja» no s'està parlant només d'un color, sinó més aviat de tot el que envolta aquest color. I així, si hui centre les meues cabòries, les meues cavil·lacions en aquesta paraula és perquè en aquests primers dies de juliol, per una qüestió o l'altra el mot està de moda, està en boca de tots.

Repassem... fa uns pocs dies i al llarg de les darreres setmanes, i parlant de futbol, "la roja" ha acaparat tota l'atenció i audiències esportives, ja siga als mitjans informatius als mitjans informatius locals o nacionals, per allò de la participació de la selecció nacional en l'Eurocopa i haver arribat, amb sort o desgracia, fins a les semifinals.

I és que amb aquest adjectiu "la roja", és coneguda popularment la selecció espanyola de futbol, des de fa més de 18 anys, quan l'aleshores seleccionador Luis Aragonés, de la mateixa manera que les seleccions Brasilera o l'Argentina, eren conegudes com la "canarinha" o "l'albiceleste" va, volent donar una identitat a l'equip, encunyar aquest àlies, que s'ha convertit en popular i conegut arreu del món, parlant-se genèricament més de "la roja" que de la selecció.

També i aquesta mateixa setmana, tot i estar en estiu i ser temps de calors, es notícia a tots els informatius l'anunci de l'arribada d'una ona de calor, la primera d'aquest estiu, curta, però molt intensa, sent el diumenge vinent el dia més calorós amb màximes esperades de 44-45 °C al sud.

Una onada de calor, a la que alguns mitjans ja han batejat com la "bèstia africana" i que de manera gràfica veiem representada en els d'eferents mapes de l'oratge amb un més que intens "color roig", color amb què culturalment associem les sensacions càlides. Així, no hi ha informatiu en els darrers dies que no acabe amb un més que espectacular mapa del nostre territori tot pintat "de roig", per damunt dels "taronges o grocs", colors que solen ser més habituals al nostre territori.

I per acabar d'adobar la situació i donar encara més protagonisme "al roig", també la situació de la pandèmia ha volgut sumar-se a la festa. Malauradament ja estem acostumats a veure com canvia de color l'anomenat semàfor de la covid, i com després de quasi aconseguir el verd, en aquesta mateixa setmana, la incidència de contagis, torna a situar-se per sobre dels 250 casos per 100.000 habitants, risc extrem, que reflectit en colors no és ni groc ni taronja, és "roig", o "més que roig", roig extrem, en algunes poblacions, situació preocupant i que ha comportat l'aplicació de noves mesures restrictives.

Diversos estudis demostren que el color roig està present contínuament a les nostres vides, fent-nos de vegades més atractius a la resta, i també per allò de la passió, fent-nos sentir més poderosos i dominants, però, atenció, també el color de la guerra, de la lluita contra qualsevol mal.

El roig pren hui el protagonisme, el roig que és capaç, malgrat la derrota futbolera de seguir provocant emocions i passions, ardor, força i entusiasme, davant el perill, l'excitació i la còlera dels rebrots de la covid, exigeix de tots dinamisme, fortalesa, voluntat i sacrifici, i un bon ventall i una bona ombra, per fer més suportable la calitja. Tot passarà i tot millorarà, no hi ha mal que cent anys dure.