El díhuit de juliol...

Feia més d'un mes que tenia remarcada aquesta data a la meua agenda personal. Una data d'allò més significativa al nostre poble, per allò de l'inici del cop d'estat de l'any 1936 , de la sublevació militar contra el govern de la segona república i l'establiment de la dictadura militar vigent a tot el territori nacional, fins a la mort del general Franco l'any 1975.

Una data i una manera de governar un país que va acompanyar tota la meua infància, adolescència i joventut, i que, per no haver conegut res més, va semblar-me de pau, llibertat i prosperitat, però que després vaig poder anar comprovant només era efecte de la partidista propaganda governamental i que en realitat estàvem molt lluny de ser un país normal.

Però deixant a banda aquesta consideració del 18 de juliol com a data de repressió i control, si hui jo la tenia marcada al meu calendari era perquè no se m'havia de passar el fet de comprar el diari Levante, un periòdic que jo comprava assíduament mentre va tenir delegació a Castelló, mentre va editar el "Levante de Castellón", i que ara, per considerar-lo massa "centralista amb el Cap i Casal" només compre ocasionalment.

I perquè havia de comprar-lo hui us preguntareu? Per què hui, per finalitzar la campanya "llegir en valencià" que des de l'any 2006 i de manera anual organitza la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, amb col·laboració amb el diari, consistent en la distribució massiva d'una col·lecció de llibres pensats per iniciar-se en la lectura del valencià, amb temàtiques com els nostres clàssics, llegendes valencianes, les nostres festes, paisatges de llegenda, paraules d'amor, o aquelles temàtiques més recents les nostres cançons (2016), les nostres contalles (2017), la nostra cuina (2018) i monuments emblemàtics (2019).

I en aquesta 15a edició, la del 2021, dedicada als "parcs naturals", en què s'han anat distribuint des del passat 13 de juny, tots els dissabtes i diumenges, històries literàries al voltant del Penyagolosa, l'Albufera, les salines de Santa Pola, El Túria, El penyal d'Ifac, les gorges del Cabriol, el Montgó, la serra Calderona, la Font Roja i la Pobla de Sant Miquel, hui com dic, s'ha publicat el llibre que l'escriptor castellonenc i sobretot amic Joan Andrés, ha dedicat al parc natural de les Illes Columbretes.

Una novel·leta, l'onzena de la campanya, titulada "El far de l'Illa Grossa", que amb poc més d'una seixantena de pàgines desgrana una història-homenatge al parc natural més important de les nostres terres.

Una trama on l'illa és l'escenari d'aventures i tribulacions de dos amics que veuen lligada la seua vida a la de dos militars, uns contrabandistes i uns pescadors, en un moment temporal, segona meitat del segle XIX i unes condicions de vida difícils en aquell indret inhòspit i a la vegada meravellós d'enmig de la mar... una obreta entretinguda i que es llig d'una tacada.

No és la primera vegada que l'amic Joan participa en aquesta campanya, fa uns anys, crec que en l'edició del 2014, campanya dedicada als paisatges de llegenda, va participar amb una altra publicació, "la contalla de l'avenc" en la que a través d'una història d'enginyers i mesuraments ens descobreix els voltants del Penyagolosa, Vistabella i l'avenc misteriós del cor de la muntanya, la boca del mateix infern...

No sóc jo gent de mar, només una vegada he estat a Columbretes i no vaig passar-ho gens bé ni a l'anada ni a la tornada amb "la golondrina", però sempre recordaré l'illa Grossa, el seu far, el sender i a la llunyania el cementeri i els colors i penya-segats de la Foradada, la Ferrera i el Carallot.

Si us heu quedat sense aconseguir la novel·la perquè us haja passat per alt la data o desconeixíeu que era hui quan podia adquirir-se conjuntament amb el diari, i teniu ganes de llegir-la, de gust us la puc deixar. Us garanteix que la lectura de l'obra de Joan Andrés us transportarà a aquell lloc, com ha portat novament, ara sense moure'm de casa, la meua ànima. Gràcies, amic.

De mal en pitjor...

El darrer terç del segle XVIII i el final del XX i principis del XXI, constitueixen dues etapes contraposades per la història agrària de Castelló. L'augment considerable de la població al XVIII fa necessària la posada en producció de noves terres de cultiu, tant d'horta com a la marjal, amb l'aprofitament al màxim del cabdal del Millars i l'augment de la xarxa de distribució d'aigües, i la creació de nous espais més avall de la "donació", a més a més de la rompuda de les terres de l'oest, del secà, per convertir-les en productives.

A la fi del segle passat i tot el que portem d'aquest XXI, estem assistint com a actors o espectadors als descoronament d'aquest sistema tradicional de gestió del territori que per molts anys ha estat motor econòmic de bona part dels veïns, essent les expectatives urbanístiques i la crisi agrícola de preus, els dos factors principals que, en els darrers anys, han fet que el terme de Castelló presente un estat d'abandonament de terres de cultiu més que lamentable.

Camps i alqueries abandonats, presenten una radiografia de tristor. Fa més d'un any, el gener del 2020, i amb motiu d'un estudi encarregat per l'ajuntament per servir de base al disseny de que ha de ser el futur Parc Agrari, va ficar-se de manifest que, al terme, hi havia pràcticament tantes fanecades de finques rústiques en producció com de degradades i abandonades -57% enfront de 43%-, essent la zona est la que presentava un major abandonament, 4600 parcel·les de les aproximadament 12.500 del terme.

Ara, any i mig després, des de la regidoria de transició ecològica, després d'un nou estudi parcel·lari que indica que el 35% dels camps del terme estan semiabandonats o abandonats del tot, s'anuncia la posada en marxa d'un nou pla de reactivació agrària per tractar de recuperar el sector. Més del mateix?

No dubte que les MESURES proposades pel regidor de l'àrea, el senyor Navarro, busquen en darrera instància recuperar el pes econòmic del sector primari de fa uns anys, recuperant la seua rendibilitat i així generar noves il·lusions i oportunitats, però estic convençut que, la recuperació com a tal, malauradament a Castelló mai serà possible, i ho dic afirmant allò que està en boca de tots, i que, tal vegada siga, el principal handicap: "ser llaurador a Castelló no està ben vist".

Dit d'una altra manera, poques són les famílies llauradores que encara es mantenen a la ciutat, que desitgen que els seus fills continuen la tradició familiar. Els pares volen que els fills estudien, "tinguen carrera" i opten a un treball amb futur, que no es lliguen al camp, i més encara entre els fills d'aquelles famílies on mai hi ha hagut una dedicació agrícola. Dedicar-se a la terra, sobretot amb la consideració minifundista del nostre terme, per més que es busquen ajudes externes, plans i mesures reactivadores no és atraient. Eixa és la realitat.

Una altra cosa és que, per continuar evitant l'abandonament es fomenten i recolzen la creació dels bancs de terres, els mercats de venda directa, els horts urbans, els plans de formació per aquells que volen iniciar-se o perfeccionar els seus coneixements agrícoles, o fins i tot l'ecologisme en l'alimentació, però, d'aquí a aconseguir la incorporació de nous productors, l'augment de joves amb dedicació laboral únicament i exclusivament al camp, a la llaurança, és una utopia.

Només cal passar-se un matí qualsevol per la seu de la Càmera Agrària de l'avinguda de Lledó, i veure l'edat mitjana de les persones, dels llauradors, que allí s'acosten per tramitar els diferents tipus de permisos necessaris per a aquesta o aquella tasca, o dirigint-se a les oficines de les diferents comunitats de regants, per adonar-se'n que, la llaurança a Castelló, és cosa de vells.

Malgrat que el nostre sol és d'una alta capacitat agrícola, que la disponibilitat d'aigua, per allò de l'extensió de la xarxa de degoteig pel terme, no és, ara per ara, un gran problema i que els productes que des de sempre s'han conreat a les diferents parcel·les, hortalisses, cítrics o cereals, han estat de gran qualitat, la realitat ens diu que anem de mal a pitjor i que no hi ha remei per aquesta situació. El sector primari a Castelló, molt al nostre pesar, ha passat ja a la història. Eixa és la realitat. O no? Què penseu?

Natalici i aniversari...

Avui és el meu natalici, l'aniversari del meu naixement, tot just hui fa 67 anys, o cosa que és el mateix, hui arribe als 24.471 dies d'existència, per la qual cosa, si Déu vol, dins aquest mateix any, concretament l'endemà del dia de Nadal, el 26 d'aquest desembre, assoliré una xifra rodona, 25.000 dies de vida.

El google em recorda que, aquell 16 de juliol de 1954, va ser divendres, un dia ennuvolat a Castelló al matí i que després, en imposar-se el sol va resultar calorós. Un dia en què la "Comandancia de la Marina" del Grau i, amb motiu de la festivitat de la Verge del Carme, va celebrar una missa a l'església de Sant Pere, i un posterior vi d'honor al Club Nàutic.

També la Confraria de Sant Pere, abans de la processó vespertina, al matí va obsequiar 80 vells mariners amb un dinar homenatge lliurant-los com a complement 25 pessetes a cadascú. Seria molt? Podeu fer vosaltres mateixa el càlcul considerant que el "Mediterraneo" del dia costava 80 cèntims de pesseta, mentre que el club nàutic anunciava per a la nit de l'endemà, dissabte, una gran "verbena y cena americana" al preu de 80 pessetes el cobert.

Les festes celebrades per honorar a la Verge del Carme van tenir també esdeveniments esportius, essent les regates entre les embarcacions de pesca les més seguides. Així en la categoria de tresmall i palangre va ser la barca "Conchita Veral" la guanyadora, mentre que en arrastre i mamparra el triomf va ser per la "Matilde Teresa".

En l'àmbit nacional, al país estàvem de dol. Feia només 2 dies, moria a Madrid, el dramaturg Jacint Benavent i a la plaça de bous "Monumental" de Barcelona triomfava i eixia a "hombros" el joneguer, després famós matador, Antonio Borrero Morano, conegut al món taurí com "Chamaco".

A nivell internacional destacar que aquell dia va celebrar-se la 9a etapa, la més llarga, de la 41 edició del "Tour de France 1954", entre Angers i Bordeus, de 343 quilòmetres, travessant les Landes, amb la participació de 92 dels 110 ciclistes que, el 8 de juliol van eixir d'Amsterdam, i que va guanyar l'holandés Franhof amb un temps de 10 hores, 03 minuts i 25 segons. Tour que van completar a París l'1 d'agost només 69 corredors i que va guanyar el francés Bobet després de passar més de 140 hores damunt la bicicleta.

I van passar com si no res, 23 anys i arribem a un altre 16 de juliol, ara de 1977, dissabte, el dia en què s'escampava el rumor que Julio Iglesias, per aconseguir eludir el pagament d'impostos, havia adoptat la nacionalitat panamenya renunciant a l'espanyola, i que estrenada la democràcia, els presidents  de la Generalitat de Catalunya i del Govern Basc, Josep Tarradellas i Jesús Mª de Leizaola es reuniren, encara exiliats, a França, a la residència del primer, per avançar en la transició i el retorn, jo a la capella del col·legi de la Consolació, de l'avinguda del Lledó, a meitat vesprada, donava un dels passos més importants de la meua vida, em casava en la que, ara, i després de 44 anys, continua sent el meu suport i amb qui en aquests 16.071 dies viscuts junts he compartit tristors, il·lusions, alegries i penes, en definitiva... la vida!

La vida passa, tot canvia, la salut i el benestar, també les dificultats, fan que tot ho vegem amb una perspectiva diferent, hui recordant amb un somriure aquells temps passats, ni millors ni pitjors que els actuals, simplement diferents i amb el bagatge que dóna el temps viscut i compartit amb la família i els mateixos amics de sempre, de qui mai estaré prou agraït per la seua estima i consideració. Per molts anys més que puguem compartir aquest i altres natalicis i aniversaris. Salut i rialles amics, que vida només hi ha una!

 

És ara el millor moment?

Que les administracions, en aquest cas la municipal de Castelló, promoguen treballs de millora en les infraestructures en benefici de la comunitat, dels mateixos veïns i també beneficiant a aquells que ens visiten, és una tasca bàsica, lloable i aplaudida.

Quan es tracta d'una obra de certa envergadura la normativa legal estableix que s'haja d'executar mitjançant una licitació pública, o el que és el mateix un concurs de preus, on les empreses interessades han de presentar al costat del projecte executiu la seua proposta econòmica. Si resulta guanyadora, si en definitiva s'adequa a les necessitats de l'administració, se li encarrega l'execució amb uns terminis establerts.

Així va passar fa aproximadament un any i mig amb la remodelació del Camí de la Plana, millorant la seguretat viària i la mobilitat, dins la clara aposta municipal de la millora de camins i així va projectar-se en dues noves intervencions, la remodelació o reforma del Caminàs projecte que a hores d'ara sembla encallat al Ministeri d'Hisenda, i la reforma del Camí la Ratlla, vial que separa els termes de Castelló i Benicàssim, anunciant-se que ja l'empresa adjudicatària disposa de totes les prescripcions legals, manifestant la clara intenció d'iniciar les obres abans de finalitzar el mes d'agost.

Amb un pressupost que supera el milió d'euros i un termini d'execució de 10 mesos estic segur que aquesta remodelació convertirà el camí en un vial més accessible i segur tant per a vianants com per a conductors.

És veritat que aquesta obra és més que necessària, que es tracta d'una demanda història del veïnat, ja que el camí i la zona de la rotonda de la CV-10 acumule un trànsit intens, principalment ara, a l'estiu, quan som molts els veïns de Castelló que ens traslladem a la zona costanera de Castelló o Benicàssim.

Però, justament per això, perquè és en aquesta època de l'any quan més trànsit suporta el vial i quan més molèsties poden ocasionar les obres, crec no és el millor moment per iniciar-les.

Només cal veure el que està passant dia si, dia també amb una altra actuació semblant, en aquest cas la que l'ajuntament veí de Benicàssim està duent a termini a la rotonda de l'avinguda del Mohino, amb els treballs de perllongació de la CV-149 entre la rotonda de "la paella" i l'avinguda. Una actuació de menys d'un quilòmetre, iniciada el febrer passat i que, arribat l'estiu, entra en la seua fase més important, interrompent de forma intermitent el trànsit d'accés al sud, a la zona turística, i eixida envers la N-340, amb el perill afegit que comporta.

És veritat que són obres que ens apropen a l'objectiu fixat pels dos ajuntaments, Castelló i Benicàssim que no és altre que millorar la comunicació i guanyar en seguretat, però sabent com sabem que en arribar la tardor i sobretot a l'hivern els desplaçaments entre les dues localitats disminueixen de manera més que considerable, és necessari iniciar l'obra ara en ple estiu? I més encara, serà necessari pensant que a poc més d'un parell de quilòmetres hi ha una altra actuació en marxa?

Francament crec que no és el millor moment. I ficats a pensar el perquè d'aquesta pressa en iniciar aquesta remodelació de la Ratlla, no puc deixar de pensar que, en ser la mateixa empresa l'adjudicatària de les dues obres, vulga fer realitat aquella frase tan coneguda i popular al meu poble que diu: "amb un tir, dos pardals", pel benefici afegit que pot arribar a suposar-li per l'inici dels treballs tenir ja desplegada, a poca distància, una part de la infraestructura necessària.

Si la descongestió de vials, la facilitat de desplaçaments i mobilitat, i la seguretat són objectius que ajuden a millorar i augmentar el turisme als dos termes, poca millora trobarem el que resta d'aquest estiu si aquelles obres comencen aviat, tant com hui s'anuncia...

Ahir va ser Sant Cristòfol... o no?

Tres són els patrons principals de la nostra ciutat, Sant Cristòfol, la Mare de Déu del Lledó i Sant Blai. Tot i que la Verge del Lledó, forma part de les anomenades "Marededéus trobades" i que com a tal hauria de celebrar la seua festivitat el 8 de setembre, és ben sabut que la ciutat celebra la seua festa gran el primer diumenge de maig. D'altra banda, Sant Blai es festejat segons el santoral cristià, el 3 de febrer, celebrant-se la seua festivitat el diumenge més proper a aquesta data.

Però que passa amb Sant Cristòfol? Cristòfol és patró de la ciutat des del 1698, quan el Consell Municipal a causa de l'acabament miraculós d'unes febres que afectaven la població feia dos anys, en agraïment al sant, així ho va determinar. Un dels catorze sants protectors en la religiositat popular, contra la febre, la pesta i advocat dels conductors.

Unes festes que primer es celebraven el 3 d'agost i que més endavant passaren a celebrar-se el 27 de juliol, en commemoració del dia que les monges del convent de Sant Cristòfol de València regalaren als jurats, clergues i poble de Castelló una relíquia del Sant que encara es guarda a Santa Maria.

Però com passa en tantes ocasions, el sant va ser oblidat per la ciutat durant molts anys. Es va arribar a perdre la seua festa i fins i tot la memòria del seu patronatge. Només per l'entusiasme del recordat bisbe Cases Deordal en la creació d'una parròquia dedicada al sant i la col·laboració d'un grup de veïns, va anar recuperant-se la seua celebració. Després i per uns anys, va ser la Germandat dels Cavallers de la Conquesta qui organitzà els dies finals del mes de juliol unes festes, en un intent frustrat, de convertir-les en les festes de l'estiu castellonenc.

Als anys 90 del segle passat, va ser la Junta de Festes qui va prendre el relleu i per uns anys, pràcticament fins a l'any 2000, la darrera setmana de juliol Castelló tributava afecte al patró mitjançant tota una sèrie d'actes festers, culturals, lúdics i religiosos, sota l'aixopluc de l'ajuntament.

De sobte, aquelles festes que la ciutat celebrava al voltant de la data de la declaració de Sant Cristòfol com a patró, van avançar-se unes setmanes, prenent com a eix de gir de la celebració el 10 de juliol, data que malgrat l'entrebanc que suposa l'inici de la temporada estiuenca i el corresponent i tradicional "abandonament veïnal de la ciutat", la poca implicació veïnal, incrementat per la situació pandèmica, tracta de sobreviure, mantenint-se testimonialment la celebració.

Així, ens trobem amb uns anys celebrant Sant Cristòfol a finals de juliol I uns altres, ara, recordant el patró als inicis del mes. Però realment quan és Sant Cristòfol?, quan l'església celebra aquest Sant? Consultat el santoral, la llista de sants de la comunitat catòlica, tampoc ens aclareix massa el dubte.

L'església reconeix fins a 5 "Sant Cristòfols" monjos o màrtirs: de Collesano, de Còrdoba, de la Guàrdia, Magallanes Jara i de Licia. Aquest darrer, màrtir que va viure als segles III o IV, venerat tant per les esglésies catòliques com ortodoxa, és el nostre patró.

Deixant de banda que els cristians ortodoxos, orientals o bizantins celebren la seua festivitat el 9 de maig, i centrant-nos en l'església catòlica, ens trobem que el martirologi romà el recorda el 25 de juliol, a la vegada que en el calendari mossàrab, apareix el 10 de juliol com a data de commemoració del sant.

Serà sant Cristòfol el 10 o el 25? Tal vegada sortirem de dubtes si diferenciem "festejar" de "commemorar". Festegem sant Cristòfol el 10 de juliol, celebrant una festa, manifestació d'alegria el dia del sant dels Cristòfols i, a la vegada, commemorem, recordem una data, el 25 de juliol, mitjançant la celebració d'una cerimònia. En definitiva, la diferència radicarà en la naturalesa de l'acte, si és festiu o no. I, naturalment, el 10 de juliol, no és festiu i el 25, per allò de la coincidència amb Sant Jaume, patró d'Espanya, sí.

Malgrat les dificultats del moment que estem vivint i la inquietud d'un futur que es veu amb certa inquietud, aprofitem aquests dies, ja siga ara al voltant del 10 o d'ací uns pocs, al voltant del 25, per gaudir de la festa, les rialles i la germanor que el nostre poble ens ofereix. És el meu desig en temps del patró.