A la fi del segle passat i tot el que portem d'aquest XXI, estem assistint com a actors o espectadors als descoronament d'aquest sistema tradicional de gestió del territori que per molts anys ha estat motor econòmic de bona part dels veïns, essent les expectatives urbanístiques i la crisi agrícola de preus, els dos factors principals que, en els darrers anys, han fet que el terme de Castelló presente un estat d'abandonament de terres de cultiu més que lamentable.
Camps i alqueries abandonats, presenten una radiografia de tristor. Fa més d'un any, el gener del 2020, i amb motiu d'un estudi encarregat per l'ajuntament per servir de base al disseny de que ha de ser el futur Parc Agrari, va ficar-se de manifest que, al terme, hi havia pràcticament tantes fanecades de finques rústiques en producció com de degradades i abandonades -57% enfront de 43%-, essent la zona est la que presentava un major abandonament, 4600 parcel·les de les aproximadament 12.500 del terme.
Ara, any i mig després, des de la regidoria de transició ecològica, després d'un nou estudi parcel·lari que indica que el 35% dels camps del terme estan semiabandonats o abandonats del tot, s'anuncia la posada en marxa d'un nou pla de reactivació agrària per tractar de recuperar el sector. Més del mateix?
No dubte que les MESURES proposades pel regidor de l'àrea, el senyor Navarro, busquen en darrera instància recuperar el pes econòmic del sector primari de fa uns anys, recuperant la seua rendibilitat i així generar noves il·lusions i oportunitats, però estic convençut que, la recuperació com a tal, malauradament a Castelló mai serà possible, i ho dic afirmant allò que està en boca de tots, i que, tal vegada siga, el principal handicap: "ser llaurador a Castelló no està ben vist".
Dit d'una altra manera, poques són les famílies llauradores que encara es mantenen a la ciutat, que desitgen que els seus fills continuen la tradició familiar. Els pares volen que els fills estudien, "tinguen carrera" i opten a un treball amb futur, que no es lliguen al camp, i més encara entre els fills d'aquelles famílies on mai hi ha hagut una dedicació agrícola. Dedicar-se a la terra, sobretot amb la consideració minifundista del nostre terme, per més que es busquen ajudes externes, plans i mesures reactivadores no és atraient. Eixa és la realitat.
Una altra cosa és que, per continuar evitant l'abandonament es fomenten i recolzen la creació dels bancs de terres, els mercats de venda directa, els horts urbans, els plans de formació per aquells que volen iniciar-se o perfeccionar els seus coneixements agrícoles, o fins i tot l'ecologisme en l'alimentació, però, d'aquí a aconseguir la incorporació de nous productors, l'augment de joves amb dedicació laboral únicament i exclusivament al camp, a la llaurança, és una utopia.
Només cal passar-se un matí qualsevol per la seu de la Càmera Agrària de l'avinguda de Lledó, i veure l'edat mitjana de les persones, dels llauradors, que allí s'acosten per tramitar els diferents tipus de permisos necessaris per a aquesta o aquella tasca, o dirigint-se a les oficines de les diferents comunitats de regants, per adonar-se'n que, la llaurança a Castelló, és cosa de vells.
Malgrat que el nostre sol és d'una alta capacitat agrícola, que la disponibilitat d'aigua, per allò de l'extensió de la xarxa de degoteig pel terme, no és, ara per ara, un gran problema i que els productes que des de sempre s'han conreat a les diferents parcel·les, hortalisses, cítrics o cereals, han estat de gran qualitat, la realitat ens diu que anem de mal a pitjor i que no hi ha remei per aquesta situació. El sector primari a Castelló, molt al nostre pesar, ha passat ja a la història. Eixa és la realitat. O no? Què penseu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada