L'endemà de Sant Joaquim i Santa Anna...

Ahir l'església celebrava la doble festivitat de Sant Joaquim i Santa Anna, que segons la tradició catòlica i ortodoxa, van ser el pare i la mare de la Mare de Déu. Tot i que els evangelis canònics del Nou Testament no parlen en cap moment dels pares de Maria, la seua història apareix en el Protoevangeli de Jaume, un text apòcrif on trobem que Anna va nàixer a Betlem, regió de Judea, casant-se amb Joaquim, que era de Natzaret, a la regió de Galilea, tots dos descendents del rei David.

Santa Anna i Sant Joaquim són els patrons de la gent major, de la Tercera Edat, dels ancians i dels jubilats. Per això els cantem amb devoció: "De l'amor sublim foguera/ sou la força que prospera./ Joaquim i Anna fidel/ conduïu-nos cap al cel".

Tot i que abans la festa de Sant Joaquim se celebrava el 16 d´agost, en l'actualitat se celebra el 26 de juliol, juntament amb Santa Anna. No tenim a Castelló ciutat cap església dedicada a "aquesta parella", però si una gran devoció com també altres pobles de la província cas de Sogorb, Argeleta, Catí o Sucaina.

Tot i això, a la sala del campanar de Castelló, coneguda popularment com "la presó" en la restauració efectuada l'any 2000, va aparèixer una pintura mural del segle XVII, que inicialment va considerar-se representava "la Sagrada Família", i que ara, 20 anys després i fruit d'una acurada restauració, s'ha descobert representa justament aquella altra família, Sant Joaquim, Santa Anna i la Verge Maria de xiqueta.

No fa encara un any, a meitat del mes d'octubre del 2020, i sota l'auspici del MUCC van efectuar-se els treballs que tenien com a objectiu recuperar les pintures originals i, així, poder apreciar-hi els detalls. I només uns pocs dies després, a finals del mes, va saltar la sorpresa...

MagnificArt Restauradors S.L. l'empresa alacantina dedicada a la restauració i conservació d'obres d'art amb el restaurador José M. Juan al capdavant, una vegada recuperada la gamma cromàtica original i estabilitzada la superfície van arribar a la conclusió que es tractava d'una pintura al temple, molt singular i de gran rellevància històrica i que no corresponia a la Sagrada Família com és pensava, (amb Sant Josep i la Mare de Déu de fons i Jesús-nen en primer pla), sinó que en realitat representa a la Mare de Déu xiqueta amb els seus pares.

Qui i perquè va pintar-se aquesta representació és del tot desconegut, però és fàcil imaginar que si aquella estança va ser presó d'eclesiàstics, tal vegada la mateixa església o algun dels confinats fera o encarregara la pintura i, tal vegada fora, una persona, un capellà, relacionat directament amb algun dels pobles de la província on hi haguera especial veneració pels pares de la Verge...

Per allò de la pandèmia el campanar ha estat una de les darreres seus del MUCC en tornar a obrir les portes, per la qual cosa, tot i estar restaurada la pintura, van passar uns mesos en què "els curiosos" no vam poder gaudir-la. L'ajuntament i el MUCC, aprofitant la diada dels museus, el passat mes de maig va organitzar una conferència a l'espai cultural del Menador, que sota el títol: "la recuperació de les pintures murals del campanar de Castelló" i de la mà del restaurador d'aquestes, va explicar tot el procés. Conferència que podeu reviure i seguir íntegra punxant sobre l'enllaç PINTURA

No obstant això, després de 15 mesos tancats, i a més d'una VISITA VIRTUAL  des de la primera setmana d'aquest mes de juliol, amb entrada lliure, sense reserva, però amb aforament limitat com marca la normativa sanitària, de dimarts a dissabte, entre les 11 i les 13 hores podem descobrir no només la pintura restaurada, si més no també tot el que d'interessant ens vol mostrar el símbol més representatiu que a la ciutat tenim, el campanar de la Vila.

Hui, l'endemà de la festa dels avis, de la celebració dels "Joaquims i de les Annes", pot ser un bon dia per recórrer sense pressa les diferents estances del campanar i, des de cadascuna d'elles deixar volar la nostra imaginació...

Estiu 1991... 30 anys!

Jo estava a punt de complir els 37. La meua vida professional i familiar estava ben encarrilada. El món avançava amb rapidesa. Boris Yeltsin era elegit president de Rússia i Leningrad acabava de recuperar el seu antic nom de Sant Petersburg. A l'altre costat, a Sud-àfrica, s'acaba "oficialment" amb el president de Klerk l'apartheid o discriminació racial de la població negra. El cantant i tompositor Tanzanés Freddie Mercury anunciava, pocs mesos abans de morir, que tenia SIDA...

A casa nostra, al territori espanyol, Felipe Gonzalez era el cap de Govern, la campanya sobre l'obligatorietat de l'ús del casc en motocicletes i del cinturó de seguretat als cotxes, després de les més de 5.000 morts en carretera en els primers sis mesos de l'any, prenia força. Al mateix temps un fenomen cultural, el moviment clubbing d'Espanya, conegut popularment com la "ruta del bakalao", una forma d'oci nocturn que porta l'èxit de les discoteques, encumbra al valencià Chimo Bayo com a figura clau de la música electrònica espanyola.

En una Espanya que acaba de superar els 38 milions d'habitants i un Castelló de 445.000 habitants, a la nostra ciutat, una de les darreres actuacions de l'alcalde socialista Gozalbo va ser la inauguració del Planetari del Grau, focus de divulgació de ciència i entreteniment i el primer edifici d'aquestes característiques que va construir-se al País Valencià, i essent, després de les eleccions del juny, el nou alcalde José Luís Gimeno, es posa en marxa de la mà del regidor Victor Falomir el Pla especial de la marjaleria, i que ara, 30 anys després, encara porta cua, buscant una desvinculació definitiva del Pla General Urbanístic de la ciutat, en tramitació.

En aquest context mundial, nacional i local que ara recorde, aquell estiu un grup d'amics aficionats a la bicicleta vam comboiar el fet que hui porte al record, recórrer el "Camí de Sant Jaume" des de Jaca fins a Santiago de Compostel·la, seguint l'anomenat Camí francés, principal ruta de pelegrinatge de l'Europa medieval.

Van ser els darrers de juny uns dies de preparació de "cames", alforges, materials i bicicletes i els 10 primers de juliol de "marxa", d'aventura, de compartir vivències i situacions, fins a arribar al destí on, l'oficina d'atenció al pelegrí, en nom de l'autoritat eclesiàstica, el secretari capitolar del cavil catedralici, va certificar mitjançant el lliurament d'un document escrit en llatí i conegut popularment com la Compostel·la, que havíem recorregut la ruta jacobea. Document que, ara, 30 anys després, i convenientment emmarcat encara conserve com a record del poc que les persones necessitem per estar satisfets: menjar, dormir, reflexionar i... pedalejar!

Uns anys després vaig tornar "a fer" el camí, ara amb més temps i nova companyia,  a peu, de manera més pausada, però amb un resultat semblant, apreciant i percevent les xicotetes coses del dia a dia, amb moments màgics i altres no tant, amb dificultats per al cos i l'ànima i obrint la ment a nous horitzons...

Ara, en aquest estiu del 2021 i contemplant la primera Compostel·la em venen a la memòria unes frases escoltades a Jesús Jato, un dels hospitalers d'un dels tants refugis d'acollida, aquell primer Ave Fenix, de Vilafranca del Bierzo, alberg construït sobre les restes d'un antic hivernacle, unes sentències i tota una filosofia jacobina: "el peregrino camina por la fuerza de las estrellas" o aquella altra "el Camino es mágico y si no te rindes, esa magia hace que todo sea posible"...

I amb el "tuneo" d'una altra frase, en aquest cas d'una lletra del tango Volver, de Gardel, recorde que trenta anys no són res, i encara hui, m'emocione i seguisc somniant amb un projecte més que apassionant, arribar a Santiago, en aquest cas eixint des de la porta de casa, ací, a Castelló, en un temps per venir, que espere fer realitat abans de 30 anys...

El mural de Ripollés

Als inicis dels anys 80 i com a idea brillant atribuïda a l'alcalde Antonio Tirado, la ciutat va intentar tapar un problema evident que venia arrossegant-se des de feia uns anys, les imatges feridores a la vista de les parets mitgeres dels edificis alts de Castelló.

Es cedirien, amb el consentiment dels veïns, aquestes parets dels edificis de la zona centre de la ciutat a diferents artistes de la província, els més importants del moment, com Planchadell, Prades, Tasio, Traver Griñó, Vidal Serrulla o Ripollés, per "crear unes obres" amb l'objectiu d'embellir el paisatge urbà de la capital, i anar així creant-se allò que va anomenar-se "museu a l'aire lliure".

Recorde com a l'estiu del 1983 i penjat d'unes bastides a una considerable alçària, Ripollés quasi nu, per allò de la seua excentricitat i la calor, va passar-se dies i dies pintant un mural de 400 metres a la paret mitjanera de l'edifici número sis de la plaça de la Pau, sent un dels  primers murals que van mudar la grisenca pell de la paret per una explosió de color, que va rebre el suggerent títol de "Les nenes i els nens de Castelló, a tots els nens del món".

Quasi 25 anys després, començat de poc l'any 2008, algunes d'aquelles primeres peces, per allò d'estar "a sol i serena", és obvi necessitaven un manteniment i l'ajuntament, essent aleshores alcalde Alberto Fabra i regidor de Cultura Miguel A. Mulet, va anunciar un acord amb els veïns d'aquell immoble mitjançant el qual, aquells farien front a les reparacions de l'estructura i l'ajuntament a les de la rehabilitació del mural i, així, novament "el beato Ripo",  va pujar a la bastida i va repintar aquelles zones malmeses per les obres efectuades sobre la mateixa paret.

I van passar uns quants anys més I arribem al novembre del 2020. El periòdic local "El Mundo Castellón al dia" publica la notícia que el mural estava novament en perill i que, si no s'actuava amb celeritat, podia arribar a desaparèixer. El motiu els continus i constants problemes d'humitat que sofria l'edifici i que obligaven a efectuar una gran intervenció en treballs d'obra.

Sembla que la comunitat de propietaris va comunicar-ho a l'ajuntament i aquest va iniciar un procés de tramitació d'expedient des del departament d'urbanisme que és l'encarregat d'aquests menesters.

No sé si els tècnics municipals en aquest més de mig any transcorregut des de la petició veïnal fins al dia d'avui, van revisar l'expedient, van adoptar alguna mesura o simplement van aprovar o denegar l'obra.

Tinc entés que davant la possibilitat que els treballs alteraren l'estructura del mural, des de l'àrea d'urbanisme van adoptar-se algunes accions preventives per catalogar l'obra, i que el personal del MUCC va fer, segons el que marca la normativa, una catalogació i documentació gràfica del mural, i una anàlisi de la seua situació, remetent a aquell departament, en el seu dia, les conclusions pertinents, perquè el procediment administratiu continuara amb la tramitació i, finalment autoritzar o desestimara la intervenció proposada pels veïns afectats.

El cas és que hui, el mateix Ripollés declara i els veïns hem pogut contemplar com  l'obra dedicada al món del circ i de la infància, després de quasi 40 anys compartint l'espai, ha estat tapada, i davant aquesta sorpresa ens preguntem: s'han avançat els propietaris a actuar sense la corresponent llicència pels treballs? S'ha concedit per part d'urbanisme municipal una llicència quan no corresponia? S'han desentés massa els responsables del MUCC del seguiment de la petició veïnal?

Algú haurà de donar explicacions i fer-ho prompte. De moment el fet ha servit perquè els grups de l'oposició "diguen la seua", encertant en les seues crítiques o, com passa en massa ocasions, aprofitant la situació per a fer realitat allò tan popular al nostre poble "d'embolica que fa fort".

El díhuit de juliol...

Feia més d'un mes que tenia remarcada aquesta data a la meua agenda personal. Una data d'allò més significativa al nostre poble, per allò de l'inici del cop d'estat de l'any 1936 , de la sublevació militar contra el govern de la segona república i l'establiment de la dictadura militar vigent a tot el territori nacional, fins a la mort del general Franco l'any 1975.

Una data i una manera de governar un país que va acompanyar tota la meua infància, adolescència i joventut, i que, per no haver conegut res més, va semblar-me de pau, llibertat i prosperitat, però que després vaig poder anar comprovant només era efecte de la partidista propaganda governamental i que en realitat estàvem molt lluny de ser un país normal.

Però deixant a banda aquesta consideració del 18 de juliol com a data de repressió i control, si hui jo la tenia marcada al meu calendari era perquè no se m'havia de passar el fet de comprar el diari Levante, un periòdic que jo comprava assíduament mentre va tenir delegació a Castelló, mentre va editar el "Levante de Castellón", i que ara, per considerar-lo massa "centralista amb el Cap i Casal" només compre ocasionalment.

I perquè havia de comprar-lo hui us preguntareu? Per què hui, per finalitzar la campanya "llegir en valencià" que des de l'any 2006 i de manera anual organitza la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, amb col·laboració amb el diari, consistent en la distribució massiva d'una col·lecció de llibres pensats per iniciar-se en la lectura del valencià, amb temàtiques com els nostres clàssics, llegendes valencianes, les nostres festes, paisatges de llegenda, paraules d'amor, o aquelles temàtiques més recents les nostres cançons (2016), les nostres contalles (2017), la nostra cuina (2018) i monuments emblemàtics (2019).

I en aquesta 15a edició, la del 2021, dedicada als "parcs naturals", en què s'han anat distribuint des del passat 13 de juny, tots els dissabtes i diumenges, històries literàries al voltant del Penyagolosa, l'Albufera, les salines de Santa Pola, El Túria, El penyal d'Ifac, les gorges del Cabriol, el Montgó, la serra Calderona, la Font Roja i la Pobla de Sant Miquel, hui com dic, s'ha publicat el llibre que l'escriptor castellonenc i sobretot amic Joan Andrés, ha dedicat al parc natural de les Illes Columbretes.

Una novel·leta, l'onzena de la campanya, titulada "El far de l'Illa Grossa", que amb poc més d'una seixantena de pàgines desgrana una història-homenatge al parc natural més important de les nostres terres.

Una trama on l'illa és l'escenari d'aventures i tribulacions de dos amics que veuen lligada la seua vida a la de dos militars, uns contrabandistes i uns pescadors, en un moment temporal, segona meitat del segle XIX i unes condicions de vida difícils en aquell indret inhòspit i a la vegada meravellós d'enmig de la mar... una obreta entretinguda i que es llig d'una tacada.

No és la primera vegada que l'amic Joan participa en aquesta campanya, fa uns anys, crec que en l'edició del 2014, campanya dedicada als paisatges de llegenda, va participar amb una altra publicació, "la contalla de l'avenc" en la que a través d'una història d'enginyers i mesuraments ens descobreix els voltants del Penyagolosa, Vistabella i l'avenc misteriós del cor de la muntanya, la boca del mateix infern...

No sóc jo gent de mar, només una vegada he estat a Columbretes i no vaig passar-ho gens bé ni a l'anada ni a la tornada amb "la golondrina", però sempre recordaré l'illa Grossa, el seu far, el sender i a la llunyania el cementeri i els colors i penya-segats de la Foradada, la Ferrera i el Carallot.

Si us heu quedat sense aconseguir la novel·la perquè us haja passat per alt la data o desconeixíeu que era hui quan podia adquirir-se conjuntament amb el diari, i teniu ganes de llegir-la, de gust us la puc deixar. Us garanteix que la lectura de l'obra de Joan Andrés us transportarà a aquell lloc, com ha portat novament, ara sense moure'm de casa, la meua ànima. Gràcies, amic.

De mal en pitjor...

El darrer terç del segle XVIII i el final del XX i principis del XXI, constitueixen dues etapes contraposades per la història agrària de Castelló. L'augment considerable de la població al XVIII fa necessària la posada en producció de noves terres de cultiu, tant d'horta com a la marjal, amb l'aprofitament al màxim del cabdal del Millars i l'augment de la xarxa de distribució d'aigües, i la creació de nous espais més avall de la "donació", a més a més de la rompuda de les terres de l'oest, del secà, per convertir-les en productives.

A la fi del segle passat i tot el que portem d'aquest XXI, estem assistint com a actors o espectadors als descoronament d'aquest sistema tradicional de gestió del territori que per molts anys ha estat motor econòmic de bona part dels veïns, essent les expectatives urbanístiques i la crisi agrícola de preus, els dos factors principals que, en els darrers anys, han fet que el terme de Castelló presente un estat d'abandonament de terres de cultiu més que lamentable.

Camps i alqueries abandonats, presenten una radiografia de tristor. Fa més d'un any, el gener del 2020, i amb motiu d'un estudi encarregat per l'ajuntament per servir de base al disseny de que ha de ser el futur Parc Agrari, va ficar-se de manifest que, al terme, hi havia pràcticament tantes fanecades de finques rústiques en producció com de degradades i abandonades -57% enfront de 43%-, essent la zona est la que presentava un major abandonament, 4600 parcel·les de les aproximadament 12.500 del terme.

Ara, any i mig després, des de la regidoria de transició ecològica, després d'un nou estudi parcel·lari que indica que el 35% dels camps del terme estan semiabandonats o abandonats del tot, s'anuncia la posada en marxa d'un nou pla de reactivació agrària per tractar de recuperar el sector. Més del mateix?

No dubte que les MESURES proposades pel regidor de l'àrea, el senyor Navarro, busquen en darrera instància recuperar el pes econòmic del sector primari de fa uns anys, recuperant la seua rendibilitat i així generar noves il·lusions i oportunitats, però estic convençut que, la recuperació com a tal, malauradament a Castelló mai serà possible, i ho dic afirmant allò que està en boca de tots, i que, tal vegada siga, el principal handicap: "ser llaurador a Castelló no està ben vist".

Dit d'una altra manera, poques són les famílies llauradores que encara es mantenen a la ciutat, que desitgen que els seus fills continuen la tradició familiar. Els pares volen que els fills estudien, "tinguen carrera" i opten a un treball amb futur, que no es lliguen al camp, i més encara entre els fills d'aquelles famílies on mai hi ha hagut una dedicació agrícola. Dedicar-se a la terra, sobretot amb la consideració minifundista del nostre terme, per més que es busquen ajudes externes, plans i mesures reactivadores no és atraient. Eixa és la realitat.

Una altra cosa és que, per continuar evitant l'abandonament es fomenten i recolzen la creació dels bancs de terres, els mercats de venda directa, els horts urbans, els plans de formació per aquells que volen iniciar-se o perfeccionar els seus coneixements agrícoles, o fins i tot l'ecologisme en l'alimentació, però, d'aquí a aconseguir la incorporació de nous productors, l'augment de joves amb dedicació laboral únicament i exclusivament al camp, a la llaurança, és una utopia.

Només cal passar-se un matí qualsevol per la seu de la Càmera Agrària de l'avinguda de Lledó, i veure l'edat mitjana de les persones, dels llauradors, que allí s'acosten per tramitar els diferents tipus de permisos necessaris per a aquesta o aquella tasca, o dirigint-se a les oficines de les diferents comunitats de regants, per adonar-se'n que, la llaurança a Castelló, és cosa de vells.

Malgrat que el nostre sol és d'una alta capacitat agrícola, que la disponibilitat d'aigua, per allò de l'extensió de la xarxa de degoteig pel terme, no és, ara per ara, un gran problema i que els productes que des de sempre s'han conreat a les diferents parcel·les, hortalisses, cítrics o cereals, han estat de gran qualitat, la realitat ens diu que anem de mal a pitjor i que no hi ha remei per aquesta situació. El sector primari a Castelló, molt al nostre pesar, ha passat ja a la història. Eixa és la realitat. O no? Què penseu?