Intoxicar...

Conceptes com intoxicar, desintoxicar i les seues variants depurar o detoxificar s'han convertit en habituals al nostre vocabulari; tot i això, a més a més del conegut d'enverinar, dos significats més li atribueix el diccionari de la RAE a la paraula que encapçala aquest escrit. Imbuir, infondre en l'ànim d'algú quelcom moralment nociu i donar un excés d'informació manipulada per tal de crear un estat d'opinió propici a certs fins.

En un context nacional en què l'estat d'alarma ha posat de manifest el millor i el pitjor de la nostra societat em preocupa bastant la manipulació i la tergiversació d'alguns mitjans de comunicació i de la seua manera d'informar. Entenc però no aceptaré mai que alguns mitjans, sobretot els privats, estiguen marcats per línies editorials ideològiques concretes que utilitzen la intoxicació per llançar les seues proclames interessades.

Tot un problema quan el mitjà deixa d'oferir periodisme de qualitat, veraç i independent, per afavorir o carregar contra interessos allunyats de la neutralitat i intoxica, i en l'exercici de la informació envia massa estímuls i poques certeses o poques precisions, poca veracitat.

I dic tot açò perquè aquest matí, fent "zàping" al dial radiofònic he topetat al 92.5 de la FM un programa d'informació, "Sense Complexos", que semblava volia abordar l'actualitat de forma rigorosa, però que en realitat era més que intoxicant, en el que el seu presentador-locutor, l'enginyer en telecomunicació vingut a periodista, el senyor Luis Manuel del Pino González, deia de manera monologada, tot allò que li semblava, una barbaritat darrera d'una altra.

No podia creure allò que estava escoltant, tractar de babau, poca solidesa intel·lectual i animal al senyor Luis Enjuanes, virólogo del CSIF per expressar la seua opinió a favor que la Seguretat Social rebutge atendre a aquells adults que voluntàriament no vulguen vacunar-se, o atacar directament al govern basc perquè va a destinar en els quatre anys vinents, mig milió d'euros per la promoció de l'eusquera ,que pel senyor del Pino, no és més que "un farfullo inventado por un paranoico, racista i misógino, Sabino Arana y que no sirve absolutamente para nada" Ara resulta que l'eusquera és un idioma artificial, que us sembla la perla?

En voleu més, també ha atacat a la formació Podemos en general, en considerar-la "apestosamente totalitaria" i en particular al senyor Pablo Iglesias, per qüestionar si al nostre país hi ha pogut haver escàndols polítics i unitats de policia perseguint algunes formacions polítiques per rectificar en els tribunals els resultats de les urnes, o enviant un recadet al mateix PP dient-li que "nunca pierde la ocasión de hacer las cosas equivocadas" i que està en descrèdit i a la baixa en les enquestes per culpa de Pablo Casado i les referrades internes i que estan lliurant el "País a trossets" a Pedro Sánchez, amb el consegüent beneplàcit per la pujada de Vox.

Inversemblant i sense crèdit. Podeu escoltar tota la tirallonga completa punxant sobre l'enllaç:  NOTICIES

Temps m'ha faltat per veure eixe 92.5 de la FM a quina emissora pertanyia i, en assabentar-me he començat a comprendre...

Estem parlant de "'EsRadio" una cadena privada, generalista i d'àmbit nacional, que pertany al grup multimèdia Libertad Digital, amb llicència propietat del periodista, publicista, escriptor, locutor i empresari Federico Jorge Jiménez Losantos, un fervent i obertament anticomunista, conegut pel seu particular estil de fer ràdio, amb un marcat ús de la ironia i referències culturals, a més de per denominar amb sobrenoms i malnoms, moltes vegades ofensius, i insults als diversos personatges de l'actualitat política espanyola.

Un intoxicador en tota regla situat a l'àmbit de la dreta més radical, i un programa de manipulació i intervenció hàbil, arter, en relació amb les notícies estatals, Conduït per un "monologuista" amb distorsió de la veritat, de la justícia i al servei d'interessos particulars. Us convido a jutjar per vosaltres mateixa si són exagerades les meues impressions...

Dos esdeveniments curiosos...

Diuen "les males llengües" que a Castelló mai passa res interessant, que som més que una ciutat un poble gran i que la nostra és una història curta, amb poques coses rellevants. Tal vegada no els hi falte raó en considerar-nos un poble gran, però pels castellonencs, açò és tot un orgull, ja que els pobles, fins i tot els grans, mantenen una humanització que, malauradament, fa anys va perdre's a les ciutats.

Respecte a l'altra afirmació no puc estar gens d'acord. Realment no som un poble mil·lenari, però al llarg dels 780 anys de la nostra història han estat molts els moments importants i molts els esdeveniments històrics, interessants i curiosos que han tingut a la ciutat com a protagonista.

Sense anar més lluny hui voldria referir-me a dos d'aquests episodis curiosos, separats 40 anys en el temps i dels quals hui, 19 de novembre, es compleixen 153 i 193 anys respectivament.

Tal dia com hui de l'any 1828, d'això fa 193 anys, diuen les cròniques, va arribar a Castelló de passada cap a Barcelona, el rei Ferran VII i la seua tercera esposa, Maria Josefa Amalia de Sajonia, de la que es diu era "bella, culta i delicada", pernoctant al Palau del Bisbe Salinas, el principal edifici que a la ciutat hi havia en aquella època.

No arribava cada dia una parella reial a Castelló i per això, aquella mateixa nit, va tenir lloc un "besamans" com a senyal de complaença al que van acudir l'ajuntament en ple, el clergat i les principals famílies de la població.

Resulta del tot curiós comprovar com entre les instruccions per participar en aquell acte protocol·lari es deia que calia que les dones es presentaren "con gala pero modestas, porque la reina es honestísima y se ofende de ver vestidos profanos". Que us ha paregut?

No cal dir que totes les assistents van treure "el millor de la caixeta" per presentar-se als reis tot i que la vetllada no va allargar-se massa, ja que l'endemà a les 7 del matí, ses majestats van abandonar la ciutat, continuant el viatge i pernoctant en Alcalà de Xivert.

El segon episodi va transcórrer 40 anys després. He comentat en més d'una ocasió que dels quatre cementeris que a Castelló hem tingut, el tercer, el de Sant Josep, tot i que sense concloure les obres, va acollir el primer soterrar el maig de 1861 després de clausurar el segon fossar, el del calvari, ubicat precisament al lloc on es va construir, anys més tard, el Parc de Ribalta.

I és que tal dia com hui de 1868 va ser quan l'ajuntament va acordar construir en aquell lloc un gran passeig i donar-li el nom de Ribalta, decidint col·locar al bell mig del passeig una estàtua del famós pintor barroc que durant un temps es va creure erròniament oriünd de la capital de la Plana, obra que va ser creada per l'escultor Adsuara i ubicada, quasi 60 anys després, al bell mig de la primitiva superfície triangular del parc.

Vet per on, ser curiosos desperta l'aspecte emocional en les persones i engendra l'exploració, la investigació, i l'aprenentatge i, tot i que no ho semble, si ens detenim una miqueta, al nostre Castelló podem trobar molts i molts esdeveniments curiosos com aquests dos que, la casualitat hui, ha volgut fer protagonistes. Us convide a seguir escorcollant, de segur que descobrireu, descobrirem noves sorpreses.

 

La cunyada del rei.

No, no penseu que vaig a parlar hui de les cunyades del rei Felip VI; ni de la desafortunada Erika, ni de Telma, germanes menuda i mitjana de la nostra actual reina consort Letícia Ortiz, esposa de Felip de Borbó, i mare de les princeses Leonor i Sofia; res més lluny del meu pensament que fixar-me en "la premsa rosa o sensacionalista" o endinsar-me en el món que envolta la casa reial espanyola, de la que dia si, dia també, els mitjans de comunicació no deixen de sorprendre'ns.

Però com dic al títol que encapçala l'escrit sí que és la meua intenció parlar de la cunyada del rei, tot i que no del rei actual, sinó de Jaume I, d'aquell rei d'Aragó que allà pel segle XIII va portar-nos a les nostres terres una llengua, una cultura, unes noves lleis i un nou poblament.

És ben sabut que en segones noces el nostre estimat Jaume va maridar-se amb Violant, princesa reial hongaresa, filla del rei Andreu II i la segona esposa d'aquest, Ioles de Courtenay, filla de Pere, emperador de Constantinoble.

Andreu II d'Hongria, pare de la nostra estimada Violant, va tenir fruit del seu primer matrimoni amb Gertrudis de Merania, que va morir assassinada, una primera filla, Isabel, germanastra major de Violant per part de pare i, per tant, cunyada de Jaume I.

I aquesta Isabel, és la protagonista del meu comentari d'avui. Quins són, us preguntareu, els motius que fan d'Isabel, una hongaresa de bona família, la protagonista d'aquest escrit? Són diverses les raons, la primera el parentiu amb la nostra estimada Violant i per tant amb el rei Jaume I, la segona la seua santedat, i la tercera la seua onomàstica que celebrem el dia d'avui.

Felicitats doncs per les Isabels, Isabeles, Sabeles, Isabelles, Lisa,  Elizabeth,  Elizabetta, Elisa, Elsa, Lisbeth, Lissette, Elzbieta, Elisabeta, Chabela, Belle, Bettina, Liz, Lizzie, Bella, Beth, o Betty, tant se val.

Però parlem de la seua santedat, parlem de Santa Isabel, que sent gairebé una xiqueta es va casar amb Lluís, marqués de Turíngia, a qui va donar tres fills, i en quedar vídua, després de patir moltes calamitats i sempre inclinada a la meditació de les coses celestials, es va retirar a Marburg, a l'actual Alemanya, en un hospital que ella mateixa havia fundat, on, abraçant-se a la pobresa, es va dedicar a cura dels malalts i dels pobres fins a l'últim sospir de la seua vida, que va ser als vint-i-cinc anys, essent canonitzada només quatre anys després, el 1235, el mateix any en què Jaume I en casar-se amb Violant, passava a ser cunyat d'una Santa.

Tot i que mai sabrem si va pesar més en la seua canonització la vida i miracles o la pertinença a una família tan influent, es conta d'Isabel que els diners i el poder mai van ser importants per a ella, que els seus grans amors van ser el  marit, els fills i Déu. Tal vegada per això l'Església l'honra com a santa, i com que per donar tant del pa als famolencs, és considerada la patrona dels forners, a més a més de les vídues i els orfes, els captaires, els malalts, els necessitats o els innocents perseguits...

Quan Jaume I coneix a Violant no devia tenir més de vint anys. Aquesta estrangera de rossa cabellera es va haver d'adaptar ràpidament a les obligacions de reina i a la condició d'esposa d'un home "de femelles", que alternava les conquestes territorials amb les carnals. Tot i això, a partir de les noces, 8 de setembre de 1235, Jaume I va professar un profund respecte per Violant. Deguera influir en el canvi d'actitud del rei aragonés la figura de la seua cunyada proclamada santa tres mesos abans? Mai ho sabrem...

I salvant les distàncies i enfront de la situació delicada que se li presenta al nostre rei actual Felip VI em pregunte a quin sant o santa s'encomanarà. D'una banda té a la seua esposa Letícia, que com Violant també va haver d'adaptar-se ràpidament a les obligacions de reina, aconsellant-li què no accedisca i deixe fora a les seues germanes i cunyats de tot el que es relaciona amb la corona, i d'altra a la seua família, demanant-li que reflexione, que assumisca i accepte les "patinades" de son pare l'emèrit i els cunyats. Difícil papereta per Felip VI, ja que no té cap cunyada santa a qui encomanar-se...

Doncs que bé...

Hi ha una dita popular al meu país que diu "La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos" que de manera molt simple ve a significar que parlar resulta molt fàcil, però mantenir les coses declarades o promeses és una altra cosa.

Tinc molts coneguts que militen o són simpatitzants del Partit Popular, fins i tot alguns amics, que saben ben bé que aquella, la seua formació, mai aconseguirà el meu vot, ni en l'àmbit nacional, ni autonòmic i menys encara en el local; tanmateix crec que com a persones, elles i ells i tots els que dediquen el seu temps a la política, tenen el més sincer dels meus respectes.

Després de 24 anys de govern ininterromput a la nostra ciutat, és sabut que a les eleccions del 2015 el Partit Popular va perdre l'ajuntament en favor de les forces d'esquerra i, democràticament, van plegar veles a la vegada que van obrir un procés de reflexió que els havia de dur a regenerar-se com a partit i tirar endavant una legislatura des de l'oposició; mentrestant i una vegada comprovat que els veïns havíem votat massivament pel canvi, un govern tripartit (PSPV + Compromís + Castelló en Moviment) de caràcter progressista i d'esquerres, va passar a dirigir la ciutat.

I és que el Partit Popular s'havia guanyat a pols estar a l'oposició després dels continus fracassos; el Centre de Convencions de Calatrava, la seu de la VIU que havia de dissenyar Frank Gehry, la Ciutat de les Llengües, el centre Gran Via per a dependents, o el fre que va suposar l'anul·lació pel Tribunal Suprem del Pla General d'Ordenació Urbana, van ser massa revessos per mantenir-se en el govern.

Quatre anys d'oposició del Partit Popular no van aconseguir que a les darreres eleccions, les del 2019, els veïns els hi tornaren la confiança i, novament, el tripartit va revalidar el triomf concretant-se en l'anomenat "Acord de Fadrell" (PSPV + Compromís + Unides Podem). La ciutadania va premiar el treball, l'esforç i la il·lusió de l'equip de govern per complir el programa i buscar que Castelló fora cada dia més una ciutat amb més benestar, o es visca millor i amb noves oportunitats de futur.

Ara, hui, després de 6 anys a l'oposició i amb vista a "impulsar el canvi necessari a la capital" la candidata única a la reelecció com a presidenta del PP local i cap de l'oposició municipal, la senyora Begoña Carrasco, ha presentat a la societat el que la formació que ella lidera anomena, Pla d'Acció del PP 2021-2023, un projecte amb 10 línies estratègiques que, segons diuen, té la finalitat de tornar a fer de Castelló una ciutat oberta, plural, competitiva i en llibertat.

I jo em pregunte: Qui li ha dit a aquesta senyora en particular i al PP castellonenc en general que la nostra no és ja una ciutat oberta, plural, competitiva i lliure? Si parla de "tornar" és que entre 1991 i 2015, quan governava el PP, la ciutat era més oberta, plural, competitiva i lliure? Això ho hauran de dir els veïns, no li sembla? I ho hauran de fer a les urnes no?

Més encara, suposant, cosa difícil a hores d'ara, que a les eleccions vinents fora el partit més votat i poguera tornar a governar la ciutat, si fóra capaç la futura alcaldessa d'implementar les 10 línies que ara proposa, de segur que tot seguiria anant bé, tan bé com ara.

Però com deia al principi, la llengua no té os, i malauradament moltes de les promeses a les quals el PP de Castelló ens tenia acostumats, el temps ens ha fet veure com han anat acabant, una darrera de l'altra, en fracàs.

Ara anuncien si arriben a governar buscar una rebaixa de l'IBI de l'IAE, una millora del sistema sanitari, aconseguir més seguretat, més autonomia per a les festes, la promoció del talent, la desestacionalització del turisme per mitjà del deport... i un fum de coses més. Idees i projectes que, estic segur, qualsevol dels partits que es presenten a les futures eleccions portaran en els seus respectius programes.

No tinc una vareta màgica ni una bola de cristall, però si són capaços d'il·lusionar el veïnat i en un futur el PP torna a governar la nostra ciutat, tant de bo siguen capaços de portar endavant només 5 de les 10 línies estratègiques que ara, a bombo i platerets, anuncien. De segur que la ciutat els ho agrairà infinitament, jo el primer. De moment, només paraules i promeses que, venint d'on venen, no em mereixen massa confiança.

El temps passa. El tren de la pedrera de les Serretes i el futur incert...

Tot i que la història del port de Castelló va començar l'any 1865 quan un nombrós grup de polítics i empresaris castellonencs van dirigir-se a la reina Isabel II reclamant "un port" com a infraestructura necessària per a exportar la ceràmica artística i els productes agrícoles de la província i propiciar el desenvolupament industrial i comercial, no va ser fins al 1876 quan va aprovar-se l'avantprojecte de la seua construcció i quasi 6 anys després, el 1882, el projecte definitiu i ser declarada l'obra de l'enginyer en cap de la Direcció d'Obres Públiques de la província, el senyor Leandre Alloza, com d'interés general.

Tal dia com hui d'aquell 1882, tot just hui es compleixen 139 anys, va rebre's a la ciutat una Reial Ordre aprovant el pressupost de les obres preliminars que pujava 560.000 pessetes de l'època i que havien de servir per a fer front a la construcció de la via auxiliar des de la pedrera de les Serretes al Port, la compra de diferent maquinària per a la càrrega i descàrrega, l'adquisició de material de transport i la construcció de 145 metres lineals d'escullera del dic de Llevant; obres i compres que van autoritzar-se el 12 de desembre d'aquell any, iniciant-se en primer lloc la compra i posterior explanació dels terrenys a ocupar, 82 trams de finques particulars, per on havia de passar el tren.

Poc més de huit anys van allargar-se les obres i el 13 de març de 1891 va quedar enllestida la via des de la pedrera al port, començant tres dies després a circular els primers trens per una via d'1,30 metres d'amplària i de 9640,70 metres de llargària, (8128 metres de via general i la resta de servei) que transportaven "les pedrotes", estretes del front de 116 metres de la pedrera ubicada al costat del Castell Vell fins al dic del Grau. Les cròniques ens diuen que en aquell primer viatge al costat del maquinista anava el senyor Alloza, autor del projecte. Només el primer mes de funcionament van transportar-se 3200 tones de grans blocs de pedra.

Dos anys després, el 1893 van acabar-se la resta de les obres, estant composta tota la infraestructura, a més de la via citada, per una caseta-bàscula, un edifici destinat a cotxera, magatzem i casa del maquinista en el lloc de la cruïlla amb la via València-Tarragona, un edifici destinat a estació al costat de la pedrera, una línia telefònica i un dipòsit per l'aigua a la via, a més a més del material mòbil inicial, consistent en una locomotora de tracció a vapor, trenta vagons, quatre grues i dues bàscules.

La línia, com era lògic, va passar a ser propietat de la "Junta del Puerto" i pel seu caràcter d'auxiliar de les obres del port no va admetre mai viatgers.

Sembla mentida que en poc més de 500.000 pessetes pogueren fer-se tantes coses... Al llarg de vora 70 anys els castellonencs van acostumar-se a veure com les locomotores avançaven ranquejant per un camí de ferro, paral·lel al mar, i com les seues vagonetes transportaven fins al Port de Castelló la pedra extreta de la pedrera de les Serretes.

Els primers anys eren les volutes de fum de la "Grao" i de la "Alloza", nom de les primeres locomotores, les que s'escampaven sinuoses fins a desfer-se al cel. Després va arribar el dièsel i una nova màquina, i nous vagons van substituir les primeres plataformes procedents del port de Vinaròs, vagons-bolquet fabricats a Bilbao i propietat de la Societat Espanyola de Material Ferroviari.

1960 va suposar l'acabament de l'extracció de pedra de la pedrera i el punt final de la línia. A poc a poc va degradar-se. El llit de via entre la pedrera i l'estació de les Palmes, va desaparéixer i sobre la mateixa "pedrera" van començar a fer-se projectes que mai van veure la llum, des de l'intent, allà pel 2005, de conversió de l'espai en un abocador d'inerts, restes d'obra i runes, fins a la idea expressada per l'actual alcaldessa el 2019 de reconvertir les serretes en un parc de lleure amb 68000 metres quadrats per un ús cultural, social i esportiu i la possibilitat de recuperar el tren amb un trajecte turístic entre el paratge de la Magdalena i el Port.

L'Autoritat Portuària va substituir a la Junta d'Obres del Port com a propietària de l'espai de la pedrera i del tram de la línia fèrria, que allà pel 2010 va renovar-se sobre la banqueta de part de l'itinerari, en concret entre l'estació de les Palmes i el Grau, sent qui pot possibilitar la recuperació de l'espai natural i contribuir a recuperar la zona per a l'ús públic, per al gaudi de la ciutadania. Qüestió de voluntats?, tal vegada de diners?

Si en el seu moment la pedrera va servir per a fer créixer l'economia del Port, estaria bé que ara, es reprenguera l'actuació proposada des de l'alcaldia, i així s'aconseguiria que, una zona que va contribuir al desenvolupament econòmic i social de la ciutat,poguera revertir altra vegada a la societat castellonenca. Difícil... si, impossible... No!