Glycyrrhiza glabra, records d'infantesa

Si ens hagueren dit de menuts que una de les nostres llaminadures preferides tenia aquest nom tan rar no ho haguérem cregut. Però és que el seu alt contingut en glicirrizina, àcid glicirricínic, feia d'aquest producte un bé molt apreciat.

Del grec rhiza, arrel, i glyks o glukus, dolç; i glaber, que fa referència a l'absència de pilositat, és un arbust cultivat en moltes ocasions a l'horta i marjal del nostre terme municipal, gràcies a la seua naturalització en zones humides i terrenys arenosos; arbust que tot i que pot arribar al metre i mig d'altura, la seua importància rau en la potent arrel, molt ramificada i llarga, podent arribar a mesurar fins a 8 metres, s'ha conegut des d'antic a les nostres terres amb el nom de regalíssia.

Fa molts anys, el seu consum era "normal" entre els menuts del poble, sobretot entre la xicalla del raval llaurador, ja que quasi totes les famílies disposaven en algun dels seus bancals d'alguna planta.

El seu era un gust dolç i molt aromàtic i es xuclava un tros d'arrel com si fos una exquisida llaminadura. Aquells que no disposaven de regalíssia a casa podien comprar-la als indrets on es venien els caramels. Per cada pesseta et tallaven un trosset més o menys gran en funció del gruix del pal.

En rosegar-lo, quedava com si fos un pinzell desfilat que havies d'anar tallant per poder anar menjant i traient-li el suc. Després, ens hem anat assabentant que la regalíssia tenia a més a més d'un bon sabor múltiples propietats beneficioses: antiinflamatòries, expectorants, que també va bé per l'estómac, per ser lleugerament laxant i protegir les membranes mucoses.

En fer-nos grans, alguns van anar substituint portar un trosset de regalíssia a la boca per una punta de cigarreta, i vistos els efectes negatius de la nicotina, van ser molts els veïns que per deixar de fumar, van tornar a substituir la cigarreta o el "caliquenyo" pel trosset de regalíssia.

Veure "a les tauletes" trossets de regalíssia disposades per a la venda, en alguns casos, o rebuscar en el cabàs quan el pare tornava de l'horta, en altres, va ser més que normal a la dècada dels 60-70 del segle passat.

Però tot canvia i a mesura que noves llaminadures van anar apareixent al mercat, cotó dolç, caramels, xiclets o gominoles van anar arraconant i fent desaparèixer els manollets d'arrels de regalíssia, i així, a hores d'ara, no és d'estranyar que siguen molts els xiquets i xiquetes que mai hagen provat de xuclar aquest tros d'arrel o com a mal menor, coneguen allò que s'anomena popularment "pega dolça" o gominola de regalíssia, un dolç amb una textura similar a la goma que s'assaboritza amb els extractes de les arrels de la planta de la regalèssia, i també olis d'anís.

Si, és veritat que avui en dia existeixen una gran diversitat de Ilaminadures (a base o no de regalíssia) però, qui no ha menjat mai, de petit o no de tan petit, una dolça barreta de regalíssia no ha viscut un senzill plaer.

Alguns poden dir-me que hi ha al mercat diferents pastilles que ens venen a les farmàcies o als estancs per a alleujar la tos o refrescar i perfumar l'alè a base de regalíssia, i que no cal anar xuclant arrels com si fórem animals rosegadors. Però, no, no és el mateix.

Sembla un tros de fusta i, de fet, ho és i malgrat que hui ningun llaurador cultiva la regalíssia, encara podem trobar en alguns moments de l'any, a la fira o al carrer, el típic venedor de llepolies que havent comprat les arrels vés a saber on, netejades i higienitzades les ofereix a trossets.

Si no heu mastegat alguna vegada un pal, feu-ho amb la regalíssia, és una sensació diferent, única perquè aquest pal es transforma poc després de ser a la boca i d'haver estat rosegat un parell de vegades al seu extrem, en una massa tova, tendra i saborosa, que ens incita a mossegar, que roman com un pal per l'extrem que no tenim a la boca, però que de l'altre es presta a jugar amb ell sense por a fer-nos mal i, que sobretot ens transporta a temps d'infantesa...

El "farol" del fanal... seguim esperant.

No és aquesta la primera vegada que porte aquest indret i aquest fanal a aquestes pàgines. Ho he fet en més d’una ocasió. Concretament la darrera va ser tot just hui fa 192 dies, el dissabte 10 de juliol de l’any que tot just acabem de deixar. Amb el titol “La farola de Castelló” parlava de la dificultat de modernitzar la il·luminació dels espais públics de la ciutat sense perdre el sabor tradicional. Hui vull deixar  constància de l’encert del canvi, i de l’espera…

És sabut quer a Castelló l’any 1837 va aixecar-se la muralla lliberal per defensar la ciutat de les amenaces Carlistes, una nova construcció defensiva que no es va limitar a envoltar l'antiga vila medieval, sinó que també va pretendre protegir els ravals. A l'oest d'aquella muralla liberal, es van projectar les rondes de la Magdalena i del Millars, a fi que esdevingueren el nou traçat del camí ral que unia València amb Barcelona.

Al lloc on s'iniciaven les dues rondes i finalitzava el carrer Calvari (actual Saragossa), va sorgir un gran descampat sense cap al·licient perquè els nostres avantpassats es decidiren a fixar-hi la seua residència.Aquella enorme esplanada, probablement la major de Castelló durant l'últim terç del segle XIX, es va utilitzar per albergar tota mena de solemnitats. El dia 3 de desembre de 1891, l'Ajuntament presidit per Mariano Madramany Ferrer, va acordar que l'enclavament passara a anomenar-se plaça de la Independència. Aquell va ser l'indret elegit l'any 1924 per celebrar el solemne acte de coronació de la Patrona de la ciutat, la Verge de Lledó.

Dos anys més tard, l'alcalde Salvador Guinot, va anunciar per recordar per sempre el moment de la coronació, la instal·lació d'un fanal de ferro forjat espectacular, molt del gust dels corrents artístics i constructius de l'època. Un monument que es va dissenyar i construir al taller de José María Sáez López i es va convertir, de manera immediata, en un dels emblemes de la ciutat.

"Una farola" rematada amb quatre braços amb dracs que sostenen quatre fanals. En la part superior del monument apareix un cinqué fanal sobre elevat, construït també amb ferro. Tot el monument es va fer descansar sobre un pedestal de pedra de Borriol, amb una placa de marbre, recordatori de la coronació.

Han passat més de 90 anys de l’aparició de “la farola” i crida l'atenció que el monument no presente a penes deficiències estructurals, tot i que si ens fixem una mica quan passem pel seu voltant, i des de fa un bon grapa de mesos, més de mig any segur, observem que un dels quatre fanals que pengen dels quatre braços del monument ha desaparegut, deixant "coixa" l'estètica de la figura. Segons sembla, una forta ventada va ser la causant del despreniment del fanal i que, aquest, recollit per l'ajuntament, està en procés de restauració, o no.

El cas és que, en els darrers mesos i des de l'ajuntament s'ha procedit a la transformació del mapa lumínic públic en un sistema més eficient, sostenible, precís i intel·ligent, renovant amb tecnologia LED els punts de llum que integren  l'enllumenat urbà de la ciutat.

La substitució de l'enllumenat conformat per llums de vapor de sodi, que produïen un color groc brillant, també fa unes poques setmanes va arribar a "la farola" i en consonància amb la resta de la il·luminació de la ciutat, els fanals que conformen aquest monument, van canviar-se per un sistema de leds, molt més sostenible.

Però, malgrat la bona disposició mostrada públicament per la regidora de patrimoni, en el moment en que va presentar-se el canvi d’il·luminació,  afirmant que la peça que li faltava al fanal seria reposada aprofitant el canvi de llums, ens adonem que aquest s'ha completat i el fanal, no s'ha reposat; de manera que, sent veritat que el canvi lumínic ha modernitzat "la farola" sense perdre gens ni mica el seu sabor més antic, aquesta contínua a hores d’ara incompleta.

Amb el pas dels anys i la lenta, però imparable transformació de la nostra ciutat, la plaça de la Independència és un dels llocs que conserva l'aroma del temps passat i on sobreviuen records d'esdeveniments inoblidables. Fins quant haurà de seguir estant coixa de llum?

 

 

 

De cabines

Durant molt de temps el telèfon va ser, a les cases del nostre raval, un article de luxe; allà on hi havia ocupava un lloc principal a la vivenda i les trucades eren tot un esdeveniment familiar i social. No serà fins a l'arribada de la dècada dels anys 60 del segle passat quan el telèfon deixa de ser un article de luxe i la seua instal·lació comença a generalitzar-se.

En paral·lel des dels primers moments del desenvolupament de la telefonia es va disposar de locutoris públics sempre atesos per operadores, amb les seues «cabines telefòniques» per facilitar la intimitat de les comunicacions, des d'on es podien establir les conferències urbanes o interurbanes. A Castelló estaven situades a l'edifici de la telefònica a l'inici de l'avinguda del Rei en Jaume.

Avançant en el temps i quan la tecnologia ho va permetre amb els aparells de pagament previ, es van disposar cabines aïllades i desateses que es van dispersar per l'àrea urbana per facilitar-ne l'accés a la població. Eren, com el seu nom indica, un espai estret i tancat. Així es procurava l'entorn d'intimitat adequat per fer trucades.

La primera cabina telefònica que pot ser anomenada així, amb totes les lletres, es va instal·lar a Espanya el 1963, no obstant no serà fins a finals dels anys 60 quan es generalitzen les cabines telefòniques, formant part del paisatge urbà del país i de la vida quotidiana.

A Castelló les primeres cabines que van instal·lar-se van ser 10 ubicades a les places de Maria Agustina, del Maestrat, Teodoro Izquierdo, Juan XXIII i de la Independència, als grups 14 de juny, La Paz i Cardona Vives, al final del carrer del Mestre Ripolles i al final de la Ronda Vinatea.

Unes cabines amb armadura d'alumini i vidres transparents que inicialment funcionaven "amb fitxes", però que prompte van poder ser usades amb monedes, destinades fonamentalment als veïns econòmicament més dèbils, que no podien tenir fixe a casa, i a aquells que havent-lo sol·licitat, per circumstàncies diverses, no se'ls podia atendre amb urgència.

Cabines que van ser inaugurades tal dia com demà, el dilluns 16 de gener de 1967, pel senyor Gonzalez Picó, delegat a Castelló de la companyia telefònica, acompanyat per l'alcalde Eduardo Codina que, per comprovar el bon funcionament del servei, va mantenir una conversa amb el senyor Miguel Ruiz, secretari de l'ajuntament.

L'èxit va ser tan gran que a la ciutat vam passar, en pocs mesos, de tenir-ne 10 a quasi una trentena, i per molts anys van constituir punts de trobada per a la majoria de persones que volíem parlar amb amics o familiars i no disposàvem d'una línia fixa als nostres domicilis. De manera que quan la majoria de la gent vam tenir telèfon a casa van anar perdent la utilitat.

No obstant això, l'autèntic cop de gràcia els ho van donar els mòbils. En el moment que qualsevol persona va tenir la possibilitat d'accedir a un mòbil les cabines es van quedar obsoletes, perdent la funcionalitat ja que els mòbils compleixen fins i tot millor la comesa original de les cabines, perquè l'usuari els porta a sobre.

A hores d'ara i segons les últimes dades de Telefònica, a la nostra província tenim 186 cabines telefòniques a la via pública. Una xifra que ha anat minvant amb el pas dels anys, ja que el 2015 encara estaven disponibles 400 terminals.

I si hui parle de les cabines és per un doble motiu, el primer ja l'he exposat, aniversari, 55 anys de les primeres cabines a Castelló, i el segon, perquè s'estima que finalment ha arribat l'hora de la veritat i des d'aquest passat 1 de gener de 2022 les cabines que sobreviuen a la via pública, deficitàries des de fa anys, es queden sense regulació legal que les empare, segons la Disposició Transitòria Novena de l'avantprojecte de Llei general de Telecomunicacions. Així les coses, les hem de veure desaparéixer a un ritme creixent els mesos vinents.

A la ciutat de Castelló podíem trobar fins fa uns anys una cabina a cada cantonada, però ara resulta una tasca àrdua trobar-ne una. Reposen als carrers com un element més del paisatge urbanístic i passen desapercebudes.

Descobrir cabines telefòniques i que, a més, funcionen resulta de vegades gairebé més difícil que trobar una agulla en un paller. Jo des d'ací us llance un repte, us convide a descobrir els llocs on encara podem veure-les, abans que desapareguen per sempre. Us animeu? Vinga, a veure quantes en localitzem... i si és en fotografia encara millor.

El vell Palau de Justícia.

El 4 de maig de 1974, en el marc de les celebracions del 50è aniversari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, l'aleshores ministre de Justícia de l'estat espanyol, el senyor Ruiz Jarabo, en nom del cap de l'estat el general Franco, inaugurava a la plaça de Borrull el Palau de Justícia, dependències exemple de modernitat i funcionalitat construïdes sobre els antics solars de l'estació de la Panderola, i que venien a substituir i unificar en un sol lloc l'antiga audiència que estava situada al carrer Gasset cantó amb Vera, i que va prestar els seus serveis des de finals de la Guerra Civil fins a l'any 1974 i els dos jutjats existents al carrer Herrero.

Un edifici que va "estar operatiu" fins a l'any 2006, quan va abandonar-se per considerar-lo totalment obsolet i sobre utilitzat i substituït per "la ciutat de la Justícia" al PAU Gumbau, un projecte de 25 milions d'euros inaugurat per Alberto Fabra i Paco Camps el 18 d'abril de 2006.

Si ara porte al record aquell vell edifici és perquè tal dia com hui 14 de gener de 1969, fa 53 anys, l'alcalde de la ciutat, el senyor Grangel, rebia un escrit del fiscal suprem de l'estat, el senyor Herrero Tejedor, en el que li comunicava que l'arquitecte del ministeri, el senyor Sotomayor, havia enllestit definitivament el projecte de l'edifici que havia d'aixecar-se a Borrull.

Un edifici de cinc plantes, en espai per a quatre jutjats d'instrucció, quatre municipals, a més a més de jutjat de guàrdia, dues sales de justícia, diferents dependències i serveis per l'Audiència, dos habitatges per al president i el fiscal, dues més de conserge, també de diferents garatges i serveis complementaris, amb quatre façanes i entrades independents per cada servei, amb un pressupost inicial de 65 milions de pessetes.

Crida molt l'atenció l'èmfasi que es fica en assenyalar-se "la nobleza de los materiales" emprats en la seua construcció que asseguraran un "edificio de gran rango". Unes obres que, subhastades tot seguit van allargar-se per quasi quatre anualitats.

I un edifici que tan sols amb poc més de 30 anys d'ús, va quedar totalment abandonat, tancant les portes i veient passar els mesos i els anys, fins a 15, en un total abandonament, presentant un estat força lamentable amb parets foradades, runes i brutícia per tot arreu.

Finalment, a mitjan any 2021, l'edifici buit, desballestat, de despatxos foscos, bruts, amb pintades a les parets, a terra, al costat de les columnes, amb vidres trencats i finestres descuajades va veure arribar els primers operaris que abans d'acabar l'any 2023 han de reformar de manera integral tot l'edifici, que serà destinat exclusivament per albergar els serveis socials, tant de caràcter autonòmic, igualtat i polítiques inclusives, com municipal, atenció ciutadana.

I sembla que la restauració "va de debò", afectant la totalitat de les plantes. I malgrat que la construcció va ser com hem assenyalat abans "amb materials nobles", a hores d'ara si observem des del carrer veurem que únicament es manté en peu l'esquelet; s'han eliminat murs i estances i fins i tot han desaparegut les façanes que eren "de cara vista", i segons diuen ara per allò d'aconseguir una millora en l'eficiència energètica seran revestides amb ceràmica.

Voleu dir que feia falta per restaurar fer desaparèixer quasi la totalitat de l'edifici? Tinc els meus dubtes, a la vegada que comence a entendre on i com "s'invertiran" els 16 milions d'euros.

Voleu dir que paga la pena un canvi tan radical de l'edifici? Estic segur que l'anunciada construcció d'un pati interior i enjardinat, que a més a més d'aportar il·luminació als diferents nivells, dividisca l'immoble en dues seccions ben diferenciades en funció de l'ús projectat, quedarà bonic, molt bonic i modern, molt modern, però paga la pena?

No sóc arquitecte, tanmateix puc arribar a entendre que l'edifici no reunira les condicions d'accessibilitat que són obligatòries a hores d'ara, i que tal vegada feien falta alguns reforços estructurals, l'obertura de buits o la construcció de nous nuclis de comunicació, il·luminació i ventilació, fins i tot una nova distribució interior, però és que allí, i podeu comprovar-ho vosaltres mateixa, si no ho heu fet ja, sembla ha passat "una guerra", no resten ni les parets, quasi que dinamitant-lo s'haguera avançat més.

Molts milions, massa, crec, van a invertir-se per tornar a donar rellevància a un edifici que si no s'haguera abandonat tants anys, si no haguera caigut en la indiferència dels governants, a hores d'ara amb una "rentada de cara" i poc més haguera quedat ben polit i llest per ser novament ocupat, útil i operatiu. Quina barbaritat!

 

100 anys de les "Cases Barates"

Dins de la història de l'habitatge social a Espanya, el fenomen de les "Cases Barates" pot i ha de ser considerat el primer intent seriós d'intervenció pública i va contribuir a alleujar les enormes mancances existents entorn de l'habitatge de les classes populars. Si bé els seus fruits no van estar a l'altura de les àmplies expectatives creades, tampoc no van ser un rotund fracàs.

El seu desenvolupament i aplicació en l'àmbit nacional es va efectuar a través del Reglament d'11 d'abril de 1912, que s'ocupava tant de les construccions noves com de l'arranjament i el sanejament de les antigues així com d'establir els límits per a la seua aplicació. En aquest àmbit, es van definir els ingressos màxims dels beneficiaris (3.000 pts. el 1912 , 4.000 el 1919 i 5.000 el 1921, i es van definir les dues fórmules de propietat, en renda amb promesa de venda al cap de 20 anys i per venda amb garantia hipotecària, permetent-se a les cases l'establiment de negocis i petites indústries no contaminants.

Al nostre poble el 1922 es constitueix la Cooperativa Obrera de Casas Baratas de Castellón, anomenada també del Bovalar, amb la seu social al Centre Obrer de la ronda del Millars. Regida per la Junta General de Socis i el Consell d'Administració, la seua finalitat era dotar els associats de cases higièniques. Amb aquest objectiu es compraren uns solars, s'establiren quotes setmanals per a cada soci, iniciant-se la construcció, tot just ara fa 100 anys, en un solar al costat de l'avinguda de l'Oest, de 12 habitatges econòmics per als treballadors de la UGT, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Ros de Ursinos. Acabada la construcció l'any 1930, crec van adjudicar-se per sorteig.

Posteriorment, en temps ja de la segona república, van ser dues les cooperatives que van "pujar al carro" de les Cases Barates: la primitiva Cooperativa de Cases Barates Pablo Iglesias, de la UGT, amb vivendes al voltant del carrer Jorge Juan, i la Cooperativa Obrera de Cases Barates, tutelada pel Centre Obrer La Unión.

La Cooperativa La Unión  va comprar uns terrenys i construir, per als treballadors dels oficis, 30 cases al barri dels Mestrets, a la ronda de Vinatea i al carrer del Pare Tosca, amb una tipologia similar a les de Bovalar però dissenyades en aquesta ocasió per l'arquitecte Francesc Maristany.

Durant el juliol de 1936 s'acabaran 12 cases del primer grup, això no obstant el 12 de gener de 1937 es paralitzaran les obres a causa de les confiscacions, que provocaran una pujada de preus. El 19 d'agost de 1937 s'acabarà el segon grup de 12 cases aixecat pel contractista Joan Bausà Flors. El projecte restarà inacabat a causa de la guerra, tanmateix la construcció es finalitzarà durant els anys 40, ja en temps de Franco.

Unes edificacions, unes cases, algunes de les quals encara hui en dia podem contemplar, que gaudien d'un règim jurídic i contributiu especial, no podent ser embargades durant cinquanta anys, eren inalienables i es van declarar exemptes dels impostos de transmissió i de qualsevol contribució durant un període de vint anys. Si li afegim que per part de l'estat hi havia primes de fins al 20% del valor del terreny i de la construcció, va fer que les cooperatives es llançaren , de manera espectacular a construir.

Ara, en aquest segle XXI, 100 anys després de les primeres construccions i de forma autoguiada amb plànol digital, en format descàrrega o digital disponibles tots dos a la pàgina web del Mucc, o una visita autoguiada amb guia en paper, que s'ha de sol·licitar a l'oficina Tourist Info, podem, dins un itinerari pel centre de la ciutat, visitar entre les 10 ubicacions on es desenvolupaven activitats durant els anys de la República, les façanes d'aquelles vivendes.

Veure part de la història de la nostra ciutat a través del "Castelló Republicà" i de "les Cases Barates", que encara conserven trets i característiques d'un Castelló de fa 100 anys, és un valor amb un gran rerefons històric i memorístic afegit per a la nostra ciutat, que dins la seua senzillesa constitueixen veritables joies arquitectòniques que hui encara perviuen.