Glycyrrhiza glabra, records d'infantesa

Si ens hagueren dit de menuts que una de les nostres llaminadures preferides tenia aquest nom tan rar no ho haguérem cregut. Però és que el seu alt contingut en glicirrizina, àcid glicirricínic, feia d'aquest producte un bé molt apreciat.

Del grec rhiza, arrel, i glyks o glukus, dolç; i glaber, que fa referència a l'absència de pilositat, és un arbust cultivat en moltes ocasions a l'horta i marjal del nostre terme municipal, gràcies a la seua naturalització en zones humides i terrenys arenosos; arbust que tot i que pot arribar al metre i mig d'altura, la seua importància rau en la potent arrel, molt ramificada i llarga, podent arribar a mesurar fins a 8 metres, s'ha conegut des d'antic a les nostres terres amb el nom de regalíssia.

Fa molts anys, el seu consum era "normal" entre els menuts del poble, sobretot entre la xicalla del raval llaurador, ja que quasi totes les famílies disposaven en algun dels seus bancals d'alguna planta.

El seu era un gust dolç i molt aromàtic i es xuclava un tros d'arrel com si fos una exquisida llaminadura. Aquells que no disposaven de regalíssia a casa podien comprar-la als indrets on es venien els caramels. Per cada pesseta et tallaven un trosset més o menys gran en funció del gruix del pal.

En rosegar-lo, quedava com si fos un pinzell desfilat que havies d'anar tallant per poder anar menjant i traient-li el suc. Després, ens hem anat assabentant que la regalíssia tenia a més a més d'un bon sabor múltiples propietats beneficioses: antiinflamatòries, expectorants, que també va bé per l'estómac, per ser lleugerament laxant i protegir les membranes mucoses.

En fer-nos grans, alguns van anar substituint portar un trosset de regalíssia a la boca per una punta de cigarreta, i vistos els efectes negatius de la nicotina, van ser molts els veïns que per deixar de fumar, van tornar a substituir la cigarreta o el "caliquenyo" pel trosset de regalíssia.

Veure "a les tauletes" trossets de regalíssia disposades per a la venda, en alguns casos, o rebuscar en el cabàs quan el pare tornava de l'horta, en altres, va ser més que normal a la dècada dels 60-70 del segle passat.

Però tot canvia i a mesura que noves llaminadures van anar apareixent al mercat, cotó dolç, caramels, xiclets o gominoles van anar arraconant i fent desaparèixer els manollets d'arrels de regalíssia, i així, a hores d'ara, no és d'estranyar que siguen molts els xiquets i xiquetes que mai hagen provat de xuclar aquest tros d'arrel o com a mal menor, coneguen allò que s'anomena popularment "pega dolça" o gominola de regalíssia, un dolç amb una textura similar a la goma que s'assaboritza amb els extractes de les arrels de la planta de la regalèssia, i també olis d'anís.

Si, és veritat que avui en dia existeixen una gran diversitat de Ilaminadures (a base o no de regalíssia) però, qui no ha menjat mai, de petit o no de tan petit, una dolça barreta de regalíssia no ha viscut un senzill plaer.

Alguns poden dir-me que hi ha al mercat diferents pastilles que ens venen a les farmàcies o als estancs per a alleujar la tos o refrescar i perfumar l'alè a base de regalíssia, i que no cal anar xuclant arrels com si fórem animals rosegadors. Però, no, no és el mateix.

Sembla un tros de fusta i, de fet, ho és i malgrat que hui ningun llaurador cultiva la regalíssia, encara podem trobar en alguns moments de l'any, a la fira o al carrer, el típic venedor de llepolies que havent comprat les arrels vés a saber on, netejades i higienitzades les ofereix a trossets.

Si no heu mastegat alguna vegada un pal, feu-ho amb la regalíssia, és una sensació diferent, única perquè aquest pal es transforma poc després de ser a la boca i d'haver estat rosegat un parell de vegades al seu extrem, en una massa tova, tendra i saborosa, que ens incita a mossegar, que roman com un pal per l'extrem que no tenim a la boca, però que de l'altre es presta a jugar amb ell sense por a fer-nos mal i, que sobretot ens transporta a temps d'infantesa...