"Big data"

Així d'entrada, en llegir o escoltar-les, aquestes dues paraules no em diuen res. Bé, intuïsc que estan en anglés, però per allò de la ignorància lingüística d'aquella llengua, no sé quin pot ser el seu significat, tot i que en aquesta darrera setmana a força d'escoltar-les a un anunci de televisió o llegir-les a un semblant inserit en aquells "suplements" que solen acompanyar els caps de setmana els diaris, pel seu impacte auditiu i visual, se m'ha fet més que familiar.

Així que "tirant mà" de "l'internet" i del "Google", d'entrada, m'assabente que a la meua llengua equivaldria al concepte de "dades massives", és a dir, grans quantitats d'elements que descrivint fets empírics i després d'un procés d'anàlisis, són utilitzats per a detectar patrons i tendències de futur.

I si hui parle de "big data" i d'anuncis és perquè amb l'eslògan "Hagamos que el big data se equivoque", la Direcció General de Trànsit, aquesta Setmana Santa que ara acaba, ha volgut conscienciar-nos de la importància de prestar l'atenció deguda al volant de qualsevol classe de vehicle, ja que en aquella ens va la vida.

I és que analitzats pel sistema telemàtic més de 10 milions d'accidents de tràfic i a través d'algoritmes, estadístiques i models matemàtics, s'ha pronosticat, i en això té molt a veure el "big data", que s'estimava havien de morir en aquestes vacances, per accident de trànsit a les carreteres espanyoles,36 persones amb diferents perfils.

Impactant, curiós, esgarrifós i fins i tot aterridor el fet que mitjançant un model matemàtic puguem conéixer, amb exactitud?, l'espantós futur no llunyà, un fet més que horripilant i preocupant...

La realitat ens demostra que els algoritmes i les estadístiques ho pronostiquen tot: l'edat, els homes, les dones o els nens, en quin lloc i a quina hora, quin tipus d'accidents i amb quin vehicle... però, sabent que estem dins del perfil de les persones que tenen més probabilitat de caure i som conscients del fet, també és veritat, i d'aquí el poder de l'eslògan, està a les nostres mans en quasi tots els casos poder evitar-ho i fer que el Big Data s'equivoque.

Una campanya esborronadora i a la vegada reflexiva que crec acaba demà 19 d'abril, i que, amb molta probabilitat els que açò llegiu, podeu veure-la per televisió en qualsevol dels dos SPOTS, o a través de la gràfica a la premsa escrita. 

I ara la pregunta que tots de segur ens fem: s'equivocarà aquest any la "big data"? Podrem véncer els algoritmes? Caldrà esperar uns dies per a conéixer la xifra real de persones que malauradament hauran perdut la vida en aquests dies, però pel que vaig escoltar anit, sembla que pot equivocar-se, ja que tot i ser un nombre elevat, massa elevat, fins a les 10 de la nit d'ahir diumenge, eren 18 el nombre de morts a les carreteres de la nació en aquests dies de la campanya., el nombre pot ser finalment menor dels 36 PRONOSTICATS.

No podem afirmar encara que la big data s'ha equivocat, l'operació de desplaçaments de la Setmana Santa contínua fins demà, però sembla que les perspectives són prou bones i el pronosticat va camí de no complir-se; seria una bona notícia per tots.

No sé a hores d'ara, quantes d'aquestes persones hauran perdut la vida a les carreteres de la nostra Comunitat, ni tampoc si algú haurà mort a les vies de la província, però segons dades exposades a la XXXV sessió del ple de la Comissió Autonòmica de Trànsit i Seguretat de la Circulació Vial de la Comunitat Valenciana, celebrada fa un parell de mesos, presidida per la delegada de Govern Gloria Calero, van ser 115 les persones que van morir al llarg de l'any passat a les nostres carreteres en els prop de 7.000 accidents de trànsit ocorreguts, el que suposa una mitjana de quasi 10 persones per mes. Moltes, massa...

Sembla que el poder de les dades és molt gran, i encerta en moltes prediccions, però hem d'aconseguir que mai estiga per damunt de la voluntat humana. Ara és un bon moment, entre tots assolirem que aquesta vegada s'equivoque.

Ous durs o bullits

Tot i ser un nom habitual a casa, emprem més el "d'ous bullits" per referir-nos a aquell ou que es bull en aigua, amb la closca, fins que queda endurit; un dels plats més senzills de preparar i que pot cuinar-se sense cap experiència prèvia, per la qual cosa la seua popularitat, des de sempre, ha estat molt elevada.

Són moltes les receptes que tenen l'ou dur com a protagonista de la cuina tradicional de casa nostra, cas dels ous farcits de tonyina, boles de neu, ous formatge i pasta, abadejo creïlles i ou dur, o simplement com a ingredient de la més que coneguda "ensaladilla russa". Fins i tot a la cuina més moderna l'ou bullit ha arribat a les postres, cas de les "galetes" d'ou bullit i xocolata o els "pastissets" d'ou dur.

Però si hui parle de l'ou bullit és perquè des de sempre, aquest element més que nutritiu, a casa nostra, ha estat present i lligat als darrers dies de la Setmana Santa, com a element imprescindible a les "mones" i símbol de la Pasqua.

Per altra part us heu preguntat alguna vegada el perquè els ous han estat i encara són el símbol de la Pasqua? Des de temps immemorials i a totes les cultures, l'ou s'ha associat a la vida, la fertilitat i la primavera, que és quan floreixen les plantes i es reprodueixen molts animals.

Com va passar en molts altres costums i tradicions, el cristianisme va fer seues les antigues creences i va introduir l'ou el Diumenge de Pasqua, al final de la Setmana Santa, com a símbol de la fi del període d'abstinència de la Quaresma, en la seua varietat "dur o bullit", l'element principal de les "mones".

I tot i que les formes han canviat fent trontollar en algunes ocasions fins i tot la tradició, l'ou no ha perdut gens de protagonisme. Recordem tots com "la mona" de tota la vida, no era com ara s'imposa una massa de xocolata ornada de figuretes, era "una coca i un ou dur" pintat amb colorants mentre és bullia, ja foren safrà per al groc, ceba per fer-los obscurs, o algunes verdures per aconseguir el color verd.

Malgrat que "la mona" simbolitza el final de les abstinències i patiments de la Quaresma i la Setmana Santa, i l'ou, el naixement de la vida, trobem que cada any que passa, la mona tradicional perd terreny a les nostres pastisseries enfront de les noves modes, on la xocolata aconsegueix apoderar-se d'aquella flaire tan agradable de les mones cuites a casa i col·locades a la post  del rebost esperant el moment de ser menjades.

El pas dels anys i les modes han fet que no només la mona es fera de xocolata, si més no que els ous també passaren a ser d'aquell element, i la mona així és convertira en una figura de xocolata de qualsevol mena i color, perdent tota la seua tradició rebostera, o fins i tot desapareguera i l'ou de xocolata ocupara el seu lloc.

Només cal apropar-se a qualsevol pastisseria del nostre poble i detenir-se observant el seu aparador; per cada mona "tradicional", per cada pa dolç, de molla esponjosa i aromatitzada, coronat amb sucre, enfornat i amb un ou cuit, en trobem moltes que canvien l'ou bullit per un de xocolata i, moltes més encara, conformades per una figura de xocolata, ja siga un ou gros, un conill, una gallina o qualsevol dels principals personatges infantils de moda del moment, i que són qualsevol cosa, però mai "mones".

Estic d'acord en el fet que per als pastissers-xocolaters la Pasqua, cada any que passa, és converteix en una època de les més creatives de l'any, i que tal vegada per allò de la temperatura, ni massa fred ni massa calor, siga el millor moment de l'any per treballar la xocolata, però no m'agrada gens que li diguem "mona" a aquelles, a vegades fins i tot veritables obres d'art, quan "les mones" artesanes i tradicionals del nostre poble, mai han portat xocolata i sempre ou bullit.

L'ús de la xocolata a les mones és un fet modern, i si la seua darrera finalitat era i és modernitzar les mones, volent o sense voler-ho, traient-li l'ou, es modifica i trenca la tradició del regal de la mona, del padrí al fillol, en què s'havia de la mona havia de portar un ou per cada any que tenia el fillol, fins que crescut el xiquet/a, i quan es considerava que ja no necessitava el suport del padrí, en moltes ocasions al voltant del moment en què es prenia la primera comunió, desapareixia l'obsequi de la mona i els ous.

En un sentit més profund, l'ou sempre ha representat la fertilitat i l'inici d'un nou cicle de vida, una resurrecció. Digueu-me si voleu antic, però sóc partidari de mantenir el nom de "mona" per a les més clàssiques i tradicionals; puc acceptar aquell nom que en alguns llocs també s'empra "pasta cristiana", això no obstant no m'agrada i fins i tot em sap greu, que els ous i les filigranes arquitectòniques amb la xocolata siguen anunciades als aparadors com a "mones", tot i que són en molts casos "boniques" i atraients. De totes maneres només és la meua opinió...

La processó del silenci...

És ben sabut que ací, a Castelló, la manifestació popular més significativa de la Setmana Santa es celebra aquesta vesprada-nit, es tracta de la històrica processó del Sant Enterrament, l'únic acte conjunt de totes les confraries penitencials de la ciutat; una manifestació de religiositat, que si es manté en la que ha estat la seua transformació en els darrers anys, és difícil trobar-li sentit de conjunt.

L'antiga tradició castellonenca ha derivat en un esdeveniment social que sembla de molt poc valor cultural vinculat al territori, i de valor religiós contradictori, i que malgrat que en els darrers anys sembla atreure una atenció significativa dels castellonencs que s'amunteguen a l'inici d'aquesta, transcorre sense quasi veïns i fidels en la segona part del seu recorregut.

Va ser la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Jesús qui va donar forma al llarg dels segles a aquesta processó, a la qual en 1977 es va afegir la Confraria de Pau i Caritat; després es va incorporar, tot i no ser una confraria penitencial, la Venerable Ordre Terciària Caputxina, a qui va seguir el 1991 la Confraria de Santa Maria Magdalena. La darrera incorporació va venir de la mà de la Confraria del Crist de Medinaceli, aportant a la tradicional processó les seues imatges i peanyes, la seua música i tot un seguit de manifestacions amb les quals s'ha difuminat l'estètica barroca que caracteritzava durant segles la processó castellonenca.

En la postguerra, escultors autòctons com Tomàs Colón, Joan Baptista Porcar o Joan Adsuara es van preocupar d'integrar les noves escultures processionals de la Confraria de la Sang en els cànons propis de l'estil barroc al qual responien les imatges salvades del conflicte, conformant una unitat. Però aquesta va trencar-se quan la Confraria de Pau i Caritat en 1987 va afegir "la pietat" del vila-realenc Pedro Gil, que no harmonitzava amb la imatgeria de la Sang ni amb l'estètica mantesa a la processó fins aquell moment.

Tampoc l'escultor de Navajas, Manolo Rodríguez, autor de la imatge de Santa Maria Magdalena penitent, per a aquella confraria, va integrar-la en l'estètica pròpia i tradicional de la Setmana Santa de Castelló. Però tot i que l'any 2006 es va incorporar a la processó la imatge del Crist de Medinaceli, del gadità José M. García Gallardo, respectant, ara sí, l'estètica barroca, la unitat estava ja malbaratada per les anteriors incorporacions i per altres imatges artísticament poc rellevants per tractar-se d'obres d'escaiola fabricades en sèrie als tallers gironins d'Olot principalment.

I si no vols "caldo" dues tasses diuen al meu poble. L'any 2016 la processó va incorporar una nova imatge, un crucificat de grans dimensions, fet en poliespà per un artesà faller, que portat per una associació d'exlegionaris, va suposar una innovació insòlita que no va deixar indiferent per la seua sorpresa a ningú, perdent-se definitivament a la processó el seu atribut més important, l'estil propi.

També en l'àmbit musical, la processó va anar desvirtuant-se amb la incorporació de canvis i modes com la importació d'una tradició pròpia del baix Aragó les bandes de tambors i bombos, que res té a veure amb la nostra tradició i trets identitaris. Trobem el seu so competint amb les diferents agrupacions vocals que acompanyen les imatges de la Sang, amb els tabals i dolçaines de Pau i Caritat, aquests almenys fidels a les arrels tradicionals de la ciutat, i amb la incomprensible incorporació d'una banda de cornetes i tambors d'estil andalús.

Processó del silenci? Només resta en la memòria dels més grans el silenci que singularitzava aquest solemne i simbòlic enterrament i que les capelles de música polifònica o d'instruments de vent embellien, un silenci que en alguns períodes històrics va arribar a donar nom a la mateixa processó.

La imponent imatge del Crist Jacent, carregada d'història local i d'un profund i humanitzador simbolisme que tanta gent desconeix, transita pels carrers de la vila tancant una barreja de mobles, escultures, vestits i músiques sense cohesió ni coherència, per no parlar d'aquells comportaments que res tenen a veure amb Castelló, com la desfilada d'homes vestits de militars amb les seues armes, l'espectacle d'alçades i baixades a pols de les peanyes, o els crits i dedicatòries d'algun capatàs que, de segur, tant de bo estiga errat, tornarem a veure i sentir aquesta vesprada-nit.

Però cal reconéixer que, tal vegada aquestes manifestacions, que fan bona collita d'aplaudiments, aquesta concepció de la processó haja estat el motiu d'una certa recuperació d'aquesta, d'un èxit alié al motiu que el Sant Sepulcre representa.

No sé com s'haurà concebut aquest any la processó, a la nit ho veurem, però molt em tem que el seu sentit i singularitat cultural i religiós, definitivament haja quedat oblidat, front una indiferència religiosa que, creix a bon ritme, acabant trencant el sentit de conjunt de la que des de sempre es considerava la nostra processó com la "processó del silenci".

Religió i República

Dues paraules que al diccionari es troben ben a prop l'una de l'altra i que la casualitat ha volgut que en aquest dijous, hui, tinguen un protagonisme compartit. La religió com a sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat; la república com a forma de govern i organització de l'Estat, en què el poder públic és exercit per representants del poble.

Al nostre país, a Espanya, des de sempre la religió majoritària en un alt percentatge ha estat la catòlica, encara que en l'actualitat la població pot considerar-se poc practicant en conjunt; d'altra banda, sabem que en dos moments concrets, dos règims van tenir a la república com a forma de govern, la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939).

I per què diem que justament hui religió i república tenen un protagonisme compartit? Veureu...

Quin dia és hui? Dijous Sant, dijous previ a la Pasqua Florida i com aquesta es calcula en funció de l'equinocci i les fases lunars, podent oscil·lar entre el 19 de març i el 22 d'abril, la casualitat ha volgut fora hui, el 14 d'abril del 2022, el mateix dia en què l'any 1931, fa 91 anys, va instaurar-se la segona república espanyola, un nou règim polític successor de la monarquia borbònica d'Alfons XIII.

Dijous Sant, a més de ser dia festiu al calendari laboral, és una jornada fonamental per al cristianisme: constitueix el moment central de la Setmana Santa, ja que es commemora la institució de l'Eucaristia a l'últim sopar de Jesús amb els seus deixebles, i del sagrament de l'ordre sacerdotal i la vida de servei als altres. Aquest dia se celebren dos grans esdeveniments; el primer l'anomenada Missa Crismal on es consagra el Sant Crisma i els sacerdots renoven les promeses realitzades el dia de la seua ordenació, i el segon, l'inici de la celebració del Tridu Pasqual que culminarà a la vigília que es commemora, la nit del Dissabte al Diumenge de Pasqua, la Resurrecció de Jesucrist, base, fonament i raó de ser del cristianisme.

I en l'antítesi, l'altra commemoració, la proclamació de la segona república amb Manuel Azaña com a cap, primer del Consell de Ministres, i després, de la presidència, i la seua cèlebre frase: "España ha dejado de ser católica", pronunciada a les Corts per recordar que el primer dels principis bàsics del nou règim republicà havia de ser la separació completa de l'Església i l'Estat i que aquest tenia l'obligació de respectar la llibertat de consciència.

Però la història avança i no deixa de "pegar voltes", i malgrat que a la monarquia d'Alfons XIII no la va esfondrar una guerra, sinó la seua incapacitat per oferir una transició des d'un règim caciquil a un altre reformista, la república va caure, tal vegada per una falta de moderació religiosa, després d'una sublevació militar i una massa llarga i cruel guerra civil, que va conduir-nos a un govern dictatorial en el qual Franco, el 20 de maig de 1939, a la majestuosa església de Santa Bàrbara, coneguda també com les Saleses Reials de Madrid, va ser beneït com a

"Caudillo de España por la gracia de Diós". Eslògan que va aparèixer, per no ser oblidat per no ningú, fins i tot a les monedes oficials encunyades pel nou règim.

Una unció d'Hispanitat amb una cerimònia religiosa d'Acció de Gràcies a Déu per la Victòria a la "Croada d'Alliberament Nacional", en què es va elevar Franco a la categoria "d'homo missus a Deo", per defensar l'església i restaurar a la nació espanyola el catolicisme suprimit per la República.

Espanya va tornar a ser per decret llei, catòlica, apostòlica i romana fins que, mort el dictador i consolidada la transició democràtica, fou promulgada l'any 1980  la primera llei orgànica, la de la Llibertat Religiosa, en desenvolupament dels drets fonamentals reconeguts per la Constitució.

Aquesta llibertat religiosa ha estat bàsica perquè el nostre poble d'arrels cristianes, catòliques i tradicionalista, recuperara, respectant totes les voluntats, les manifestacions religioses com a fenomen social, i la religió no haja estat causa de seriosos conflictes ni socials ni polítics.

De manera que estem vivint una fase de tolerància, on sense desaparèixer velles manifestacions, va sorgint-ne de noves i són revalorades algunes que estaven oblidades, les quals comencen a ser legitimades, com a part integrant com a patrimoni de la nostra identitat, i també del nostre folklore i de a nostra cultura popular. Benvingudes siguen, per molts anys i cadacú que faça seons la seua consciencia. Ací cabem tots

Capellà i frare...

Tot i que no és la meua intenció parlar hui de religió, d'entrada no vull deixar passar l'ocasió per deixar clara la diferència entre capellà i frare. És veritat que tots dos són sacerdots, persones que han consagrat la seua vida a Déu i que tenen entre les funcions principals dirigir els ritus religiosos, però no són iguals. Mentre capellà és la forma més corrent de designar l'ofici dels clergues, si aquest pertany a un orde religiós, i viu en comunitat, en un convent, aleshores s'anomena frare.

El fet que hui centre el meu comentari parlant del capellà i del frare, com deia, no vol fer referència a aquelles persones valentes que han decidit consagrar la seua vida al servei de Déu i del proïsme, si més no la meua intenció és recordar aquells menjars i plats típics de la Setmana Santa, entre els quals, com ara veurem trobem clara referència al món que gira al voltant d'aquelles persones encarregades de la cura i la instrucció espiritual d'una comunitat de feligresos.

És veritat que en són molts els plats que, tot i que es poden cuinar al llarg de tot l'any, prenen en aquests dies més protagonisme, tal vegada per allò que "com no es pot menjar carn" cal dedicar-los més atenció, cas de la cassola de bacallà, ou bullit, carxofes i creïlla, o el potatge de cigrons, espinacs i ou dur per no parlar de l'arròs al forn sense carn o la sopa d'all; i pel que fa a les postres, estareu d'acord amb mi que les llesquetes amb ou o els bunyols de carabassa estan entre els més populars.

Però tornem al principi, una menja molt popular, vinguda a menys, a les cases del raval en aquests dies eren "els capellans", que el seu nom correcte en valencià és maira o maire, tot i que al nostre Grau l'anomenen "abaetxet" i en castellà "bacaladilla". Tot i tindre un nom que fa pensar en "l'abadejo" castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, sent aquest conegut com a "bacallà de pobre" i que es menja, generalment en aperitiu "xapat", és a dir, estripat, obert per la meitat, assecat al sol i menjat cru; un peix de preu de llotja baix, "l'abaetxet", que una vegada assecat canvia el seu nom i passa a dir-se "capellà, tal vegada pel seu aspecte, sec, allargat, prim i fosc... Cosí germà, si fa o no fa, de les sardines de bóta que fregides amb boli abundós i amb uns ous estrellats i ceba, constitueix un dels plats més tradicionals i populars de la cuina castellonenca de la Setmana Santa i dels dies de pluja de la resta de l'any.

I acompanyant al "capellà" i sense eixir del clergat, passem als frares, més en concret, a les més que conegudes "pilotes de frare", un dolç molt típic a la província de Castelló, una mena de berlines farcides de crema, però amb forma arrodonida. Això no obstant centrem-nos en el curiós nom: "pilotes" i "frare". Sobre l'origen alguns apunten a l'autoria d'un pastisser argentí proper als moviments anarquistes i allunyat de qualsevol simpatia pel clergat.

Possiblement, la primera part del nom al·ludeix al seu aspecte i forma testicular, i tot i que aquells de vegades són nomenats com boles, ous o olives, el nom de "pilotes" és el més popular, només cal recordar com la frase més emprada per a indicar que estem sent importunats, enutjat, fastiguejats o molestats per algú és "no em toques les pilotes".

I la segona part del nom "de frare", tal vegada siga perquè, és de creença popular, que per allò del celibat i castedat, els frares han de mantenir voluntàriament un estat permanent d'inactivitat sexual, per la qual cosa, els seus testicles, "les seues pilotes", possiblement es mantenen més joves per més temps. Vés a saber...

Si, la gastronomia de la Setmana Santa és molt ampla, llarga i variada; podríem parlar també d'altres elements menys coneguts a les nostres terres, salats o dolços, com la titaina, l'arnadí o la farinosa, però de segur que no en trobarem cap amb uns noms tan suggerents com escatològics, "capellans i pilotes de frare", que ací a Castelló tots coneixem i són molt populars, i que només en pronunciar-los,  ja salivem... Per molts anys i bon profit!