La ciutat

La ciutat

dijous, 14 d’abril del 2022

Religió i República

Dues paraules que al diccionari es troben ben a prop l'una de l'altra i que la casualitat ha volgut que en aquest dijous, hui, tinguen un protagonisme compartit. La religió com a sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat; la república com a forma de govern i organització de l'Estat, en què el poder públic és exercit per representants del poble.

Al nostre país, a Espanya, des de sempre la religió majoritària en un alt percentatge ha estat la catòlica, encara que en l'actualitat la població pot considerar-se poc practicant en conjunt; d'altra banda, sabem que en dos moments concrets, dos règims van tenir a la república com a forma de govern, la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939).

I per què diem que justament hui religió i república tenen un protagonisme compartit? Veureu...

Quin dia és hui? Dijous Sant, dijous previ a la Pasqua Florida i com aquesta es calcula en funció de l'equinocci i les fases lunars, podent oscil·lar entre el 19 de març i el 22 d'abril, la casualitat ha volgut fora hui, el 14 d'abril del 2022, el mateix dia en què l'any 1931, fa 91 anys, va instaurar-se la segona república espanyola, un nou règim polític successor de la monarquia borbònica d'Alfons XIII.

Dijous Sant, a més de ser dia festiu al calendari laboral, és una jornada fonamental per al cristianisme: constitueix el moment central de la Setmana Santa, ja que es commemora la institució de l'Eucaristia a l'últim sopar de Jesús amb els seus deixebles, i del sagrament de l'ordre sacerdotal i la vida de servei als altres. Aquest dia se celebren dos grans esdeveniments; el primer l'anomenada Missa Crismal on es consagra el Sant Crisma i els sacerdots renoven les promeses realitzades el dia de la seua ordenació, i el segon, l'inici de la celebració del Tridu Pasqual que culminarà a la vigília que es commemora, la nit del Dissabte al Diumenge de Pasqua, la Resurrecció de Jesucrist, base, fonament i raó de ser del cristianisme.


I en l'antítesi, l'altra commemoració, la proclamació de la segona república
amb Manuel Azaña com a cap, primer del Consell de Ministres, i després, de la presidència, i la seua cèlebre frase: "España ha dejado de ser católica", pronunciada a les Corts per recordar que el primer dels principis bàsics del nou règim republicà havia de ser la separació completa de l'Església i l'Estat i que aquest tenia l'obligació de respectar la llibertat de consciència.

Però la història avança i no deixa de "pegar voltes", i malgrat que a la monarquia d'Alfons XIII no la va esfondrar una guerra, sinó la seua incapacitat per oferir una transició des d'un règim caciquil a un altre reformista, la república va caure, tal vegada per una falta de moderació religiosa, després d'una sublevació militar i una massa llarga i cruel guerra civil, que va conduir-nos a un govern dictatorial en el qual Franco, el 20 de maig de 1939, a la majestuosa església de Santa Bàrbara, coneguda també com les Saleses Reials de Madrid, va ser beneït com a

"Caudillo de España por la gracia de Diós". Eslògan que va aparèixer, per no ser oblidat per no ningú, fins i tot a les monedes oficials encunyades pel nou règim.

Una unció d'Hispanitat amb una cerimònia religiosa d'Acció de Gràcies a Déu per la Victòria a la "Croada d'Alliberament Nacional", en què es va elevar Franco a la categoria "d'homo missus a Deo", per defensar l'església i restaurar a la nació espanyola el catolicisme suprimit per la República.

Espanya va tornar a ser per decret llei, catòlica, apostòlica i romana fins que, mort el dictador i consolidada la transició democràtica, fou promulgada l'any 1980  la primera llei orgànica, la de la Llibertat Religiosa, en desenvolupament dels drets fonamentals reconeguts per la Constitució.

Aquesta llibertat religiosa ha estat bàsica perquè el nostre poble d'arrels cristianes, catòliques i tradicionalista, recuperara, respectant totes les voluntats, les manifestacions religioses com a fenomen social, i la religió no haja estat causa de seriosos conflictes ni socials ni polítics.

De manera que estem vivint una fase de tolerància, on sense desaparèixer velles manifestacions, va sorgint-ne de noves i són revalorades algunes que estaven oblidades, les quals comencen a ser legitimades, com a part integrant com a patrimoni de la nostra identitat, i també del nostre folklore i de a nostra cultura popular. Benvingudes siguen, per molts anys i cadacú que faça seons la seua consciencia. Ací cabem tots

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada