Capellà i frare...

Tot i que no és la meua intenció parlar hui de religió, d'entrada no vull deixar passar l'ocasió per deixar clara la diferència entre capellà i frare. És veritat que tots dos són sacerdots, persones que han consagrat la seua vida a Déu i que tenen entre les funcions principals dirigir els ritus religiosos, però no són iguals. Mentre capellà és la forma més corrent de designar l'ofici dels clergues, si aquest pertany a un orde religiós, i viu en comunitat, en un convent, aleshores s'anomena frare.

El fet que hui centre el meu comentari parlant del capellà i del frare, com deia, no vol fer referència a aquelles persones valentes que han decidit consagrar la seua vida al servei de Déu i del proïsme, si més no la meua intenció és recordar aquells menjars i plats típics de la Setmana Santa, entre els quals, com ara veurem trobem clara referència al món que gira al voltant d'aquelles persones encarregades de la cura i la instrucció espiritual d'una comunitat de feligresos.

És veritat que en són molts els plats que, tot i que es poden cuinar al llarg de tot l'any, prenen en aquests dies més protagonisme, tal vegada per allò que "com no es pot menjar carn" cal dedicar-los més atenció, cas de la cassola de bacallà, ou bullit, carxofes i creïlla, o el potatge de cigrons, espinacs i ou dur per no parlar de l'arròs al forn sense carn o la sopa d'all; i pel que fa a les postres, estareu d'acord amb mi que les llesquetes amb ou o els bunyols de carabassa estan entre els més populars.

Però tornem al principi, una menja molt popular, vinguda a menys, a les cases del raval en aquests dies eren "els capellans", que el seu nom correcte en valencià és maira o maire, tot i que al nostre Grau l'anomenen "abaetxet" i en castellà "bacaladilla". Tot i tindre un nom que fa pensar en "l'abadejo" castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, sent aquest conegut com a "bacallà de pobre" i que es menja, generalment en aperitiu "xapat", és a dir, estripat, obert per la meitat, assecat al sol i menjat cru; un peix de preu de llotja baix, "l'abaetxet", que una vegada assecat canvia el seu nom i passa a dir-se "capellà, tal vegada pel seu aspecte, sec, allargat, prim i fosc... Cosí germà, si fa o no fa, de les sardines de bóta que fregides amb boli abundós i amb uns ous estrellats i ceba, constitueix un dels plats més tradicionals i populars de la cuina castellonenca de la Setmana Santa i dels dies de pluja de la resta de l'any.

I acompanyant al "capellà" i sense eixir del clergat, passem als frares, més en concret, a les més que conegudes "pilotes de frare", un dolç molt típic a la província de Castelló, una mena de berlines farcides de crema, però amb forma arrodonida. Això no obstant centrem-nos en el curiós nom: "pilotes" i "frare". Sobre l'origen alguns apunten a l'autoria d'un pastisser argentí proper als moviments anarquistes i allunyat de qualsevol simpatia pel clergat.

Possiblement, la primera part del nom al·ludeix al seu aspecte i forma testicular, i tot i que aquells de vegades són nomenats com boles, ous o olives, el nom de "pilotes" és el més popular, només cal recordar com la frase més emprada per a indicar que estem sent importunats, enutjat, fastiguejats o molestats per algú és "no em toques les pilotes".

I la segona part del nom "de frare", tal vegada siga perquè, és de creença popular, que per allò del celibat i castedat, els frares han de mantenir voluntàriament un estat permanent d'inactivitat sexual, per la qual cosa, els seus testicles, "les seues pilotes", possiblement es mantenen més joves per més temps. Vés a saber...

Si, la gastronomia de la Setmana Santa és molt ampla, llarga i variada; podríem parlar també d'altres elements menys coneguts a les nostres terres, salats o dolços, com la titaina, l'arnadí o la farinosa, però de segur que no en trobarem cap amb uns noms tan suggerents com escatològics, "capellans i pilotes de frare", que ací a Castelló tots coneixem i són molt populars, i que només en pronunciar-los,  ja salivem... Per molts anys i bon profit!