Són moltes les receptes que tenen l'ou dur com a protagonista de la cuina tradicional de casa nostra, cas dels ous farcits de tonyina, boles de neu, ous formatge i pasta, abadejo creïlles i ou dur, o simplement com a ingredient de la més que coneguda "ensaladilla russa". Fins i tot a la cuina més moderna l'ou bullit ha arribat a les postres, cas de les "galetes" d'ou bullit i xocolata o els "pastissets" d'ou dur.
Però si hui parle de l'ou bullit és perquè des de sempre, aquest element
més que nutritiu, a casa nostra, ha estat present i lligat als darrers dies de
la Setmana Santa, com a element imprescindible a les "mones" i símbol
de la Pasqua.
Per altra part us heu preguntat alguna vegada el perquè els ous han estat i
encara són el símbol de la Pasqua? Des de temps immemorials i a totes les
cultures, l'ou s'ha associat a la vida, la fertilitat i la primavera, que és
quan floreixen les plantes i es reprodueixen molts animals.
Com va passar en molts altres costums i tradicions, el cristianisme va fer
seues les antigues creences i va introduir l'ou el Diumenge de Pasqua, al final
de la Setmana Santa, com a símbol de la fi del període d'abstinència de la
Quaresma, en la seua varietat "dur o bullit", l'element principal de
les "mones".
I tot i que les formes han canviat fent trontollar en algunes ocasions fins i tot la tradició, l'ou no ha perdut gens de protagonisme. Recordem tots com "la mona" de tota la vida, no era com ara s'imposa una massa de xocolata ornada de figuretes, era "una coca i un ou dur" pintat amb colorants mentre és bullia, ja foren safrà per al groc, ceba per fer-los obscurs, o algunes verdures per aconseguir el color verd.
Malgrat que "la mona" simbolitza el final de les abstinències i
patiments de la Quaresma i la Setmana Santa, i l'ou, el naixement de la vida,
trobem que cada any que passa, la mona tradicional perd terreny a les nostres
pastisseries enfront de les noves modes, on la xocolata aconsegueix apoderar-se
d'aquella flaire tan agradable de les mones cuites a casa i col·locades a la
post del rebost esperant el moment de
ser menjades.
El pas dels anys i les modes han fet que no només la mona es fera de
xocolata, si més no que els ous també passaren a ser d'aquell element, i la mona
així és convertira en una figura de xocolata de qualsevol mena i color, perdent
tota la seua tradició rebostera, o fins i tot desapareguera i l'ou de xocolata
ocupara el seu lloc.
Només cal apropar-se a qualsevol pastisseria del nostre poble i detenir-se observant el seu aparador; per cada mona "tradicional", per cada pa dolç, de molla esponjosa i aromatitzada, coronat amb sucre, enfornat i amb un ou cuit, en trobem moltes que canvien l'ou bullit per un de xocolata i, moltes més encara, conformades per una figura de xocolata, ja siga un ou gros, un conill, una gallina o qualsevol dels principals personatges infantils de moda del moment, i que són qualsevol cosa, però mai "mones".
Estic d'acord en el fet que per als pastissers-xocolaters la Pasqua, cada any
que passa, és converteix en una època de les més creatives de l'any, i que tal
vegada per allò de la temperatura, ni massa fred ni massa calor, siga el millor
moment de l'any per treballar la xocolata, però no m'agrada gens que li diguem
"mona" a aquelles, a vegades fins i tot veritables obres d'art, quan
"les mones" artesanes i tradicionals del nostre poble, mai han portat
xocolata i sempre ou bullit.
L'ús de la xocolata a les mones és un fet modern, i si la seua darrera finalitat era i és modernitzar les mones, volent o sense voler-ho, traient-li l'ou, es modifica i trenca la tradició del regal de la mona, del padrí al fillol, en què s'havia de la mona havia de portar un ou per cada any que tenia el fillol, fins que crescut el xiquet/a, i quan es considerava que ja no necessitava el suport del padrí, en moltes ocasions al voltant del moment en què es prenia la primera comunió, desapareixia l'obsequi de la mona i els ous.
En un sentit més profund, l'ou sempre ha representat la fertilitat i
l'inici d'un nou cicle de vida, una resurrecció. Digueu-me si voleu antic, però
sóc partidari de mantenir el nom de "mona" per a les més clàssiques i
tradicionals; puc acceptar aquell nom que en alguns llocs també s'empra
"pasta cristiana", això no obstant no m'agrada i fins i tot em sap
greu, que els ous i les filigranes arquitectòniques amb la xocolata siguen
anunciades als aparadors com a "mones", tot i que són en molts casos
"boniques" i atraients. De totes maneres només és la meua opinió...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada