Pilota, llibre... trinquet!

La Pilota Valenciana és un esport tradicional del poble valencià que, tenint el seu origen en la fusió de diferents jocs populars, es pot practicar en diverses modalitats, com són escala i corda,, galotxa, llargues, raspall, frontó o frare; reconegut com a esport l'any 1994, des del 2022 és bé d'interès cultural a la Comunitat.

El joc de la pilota a la nostra ciutat ha tingut una llarga història. Fa molts anys, a Castelló hi havia dos trinquets, un a l'avinguda Dr. Clarà, situat entre l'Hospital Provincial i la plaça de bous, i l'altre al carrer Governador. També es jugava als carrers Gràcia, Sant Roc i en qualsevol pany llis, com al carrer Ros d'Ursinos, Tosquella o als Escolapis, entre d'altres. Igualment va haver-hi un trinquet annex a l'estadi Castàlia al carrer d'Osca i des del 2011 tenim un trinquet al parc esportiu del Sindical.

Tot i això, durant molts anys el joc de pilota a Castelló pràcticament va arribar a desaparèixer, sent el 1984 quan es funda el Club pilotari Castelló, aconseguint-se que la gent s'animara a tornar a jugar. Serà a partir del 2007 quan l'esport comença a tenir més importància a la capital a través de l'escola de pilota amb la transmissió dels valors del joc de pilota que van més enllà de la pràctica de l'esport.

Des del club pilotari i recolzats per la federació de pilota valenciana, el passat dijous dia 23 va fer-se un nou pas en el món pilotari de Castelló, en presentar-se el llibre: "La pilota valenciana un món de valors, guia didàctica per a primària", amb el suport de la delegada del Consell a Castelló, el diputat d'esports de la Diputació, la regidora d'esports de l'ajuntament i el vicepresident de la Federació.

Una obra que té com a objectiu ser una guia didàctica útil i completa pels docents, amb la finalitat que l'alumnat conega i estime la pilota valenciana, on els valors són l'element vertebrador en el procés d'aprenentatge.

I, vet per on, hui, només una setmana després, la pilota torna a ser protagonista indirecta. Tot just hui, però de l'any 1958, fa 65 anys, el diari Mediterraneo, a la seua tercera pàgina, anunciava la imminent desaparició del trinquet "vell" del carrer governador, a conseqüència de la reforma que havia de perllongar l'avinguda de la Mar, aleshores Cernuda i Velasco, per enllaçar-la amb el carrer d'en Colon i aprofitava la notícia per a recordar els temps en què el joc de pilota era més que una afició a Castelló.

Un trinquet el que ocupava la part recaient a la muralla per la part est, que va construir-se el 1793 i on van demostrar les seues maneres com a jugadors afamats els senyors Tárrega i Peris, metge i advocat respectivament i que després van arribar a ser alcaldes; trinquet que, amb l'arribada dels casinos i cafés va anar perdent categoria, malgrat que per molts anys van quedar a la memòria dels veïns jugadors "de llargues" com Falseros, Rovell, Casinos, Xiquet de Simat, Fusteret de la Llosa o Patet, Pedreguer, Vicente d'Almassora, Trinqueret de Vilareal i Alfredo de Borriol.

I és que l'afició a la pilota va ser tan gran a Castelló que va construir-se un altre trinquet a l'avinguda del doctor Clarà i acabada la guerra civil un frontó en el lloc en què després va ser per molts anys el cine Rex, lloc en què van jugar per primera vegada les dones.

La piqueta demoledora que va acabar amb el trinquet vell, partint-lo en dos per crear el carrer nou, i l'augment cada dia major de l'afició al futbol van fer la resta, desapareixent juntament amb el trinquet els records d'aquells anys en què la joventut castellonenca passava moltes vesprades jugant, suant i trencant espardenyes.

Però si l'au fènix va saber regenerar-se de les seues pròpies cendres, també la pilota ara més que mai amb l'esforç i dedicació dels mestres i pilotaris Alberto González, Iván Fenollosa, Lluís Ramos i César Beltrán, i tota l'escola al seu darrere, de segur que tornaran a fer que la pilota a Castelló, en un futur no gens llunyà, ocupe el lloc que mai haguera hagut de perdre. Endavant, felicitats i sort!

S'han tornat a quedar assoles...

A la nostra cultura fem servir una paraula per a indicar la sana capacitat mental que predisposa als humans a una justa percepció, apreciació, comprensió i actuació, front qualsevol acció, aquesta no és altra que "seny".

Així, tindre seny comporta afrontar els fets, previsibles o imprevisibles mesurant les nostres accions mitjançant uns paràmetres, no escrits, que es basen en l'harmonia, l'equilibri i el sentit comú. Per això, el seny és tan important en el món actual tan canviant i convulsiu.

Si totes les persones haguérem de ser assenyats, molt més haurien de ser-ho aquells que tenen més responsabilitat a l'hora de prendre decisions que ens afecten a tots, els polítics, sobretot aquells més propers, els que ens governen a les institucions locals, els que ocupen les butaques municipals.

És ben sabut que la nostra democràcia espanyola es basa en el sistema de partits i, moltes vegades, massa, els representants municipals d'una formació o l'altra, en l'àmbit local "han de ballar" al so que marquen els seus dirigents nacionals.

Vull pensar que aquest ha estat el cas del fet que passe a comentar. No fa massa dies que Vox, el partit dirigit per Santiago Abascal, va presentar a Madrid, al Congrés de Diputats nacional, una proposició de llei per adaptar la llei de defensa nacional. La proposta buscava que les forces armades combateren la immigració il·legal, afirmant que aquella manté un vincle directe amb el terrorisme. A la vegada el grup Vox a les Corts Valencianes també demana el mateix, l'expulsió urgent dels immigrants il·legals que, segons la formació ultra, envaeixen Espanya.

No sé si aquestes propostes tiraran endavant, però estic convençut han tingut molt a veure en el fet que, està produint-se a la nostra ciutat; fa pocs dies, el grup municipal Vox, va presentar en solitari, amb la finalitat de sumar suports per al ple d'aquest mes de novembre, una declaració institucional a l'Ajuntament per combatre la immigració il·legal i totes les conseqüències que ella comporta a la ciutat.

Tot i això, tinc entés que ahir va celebrar-se la Junta de portaveus, reunió prèvia a la sessió plenària, d'aquest dijous, i tant l'oposició, PSPV i Compromís, com el Partit Popular van vetar la iniciativa votant en contra, per la qual cosa, la declaració proposada per Vox Castelló ni tan sols arribarà al plenari per ser debatuda, en ser necessari l'acord de tots els grups polítics, fet que no s'ha aconseguit.

Novament Vox Castelló es queda assoles. "Si no vols caldo, dues tasses". Tot just hui fa un mes, al plenari municipal de setembre, Vox ja va quedar-se assoles votant en contra de la moció que va presentar el grup municipal de Compromís en defensa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i Les Normes de Castelló del 1932.

Que "les magnífiques idees de Vox" per la nostra ciutat, siguen rebutjades per tots els partits de l'arc parlamentari castellonenc, inclòs el PP amb qui governen, com a mínim als regidors de la formació ultra, els hauria de fer reflexionar sobre l'encert d'aquestes.

No serà que estan lligats, massa lligats, del tot lligats, a allò que es dicta des de Madrid o des de València? En cas de ser així, poc de favor li estan fent a la nostra ciutat, i, cada dia en són molts més els castellonencs que, pensem, que són titelles de fil, moguts des de més altes esferes. Tot per una cadira, un sou i un prestigi a l'ajuntament? Trist, molt trist, massa trist...

No sé si en algun dels 90 punts que diuen té el document que el passat agost van consensuar el PP castellonenc i Vox per aconseguir un pacte de govern estable es parla de llengua i d'immigració, però, el que si podem veure és que, tant en un tema com en l'altre, s'han quedat assoles, cap formació comparteix les seues propostes, per altra banda, de dubtosa aplicació.

Dos-cents dies després...

Va ser el passat diumenge 7 de maig, en la festa major de la Mare de Déu del Lledó, quan el bisbe, monsenyor Casimiro López, amb motiu de l'obertura de l'Any Jubilar de Lledó, en commemoració del centenari de la coronació pontifícia de la patrona, per finalitzar la seua homilia va llegir públicament per primera vegada l'oració del centenari.

Una oració en la qual reconeixent que la història del nostre poble ha estat des de sempre un cant d'amor envers la Verge, se li demana intercedisca davant Déu Pare per assolir la reconciliació envers els germans i la benedicció de les famílies. Una oració, un prec, que, com la resta de l'homilia el senyor bisbe va fer en castellà.

Ara, hui, dos-cents dies després, ha arribat a les meues mans una estampa, dedicada als 100 anys de la coronació, que inclou en el seu anvers, a més a més d'una imatge simbòlica i el text en valencià "100 anys coronació", els logos de la confraria, ajuntament i diputació, apareixent al seu revers l'oració del centenari, tal com va pronunciar-la el senyor bisbe, en castellà, amb pinzellades anecdòtiques intercalades en la nostra llegua: "Mare de Déu del Lledó", "Castelló ha begut sa glòria" i "de l'amor nostre, Senyora".

Que tot i ser foraster, després de més 17 anys entre nosaltres, el bisbe dirigint-se sempre en castellà als fidels, vulga difondre una oració dedicada en aquesta ocasió al centenari de la coronació de la patrona, que aquella siga en castellà i que després de transcorreguts més de 200 dies de la seua creació, no haja estat traduïda i publicada en la que és també llengua oficial de la ciutat, i llengua majoritària del poble pla, el valencià, no és admissible. Més encara, és quasi una ofensa.

Sé, per què va publicar-se en el seu dia, que existeix una comissió del centenari, encarregada de programar i executar tots els actes programats de l'any jubilar i que, la finalitat darrera de la comissió és "fer arribar a tots els devots i fidels la proximitat de la Verge"; aleshores em pregunte: no seria també un gest de devoció envers la patrona de la capital de la Plana, poder resar l'oració del centenari en valencià? Tan difícil resulta la seua traducció? No serà que no hi ha voluntat de fer el pas?

Si no ix del bisbe el projecte i la intenció de traduir l'oració, podria eixir de la comissió, com una manera més de fer-la valdre, no trobeu?

Senyor bisbe, són veritat les seues paraules, la història i el present de Castelló són impensables sense la Mare de Déu del Lledó, però senyor López, la relació dels fidels amb Déu i la Verge, és impensable que siga només i sempre en castellà. La Mare de Déu del Lledó també escolta i acull aquells que se li dirigeixen en valencià, o no? Com vosté diu, cal acollir la gràcia d'aquest any jubilar, però, estarà d'acord amb mi que cal poder fer-ho des de qualsevol de les dues llengües oficials, sense cap discriminació. Per a quan la traducció? L'església ha de parlar la llengua del poble. Esperar dos-cents dies crec és ja massa esperar...

És veritat que la "Salve Popular" en lletra d'Antonio Alloza va ser escrita inicialment en castellà perquè en aquell moment, l'alta jerarquia eclesiàstica compartia la visió de la llengua de la Corona i va establir-se una intensa tasca castellanitzadora, però el 1970, el mestre Miquel Peris i Segarra, mantenint la música de mossén Jaume Pachés va crear la versió en valencià i, des d'aleshores, totes dues versions són cantades pel poble, sense cap problema.

No podria fer-se alguna cosa semblant amb l'oració del centenari? En aquest cas seria inclús molt més fàcil, ja que no s'ha de cenyir a cap música. És una veritable llàstima que aquesta oració en què podem acudir a la Verge Maria i demanar-li que ens ensenye a ser autèntics creients en Déu i testimonis del seu amor, no ho puguem fer en valencià. Faig vots perquè, amb l'ajuda de Déu i de Madonna Santa Maria del Lledó, algú solucione abans d'acabar l'any jubilar aquesta mancança.

Després dels bous, la boxa: violència cultural.

Si la setmana passada va ser el govern de PP a la Diputació qui va "treure pit" anunciant un suport major a l'escola taurina, al món del bou, poc ha tardat el bipartit del govern municipal de la nostra ciutat, en anunciar el suport oficial al món de la boxa local.

Si entre el mateix veïnat hi ha divisió d'opinions a l'hora de considerar el món del bou en totes les seues manifestacions com a art o extrema crueltat, també en relació amb la boxa no hi ha hagut mai acord en considerar-la veritable esport o, al contrari, instint primitiu i "ego" de superioritat.

Tal vegada per no ferir sensibilitats o simplement per no ser partidaris de recolzar un i l'altre món, els governs provincial i local dels darrers huit anys, tot i que van ser tolerants en els bous i la boxa, no van alenar massa l'afició. Com a conseqüència van haver de suportar dures crítiques per part dels promotors i impulsors de diferents "festejos, exhibicions i vetllades".

Si el millor que tenim les persones és la vida, posar-la en perill de manera voluntària és tota una contradicció. En això, tots estem d'acord, però per damunt d'aquesta realitat, sembla que els nostres governants pensen que el fet de mantenir, contents els practicants i els aficionats provincials i locals als bous o la boxa amb ajudes directes, pot portar-los més beneficis, vots?, que si simplement ho toleren sense prendre partit. Tal vegada serà així, o tal vegada no...

Sembla que la memòria és curta, i ara, el nostre ajuntament, representat per la regidora d'esports la senyora Hurtado i l'edil de comerç el senyor Vidal, per visibilitzar el suport de tot l'equip de govern amb la boxa, s'apresten a rebre amb foto inclosa en el saló de plens, als representants del club local "boxeo la Unión", que, és cert, que és un club de la ciutat que al llarg de la seua centenària història ha portat el nom de Castelló arreu del món, però, malauradament sembla que obliden que, encara no fa dos anys, el febrer del 2022, vam ser notícia nacional per ser al pavelló ciutat de Castelló el lloc on, en plena competició, durant un combat de boxa, el jove púgil valencià Héctor Gonzalez, va caure desplomat en sofrir un vessament cerebral i, malgrat ser traslladat ràpidament a l'UCI de l'hospital, després de romandre en coma dotze dies, va morir.

Si, és veritat que estem parlant d'un lamentable accident, però, els valencians tenim una dita que diu "evita l'ocasió i evitaràs el perill". Ningú pot ni deu prohibir els espectacles dels bous ni de la boxa, però que siguen fomentats, secundats i aplaudits per aquells que governen no crec siga la millor opció.

La violència de qualsevol classe no hauria de cabre a la societat actual i, tant els bous com la boxa són, a parer meu, compartides o no, manifestacions públiques de violència animal en un cas i interpersonal en l'altre, que fan que quan més avancem en el temps, més retrocedim pel que fa a humanitat.

Si pel que sembla a les persones, cada dia ens resulta més difícil comportar-nos de manera menys violenta, probablement a causa de l'estrés i la voràgine en què vivim, en un món tan competitiu, amb necessitat de desfogar-nos normalment amb el més feble i indefens, el bou, o fomentant l'agressivitat, amb la boxa, no oblidem que qui vol triomfar ha d'utilitzar la violència, de manera física, per poder derrotar el seu oponent, els nostres dirigents haurien de plantejar-se més seriosament el seu suport i no fomentar allò que genèricament coneixem com a "violència cultural".

Dos cartells en cinc dies...

Amb el propòsit que de manera icònica i visual es capte, es recorde o es busque traslladar l'anunci d'un determinat esdeveniment, generalment constituïts per alguna imatge d'alt impacte i un text breu, apareixen en el darrer terç del segle XIX a França els primers cartells, uns mitjans estàtics i visuals l'objectiu final dels quals és captar l'atenció del públic que està en moviment.

Així i al llarg de més de cent anys, tot i ser uns elements de vida efímera, els cartells, de tots els gèneres, de bous, de cine, polítics, turístics o de festes han ocupat, en diferents moments de l'any, parets o aparadors de les nostres ciutats. Actualment, tot i que la tecnologia ha evolucionat molt i trobem al nostre abast diferents mitjans de difusió d'imatges variades i complexes, podem dir sense por a equivocar-nos que el cartell imprés, físic, en paper, no ha perdut vigència.

A Castelló, les festes patronals dedicades a la Verge del Lledó i les penitencials i fundacionals de la Magdalena, les dues més importants que la ciutat celebra cada any, han tingut en el cartell anunciador, en el primer cas des del 1924, any de la coronació i, en el segon, des del 1945 any de la renovació festera, un caràcter heterogeni i figuratiu, fet que fa que els veïns any rere any esperem amb expectativa l'aparició d'aquell element iconogràfic.

La casualitat ha volgut que siga ara, en aquesta mateixa setmana, i només en cinc dies de diferència quan els veïns hàgem pogut conéixer els cartells anunciadors de les festes de Lledó i de la Magdalena del 2024, imatges "encarregades" per la Confraria i el Patronat de Festes respectivament al pintor borrianenc Traver Calzada i al dissenyador valencià Iban Ramón.

Partint del fet que cadascú té la seua visió i pel fet que cada persona té gustos diferents, que totes les preferències són vàlides i que sobre gustos no hi ha res escrit, el fet que els dos treballs s'hagen presentat només amb cinc dies de diferència em dóna peu a fer algunes comparacions, amb similituds i diferències...

Similituds: Totes dues obres presentades als salons del Casino Antic, amb l'alcaldessa com a amfitriona, amb presència de les regines de les festes i definides com a obres que expressen l'orgull, el castellonerisme i el sentiment.

Diferències: El motiu central, mentre l'anunci de les festes de Lledó posa l'èmfasi en la corona de la Verge, el de la Magdalena el posa en el gaiato i el fanal; també respecte al títol, un amb lema "De l'Amor Nostre Senyora", l'altre sense. També el disseny és diferent perquè diferents són les visions artístiques dels seus creadors.

Moderns? Innovadors? Encertats? Representen l'essència del que volen anunciar? Són preguntes a les quals, de segur, cadascú donarà la seua resposta. Jo només vull ressaltar que, sense ser cap expert, a parer meu, el de Lledó en resulta massa monocromàtic, mentre que al de les festes de la Magdalena trobe a faltar alguna referència a l'ermita i la gaiata.

Entenc que com a imatges festives per promocionar dins i fora de la ciutat aquests dos pròxims esdeveniments poden ser dos projectes encertats que han estat realitzats amb molt d'esforç i dedicació. Sobre la manera de triar-los, en els dos casos "per encàrrec", tinc els meus dubtes si és la fórmula més adequada.

No seré jo ara qui torne a suscitar un debat relacionat amb l'art públic en general i afirme que aquest tipus de cartells, per allò de ser tan populars com siga possible, haurien de ser elegits a través d'un concurs públic, al qual es pogueren presentar els artistes i els creadors, com s'ha fet en el cas dels cartells de la Magdalena per molts anys, entenc que pot tenir pros i contres, avantatges i inconvenients.

Per veure si en aquesta ocasió s'ha encertat només cal tenir un poc de paciència i veure si, tant l'un com l'altre, es converteixen en un reclam publicitari irresistible. Aquest serà el seu veritable triomf. Temps al temps, només falta que l'oratge ens acompanye en els dies de festa.