Poca cosa és...

Res tinc en contra del Gremi de Forners de Castelló que crec han estat els encarregats d'elaborar-les. Més al contrari supose que aquest encàrrec els hi haurà anat d'allò més bé per la compensació econòmica que des de l'ajuntament hauran rebut pel seu treball.

I és que per celebrar Sant Valentí, des de la Regidoria de Comerç del nostre ajuntament, encapçalada pel regidor senyor Alberto Vidal, s'ha tingut la feliç idea de lliurar a tots els veïns i veïnes que demà 14 de febrer compren algun producte en els Establiments de la capital, -no sé si en tots o en alguns-, un regal sorpresa, que ja no és tal sorpresa, doncs s'ha fet públic que aquell consistirà en una piruleta i una galeta.

Si, heu sentit bé, una piruleta, que no sé si serà el típic dolç de xuclar, aquell caramel en palet, o venint del gremi de forners, puga ser alguna cosa més sofisticada, de pasta de full, brisa, massa de crestes, d'empanada o de pizza, farcida de formatge, melmelada, sobrassada o salami... i per descomptat amb el seu palet, acompanyada d'una galeta, que és de suposar, ara sí, que serà de pasta dolça, més o menys seca elaborada amb farina, ou, sucre i llet.

Xe quin regal, xe quina sorpresa! Xe quin suport més important per promoure el comerç local! De veres pensarà el senyor Vidal que els castellonencs augmentarem les nostres compres pel reclam de la piruleta i la galeta? De veres creurà el senyor regidor que aquesta iniciativa fomenta i incentiva el reconeixement envers els nostres sofrits comerciants? Tan poca cosa, sembla més bé una burla...

Ara resulta que comprar demà als comerços locals té premi. Quin? Una piruleta i una galeta. Ridícul no, el següent. Algú pensa que és aquesta una bona iniciativa per estimular i donar suport a el comerç local? Que voleu que us diga?, la sorpresa sembla poca cosa, tinc els meus dubtes. Poc crec ens coneix el senyor Vidal.

Més encara si aquesta "meravellosa idea" sorgeix per contrarestar la celebració que del tradicional "dia dels enamorats" fa la competència, és a dir el gran centre comercial de l'avinguda d'Enrique Gimeno, aquell microcosmos social i univers d'oci que és la Salera, sembla que també s'ha perdut en originalitat i expectativa, ja que s'ha anunciat des de fa uns dies que allí demà, a més d'un cercavila especial per tot l'interior del recinte, es realitzaran tallers de flors comestibles, convertint l'espai en un lloc on menjar pensaments, activar el sabor cítric o descobrir la flor elèctrica... Tot un món de novetats curioses, de creativitat.

Fluixa, molt fluixa em sembla la campanya municipal. És veritat que cal reivindicar la importància del comerç local tradicional i dels nostres mercats transmetent proximitat i qualitat, que el comerç del centre de la ciutat, que va ser un dels principals motors de l'economia local, està quasi mort, que necessita un veritable pla d'acció, impuls i modernització, i que des de la municipalitat cal fer valdre, però, amb piruletes i galetes?

Si, és veritat que alguns estareu pensant que els sortejos, allò tan concorregut en altres èpoques, estan molt vistos, que tal vegada no són prou per a incentivar en aquest febrer les compres, que cal anar una mica més directes al cor, aleshores tal vegada haguera estat millor una campanya en la qual es destacara l'amor que fiquen els propietaris dels diferents comerços del centre, cada dia, en aixecar la persiana dels seus negocis, sense necessitat de piruletes ni galetes...

Què tal si la campanya municipal s'haguera allunyat dels codis típics i tòpics de Sant Valentí traslladant, fins i tot en un to humorístic, les relacions de la societat moderna a les del comerç tradicional? "Relació oberta" significant la unió entre una botiga i la seua clienta que prefereix el comerç local, però de vegades pot caure en la temptació de fer matx amb un clic; "solteria", la persona que no es casa amb cap establiment i va provant de botiga a botiga o la "monogàmia", la relació que té el client amb el bar de tota la vida i no vol canviar. En Elx sembla que els funciona...

Imaginació senyor Vidal, i no com diuen al meu poble, tot i ser molt escatològic, vulga vosté fer esforços per ser merda i no arribar a pet.

Anem bé?

El passat 29 de gener el Consell Rector del Patronat de Festes va celebrar sessió extraordinària i urgent amb un únic punt a l'ordre del dia, l'aprovació de les bases reguladores de la convocatòria del Concurs de Gaiates Magdalena 2024, que proposava atorgar 6 premis als monuments grans, estendard acreditatiu i ajuda econòmica de 5.000, 3.900,2.700, 2.200, 1.900 i 1.600 euros, i a més la gaiata guanyadora del primer premi, ser designada Gaiata de la Ciutat de l'any següent rebent una ajuda de 2.500 euros per la cessió i 1.200 euros més si abans d'una data determinada (8 de setembre) presenta i cedeix una maqueta d'aquella.

D'altra banda, pels monuments anomenats gaiates infantils, també van suggerir-se 6 premis, consistents en els corresponents estendards acreditatius i ajudes de 900, 800, 600, 300, 200 i 100 euros.

En total i d'acord amb l'aplicació pressupostària corresponent, es dedicaven a premis dels monuments un total de 24.700 euros. Abans de passar al debat i la corresponent votació, la presidenta, senyora Selma, va exposar que s'havien incrementat els premis i la distribució d'aquest havia estat consensuada amb la Gestora de Gaiates, de manera que s'incloïa una dotació econòmica per al cinqué i sisé premi, i que s'augmentaren tots els premis excepte el primer, pel fet que ja rep de manera independent al Patronat, el premi de la Generalitat Valenciana. Una proposta que després de debatuda, el Consell vam aprovar per unanimitat.

Tot i això, com a membre d'aquell Consell vaig fer una sèrie de consideracions sobre la proposta i unes matisacions perquè puguen ser estudiades i si és possible s'incorporen a les futures bases, partint de la idea que la Gaiata-Monument és, i ha de continuar sent, l'element diferenciador de la festa i cal potenciar-la de totes les maneres possibles.

Partint del fet que cadascuna de les Comissions de Sector Gaiateres rebrà per aquest exercici fester, independentment de si el seu monument obtinga o no amb algun premi, una ajuda de 14.000 euros i que entre totes les premiades es repartiran 24.700 euros, la meua proposta se centrava en una modificació dels premis, reduint el nombre d'aquests, però sense minorar l'import global, advocant per distribuir tres premis amb 9.000, 5.000 i 3.300 euros respectivament pels monuments grans i altres tres amb 1.500, 1.000 i 400 euros per les gaiates infantils, amb l'obligació que, almenys la meitat de la subvenció de 14.000 euros que rep cada comissió de sector es destinara al disseny i construcció del monument; d'aquesta manera la Gaiata que resultara guanyadora podria arribar a aconseguir, a més a més dels 14.000 euros, la quantitat de 12.700 euros (9.000 del premi, 2.500 de la cessió i 1.200 de la maqueta) el que suposaria un incentiu i un al·licient per a contractar dissenyadors professionals i artesans qualificats i comportaria, sens dubte, un pas endavant en la qualitat del nostre genuí element diferenciador de la festa.

Entenc que les comissions de sector han de fer front a moltes i variades despeses, però també és ben cert que per la seua pròpia naturalesa i la de la mateixa festa, la seua tasca principal ha de ser la confecció d'una gaiata, d'un monument digne, i que la major part dels seus esforços personals i econòmics, si volem realment que siguen veritables obres d'art en tot el sentit de la seua paraula, ha d'estar enfocat a la construcció d'aquelles, de manera que les ajudes municipals (subvencions i premis) haurien de repercutir directament en les obres.

Vam aprovar per unanimitat la distribució econòmica proposada, donant un vot de confiança a la Presidència i la Gestora, però això no vol dir que, a parer meu, anem bé.

La Gaiata-Monument necessita esforç personal i diners, treball i pressupost, esforç i sacrifici, i reduint el nombre de premis però fent-los més substanciosos, i a la vegada obligant a gastar-se una part considerable de l'ajuda municipal en el monument, de segur seria un bon pas no només per fer millors gaiates, si més no també per fer d'aquelles veritablement l'element diferenciador de la festa.

Des de la presidència va assegurar-se que la proposta seria traslladada a la Gestora perquè almenys la consideraren. L'acceptaran? Els agradarà? Ho dubte. Malauradament, la Gaiata-Monument per algunes comissions, vistes les obres que presenten, no sembla ser el nucli central, diferenciador i identificatiu de les nostres festes magdaleneres. Tal vegada tindran altres interessos. Temps al temps...

Tres eren tres...

Així s'inicia un refrany que sol emprar-se de manera pejorativa per assenyalar aquelles persones que intervenen sense brillantor en un mateix ofici o també s'aplica als que prometen molt abans d'aconseguir una cosa i se n'obliden després d'aconseguir-la.

I aquesta frase és la que m'ha vingut a la memòria aquest matí quan he llegit el titular d'una notícia " La alcaldesa quiere que Correos sea un espacio cultural y festero en Castelló".

D'entrada sembla que la senyora Carrasco ho té clar. Vol que l'edifici, la històrica seu de Correus i Telègrafs a la plaça Tetuan de Castelló, tancada des de final de març del 2022, ara propietat de la Generalitat valenciana, siga d'ús públic i ciutadà per als castellonencs davant del projecte que tenia pensat l'antic govern del Botànic per a aquestes dependències.

Sembla que el nou govern municipal vol apostar fort perquè aquest edifici siga d'ús cultural, amb una sala d'exposicions i un espai per acollir el tantes vegades demandat, Museu de la Festa, perquè en trobar-se aquesta dotació al centre de Castelló, facilitaria la visita i la promoció de les festes, principalment entre els visitants a la capital durant tot l'any; per aconseguir-ho diuen que s'ha tancat una reunió a celebrar en els dies vinents, entre l'alcaldessa, i l'actual consellera d'Innovació i Turisme, la senyora Nuria Montes.

Si es fera realitat aquesta proposta, si algun dia quallara, seria tot un encert de l'actual equip de govern i mereixeria el reconeixement públic de tot el veïnat. Si en el moment de la compra per la Generalitat el fet que aquella volguera remodelar-lo per acollir l'Institut Valencià d'Excel·lència a Castelló i la seu territorial de la Conselleria d'Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital, va agafar per sorpresa la ciutat, la proposta que ara fa l'equip de govern en boca de la màxima autoritat local, d'assolir-se ho seria encara més.

Però, tot te un però en aquesta vida, no hem d'oblidar que la ciutat compta amb un altre edifici, aquest ja per més de 10 anys de propietat municipal que, a hores d'ara, no té cap ús ni rendibilitat, l'asil del carrer Governador, tancat des del 2003, quan l'equip de govern aleshores del mateix color que l'actual, va desemborsar gairebé 17 milions per comprar-lo, i que ni els compradors ni els governants que han regit la ciutat després han assolit treure-li cap profit, tot i que va llançar-se que allí aniria entre d’altres espais una biblioteca o fins i tot seria dedicat a seu permanent del MUCC.

Que ara es llance "el caramel" de poder obtenir que el principal edifici d'estil modernista valencià i neomudejar que tenim, situat en l'entramat estratègic urbà, amb una imatge unitària i de gran contundència, puga ser la cara visible i espai obert de la cultura de Castelló, de no arribar a cap lloc, com està passant malauradament amb l'asil, serà un ridícul més, fum de canya, propaganda per fer-se veure...

I com deia a l'inici tres eren tres; fins ací he parlat, un, de l'abandonat asil, dos, de la nova proposta de cessió de Correus, i el tercer? De segur que haureu també escoltat alguna cosa sobre la proposta municipal de la possibilitat d'adquirir l'antic edifici del cinema Rex, que des del 2004, per més de 20 anys, roman tancat.

Crec que va ser a la fi del 2023 quan també l'equip de govern va fer públic l'inici de les converses amb els propietaris de l'edifici, per  emprant Fons Europeus, comprar-lo i reformar-lo i, dotar-lo de programació cultural.

Ara, he llegit, que l'equip de govern, està esperant un informe que reculla l'estat de l'estructura i la viabilitat per adquirir-lo i si de cas, després definir l'ús juntament amb els veïns de l'espai que comptaria a més a més de diferents sales de cinema amb cafeteria i... "Una casa de cultura".

Tres grans reptes, tres edificis, un ja de propietat municipal i abandonat de la mà de Déu, els altres dos "en cartera", tres espais per la cultura, tres llocs de gran valor sentimental, però de moment amb propostes que són "fum de canya". Espere, i desitgem que algun dia siguen " veritables carcasses", fortes realitats. Jo seré dels primers a aplaudir-ho. De moment, tres eren tres...

Setanta-huit anys...

L'any 1946 va ser el segon de les renovades festes de la Magdalena. Del dissabte 23 fins al diumenge 31 de març, van tenir lloc un total de trenta-quatre actes, segons podem comprovar al programa oficial de l'ajuntament presidit pel senyor Benjamí Fabregat i aprovat en sessió plenària del 20 de febrer.

Uns actes que van tenir un preàmbul, tal dia com hui, festa de Sant Blai, el diumenge tres de febrer anterior, amb la celebració a la plaça de Bous del concurs convocat per la "Junta Central de Festejos de la Magdalena" presidida pel senyor José Miazza Bueso, per l'elecció del pasdoble que havia de constituir-se com a himne de les festes.

La plaça des de molt abans de les 15:30 hores, en què havia de començar "el concurs", tot i que l'accés era de pagament, 5 i 2 pessetes respectivament, segons fora el lloc a ocupar, ja presentava un ple absolut, entre altres motius perquè havia de ser el mateix poble qui, per votació popular, triara el pasdoble.

El premi per al guanyador va ser de 2000 pessetes. El Programa de l'acte va desenvolupar-se en dues parts. A la primera va desfilar la Banda Municipal de Música, amb els seus cent components, al capdavant de la qual estava el director el senyor Eduard Felip pe a continuació interpretar-se els vuit pasdobles que es van presentar al concurs. La segona, després d'un xicotet intermedi, va iniciar-se amb la reinterpretació novament dels pasdobles i de l'himne nacional. Després els assistents van anar dipositant els seus vots en unes urnes i, d'acord amb les bases, a continuació va efectuar-se l'escrutini a l'Ajuntament.

El resultat va ser que el pasdoble compost pel senyor José García (l'irrepetible mestre Pepito García), va obtenir 1.262 vots, mentre que la partitura que va obtenir el segon lloc va ser votat per 679 persones.

Des d'aquell dia, l'obra proposada pel mestre García es convertiria en l'himne de les festes i no ha deixat, ni en els temps més difícils, de posar música als moments més estimats de generacions de castellonencs i de restar al cor dels veïns.

Fins i tot l'any 2017 i en vespres de les celebracions magdaleneres, va fer-se viral a través de la coneguda xarxa social whatsapp, i gràcies a l'esforç del senyor Antoni Ripollés, una divertida traducció gràfica de l'obra mitjançant emoticones, aconseguint fer-la encara més popular entre el jovent.

L'any 2021, en què es compliren 75 anys d'aquella elecció, la banda municipal de música, dirigida pel mestre Marcel Ortega, per commemorar l'efemèride, va celebrar-se el diumenge 16 de maig, a l'auditori, un concert homenatge, podent-se escoltar alguns dels pasdobles que aquell 3 de febrer del 46, van competir amb el 'Rotllo i Canya', obres com 'Aires levantinos', de Bernabé Sanchis; 'Gaiates i traques', de Joaquim Sanchis i 'Castàlia', dels germans Terol. A més a més, va poder-se escoltar l'obra "Quadres Mediterranis", composta per l'antic mestre de la Banda Municipal, Eduard Felip. Per descomptat que el concert va tancar-lo la peça que, el mestre García, va compondre fa quasi 80 anys, com ens ho recorda una placa commemorativa, en una casa del carreró de les monges, hui Nuñez de Arce.

No sé si aquest dissabte o tal vegada demà diumenge, 78e aniversari d'aquella elecció, des de l'àrea de cultura de l'ajuntament o des de la mateixa banda municipal, hi haurà prevista alguna celebració o record, en cas de ser així, jo no ho he vist reflectit en cap lloc. Llàstima.

Avui, el meu xicotet record envers una efemèride, envers un pasdoble, envers José García, un home que aquells que van conéixer-lo defineixen com baixet, grassonet, de cabell blanc i mirada entre bondadosa i sorneguera, un músic plural per a tots els tons possibles, organista de Lledó, investigador, compositor i intèrpret al piano, recuperador de músiques, danses i cançons i que es convertia en un gegant en haver d'improvisar davant d'un piano.

Gràcies mestre, per haver-nos deixat per sempre aquesta peça clau, primer seua i després de tots, una composició musical que inclou una gran força melòdica i expressiva, representativa com cap de la idiosincràsia i el temperament del poble de Castelló. Per molts anys!

 

On està la lògica?

Es feia públic ahir mateix, la Junta de Govern de l'Ajuntament de Castelló va aprovar entre d'altres, habilitar pel diumenge de romeria a la Magdalena un total de trenta-un espais de venda no sedentària de productes típics, alimentaris, artesanals, begudes i gelats, en els dos llocs més emblemàtics per on transcorre el romiatge, el tancat de Sant Roc de Canet i l'esplanada i voltants de l'ermita de la Magdalena.

Trenta-un espais que només l'oratge d'aquell dia dirà si en són massa o pocs, doncs ja se sap que l'èxit de la romeria ve lligat al bon o mal temps. Però el que a mi em crida l'atenció en escoltar la notícia no és el nombre de llocs que poden ser assignats, si més no el que em resulta més que curiós és la seua distribució, amb reserva per disset autoritzacions a Sant Roc i catorze a la Magdalena, tot pensant en l'espai públic d'un indret i de l'altre.

No sé sobre quin plànol hauran actuat els tècnics municipals, però és fàcil comprendre que l'esplanada de l'ermitori i els voltants de la carretera del desert és molt més versàtil que el tancat de Canet, molt més menut; tanmateix, el nombre de llocs a instal·lar és major a Canet que a la Magdalena. Alguna explicació hi haurà, no ho dubte, però, que voleu que us diga, a mi em costa trobar-la.

I més encara si pensem que els romeus, en arribar a l'ermitori de la santa penitent ens escampem per molts llocs, des de la mateixa ermita, el turó, l'era o fins i tot les zones properes, el centre d'interpretació o la zona de jocs infantils, mentre que a Sant Roc, l'espai per fer un descans, per fer el tradicional "figa i doset", és cada any que passa molt més reduït degut fonamentalment al creixement de l'espai acotat per ubicar els representants oficials de la romeria i convidats i l'augment, d'altra banda, necessari, d'urinaris portàtils per donar un ràpid servei, "pixadors" que també ocupen part del tancat.

Si s'autoritzen en aquell espai, en aquella xicoteta part adossada a l'ermita, un nombre tan gran de llocs de venda, que ocupen tot el contorn, el resultat és que en l'espai restant, tot i el tràfec, els romeus "no cabem" i, a més a més d'haver d'estar drets en el moment del descans, ja que no hi ha manera ni lloc per asseure's, en determinats moments l'amuntegament de gent pot resultar fins i tot perillós.

On està la lògica d'aquella distribució, d'aquelles autoritzacions? En unes festes amb un pressupost superior al milió i mig d'euros, el que l'ajuntament puga recaptar per aquelles concessions és menudència, per tant, no crec siga l'afany recaptatori l'element que haja mogut aquesta aprovació.

Pense que "el problema" existeix perquè, aquells que açò aproven, no el tenen, no el veuen o no el volen veure, ja que en arribar a Sant Roc tenen el lloc assegurat, amb cadira preparada i beguda i taula ben sortida, que atenció, no em sembla malament, no vull que entengueu que és una crítica a aquella situació, simplement que som el poble pla, els romeus, també protagonistes del romiatge, els únics que, a més a més i per allò d'haver-hi disset llocs ocupats, veiem reduït l'espai per fer un descans, havent de sofrir les conseqüències.

Que en arribar a Sant Roc puguem fer un mosset, un traguet, un café o un gelat, i que l'ajuntament ens ho facilite adjudicant diferents espais és d'agrair, però, l'espai al tancat és el que és, no s'estira, i disset adjudicataris oferint, si fa o no fa el mateix, vistes les circumstàncies, crec en són massa, tant si fa bo, com si, Déu no vulga, fa roín, en què aleshores sobrarien tots. Pense que caldria replantejar-ho, encara s'és a temps. Voleu dir que en fan falta tants?

Com diem al nostre poble, "entre poc i massa, la mesura passa", mantenir una mesura justa de segur compensaria i deixaria satisfets tant a uns com a altres, pensant sobretot en els efectes que pot arribar a produir aquella massificació i les possibles conseqüències.

És veritat que la lògica és sempre relativa, que no és mai ni única ni universal, tal vegada, no tots ho vegen així, però realment en aquesta aprovació, en obrir la porta a aquesta possibilitat, no crec s'haja encertat. Espere que no hàgem de patir massa…