L'aparcament i la picaresca.

Aparcar gratis a Castelló no és una tasca fàcil. Cada vegada més ens trobem que, bona part de la ciutat és de vianants o té les places d'aparcament regulades; si a això li sumem la necessitat d'aparcar en indrets de gran afluència de persones, l'estació de tren, pavellons d'espots, estadi de Castàlia i hospitals preferentment, les opcions d'estacionar sense haver de pagar es redueixen encara més.

És veritat que des de l'ajuntament, els diferents equips de govern municipal dels darrers anys, han anat manifestant més o menys sensibilitat envers aquesta problemàtica, però també ho és el fet que, a hores d'ara, el problema no ha estat resolt de cap manera.

Dos casos resulten més que sagnats per la seua necessitat diària. D'una banda, les rodalies de l'estació de RENFE entre els carrers del pintor Oliet, Cremor i passeig de Morella, l'altre, els voltants de l'Hospital General Universitari de l'avinguda de Benicàssim.

La realitat ens diu que en tots dos aparcar resulta una odissea, malgrat que en el primer dels casos, l'ajuntament des del setembre del 2002, està tractant de minimitzar el problema amb la construcció en diferents fases d'un aparcament públic gratuït en superfície, que se suposa ha d'estar operatiu en aquest mes, ficant a l'abast dels usuaris les seues primeres 200 places, del tot insuficients, deixant per un futur, més o menys llunyà, una segona fase amb 250 nous llocs i una tercera que se suposa haurà d'estar acabada als inicis del 2026 i de la qual encara no s'ha iniciat ni l'expropiació dels terrenys...

L'altre cas sagnant és el de l'Hospital General. És veritat que des de fa uns quants anys funciona un pàrquing subterrani obert les 24 hores i que fins i tot ofereix un servei de rentat de cotxes, però per ser privat és de pagament, amb tarifes horàries que, en cas de tenir necessitat de deixar el vehicle poca estona pot resultar més que útil, però si s'han de passar moltes hores a l'hospital, com ocorre en molts casos, resulta del tot inassumible i excessiu per moltes butxaques.

L'ajuntament allà pel 2015 i veient que eren molts els professionals del centre així com els familiars dels pacients que per estalviar-se uns diners, feien servir com aparcament un descampat situat tot just enfront de l'hospital va expropiar vora 4000 metres quadrats i executar un espai d'estacionament a la superfície, obra que va acabar-se posant-se a disposició dels usuaris a la fi del 2018, però que s'ha demostrat del tot insuficient.

Així, en certes hores resulta desconcertant i quasi "miraculós" poder estacionar el cotxe a l'estació o l'hospital i són, som molts els conductors que armats de paciència peguen voltes i més voltes fins a trobar "un lloguet".

I ací entra en joc la picaresca. Tot i que les ordenances municipals prohibeixen expressament la pràctica de demanar diners a canvi d'aparcar cotxes i fins i tot poden imposar-se sancions, una gran quantitat "de gorrillas", aparcacotxes il·legals campen per ambdós indrets.

Puc arribar a entendre que són persones de pobresa extrema o d'exclusió social al costat d'alguns "espavilats", però siga com siga la imatge de mendicitat que donen no resulta gens agradable per ningú.

En aquests dies que tinc necessitat d'aparcar prop de l'hospital arribe a observar com molts són estrangers i que fins i tot cadascú té el seu territori i només hi ha frecs si un envaeix el terreny d'un altre. És veritat que ningú et demana res, però des del moment que aparques no deixen de vigilar els teus moviments i sense dir res ho diuen tot...

El dilema en aquests casos està més que servit, aparcament i picaresca; pagues quan hi ha servei d'aparcament amb tarifa regulada, O pagues "al gorrilla" per la tranquil·litzat del teu vehicle... difícil solució!

Diners, diners...

Juan Ripollés, el "beato Ripo", l'any 1998 va dissenyar i crear una escultura en bronze de 5 X 4 X 2,5 metres, que representa, amb un estil propi, un bust femení damunt un oval, rematant la composició un timó, obra que va titular Puerta del Mar, referència al lloc on havia instal·lar-se. Aquell va ser un encàrrec efectuat en el seu moment a l'artista per l'Autoritat Portuària de Castelló per formar part de la Font del Centenari, un element decoratiu que havia de presidir la nova rotonda d'accés a la zona administrativa del Port, creada en l'encreuament entre les avingudes de Serrano Lloberas i Ferrandis Salvador, i com a record per la posteritat del centenari d'aquella institució.

Un monument, una composició, conformat, a més a més de l'escultura, per un vell embarcador de finals del segle XIX, que va trobar-se, uns anys abans, en unes excavacions arqueològiques fetes en l'espai portuari del Moll de la Costa i un gran pòrtic que custodiava el conjunt i constituïa la mateixa font, que aportava l'element aquàtic.

Tant la seua ubicació com la composició semblaven inicialment un gran encert, i així va imaginar-se aquell 29 de juliol del 2002 quan va tenir lloc la inauguració de tot el conjunt, per part del senyor Monzonís, en aquell moment president de la institució, del president de la Confederació Empresarial de la Comunitat senyor Ferrando i amb la presència com a convidat especial a l'esdeveniment del senyor Olivas, aleshores president de la GVA.

No se quants euros deguera costar el total de "la festa", ni si aquells diners van eixir tots de l'autoritat portuària, però el que si és ben cert és que poc van tardar els problemes a manifestar-se; d'una banda, l'alçària excessiva des d'on caia l'aigua feia que el soroll produït per aquella resultarà pels veïns més que molest, també els dies de vent, encara que aquell no fora massa fort, feia que l'aigua, en caure, fora arrossegada fora de la pileta, remullant els vehicles que circulaven pel seu entorn; si a més a més li afegim que, tal vegada pel tipus de terreny o per problemes de construcció, les filtracions i humitats feien que els mecanismes tècnics i d'il·luminació s'espatllaren contínuament, van portar com a conseqüència que la font deixarà de funcionar i la pileta restara seca, sense aigua per molt, massa temps.

És veritat que en el transcurs dels anys l'autoritat portuària ha intentat donar solució al problema, però també ho és que els intents sempre, per algun motiu tècnic, social o econòmic, i mai millor dit, s'ha arribat a bon port.

Recorde sense anar massa lluny que tot just ara fa un any va anunciar-se la inversió per part del port de més de 160.000 euros, textualment "per renovar i posar en funcionament la font del centenari" i que va acabar en no res.

Ara, novament, en aquests dies, un any després d'aquell intent, s'anuncia que PortCastelló ha adjudicat la renovació de la font per més de 100.000 euros més que fa un any, en concret l'empresa Comsa Service Facility y Manegement, rebrà 273.535 euros per condicionar la infraestructrura i retornar l'operativitat de la font i el seu conjunt.

Diuen que a més de reparar els desperfectes acumulats en els darrers anys per la seua manca d'activitat i manteniment, se substituirà i renovarà la part elèctrica i hidràulica adaptada a les noves tecnologies i funcionalitat de les fonts ornamentals del segle XXI, per aconseguir disminuir el soroll i que l'aigua "no se n'isca" a la vegada que puga optimitzar-ne el consum elèctric.

Quatre mesos diuen, seran més que suficients per a veure-ho tot acabat. Això vol dir que a l'estiu la font haurà de lluir novament amb tot el seu "glamur"... Com sempre passa en aquestes coses, només dir que temps per venir futur...

El ball de pinyata i el te del casino.

És per tots conegut que el casino antic de Castelló va erigir-se allà per l'any 1922 quan l'arquitecte Francesc Maristany va transformar l'antic palauet del XVIII propietat dels Tirado amb una nova disposició interior i una important actuació en les seues façanes recaient als carrers d'Enmig i Porta del Sol.

La reobertura l'any 1923 d'aquella nova seu de la societat cultural i recreativa castellonenca va suposar un destacat esdeveniment a la ciutat, reforçant l'autoestima del veïnat, sobretot de les classes més benestants.

Prompte i per influència d'allò que genèricament és conegut com "els feliços anys 20", van començar a realitzar-se al casino festes glamuroses, balls representatius, concerts i recitals de més o  menys nivell, però que servien perquè la burgesia castellonenca "es deixarà veure", es mostrarà a l'enveja dels altres.

És veritat que els feliços 20 en aquest cas referits a Castelló no van ser tan feliços com molt del veïnat haguera desitjat, però això no obstant aquelles famílies més acomodades sí que van poder gaudir, fruit de les seues possessions i posició social, en definitiu fruit dels seus diners, de festes i bons moments.

Feia ja uns quants dies que anava anunciant-se al periòdic "El Heraldo", la Junta del casino presidida pel senyor Benedito, per contrarestar "el ball de pinyata" que el Cercle Mercantil havia programat celebrar al Teatre Principal el 9 de març de 1924, programava per la mateixa vesprada un "te danssant", disposant-se per al servei de te el saló de la planta baixa recaient al carrer d'en Gozalez Chermà (actual enmig) i per al ball el recaent a la plaça de Castelar (actual Porta del Sol).

I va arribar el diumenge, tot just hi fa 100 anys i malgrat fer un dia gris, tal vegada com hui, amb una lleugera millora a la vesprada, si el ball del teatre va estar, segons les cròniques, d'allò més animat i el nombre de disfresses més gran que mai, l'èxit del "te danssant" del casino no ho va ser menys, ja que malgrat l'amplitud dels salons, aquells van quedar menuts per tanta concurrència, afegint-se a l'animat ball el servei ordenat i complet del te que va servir l'abastidor, senyor Antón, allargant-se les festes fins a les nou de la nit.

I és que aquell 9 de març va ser el primer diumenge de Quaresma i darrer dia en què estava permés ballar fins després de la Setmana Santa, la darrera vesprada per donar escapatòria a aquella necessitat humana de divertir-se i compartir amb família i amics rialles i ball i acomiadar-se definitivament del carnestoltes passat ja el Dimecres de Cendra, i els castellonencs ho van fer amb un acte popular, ball de disfresses, de pinyata, i ball de societat, més elitista, però igual, o més concorregut.

No sabem qui va presidir, si és que va haver-hi alguna classe de presidència, el ball de disfresses de teatre, però si hem pogut llegir que el "te danssant" va tenir entre els seus assistents il·lustres al general García Trejo? i la seua família.

Un any aquell de 1924 en què la ciutat superava el 34.000 veïns, amb el senyor Ruiz Cazador com a alcalde i que ja es preparava per a un esdeveniment important, la coronació canònica de la patrona la Verge del Lledó, esdeveniment pel qual calia esperar encara vora dos mesos...

Curiositat....

No soc filòleg, ni estudiós de la llengua, però sí que em considere curiós, molt curiós fins i tot en aspectes sense massa transcendència.

Des de fa uns quants anys, i cada vegada que s'acosta la Magdalena amb més insistència, escolte i trobe escrit a les xarxes socials i als diferents mitjans de comunicació locals, en parlar de la romeria penitencial que a la ciutat celebrem, que aquella es realitza a "l'ermita excavada en la pedra dins el que va ser un aljub del castell", per a continuació trobar "que el romiatge té com a destinació final l'ermitori de Santa Maria Magdalena, un edifici religiós declarat BIC situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Castelló dins el seu terme municipal".

Aquests només són uns exemples que trobem sense escorcollar massa a la Wikipedia I al web municipal. De segur que n'hi ha molts més. Aleshores surt la curiositat, cal parlar d'ermita?, millor d'ermitori?, és indiferent?

En aquest dilema al pensament, vet per on, hui, a la contraportada del diari Mediterráneo, i a la secció "Ulls que no lligen", de l'amic i tècnic lingüístic Jaume García, reflexiona i comenta entre altres conceptes, en parlar de la paperassa generada aquesta setmana festera, com "la sinonímia, que no és una ciència exacta, es refereix a la Magdalena com a ermita i ermitori..." Premi!!!

Tot un tècnic que per ficar llum al dilema, es mulla afirmant que estem davant de dos veus de significació idèntica. Sembla que l'assumpte queda resolt, i que l'ús d'un O l'altre mot només és qüestió de gustos...

Si, però no; al web municipal i en referència a la romeria del passat diumenge podem llegir "més de 165.000 persones recorren el camí que uneix Castelló amb l'ERMITA de la Magdalena, recordant els orígens de la ciutat", a la vegada que, en un altre espai de la mateixa web se'ns convida a "visitar el paratge natural municipal ERMITORI de la Magdalena a Castelló, i descobrir un entorn natural, cultural i arqueològic..." amb una clara diferenciació entre ermita i ermitori.

Mentre pel professional lingüístic és qüestió de gustos, per la municipalitat sembla cal fer distincions entre el concepte ermita com a edifici religiós, com a capella aïllada sense culte permanent i, ermitori, concepte reservat per nomenar amb l'afegit "de la Magdalena" el conjunt del paratge natural de poc més de 14 ha. que la GVA va declarar el 2006 com espai natural protegit per la seua forta vinculació amb Castelló.

Com al joc de l'oca tornem doncs a la casella de sortida, ara amb la diferència que la curiositat tal vegada per uns només haja fet que augmentar i, per altres queden les coses un poquet més clares, però, estic segur que, ni pels uns ni pels altres, amb la total certesa que el dilema estiga resolt.

Una ermita, un paratge, un ermitori, que després de la invasió popular rebuda el passat diumenge ha recobrat a poc a poc la tranquil·litat, i que des de la seua talaia continua contemplant un any més, amb els ulls de la història, com el poble fidel a la tradició, ha tornat als seus orígens.

El dilema està servit i continuarà en boca de molts; qualsevol opció de les dues plantejades, sinònims o conceptes diferents pot arribar a ser completament acceptable o no. Enfront de les dues alternatives cadascú tria els seus arguments malgrat que la persona pot arribar a no quedar del tot satisfet amb la tria. De totes maneres no passa res, només aquesta és una curiositat en dies de festa sense cap transcendència.

L'art de la paciència...

Set són les accepcions que la RAE admet de la paraula paciència, entre elles aquella que la defineix com la capacitat mental que permet suportar qualsevol cosa sense alterar-se, O aquella altra que la considera com a facultat que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. Totes dues presenten un punt en comú, la calma. Així, ser pacient significa no donar-se per vençut massa prompte i no esperar resultats de manera immediata.

He llegit per algun lloc que hi ha tres tipus de paciència diferents, impersonal, aquella que desenvolupem en les relacions amb els altres, quotidiana, la que permet contindre les molèsties o dificultats del dia a dia i la desafiant, aquella que es presenta en situacions puntuals que alteren de cop el ritme de la vida.

Del tot cert que d'aquesta darrera, de la desafiant, la mèdica és la més difícil de gestionar. Fins i tot s'anomena genèricament pacient, del llatí pati/patior (sofridor) aquella persona que tenint un problema de salut necessita un servei mèdic, i més encara si el que hi ha és una hospitalització.

És veritat que vivim en la societat de la immediatesa, i que tot no és tan simple com pot semblar a primer cop, però també ho és el fet que front una situació d'incertesa mèdica, front un ingrés hospitalari, tant "el pacient" com el seu entorn necessiten accions immediates, atenció continuada, eficàcia i, sobretot, rapidesa en el diagnòstic.

En aquests dies lamentablement estic vivint molt de prop aquesta situació. Constate com tenim una sanitat pública més que eficient en el tracte, però poc eficaç i resolutiva en el diagnòstic; tot pautat, tot protocols, esperes i més esperes..., les hores es fan llargues, i la impaciència guanya terreny, i és que enfront de la incertesa "el cabet no para"...

És veritat que són moltes les persones ingressades, que són múltiples les patologies, que cal atendre en funció de les prioritats, però també crec que de tant en tant, i ara m'ha tocat a mi, cal recordar i fer entendre, sobretot als metges, que a l'hospital el que hi ha són pacients, persones malaltes i acompanyants sofridors, i no persones carregades de paciència i que si cal fer proves, o prendre decisions mèdiques importants, aquestes, malgrat el bon tracte, no s'han de dilatar en el temps.

Tot i que no puc afirmar-ho amb total certesa, pel que estic veient, fruit dels canvis i trencaments que els pacients i sofreixen en la seua vida en haver d'estar ingressat, i els acompanyants pel fet de passar moltes hores fora de casa, i més encara ara en temps de festes, a la inseguretat, ansietat i expectatives, s'ha d'afegir, en uns i altres, la necessitat de gestionar l'art de la paciència que, de no aconseguir-ho, pot arribar fins i tot a interferir en el procés de la recuperació i les relacions malalt-cuidador.

I en aquesta conjuntura els metges de la sanitat pública crec fan poc, o molt poc,  per tractar de minimitzar el problema. Si bé no està només a les seues mans encertar en el diagnòstic i d'un dia per un altre donar solució, sí que ho està el fet de facilitar que l'espera no acabe en desesperança, en incapacitat per controlar la paciència... Una mica més de sensibilitat i agilitat en alguns casos hauria de ser més que suficient...

Viure hores i hores en un hospital et canvia, et modifica la manera de veure les coses; les hores es fan més llargues, el temps passa més lentament i la paciència es posa al límit. Qualsevol ajuda és ben rebuda, sobretot la informació, el procés i l'atenció, elements que ajuden a gestionar la paciència i que en massa moments trobe a faltar... Que farem, no soc artista,més aviat soc impacient!!!