L'art de la paciència...

Set són les accepcions que la RAE admet de la paraula paciència, entre elles aquella que la defineix com la capacitat mental que permet suportar qualsevol cosa sense alterar-se, O aquella altra que la considera com a facultat que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. Totes dues presenten un punt en comú, la calma. Així, ser pacient significa no donar-se per vençut massa prompte i no esperar resultats de manera immediata.

He llegit per algun lloc que hi ha tres tipus de paciència diferents, impersonal, aquella que desenvolupem en les relacions amb els altres, quotidiana, la que permet contindre les molèsties o dificultats del dia a dia i la desafiant, aquella que es presenta en situacions puntuals que alteren de cop el ritme de la vida.

Del tot cert que d'aquesta darrera, de la desafiant, la mèdica és la més difícil de gestionar. Fins i tot s'anomena genèricament pacient, del llatí pati/patior (sofridor) aquella persona que tenint un problema de salut necessita un servei mèdic, i més encara si el que hi ha és una hospitalització.

És veritat que vivim en la societat de la immediatesa, i que tot no és tan simple com pot semblar a primer cop, però també ho és el fet que front una situació d'incertesa mèdica, front un ingrés hospitalari, tant "el pacient" com el seu entorn necessiten accions immediates, atenció continuada, eficàcia i, sobretot, rapidesa en el diagnòstic.

En aquests dies lamentablement estic vivint molt de prop aquesta situació. Constate com tenim una sanitat pública més que eficient en el tracte, però poc eficaç i resolutiva en el diagnòstic; tot pautat, tot protocols, esperes i més esperes..., les hores es fan llargues, i la impaciència guanya terreny, i és que enfront de la incertesa "el cabet no para"...

És veritat que són moltes les persones ingressades, que són múltiples les patologies, que cal atendre en funció de les prioritats, però també crec que de tant en tant, i ara m'ha tocat a mi, cal recordar i fer entendre, sobretot als metges, que a l'hospital el que hi ha són pacients, persones malaltes i acompanyants sofridors, i no persones carregades de paciència i que si cal fer proves, o prendre decisions mèdiques importants, aquestes, malgrat el bon tracte, no s'han de dilatar en el temps.

Tot i que no puc afirmar-ho amb total certesa, pel que estic veient, fruit dels canvis i trencaments que els pacients i sofreixen en la seua vida en haver d'estar ingressat, i els acompanyants pel fet de passar moltes hores fora de casa, i més encara ara en temps de festes, a la inseguretat, ansietat i expectatives, s'ha d'afegir, en uns i altres, la necessitat de gestionar l'art de la paciència que, de no aconseguir-ho, pot arribar fins i tot a interferir en el procés de la recuperació i les relacions malalt-cuidador.

I en aquesta conjuntura els metges de la sanitat pública crec fan poc, o molt poc,  per tractar de minimitzar el problema. Si bé no està només a les seues mans encertar en el diagnòstic i d'un dia per un altre donar solució, sí que ho està el fet de facilitar que l'espera no acabe en desesperança, en incapacitat per controlar la paciència... Una mica més de sensibilitat i agilitat en alguns casos hauria de ser més que suficient...

Viure hores i hores en un hospital et canvia, et modifica la manera de veure les coses; les hores es fan més llargues, el temps passa més lentament i la paciència es posa al límit. Qualsevol ajuda és ben rebuda, sobretot la informació, el procés i l'atenció, elements que ajuden a gestionar la paciència i que en massa moments trobe a faltar... Que farem, no soc artista,més aviat soc impacient!!!