El ball de pinyata i el te del casino.

És per tots conegut que el casino antic de Castelló va erigir-se allà per l'any 1922 quan l'arquitecte Francesc Maristany va transformar l'antic palauet del XVIII propietat dels Tirado amb una nova disposició interior i una important actuació en les seues façanes recaient als carrers d'Enmig i Porta del Sol.

La reobertura l'any 1923 d'aquella nova seu de la societat cultural i recreativa castellonenca va suposar un destacat esdeveniment a la ciutat, reforçant l'autoestima del veïnat, sobretot de les classes més benestants.

Prompte i per influència d'allò que genèricament és conegut com "els feliços anys 20", van començar a realitzar-se al casino festes glamuroses, balls representatius, concerts i recitals de més o  menys nivell, però que servien perquè la burgesia castellonenca "es deixarà veure", es mostrarà a l'enveja dels altres.

És veritat que els feliços 20 en aquest cas referits a Castelló no van ser tan feliços com molt del veïnat haguera desitjat, però això no obstant aquelles famílies més acomodades sí que van poder gaudir, fruit de les seues possessions i posició social, en definitiu fruit dels seus diners, de festes i bons moments.

Feia ja uns quants dies que anava anunciant-se al periòdic "El Heraldo", la Junta del casino presidida pel senyor Benedito, per contrarestar "el ball de pinyata" que el Cercle Mercantil havia programat celebrar al Teatre Principal el 9 de març de 1924, programava per la mateixa vesprada un "te danssant", disposant-se per al servei de te el saló de la planta baixa recaient al carrer d'en Gozalez Chermà (actual enmig) i per al ball el recaent a la plaça de Castelar (actual Porta del Sol).

I va arribar el diumenge, tot just hi fa 100 anys i malgrat fer un dia gris, tal vegada com hui, amb una lleugera millora a la vesprada, si el ball del teatre va estar, segons les cròniques, d'allò més animat i el nombre de disfresses més gran que mai, l'èxit del "te danssant" del casino no ho va ser menys, ja que malgrat l'amplitud dels salons, aquells van quedar menuts per tanta concurrència, afegint-se a l'animat ball el servei ordenat i complet del te que va servir l'abastidor, senyor Antón, allargant-se les festes fins a les nou de la nit.

I és que aquell 9 de març va ser el primer diumenge de Quaresma i darrer dia en què estava permés ballar fins després de la Setmana Santa, la darrera vesprada per donar escapatòria a aquella necessitat humana de divertir-se i compartir amb família i amics rialles i ball i acomiadar-se definitivament del carnestoltes passat ja el Dimecres de Cendra, i els castellonencs ho van fer amb un acte popular, ball de disfresses, de pinyata, i ball de societat, més elitista, però igual, o més concorregut.

No sabem qui va presidir, si és que va haver-hi alguna classe de presidència, el ball de disfresses de teatre, però si hem pogut llegir que el "te danssant" va tenir entre els seus assistents il·lustres al general García Trejo? i la seua família.

Un any aquell de 1924 en què la ciutat superava el 34.000 veïns, amb el senyor Ruiz Cazador com a alcalde i que ja es preparava per a un esdeveniment important, la coronació canònica de la patrona la Verge del Lledó, esdeveniment pel qual calia esperar encara vora dos mesos...