Armes d'airsoft i competició de crossfit: Estic a Castelló?

Entenc que a la nostra ciutat a més a més de les dues llengües oficials, castellà i valencià, es parlen, puguen escoltar-se pels carrers i fins i tot trobem alguna publicació en romanés, àrab o xinés, en ser aquestes comunitats les més nombroses de població estrangera al nostre territori.

Però, tot i això, aquest matí en repassar algun dels mitjans de comunicació local, m'he quedat més que sorprés amb dos titulars. El primer diu "Intervenidos 19.186 artificios pirotécnicos y 23 armas de airsoft procedentes de vendedores ambulantes de manera irregular durante las Fallas", el segón "La mayor competición de 'crossfit' de España llega a Castelló", i la sorpresa no ha estat pel fet de la intervenció policial en el primer cas o perquè al nostre poble puga ser seu d'una competició esportiva nacional, aquestes "coses", feliçment ja no són res estranyes a la nostra ciutat.

Aleshores us preguntareu on ha estat la meua sorpresa. Fàcil de deduir, d'una banda, amb allò d'armes d'AIRSOFT i, d'altra, per allò del CROSSFIT. He de confessar que aquests vocables no els havia sentit mai. Més encara no tenia ni idea del que podia ser aquest tipus d'armament i tampoc quin tipus, quina classe, quina mena de competició podia ser aquella que s'anunciava.

Supose, per com estan escrites, que tant l'una com l'altra són dues paraules "prestades" de l'idioma anglés i que resulta més modern emprar-les per a definir alguna cosa, en detriment d'altres paraules en valencià o castellà que també definirien el mateix concepte, fet que irremeiablement ha portat lligat que jo, com supose els haurà passat a molts altres veïns lectors, no me n'assabentara del que s'estava parlant.

He hagut de recórrer l'internet, a la xarxa i al totpoderós Google, per arribar a entendre allò de les armes d'airsoft i de la competició de crossfit. Llastimós que estan al País Valencià per entendre una notícia que se supose està escrita en una de les dues llengües oficials, haja d'arribar a aquell extrem. No, no crec que siga més modern, ni més actual, això sí, és molt més cridaner, serveix sens dubte per a cridar més l'atenció, però estem a Castelló, o no? Doncs parlem la nostra llengua i deixem-nos d'intrusions...

Tan fàcil en el primer cas com indicar que allò que la policia ha intervingut aquests darrers dies de festa a alguns venedors ambulants, a més de coets de diferents tipus i classes, han estat armes d'aire comprimit d'escassa potència, armes de joguina, rèpliques d'armes reals d'ànima llisa de potència molt baixa, dissenyades per disparar projectils esfèrics no-metàl·lics. Joguines que a causa de la seua construcció i disseny no poden modificar funcionalment i ser transformades en armes de foc reals, però poden arribar a "fer-se passar per..."

I pel que respecta a la competició de crossfit, que diríeu que és? El CrossFit és una activitat física que, segons Malú Valle del Castillo, entrenadora càntabra. , és "un programa de condicionament físic basat en un entrenament constantment variat de moviments funcionals, i que es desenvolupa amb una alta intensitat".

Una activitat esportiva que, en una mica més de deu anys, s'ha consolidat als Estats Units, i en els darrers anys ha entrat amb gran força a molts altres països. Tant és així, que ja compta amb els seus propis Jocs Olímpics que se celebren cada any a Califòrnia. 

La causa d'aquesta expansió ràpida està justificada pel fet que els seus exercicis, sempre diferents, estan basats en la vida diària. De manera que a les competicions es fan moltes coses que realitzem diàriament sense adonar-nos que també és exercici, com és empényer, saltar, arrossegar, enfilar-se o aixecar pesos.

I vet per on, ara s'anuncia que el recinte de fires i mercats albergarà aquest mes d'abril l'esdeveniment en què al voltant de 800 esportistes arribats de diferents províncies s'enfrontaran en unes dures proves, tant en categoria individual com per parelles, amb premis econòmics que arriben fins als 3.000 euros, havent de demostrar agilitat, coordinació, equilibri, flexibilitat, força, potència, precisió, resistència cardiorespiratòria, resistència muscular i velocitat. Si voleu saber-ne més, cal assistir com a públic, això sí, amb el pagament de 10 euros per cada sessió, en concepte d'entrada.

Castelló es notícia i els veïns de vegades anem per darrere del que la ciutat avança. Sembla que tot és vàlid? Açò és "modernor"? Sí, però no.

Condicions i violencia: difícil equilibri.

Castelló ha estat des de l'antiguitat seu de l'Administració de Justícia. Primer, com a cap de partit i, posteriorment, com a seu de l'Audiència Provincial. Per això, la nostra ciutat sempre ha disposat de presó.

La més antiga es va ubicar als baixos de la Casa de la Vila, primer a la seua localització original del carrer Cavallers, tocant a l'anomenat carreró de la Cadena, per ser aquest carreronet, avui Ausiàs Marc, veí precisament de les estretes cel·les medievals.

Posteriorment, la presó es va ubicar als baixos de l'actual Ajuntament. A finals del segle XIX, quan la capitalitat provincial ja s'ha consolidat, naix la necessitat d'una nova presó, recinte que haja de ser suficient per a acollir, no només els petits delinqüents que es jutjaven a l'antic tribunal del partit judicial, sinó també els reus de grans delictes jutjats als tribunals provincials. Una necessitat d'una ciutat que creix com a exigència dels serveis burocràtics que el nou estat liberal i burgés del segle XIX demana.

El projecte de la nova presó, que s'ubicarà en una zona d'expansió de la ciutat, al costat de la nova ronda Magdalena, s'encarrega a l'arquitecte provincial, Manuel Montesinos Arlandis. Es tracta de la presó del carrer Cerdán de Tallada que va prestar servei durant més de 75 anys, i serà el marc d'esdeveniments excepcionals, com els ajusticiaments de presos condemnats a la pena capital i espai de concentració i privació de llibertat dels anomenats presos polítics represaliats pel franquisme a la postguerra.

Un edifici auster, gran en les seues dimensions i funcional dins l'arquitectura penal de l'època, que ocupava el solar on hui es localitza la plaça Columbretes, al costat de l'antiga comissaria de Policia, que inicialment va ser caserna de la Guàrdia d'Assalt i de la Policia Armada i que va estar en funcionament fins tal dia com avui, un 20 de març de 1984, dia en què va procedir-se al trasllat a les noves instal·lacions del centre penitenciari de la carretera de l'Alcora, dels més d'un centenar de reclusos, que en aquell moment hi havia complint condemna.

A partir d'aquell moment, la vella presó va romandre un edifici tancat i tot i la seua catalogació com a edifici d'interés, l'Ajuntament l'estiu de 1985 va enderrocar-lo per complet sense prèvia sol·licitud de permís ni comunicació a la Direcció General d'Urbanisme de la Generalitat valenciana.

El nou recinte, el de la carretera de l'Alcora que hui compleix tot just 40 anys, conegut oficialment com a "Castelló I", disposa de 446 cel·les funcionals i 52 complementàries repartides en diferents edificis, i que en l'actualitat, després de sofrir en aquests anys diverses remodelacions, entre d'altres en els sistemes de seguretat passiva perimetral, circuit tancat de televisió, reforma de la cuina, dels serveis d'infermeria o de l'edifici de comunicacions, continua sent, per l'increment constant del nombre d'interns, una de les presons més massificades del País, existint una tendència a doblar la capacitat legal permesa, la qual cosa, malauradament, ha arribat ja a generar en els darrers mesos més d'un incident entre interns i funcionaris.

Aquests dies, a més de recordar el 40 aniversari, la presó es notícia perquè els seus funcionaris, juntament amb els treballadors del centre Castelló II d'Albocàsser, inaugurat l'any 2008, s'han concentrat per, a la vegada que condemnar el crim que presumptament va efectuar un intern sobre la cuinera de la presó de Tarragona i l'agressió ocorreguda recentment al centre d'Albocàsser, denunciar la manca de mitjans i personal que pateixen. Reclamen entre d'altres com a mesura urgent per resoldre com més aviat millor aquestes deficiències ser reconeguts com a agents de l'autoritat.

Condicions i violencia, dues visions lligades a la gestió penitenciària en moments actual de difícil equilibri. D'una banda, les reclamacions dels funcionaris amb la necessitat de major mà dura i de més control per preservar la seua integritat física i, de l'altra, la política del Govern, encaminada a la remisió de la violencia i la  reinserció dels presos, apostant, pel règim obert o de semillibertat o l'increment de mitjans per combatre la salut mental dels reclusos.

Front aquest dilema jo pense que sense seguretat ni disciplina no hi pot haver tractament, i sense tractament no hi pot haver mai rehabilitació, darrera finalitat pels presos. O no?

Pluja de sang... Informació esbiaixada.

A més de la pluja normal d'aigua, de la qual a les nostres terres fa temps que escassegem, n'hi ha d'altres curioses, com les pluges de peixos, de granotes o d'aranyes. Una altra d'aquestes pluges, considerades fenòmens molt estranys però reals, i més comunes a les nostres contrades són les pluges de sang.

Un fenomen aquest de les pluges de sang ja conegut des de l'edat mitjana, quan se les considerava presagis de l'imminent patiment humà. Abans ja havien estat esmentades a la Ilíada d'Homer, als textos de Ciceró i per altres escriptors i en el renaixement les van atribuir al poder diví, però el cert és que, amb els coneixements científics actuals, ja se sap que aquestes pluges ocorren a Europa i es relacionen amb les àrees desèrtiques del continent africà.

Al desert del Sàhara les tempestes de sorra són habituals i fins a un 70% de la pols generada es desplaça per l'oceà Atlàntic cap a zones de Sud-amèrica i del continent Europeu. Lles masses de pols es desplacen pels corrents de vent de les capes baixes i mitjanes de la troposfera, afectant la zona oriental de la Mediterrània, generalment des de la primavera, habitualment cap a l'estiu, però com sembla que el temps ara està boig, aquests dies, quan encara estem a la fi de l'hivern, tots els espais meteorològics de totes les cadenes televisives és fan ressò d'aquest fenomen i parlen que allà on plourà –quina sort-, la pluja serà de fang, i a la resta del territori, entre ells amb quasi la total certesa a la nostra terra castellonenca, allò només es notarà amb un cel més groguenc, més plomís.

Aquest és un fenomen relativament habitual al litoral mediterrani i a les Canàries, conegut popularment com a calima, i solen produir-se quan, com ara, tenim una borrasca o una àrea de baixes pressions davant de les costes de l'oest o sud-oest peninsular, imposant-se la circulació del sud, per tant, em resulta del tot exagerada la notícia escoltada hui mateix "llegan las temibles lluvias de sangre antes de Semana Santa".

I s'anuncia tot just hui dimarts, dia en què l'hivern astronòmic s'acomiada, ja que la primavera arribarà a les 4.06 (hora peninsular) d'aquest dimecres, i sembla que el dijous serà el dia clau. Si plou, ho farà amb fang, quina sort! Ara resulta que si per casualitat ens arriben a caure quatre gotes, aquestes amb una probabilitat molt alta, el que faran al seu pas serà embarrar i tacar de color marró tot.

És veritat que aquesta pluja és un dels grans enemics dels cotxes i les bugades, però el qualificar de terrible aquesta pluja és, com diuen ara els joves passar-se'n. Més encara, aquest fenomen és més que esperat i desitjat per aquells empresaris dels rentadors automàtics de vehicles que fan més calaix els dies següents que en la resta del mes.

Tot i que sempre ens queixem quan apareixen, les pluges de fang són molt bones per als camps, l'agricultura i les plantes en general, ja que aporten nombrosos nutrients a la vegetació. A tall d'exemple, les aportacions de fòsfor que arriben des del Sàhara són fonamentals pels nostres sòls agrícoles que, a causa de l'ús excessiu de fertilitzants presenten en molts casos escassetat d'aquest mineral.

"Temibles lluvias" són les que provoquen els monsons, fenòmens atmosfèrics que van molt més enllà d'una pluja de gran volum i força, i que principalment en aquells indrets a prop del cinturó tropical provoquen massa sovint morts, ferits i desapareguts. Això sí que és terrible!

Que arribe a ploure una mica de fang si és que arriba a casa nostra en aquests dies, no ha de ser cap problema greu, ni menys encara ha d'ocupar un temps informatiu amb titular alarmant.

Entenc que com a tècnica periodística, el sensacionalisme, cridar l'atenció del públic mitjançant l'ús exagerat de la informació, presentant les notícies de manera espectacular i dramàtica té com a objectiu augmentar l'audiència, però usar titulars cridaners que no sempre reflecteixen la realitat dels fets, també és manipulació informativa, informació esbiaixada, tergiversació, i això ni és ètic ni està bé.

Tot el pinar per al poble...

El Pinar del Grau és el principal recurs natural de Castelló. Un referent emocional que s'insereix en la memòria històrica de Castelló i en la de milers de ciutadanes i ciutadans que conservem records dels moments de felicitat passats a l'ombra dels pins i amb l'agradable brisa del mar.

Els seus orígens es remunten a l'edat mitjana. Al segle XIV el municipi aprofitant que el senyor feudal de Castelló, Enrique de Trastàmara, necessitava diners per enfrontar-se al seu germà Pere I "el cruel" en la lluita pel tron de Castella, va comprar aquest indret; unes 200 hectàrees, i va posar-lo a disposició comunal. Així des del 1365 els nostres avantpassats van obtenir del pinar la llenya i també allí pasturaven el ramat. Aquestes activitats comunals es van regular al segle XVIII, davant la reducció de la massa forestal.

A mitjan segle XIX, el Ministeri d'Hisenda va impulsar la desamortització de patrimoni públic per a finançar el deute i la construcció d'infraestructures; publicada el 1855 la llei Madoz, l'Ajuntament de Castelló va sol·licitar del Ministeri d'Hisenda que els béns patrimonials del municipi foren exceptuats de la subhasta i venda per la seua condició de béns comuns, entre altres, el Pinar del Grau. Corria l'any 1863 quan el ministeri accedeix a la petició incloent la massa forestal costanera en el catàleg de "Montes Públicos"; aquesta suspensió de la subhasta va fer possible la preservació dels pins d'una més que probable destrucció. Des d'aleshores, la gestió forestal del Pinar va passar a ser competència de l'enginyer del Districte forestal el qual, havia de formar i executar un pla anual d'explotació.

El 20 de novembre de 1883, l'Ajuntament de Castelló va inscriure en possessió la finca del Pinar al registre de la propietat. Per la seua banda, la Delegació provincial d'Hisenda continuava mantenint la tutela sobre la finca en tractar-se d'un patrimoni exceptuat de la desamortització. A partir d'aquell moment l'Ajuntament va iniciar un conjunt d'actuacions encaminades a descatalogar la finca comunal, amb la pretensió de recuperar la plena possessió d'aquests espais costaners i eliminar la dependència i vigilància de l'enginyer del Districte forestal i de la Delegació provincial d'Hisenda.

A les darreries de 1897, el ple de l'Ajuntament va aprovar una moció que proposava "recabar del Gobierno que los terrenos del Pinar sean considerados como paseo público y excluidos en su consecuencia del catálogo de los montes del Estado". Finalment, la llei de 18 de març de 1900, tot just hui fa 124 anys, excloïa el Pinar del Catálogo de Montes Públicos i, autoritzava l'Ajuntament "para usar, aprovechar libremente y destinar a paseo público dicho Pinar, sin perjuicio de los usos comunales a que tienen derecho los vecinos según la real orden de 21 de septiembre de 1863", establint-se que "el Estado percibirá el 20 por ciento del precio de los solares o parcelas que el Ayuntamiento haya vendido ó enajene en lo sucesivo, haciendo uso de la autorización que se le concedió por real orden de 30 de julio de 1892"

Aquest lliurament tancava una etapa en la gestió de l'espai costaner i reforçava el procés d'ordenació territorial de la franja costanera del terme. A més de la programació d'usos del Pinar, la corporació també es feia responsable de la seua gestió ordinària, tot i que la programació dels futurs aprofitaments del Pinar encara tardaria anys a concretar-se; el Pinar a poc a poc deixava de ser un espai perifèric del terme de Castelló i s'integrava en la programació territorial del front marítim de la ciutat.

Va ser durant el franquisme quan l'alcalde José Ferrer, el 1958 va cedir a l'empresa Urcosa, part d'aquells terrenys, 21,5 hectàrees, per a la construcció d'un camp de golf i d'urbanitzacions. L'espai popular va passar a ser gaudit per uns pocs.

Durant la transició recuperar el Pinar es va convertir en una reivindicació social i política. El lema «El Pinar per al poble» es va fer transversal i tots els grups polítics li donaren suport.

El primer ajuntament democràtic, baix el mandat del socialista Antonio Tirado, el setembre de 1979 va anunciar que un tros del Pinar es recuperava. El PSOE va assumir la consigna d'UCD i Coalición Democrática de preservar el camp de golf.

I arribem al dia d'avui, 124 anys després d'aquell moment històric. Els diferents ajuntaments que han dirigit la ciutat de Castelló, tots han promés que el pinar es recuperaria íntegrament, però, maluradament poc s'ha avançat en aquesta direcció. De les 200 hectàrees que va arribar a ocupar, avui els arbres en poblen només 35. I d'aquestes, menys del 40 % són d'ús públic. Què ens oferirà el futur? La història continua...

Dos events històrics, dos encerts municipals...

Castelló va celebrar el 1952 com un gran esdeveniment el VII centenari de la fundació de la ciutat, any en què l'alcalde Carlos Fabra Andrés va nomenar reina de les festes a la senyoreta Amparo Fabra Gasset.

Uns anys abans, a l'excels poeta i dibuixant Bernat Artola se li havia encarregat l'esbós per a una bandera per representar la ciutat en una commemoració tarongera a València. Però sembla que l'esbós no va arribar a agradar gaire als polítics del moment i es va arxivar. D'altra banda, el 1952, l'arxiver de la Diputació i després alcalde, el senyor Codina, el va rescatar presentant-lo en una de les reunions habituals d'una de les comissions de la "Junta Central". Tots van observar com a l'esbós d'Artola hi havia una franja verda que diferenciava la nostra ensenya amb la senyera. I això va agradar.

I algú va suggerir que podia ser d'ara endavant el distintiu de Castelló en aquestes i altres celebracions. I ja amb l'emoció del moment, hi va haver veus que van proposar que es col·locara a l'extrem de la canya una cinta verda. I no només això, sinó que, cada any, s'afegís a la canya la cinta anual perquè pogueren comptabilitzar-se totes les romeries en què es participa. I, des d'aleshores, el verd seria el color de la ciutat, símbol de les festes majors .

Una cinta verda de 44 centímetres de llargada per 2,5 d'amplada, confeccionada amb teixit de raió i que va onejar al més amunt de les canyes, per pimera vegada aquell diumenge de romeria, tot just hui fa 72 anys i que, al llarg de totes les edicions posteriors, no ha parat de créixer en nombre, arribant-se aquest 2024, el passat dia 3, a superar les 160.000 cintes amb un pressupost superior als 30.000 euros. Cintes verdes que, en anys posteriors van anar compartint protagonisme amb les blaves de la romeria del Grau i les de la senyera, repartides en la tornà.

I si hui, fa 72 anys d'aquell fet, també un altre esdeveniment va tenir lloc tal dia com hui 40 anys després, el 16 de març del 1993, la inauguració del Pavelló poliesportiu Ciutat de Castelló.

Un projecte iniciat l'any 1992 per l'aleshores alcalde, senyor Gozalbo i inaugurat l'any següent pel nou cap el senyor Gimeno. Una obra més que necessària ateses les limitacions que a la ciutat hi havia en els pavellons de Castàlia i Grapa, pressupostada i finançada per la Generalitat Valenciana, amb 800 milions de pessetes i aixecat en una parcel·la de propietat municipal a la Ronda Sud, una part nova de la ciutat, en expansió.

Una instal·lació esportiva municipal que, després de 31 anys d'existència i diferents remodelacions i ampliacions, ha estat l'escenari de grans èxits en disciplines esportives com el bàsquet, el futbol sala i l'handbol, i activitats d'alt nivell de patinatge sobre gel, balls de saló, rock acrobàtic, culturisme, taekondo, gimnàstica rítmica o pressing catx.

Dos esdeveniments que van marcar un temps a les nostres festes i en el desenvolupament de la ciutat, i que hui compartim recordant que som present, però sense oblidar que també som hereus d'un passat no massa llunyà.

Ciutadans orgullosos d'una ciutat que sempre ha sabut mirar cap al futur, preocupant-se, de mantenir i fomentar les tradicions i, a la vegada, buscant sempre el benestar i la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

Recordar fets com aquests, és recordar la nostra història i als que van ajudar a fer-la possible, aquesta és també una de les maneres de garantir el futur de Castelló. Dos encerts municipals units per la casualitat el mateix dia...