Condicions i violencia: difícil equilibri.

Castelló ha estat des de l'antiguitat seu de l'Administració de Justícia. Primer, com a cap de partit i, posteriorment, com a seu de l'Audiència Provincial. Per això, la nostra ciutat sempre ha disposat de presó.

La més antiga es va ubicar als baixos de la Casa de la Vila, primer a la seua localització original del carrer Cavallers, tocant a l'anomenat carreró de la Cadena, per ser aquest carreronet, avui Ausiàs Marc, veí precisament de les estretes cel·les medievals.

Posteriorment, la presó es va ubicar als baixos de l'actual Ajuntament. A finals del segle XIX, quan la capitalitat provincial ja s'ha consolidat, naix la necessitat d'una nova presó, recinte que haja de ser suficient per a acollir, no només els petits delinqüents que es jutjaven a l'antic tribunal del partit judicial, sinó també els reus de grans delictes jutjats als tribunals provincials. Una necessitat d'una ciutat que creix com a exigència dels serveis burocràtics que el nou estat liberal i burgés del segle XIX demana.

El projecte de la nova presó, que s'ubicarà en una zona d'expansió de la ciutat, al costat de la nova ronda Magdalena, s'encarrega a l'arquitecte provincial, Manuel Montesinos Arlandis. Es tracta de la presó del carrer Cerdán de Tallada que va prestar servei durant més de 75 anys, i serà el marc d'esdeveniments excepcionals, com els ajusticiaments de presos condemnats a la pena capital i espai de concentració i privació de llibertat dels anomenats presos polítics represaliats pel franquisme a la postguerra.

Un edifici auster, gran en les seues dimensions i funcional dins l'arquitectura penal de l'època, que ocupava el solar on hui es localitza la plaça Columbretes, al costat de l'antiga comissaria de Policia, que inicialment va ser caserna de la Guàrdia d'Assalt i de la Policia Armada i que va estar en funcionament fins tal dia com avui, un 20 de març de 1984, dia en què va procedir-se al trasllat a les noves instal·lacions del centre penitenciari de la carretera de l'Alcora, dels més d'un centenar de reclusos, que en aquell moment hi havia complint condemna.

A partir d'aquell moment, la vella presó va romandre un edifici tancat i tot i la seua catalogació com a edifici d'interés, l'Ajuntament l'estiu de 1985 va enderrocar-lo per complet sense prèvia sol·licitud de permís ni comunicació a la Direcció General d'Urbanisme de la Generalitat valenciana.

El nou recinte, el de la carretera de l'Alcora que hui compleix tot just 40 anys, conegut oficialment com a "Castelló I", disposa de 446 cel·les funcionals i 52 complementàries repartides en diferents edificis, i que en l'actualitat, després de sofrir en aquests anys diverses remodelacions, entre d'altres en els sistemes de seguretat passiva perimetral, circuit tancat de televisió, reforma de la cuina, dels serveis d'infermeria o de l'edifici de comunicacions, continua sent, per l'increment constant del nombre d'interns, una de les presons més massificades del País, existint una tendència a doblar la capacitat legal permesa, la qual cosa, malauradament, ha arribat ja a generar en els darrers mesos més d'un incident entre interns i funcionaris.

Aquests dies, a més de recordar el 40 aniversari, la presó es notícia perquè els seus funcionaris, juntament amb els treballadors del centre Castelló II d'Albocàsser, inaugurat l'any 2008, s'han concentrat per, a la vegada que condemnar el crim que presumptament va efectuar un intern sobre la cuinera de la presó de Tarragona i l'agressió ocorreguda recentment al centre d'Albocàsser, denunciar la manca de mitjans i personal que pateixen. Reclamen entre d'altres com a mesura urgent per resoldre com més aviat millor aquestes deficiències ser reconeguts com a agents de l'autoritat.

Condicions i violencia, dues visions lligades a la gestió penitenciària en moments actual de difícil equilibri. D'una banda, les reclamacions dels funcionaris amb la necessitat de major mà dura i de més control per preservar la seua integritat física i, de l'altra, la política del Govern, encaminada a la remisió de la violencia i la  reinserció dels presos, apostant, pel règim obert o de semillibertat o l'increment de mitjans per combatre la salut mental dels reclusos.

Front aquest dilema jo pense que sense seguretat ni disciplina no hi pot haver tractament, i sense tractament no hi pot haver mai rehabilitació, darrera finalitat pels presos. O no?