Avui complisc setanta anys...

De sobte un compleix setanta anys i, també de sobte, un s'adona que està igual que als seixanta. De cop un arriba als setanta anys i, també de cop, un nota que és el mateix que als seixanta-nou. O siga, que complir anys és menys solemne del que la gent pensa. Només quan es renuncia a ser jove és quan la vellesa es presenta i escombra totes les il·lusions.

Avui, que complisc 70 anys, pense és un bon moment per reflexionar, constatant que en tots aquests anys la meua identitat crec s'ha mantingut invariable. No em referisc als meus trets facials i expressius, que, naturalment, han canviat amb el pas dels anys, sinó a la constància de la meua identitat interior acceptant que he arribat a la maduresa; d'altra banda, tot i que hem sentit moltes vegades que les amistats són provisionals, jo constate que els amics no han mudat amb el temps, són els de sempre, els de fa més de 50 anys, aquells amb qui mantinc llargues i habituals estones de conversa.

No em veig a mi mateixa com narcisista, ni masoquista, ni angoixat, ni depressiu, soc el que soc, i tracte d'expressar les meues idees des del respecte, tractant de no ofendre mai no ningú; tal vegada per tot açò és, precisament, per la qual cosa no tinc consciència d'haver sumat 70 anys de vida.

Setanta només és un nombre rodó, per mi de consolidació dia en què conclou una etapa de set dècades i, malauradament, s'inicia el temps dels descomptes desafiant l'esperança de vida, tot i que vull creure que teòricament encara em queda molta vida per viure, i moltes coses per fer.

Vaig llegir fa una temporada que només quan es renuncia a ser jove és quan es presenta la vellesa i que un estudi de la Universitat Harvard concloïa que quan se sobrepassen els 70 anys és quan es millora la intel·ligència i augmenta la felicitat. És veritat que es poden perdre records, però també ho és que guanyant memòria es valora més la vida.

Entre en un moment de la meua vida en què cal no aspirar més enllà del que és raonable, l'únic que fa falta és saber mesurar bé les distàncies i no demanar allò que és impossible. Si, 70 anys poden semblar-ne molts, però, a partir d'ara la vida se continua renovant com ho era ahir i despús-ahir.

Més encara, diu un estudi que la longevitat dels espanyols està en 81 anys de mitjana, per tant, als 70 em queda, si Déu vol, molta vida al davant, sens dubte sense tanta força i vitalitat com abans, però amb més reflexió i bon judici. El nefast no serà complir 70 o 80 anys, el punt nefast serà no aconseguir comportar-se acuradament. La clau és l'experiència, no vull ni puc deixar de ser jo.

Respecte el do de la vida perquè és el meu temps, hui amb els meus 70 anys a sobre, pense que tinc encara molt per contar, entre altres motius perquè en aquests anys he conegut moltes persones que als 70 anys també tenen molt a contar-me.

Hui, des dels meus 70 anys acabats d'estrenar vull pensar que els meus anys fins ara han estat divertits i que encara que les decisions preses no han estat sempre les més encertades, també errar crec m'ha ajudat a entendre que, a la vida, existeixen altres camins i altres maneres de fer les coses.

I, al cap i a la fi, el 70, malgrat que l'ONU considera el moment en què s'inicia la tercera edat, només és un nombre, com tots els de la vida... Si, al llarg de tot el dia d'avui m'apreste a celebrar els meus primers 25.550 dies de vida, els 840 mesos, els 70 anys, amb els meus, en el record d'aquells que ja no estan, i en la companyia dels qui estime. Això, amics, és la vida per mi, això és i significa complir anys.

Arribar als 70 anys és un motiu de celebració, encara que mai fer anys ha estat una fita. Això és la vellesa: molt passat, molta joventut acumulada, i menys afany de voler saber i molt més de voler dir. El demà treu el cap irremeiablement amb moltes sorpreses, només necessite serenitat per enfrontar-lo, llançat cap als 71, 72, 73....

Salomé què fem? I ara què?

Corria l'any 2006 quan el Pau Gumbau va desplaçar la justícia castellonenca que per més de 30 anys va ocupar la plaça del jutge Borrull. Una flamant "ciutat de la justícia" va ser inaugurada després d'haver-se invertit en la seua construcció més de 23 milions d'euros pel pla d'infraestructures judicials.

Semblava que per fí poder reunir en un únic espai els 23 òrgans judicials, tres seccions de l'Audiència Provincial, el Jutjat de Guàrdia, la Fiscalia, la Clínica Forense, el Deganat, el Servei Comú i el Registre Civil, al costat d'una renovació de mobiliari i equipament amb un modern sistema informàtic, hauria de servir per a un bon grapat d'anys per aplanar l'accés del ciutadà a les dependències judicials, facilitar la feina dels professionals del dret, economitzar la despesa corrent, possibilitar la implantació de nous serveis i oficines comunes i instal·lar modernes tècniques de gestió.

Tot i que per deficiències d'obra i activitat des del dia de la seua inauguració el 18 d'abril del 2006 fins al setembre del 2018, va funcionar sense llicència municipal, aquells anys sembla que la infraestructura anava donant el servei demandat, però va arribar un moment, 2021, en què el mateix Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va manifestar que aquella estava arribant al límit de la seua capacitat i que calia actuar ja sobretot per a solucionar els greus problemes d'espai.

He de dir que, tal vegada siga jo dels pocs castellonencs que fins ara no he tingut la necessitat de ficar els peus en aquell edifici, que desconec la seua distribució i el seu sistema de funcionament, però si que he escoltat en més d'una ocasió tant a treballadors com a usuaris que fins i tot algunes de les dependències no disposen dels serveis mínims de llum natural o ventilació, i que la zona d'arxius està més que saturada.

Per això, quan vaig llegir fa uns mesos que justícia anava a invertir en aquest 2024 més de tres milions d'euros en obres de millora vaig pensar que, aquesta situació crítica actual que es veu reflectida en què només els jutjats de primera instància presenten ja una sobrecàrrega del 118% en els seus casos o que el jutjat del mercantil treballa en un 186% per sobre dels estandarts establerts, xifres més que preocupants, vaig creure que aquella situació alarmant anava de tenir prompta solució.

Però hui, a la premsa llig que malgrat que el TSJCV continua denunciant les greus deficiències al sistema judicial castellonenc, la darrera decisió del Consell Superior del Poder Judicial ha estat el no considerar prioritàries les demandes de Castelló, donant prioritat a 123 sol·licituds d'altres territoris.

Si la justícia és com diuen un pilar fonamental de la democràcia, la seua eficiència i accessibilitat han de ser crucials pel bon funcionament de la nostra societat, i el sistema ha de ser capaç, a la vegada que protegir els drets dels ciutadans, donar resposta ràpida al veïnat.

Ignorar les necessitats reals de la ciutat de la justícia de Castelló i de tots aquells que allí hi treballen, només farà que perpetuar i fer més gros el problema allí existent, per no parlar de la poca credibilitat i confiança en el sistema judicial que, malauradament, ara ja està més debilitat i cada dia més lluny d'allò que, en aquesta matèria, dicta la Constitució.

Si resulta que la justícia espanyola, valenciana i a Castelló sempre ha estat caracteritzada per la seua lentitud, si s'ha caracteritzat per la sobrecàrrega de treball de jutges, fiscals i advocats, el retard tecnològic de la institució i la manca de mitjans materials i human, que està desembocant en què molts processos es dilaten en el temps i que siga habitual que es dicten sentències quan ja han transcorregut diversos anys des que van succeir els fets, amb aquest nou revés, la cosa de segur que anirà encara a majors.

Serà capaç la consellera de Justícia de la Comunitat, la castellonenca Salomé Pradas de portar la veu discordant a Madrid? Serà capaç de defensar les reclamacions de Castelló? Al cap i a la fi, només es tractaria de fer justícia. Temps al temps...

Tant de bo!

Ojalá és una expressió molt estesa entre els valencianoparlants, però és incorrecte normativament. És un mot castellà que prové de l'àrab i que significa quelcom semblant a 'deu ho vulga'. Amb aquesta paraula la intenció és expressar el desig que passe alguna cosa. En valencià l'expressió més popular per dir el mateix és tant de bo.

Per tant, aquesta expressió l'emprem a la nostra llengua per expressar l'esperança perquè ocorrega alguna cosa esperada o anunciada. La locució va vindre'm al cap anit, quan vaig escoltar la notícia que s'acabava de gestar a la seu central del partit i feta pública mitjançant un comunicat: "Vox lleva al límite su órdago al PP y da por rotos sus pactos".

El partit del senyor Abascal havia avisat que si a la reunió de la Conferència Sectorial de la Infància i Adolescència en què s'abordava la reforma de la llei d'estrangeria i l'acollida de menors, que s'havia de celebrar ahir al matí, el PP recolzava la proposta del govern del repartiment dels menuts immigrants entre les diferents comunitats autònomes, trencaria en aquelles comunitats on governa conjuntament amb el partit del senyor Feijoo.

La reunió va celebrar-se i tot i que la reforma de la llei va quedar a l'aire, el PP va recolzar el repartiment de 347 migrants no acompanyats entre les diferents comunitats autònomes, per la qual cosa, el senyor Abascal va dir que els acords governamentals de València, Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i Balears, quedaven trencats.

Ara bé, aquesta decisió unilateral deu, per lògica, ser assumida per les cinc regions autònomes, estant ara "la pilota" en cadascuna d'elles. La papereta que se'ls presenta als ultradretans no és senzilla. D'una banda, estan aquells que pensen que si tiren endavant la ruptura, el fet els hi farà a curt termini més mal que bé, malgrat que continuen pensant que pot resultar-los beneficiosa a llarg termini; de l'altra banda aquells que pensen que s'ha d'estudiar cada cas, cada pacte i no fer un trencament a l'uníson, podent arribar a rebel·lar-se contra la decisió d'Abascal.

Davant el fet que totes les comunitats del PP hagen votat a favor del repartiment, Vox ha fet de la immigració il·legal el "desencadenant del conflicte" i ara, no ho té gens fàcil per fer marxa enrere.

El nostre País Valencià per Abascal és "la joia de la corona", per ser la comunitat més important de les cinc on comparteix govern i, malgrat que els consellers de Vox i tots els càrrecs públics, s'han aprestat a dir que trobant-se còmodes al govern, acceptaran la decisió que l'executiva nacional adopte en la reunió que aquesta vesprada s'ha de celebrar a Madrid.

Pel que puga vindre, poc o molt, el govern valencià encapçalat pel senyor Mazón ja ha dit que estan preparats per qualsevol escenari, fins i tot en mantenir un govern en solitari intentant arribar a acords puntuals amb els diferents grups, cosa que ni ells mateixos veuen com a fàcil i factible.

Hauran de fer les maletes el torero i els seus companys i companyes? Renunciaran voluntàriament alguns, per no dir molts, a pesar seu, als golosos sous? Seran lleials i coherents? Per descomptat no han tardat a manifestar que si tot acaba malament la culpa serà del PP, acusant a Feijoo d'haver actuat unilateralment i ser el causant directe d'aquesta inestabilitat.

Tant de bo així siga i en poques hores els vegem a tots fora de les institucions valencianes. No queda massa per comprovar si tot salta pels aires o queda en un no res.

75 anys d’una imatge.

La Marededéu del Carme o Verge del Carme, és una de les advocacions de la Verge Maria. La denominació procedeix de la Muntanya del Carmel d'Israel, que es tradueix com a jardí.

“L’Ordo Fratrum Discalceatorum Beatissimae Mariae Virginis de Monte Carmelo”, va néixer a Espanya al segle XVI per la reforma que Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu van fer de l'Ordre de La nostra Senyora de la Muntanya Carmel.

Octavio Vicent, va ser un escultor i imaginer valencià, a més a més d’artitsta faller que, el 1949, va rebre l’encàrrec per  part de la comunitat castellonenca dels carmelites descalços, de realitzar una imatge de la Verge del Carme, que havia d’ocupar el camerí central de la nova esglésiat que aquella congregació acabava d’aixecar, als voltants del primer molí a la part nord de la ciutat, reprenent el projete de 1929 de l’arquitecte Godofred Buenosaires, i rematat després de la guerra civil, pel també arquitecte Alfonso Garin,

Una esglesia que formava part d’un convent que, tot i ser consagrada l’any 1942, no va estar rematada, fins la colocació d’aquella imatge, tot just ara fa 75 anys, un 6 de juliol de 1949.

Un convent amb una comunitat religiosa que, malgrat haver estat, a les dècades dels anys 50 a 70 del segle passat, una de les de major supremacía en quan a nombre de membres, entrat el segle XXI estava en franca decadencia, esseny l’any 2012, el darrer en que va mantenir-se la comunitat de monjos “carmelos”, després d’haver tancat amb anterioritat el seminari primer i el col·legi concertat després, quedant l’església com a testimoni del seu pas pel raval.

Però centrem-nos en l’escultor i la imatge, veritables protagonistes  d’aquest escrit. Octavi Vicent, va ser un home radicalment bo, personal i irrepetible; diuen els qui van tractar-lo més directament que sempre estava disposat a comprendre i acceptar les raons dels demés, tot i que, com va ser autor de més d’una falla, alguns el qualifiquen de “fallero”. Va ser un home a qui li agradava viure, però a la vegada de treball i esforç constant.

Apenes superava la trentena d’anys quan va rebre l’encàrrec per modelar la Verge del Carme, i com a hábil modelador que era, va crear una escultura exquisita, delicada i sensible, sutil, de clara influencia renacentista italiana. La seua idea artística se centrava en la puresa dels volums i l’esència de la forma i així ho va plasmar en aquesta imatge.

El fet de ser l’elegit per modelar esta figura de la Verge era perquè ja abans n’havia realitzat una altra per l’església de Sant Jaume Apostol de Moncada d’on era la seua esposa, així com una Immaculada per Massamagrell, obres que el van fer mereixedor de la màxima confiança dels cercles religiosos valencians i de la comunitat carmelita castellonenca.

L’escultura de la nostra Verge del Carme, se circunscriu dins del més pur art cristià, essent una obra de forta renovació figurativa que se separa de la influencia laica de les escultures religioses que es feien en aquell temps, bones però sense base moral. A partir de la creació de l’obra “dels Carmelos” ja mai va deixar de rebre encàrrec per crear estatues sagrades, fins i tot d’imatges processonals.

Anys després d’aquell 6 de juliol de 1949, l’escultor va reconeixer que esculpir la Verge amb el Nen Jesús als braços de manera amorosa, formava des de sempre part del seu temperament.

No se el que deguera costar econòmicament l’obra, tal vegada unes cinc o sis mil pessetes que era el que aleshores solia cobrar l’escultor per treballs semblants, però el seu valor sentimental, es va fent incalculable pels veïns que, contemplant aquesta Verge, aquesta imatge, a mesura que passen els anys, continuem mantenint i recordant la presència de la comunitat carmelita al nostre estimat raval.

De moment serveix per ben poc...

Va ser a la fi de l'any passat quan des del servei de modernització del nostre ajuntament va llançar-se una nova targeta ciutadana, que unificant les diferents targetes que existents en aquell moment, havia de facilitar els tràmits en els serveis municipals, un nou pas que donava l'equip de govern municipal en el disseny d'un model de ciutat intel·ligent a la vegada que s'avançava cap a la transformació digital de l'administració local.

Impulsada per l'anterior equip de govern i presentada pel nou, era una iniciativa que, inclosa en el Pla Edusi i cofinançada pel Fons de Desenvolupament Europeu, suposava, segons va publicar-se una despesa superior als 340.000 euros.

Qualsevol veí, major de tres anys, a partir d'aquell 27 de novembre vam poder fer-nos amb ella, tant en el seu format físic con virtual. Només uns senzills tràmits eren necessaris, fet que va desembocar en la notícia que feia treure pit al regidor responsable de mobilitat, el senyor Cabañero "Castelló registra el primer dia d'entrada en vigor 65 sol·licituds per la nova targeta".

No vaig fer la meua sol·licitud el primer dia, però abans d'acabar l'any ja disposava del meu nou document que, en aquell moment inicial d'implantació, m'havia de servir per a poder fer ús del Bicicas, del Tram i dels autobusos del servei urbà i com a carnet de préstec de llibres a la biblioteca municipal , a la vegada que, presentada com una "targeta viva", que en fases posteriors, sumant nous serveis públics, havia de ser útil per moltes coses més.

L'objectiu semblava ambiciós, fins i tot va dir-se que la targeta havia de jugar el paper d'una targeta de crèdit, com una clau digital personalitzada d'accés a molts serveis, que en un futur hauria de servir pràcticament per a tot, des d'accés a les instal·lacions esportives i taquilles digitals al mercat, fins a identificació del propietari en els contenidors de separació de residus per a poder obtenir descomptes en els rebuts del fem.

Però el temps passa de pressa i ara, més de mig any després, l'esperança sembla frustrada i tenim goig sense alegria, i aquells veïns que disposem de la targeta, no sé en realitat quantes se n'hauran expedit, veiem que no s'ha avançat gens ni mica en aquelles expectatives i promeses.

No, la targeta ciutadana a Castelló no serveix ni com a mitjà de pagament dels serveis municipals, ni per gestionar impostos i taxes, ibi o impost de circulació, ni permet aplicar-se als aparcaments subterranis, ni pel sistema de l'hora, ni tan sols per fer algunes gestions via web municipal, ni per res més del que va indicar-se en el primer moment; per a aquest viatge no calien tantes alforges.

Una ferramenta que va nàixer amb una forta expectativa, que hauria pogut ser fins i tot emprada com a "moneder" en xicotetes compres, que havia de facilitar la mobilitat i que, sembla que sense estar dormint el somni dels justos, té poca implantació i menys encara impacte, entre el veïnat. No puc dir que la seua implantació haja estat un fracàs a Castelló, però tampoc, vist el que hem vist en aquests mesos, ha suposat cap revolució digital, i menys encara una novetat tecnològica d'alt nivell pels ciutadans.

És veritat que la unificació de serveis per al ciutadà és un dels reptes més grans dins de l'administració municipal, però també ho és que si aquest projecte que se'ns va vendre com a innovador i pioner, i que amb la targeta ciutadana intel·ligent era possible aconseguir-lo, la realitat ens fa veure que no estem avançant gens ni mica.

Les urnes van donar un vot de confiança a un nou govern municipal, i PP i Vox van començar a actuar per aconseguir allò tantes vegades escoltat, "el canvi", però, en aquest camp el canvi no s'està notant encara.

Donem-los un vot de confiança, vull pensar que seran capaços d'actuar de manera adequada en aquest camp, però amb el poc que s'ha avançat, la incertesa en què aquella targeta ha de servir per a modernitzar la mobilitat a la ciutat, pense que, a hores d'ara és difícil de creure.