Avui complisc setanta anys...

De sobte un compleix setanta anys i, també de sobte, un s'adona que està igual que als seixanta. De cop un arriba als setanta anys i, també de cop, un nota que és el mateix que als seixanta-nou. O siga, que complir anys és menys solemne del que la gent pensa. Només quan es renuncia a ser jove és quan la vellesa es presenta i escombra totes les il·lusions.

Avui, que complisc 70 anys, pense és un bon moment per reflexionar, constatant que en tots aquests anys la meua identitat crec s'ha mantingut invariable. No em referisc als meus trets facials i expressius, que, naturalment, han canviat amb el pas dels anys, sinó a la constància de la meua identitat interior acceptant que he arribat a la maduresa; d'altra banda, tot i que hem sentit moltes vegades que les amistats són provisionals, jo constate que els amics no han mudat amb el temps, són els de sempre, els de fa més de 50 anys, aquells amb qui mantinc llargues i habituals estones de conversa.

No em veig a mi mateixa com narcisista, ni masoquista, ni angoixat, ni depressiu, soc el que soc, i tracte d'expressar les meues idees des del respecte, tractant de no ofendre mai no ningú; tal vegada per tot açò és, precisament, per la qual cosa no tinc consciència d'haver sumat 70 anys de vida.

Setanta només és un nombre rodó, per mi de consolidació dia en què conclou una etapa de set dècades i, malauradament, s'inicia el temps dels descomptes desafiant l'esperança de vida, tot i que vull creure que teòricament encara em queda molta vida per viure, i moltes coses per fer.

Vaig llegir fa una temporada que només quan es renuncia a ser jove és quan es presenta la vellesa i que un estudi de la Universitat Harvard concloïa que quan se sobrepassen els 70 anys és quan es millora la intel·ligència i augmenta la felicitat. És veritat que es poden perdre records, però també ho és que guanyant memòria es valora més la vida.

Entre en un moment de la meua vida en què cal no aspirar més enllà del que és raonable, l'únic que fa falta és saber mesurar bé les distàncies i no demanar allò que és impossible. Si, 70 anys poden semblar-ne molts, però, a partir d'ara la vida se continua renovant com ho era ahir i despús-ahir.

Més encara, diu un estudi que la longevitat dels espanyols està en 81 anys de mitjana, per tant, als 70 em queda, si Déu vol, molta vida al davant, sens dubte sense tanta força i vitalitat com abans, però amb més reflexió i bon judici. El nefast no serà complir 70 o 80 anys, el punt nefast serà no aconseguir comportar-se acuradament. La clau és l'experiència, no vull ni puc deixar de ser jo.

Respecte el do de la vida perquè és el meu temps, hui amb els meus 70 anys a sobre, pense que tinc encara molt per contar, entre altres motius perquè en aquests anys he conegut moltes persones que als 70 anys també tenen molt a contar-me.

Hui, des dels meus 70 anys acabats d'estrenar vull pensar que els meus anys fins ara han estat divertits i que encara que les decisions preses no han estat sempre les més encertades, també errar crec m'ha ajudat a entendre que, a la vida, existeixen altres camins i altres maneres de fer les coses.

I, al cap i a la fi, el 70, malgrat que l'ONU considera el moment en què s'inicia la tercera edat, només és un nombre, com tots els de la vida... Si, al llarg de tot el dia d'avui m'apreste a celebrar els meus primers 25.550 dies de vida, els 840 mesos, els 70 anys, amb els meus, en el record d'aquells que ja no estan, i en la companyia dels qui estime. Això, amics, és la vida per mi, això és i significa complir anys.

Arribar als 70 anys és un motiu de celebració, encara que mai fer anys ha estat una fita. Això és la vellesa: molt passat, molta joventut acumulada, i menys afany de voler saber i molt més de voler dir. El demà treu el cap irremeiablement amb moltes sorpreses, només necessite serenitat per enfrontar-lo, llançat cap als 71, 72, 73....