Tot s’acaba… per tornar a començar. (Primera part)

 Anit va tancar-se la setanta-dosena edició de les renovades festes de la Magdalena. Al llarg dels 9 dies de l’atapeït programa jo, he anat dient la meua aprofitant el Facebook, constatant que les meues opinions, més o menys encertades, han tingut un ressò popular, doncs els dotze comentaris crítics festers que “he penjat” en aquests dies han estat valorats amb un “me gusta” en més de 150 ocasions, rebent 14 comentaris i compartint-se en 6 ocasions.

Animat per aquest seguiment voldria fer coneixedor de les meues opinions a aquells altres lectors i seguidors, en aquest cas d’este blog, per si també volen dir la seua. De manera que entre hui i demà “penjaré” les dotze crítiques festeres, amb la finalitat d’aconseguir entre tots una millora de cara a edicions venidores.

Sé que no tinc tota la raó i que en algun cas puc estar errat, però són reflexions personals fetes des de l’estima al nostre poble i festes i tot el que aquestes han representat, representen i han de seguir representant al llarg de la historia. Estic obert a tot diàleg i comentari sempre que es faça amb clara intenció de fer, cada dia, que les festes siguen dignes de “nom i de fets”.

Ací us deixe les meues crítiques i cadascú que opine ara que tot s’ha acabat per tornar a començar…

1.- Mascletà inicial de festes del dissabte 27. Digna d’inici de festes, però els 72 trons inicials, impossibles de contar. Caldrà buscar una solució al respecte que puga acontentar a tots.

2.- Pregó. “Hem salvat els mobles”. De com haguera pogut ser a com va ser en realitat, podem donar-nos-en per satisfets. Molta gent aguantant fins al final. Castelló vol festa.

3.- Romeria. Anar a la romeria es pot fer per record penitencial o per recordar els orígens i el trasllat. Cadascú és molt lliure de triar un o els dos motius. Per pura lògica l’església tria el primer i la municipalitat el segon. En l'àmbit personal, això és un altre cantar. Quant més clar més amics, la resta són ganes d’embolicar…

4.- Visita al campanar. Després de tot un dia d’incertesa, dilluns 29, la XVIIIena edició de la “visita al campanar” va poder realitzar-se en la seua totalitat. Vora 500 persones van desafiar el fred i vent i van gaudir de Castelló “des del més amunt”, tot i que s’havia anunciat una visita reduïda. Gràcies pixavins.

5.- Lliurament de premis gaiates i llibrets. Poca professionalitat en l’acte. Massa esforç per tanta vulgaritat, poc treballat i importància. Mereix molt més. Caldrà donar-li més prestància, la categoria dels premis s’ho val i la nostra ciutat més encara.

6.- Sonoritat als carrers. Voleu dir que és necessari i millora la festa l’alt grau sonor que es produeix en moltes actuacions musicals en directe o de música enllaunada, totes les nits de la setmana? Cada dia tinc més dubtes si la música uneix o més be separa al fer-se impossible la comunicació…

7.- Cos multicolor. Batalla de confeti o com tirar els diners amb paperets. Acte antihigiènic total i que pot desembocar en problemes greus pel clavegueram. Cal una renovació total si no una suspensió. Hi ha més maneres. Això no és un acte del segle XXI i no ajuda gens ni mica a la internacionalitat.

Demà més, la segona part...

Costums que canvien…

 Entre trenta i quaranta, no més, són els anys que tenen les primeres colles de Castelló, Pixaví, Rei Barbut, Moros, Rebombori… i en aquests anys molt han evolucionat, cadascuna en una línia diferent, però tots compartint la setmana de festes amb els socis i coneguts al voltant d’una taula més o menys plena de productes bàsics festers: llonganissa, botifarra, cacau, tramús, olives… el que considerem un clàssic porrat.

És així o realment no? Crec que les colles també cada any ens hem fet “més senyorets” i el clàssic porrat, que dit siga de passada, ja formava part del menú de les celebracions musulmanes valencianes, especialment en els casaments, doncs coneguda és la preferència dels “moros” pels fruits secs, els clàssics cigrons torrats, cacaus i tramussos, estan definitivament perdent la batalla enfront del formatge, pernil, gambes, pop i altres “delicatessen” pinxos amb llomello i ous de guatlla, sense anar més lluny…

Són costums que canvien però la substitució pot arribar a fer que alguns dels nostres productes més típics, quasi arriben a desaparèixer, com és el cas del cacau autòcton de Castelló, el “cacau del collaret”, molt difícil de trobar en qualsevol Colla perquè pràcticament ha desaparegut del mercat, havent perdut la batalla enfront del cacau nord-americà, molt més gran en tamany, de manera que independentment de la qualitat, el nostre, l’autòcton és molt més saborós i conté fins a un 20% més d’oli, tanmateix és més menut i més car, 2-3 centímetres i dos grans, enfront dels 5-6 centímetres i cinc grans de l’americà.

De manera que no tan sols ha disminuït el consum del cacau en els porrats, també aquesta lleguminosa s’ha transformat i la “de sempre” ha donat pas “a la forana”, fent també realitat allò de “forasters vindran que de casa ens trauran”.

I si el cacau castelloner lamentablement ja ha perdut la batalla, que podem dir de l’altre element estrella del porrat, què poden dir del tramús? Llobí, tramús, tramús blanc, txotxo, és el nom amb el qual és coneguda per tot arreu una planta herbàcia del gènere Lupinus i família de les Fabaceae, i el seu fruit, que és un llegum de consum popular. El nom tramús, en plural tramussos, més usat encara en plural que en singular, deriva de l'àrab at-turmus.

Els fruits es poden menjar amb el seu embolcall, fins tot i que una mica dur, encara que algunes persones el trenquen amb les dents. I tot i que en algunes cultures mediterrànies, les persones es mengen el seu gra cuit, la forma més tradicional i coneguda és fer-los comestibles deixant-los a remulla en aigua amb sal, en salmorra, durant almenys 12 hores.

Un plateret de cacaus i tramussos ha estat per molts anys en festes el complement ideal d’una cervesa, gotet de vi, a ser possible negre, o una mistela. Ara, en aquesta magdalena 2016, sembla que l’evolució festera i proliferació de mesons, bodeguilles, mercats gastronòmics, carpes, gastrofires, fires ambulants… han arraconat definitivament el cacau i el tramús i li han donat la puntilla i plats i tapes amb noms cadascú més difícil de recordar, volen convertir-se en l’estrella dels… aperitius, ja ni tan sols porrats.

I també l’evolució, el canvi s’ha fet manifest amb els dolços, a la tradicional coca de pataca, sobre batejada amb el pompós nom de coca de Castelló, juntament amb el bunyol i “la figa albardada” o els rotllets, els ha eixit “el fadrinet”, “la coca de taronja”, el “pa de Castelló” i altres delicatessen…

Definitivament demostrat, els costums canvien i ací, a Castelló, cada dia, ens fem més i més senyorets!!!

Estem en festes i fem festa.

Malgrat un inici gelat i ventós, amb un oratge més que rebolicat, dames i cavallers, les festes continuen. Ja hem sobrepassat l’equador de les mateixes i des de l’àrea de govern el segon tinent d’alcalde i regidor delegat de gestió municipal s’ha aprestat a assegurar que la feina conjunta i coordinada de les forces d’ordre està donant el seu fruit i garanteix la normalitat d’unes festes on passen milers de persones, a la vegada que fa una crida a viure el que resta de setmana amb civisme i, respectant tot aquell mobiliari urbà i altres elements comuns que es troben repartits per tota la ciutat.

I és que la festa és disbauxa, i suposa un parèntesi en el quefer diari on, sembla tot està permés, o si més no amb una gran relaxació de la feina del dia a dia, i no, no ha de ser així. La festa és també compromís i treball, és part consubstancial de la nostra pròpia cultura.

La festa de la mateixa manera que ha implementat la feina en algunes àrees del nostre ajuntament, sembla que ha frenat i fins i tot paralitzat el quefer diari en unes altres, cas de les notícies generals del web municipal i també les dels diferents grups polítics.

Les agendes dels regidors i regidores de l’equip de govern i les de l’oposició aquesta setmana també estan atapeïdes, plenes, només cal seguir els diferents mitjans de comunicació per comprovar-ho, però resulta curiós que, com deia, al web municipal, el lloc de trobada de “tots els actors” de l’àmbit local, tant les notícies generals com les generades pels diferents grups polítics, estan estancades des del passat dijous 25 de febrer, fent realitat allò de “estem en festes”. 

Fins i tot les notícies en l’apartat específic de festes, aquelles van interrompir-se sobtadament el passat 24 de febrer, a la vegada que resulta curiós que, després de transcorreguts ja uns mesos de la renovació festera, encara figuren sense actualitzar, en l’apartat d’informació general, les dades en la composició actual de la Junta de Festes, però clar… tornem, “estem en festes”…

Però amics, segons el diccionari, una cosa és estar de festa i una altra diferent fer festa i, a parer meu, sembla que els funcionaris municipals encarregats del web no tan sols “estan de festa”, és a dir, no tan sols estan alegres i contents, si més no, estan “fent festa”, és a dir, no estan anant a treballar.

No voldria jo que aquest comentari s’agafara amb un sentit crític i negatiu, no, lluny està de la meua mentalitat aquest motiu, simplement, amb aquestes reflexions voldria constatar com les nostres festes fundacionals són, un any més, cita amb la vida, desig de participació en allò que ens permet dir-nos poble, col·lectiu, en definitiva una constatació que, per uns dies, el que prima no és el que fem o deixem de fer, si més no, el que prima o hauria de primar és la socialització d’uns sentiments comuns, el fet de sentir-nos poble.

Però si volem internacionalitat, cal cuidar també aquest aspecte; per promocionar les festes a l’exterior és necessari que el web estiga actualitzat, açò serà un valor afegit per la difusió necessària, per tant, voldria, sense dramatitzar, que les notícies interessants, curioses o diferenciadores, generades per la pròpia festa, s’actualitzaren i tingueren ressò el més aviat possible per, com molt bé diu la nostra alcaldesa en la salutació del web, aconseguir l’engrandiment de Castelló.

Espere que aquestes paraules, aquesta reflexió, no caiguen en sac foradat, i qui hauria de tenir-les en compte ho faça i no caiguen en l'oblit.

Oportunisme

L’oportunisme, si fa o no fa, és la capacitat que presenten alguns sers vius d’aprofitar ràpidament un espai o un temps, adaptant-se a les condicions i traure així un profit molt avantatjós.

En política, oportunisme és definit per la Reial Acadèmia Espanyola com “actitud que aprofita les circumstàncies momentànies per l'interés propi” i, si parlem de política local, municipal, a Castelló, el partit que, a parer meu, fa més ús d’aquest oportunisme és la formació assembleària Castelló en Moviment, que volen donar tot el protagonisme al poble, traspassa la línia i cau en massa facilitat en l’oportunisme, perdent molta de la seua credibilitat.

En els pocs mesos que l’equip dels 4 regidors d’aquesta formació ocupen graó municipal, els hem vist nadant entre dues aigües, recolzant el govern-oposició, allò que ells defensen com una nova forma de fer política, dins el seu compromís pel compliment i aplicació dels valors i principis de la igualtat amb l’esperança de dignificar el treball polític.

I per fer-se veure són, ací està l’errada, massa oportunistes, i al costat d’accions encaminades a millorar la política local, molt aplaudides, com per exemple accelerar i impulsar mesures socials per combatre les desigualtats, ajudar a descobrir i millorar punts negres de mobilitat urbana o, apostar per un model fiscal municipal progressiu i solidari, presenten altres que, semblen “gestos per fer-se veure”, sense cap ni peus, criticar la insuficiència en l’abaratiment del transport públic quan allò que es demana són sabedors que és del tot impossible però oportunista, molt bo per fer-se veure o, la darrera de les ocurrències, que han definit com un gest per trencar en tants anys d’un ús privilegiat de càrrec públic. 

Quina diríeu ha estat aquesta genial idea? Podeu veure-ho, si us ve de gust, al seu web CsenMoviment, l’han “batejada” amb el pompós nom de “Balcons per al poble”, posant a disposició de la ciutadania els seus balcons a l’Ajuntament per contemplar l’acte de cloenda “Magdalena Vítol”, mitjançant un sorteig que es celebrarà dema dijous 3 de Març i designarà a les 3 persones afortunades, que disposaran juntament amb 4 persones més que cadascú triarà, d’un balcó per contemplar l’espectacle.

Naturalment han estat uns dies, concretament des del passat divendres 26 de febrer fins hui mateix, en què mitjançant un formulari d’inscripció, Castelló en Moviment, ha aconseguit dades de 150 “participants”, a la vegada que, fer-se propaganda i atacar, al considerar aquesta acció un gest contra la forma de gestionar del PP, afirmant que la finalitat darrera no és altra que eliminar la distancia amb els veïns i veïnes, quan en realitat, crec només ha estat un aprofitament oportunista d’un moment fester.

Açò, tot i ser molt lícit, al meu poble es diu “estar a les caigudetes” o còpia directa del que també, quina casualitat, va fet públic l’ajuntament de València, en aquell cas el mateix govern municipal, el passat 15 de febrer, noticia que podeu veure al web AjuntValencia.

Això, amics de Cs en Moviment, està lluny de ser “una nova política”. La nova política, no és una política de gestos oportunistes i populars, entre altres coses, la nova política municipal ha de significar posar per damunt els interessos de la ciutadania per sobre dels interessos partidistes i no valorar una proposta i el seu vot, en funció de quin partit la presenta, o de si puc o no “treure el nas” a un balcó de l’ajuntament.

Doblement curiós

 Avui, 29 de febrer, a més a més de ser el darrer dia del mes més curt de l’any, és un dia doblement curiós.

D’una banda és un dels 24 dies bixests que hi haurà en aquest segle, concretament el quart -van ser de traspàs abans el 2004, 2008 i 2012- i, d’altra perquè des dels inicis de les renovades festes de la Magdalena, en el llunyà 1945, només en tres ocasions, en tres anys, 1948, 1964 i 2008, ha resultat que a més a més de ser bixest, “caiguera” el 29 de febrer dins la setmana de festes.

Així en el 1948 tal dia com hui, 29 de febrer, va ser diumenge de Romeria, en el 1964 dissabte de Pregó i, en el 2008 divendres de la setmana festera. I tot açò perquè és una característica singular de les nostres festes el canvi de data, per la dependència que tenim al celebrar-se la romeria el tercer diumenge de la Quaresma i estar aquesta, estretament lligada, com és sabut al diumenge de Resurrecció, fet que porta lligat que les nostres festes fundacionals “caiguen” sempre en febrer, març o a més tardar abril.

I entre les curiositats que ens ha oferit i ens ha de seguir proporcionant la variació de dates, podem assenyalar que a banda de les tres coincidències, any de traspàs-setmana de festes,que hem tingut fins ara, podem destacar que també un d’aquests anys bixests, el 2008, va ser l’any en què les festes “van caure” més prompte, del 23 de febrer al 2 de març, mentre que l’any 1981, sembla que les festes no volien arribar mai, doncs aquell any és el que “van caure” més tardanes, del 28 de març al 5 d’abril.

I una altra curiositat des del 1945 fins al 2045, en cent anys, només en dues ocasions, el diumenge de Romeria, tindrà el privilegi de ser el dia 29 de febrer. Un ja ha passat, el 1948, l’altre, encara l’hem d’esperar uns quants anys, concretament 20, doncs no serà fins al 2036, a no ser que es faça realitat, cosa poc probable, la tesi defensada per uns professors americans que advoquen per una modificació del calendari, on cada any tindria 364 dies i els anys bixests serien substituïts per una setmana extra cada cinc o sis anys, fet que permetria que les festivitats es celebraren sempre el mateix dia.

Coneixeu algú que haja nascut tal dia com avui? És difícil però no impossible, perquè la probabilitat de nàixer un 29 de febrer és d’un entre mil quatre-cents seixanta-u. I quan celebren el natalici la resta d’anys que no són de traspàs? Doncs el 28 de febrer o el primer de març, a lliure elecció…

Però seguim en festes i fem vots perquè no es faça realitat allò que diu el refranyer popular castellà de l’any bixest: “año bisiesto, año siniestro”, atribuint-li moltes desgràcies i tragèdies a aquest fatídic dia, sense deixar cabuda a la mera coincidència.