Dos de dos, i ara què diran?

Dues dones, joves i molt treballadores, estan al capdavant de dues regidories amb més projecció del nostre ajuntament, dues xiques, de partits polítics diferents, però que treballen conjuntament pel benefici de la nostra ciutat, l'una del PSOE, l'altra de Compromís, l'una des de la regidoria de cultura, l'altra des de la de festes, braç a braç i sense aixecar gens de polseguera van fent, a la vegada que deixen en evidència els antics governants.

Sembla que a l'estiu la vida municipal ha de paralitzar-se i que els projectes, intencions i esforços, han de quedar per allò de la calor, aparcats per als mesos venidors. I això crec és el que esperava l'oposició que feren les nostres regidores, i més concretament els regidors del Partit Popular, en relació a dos "affaires" amb responsabilitat directa de les regidores Usó i Ruiz.

Però vist com s'estan desenvolupant els fets, puc creure que als bons amics del Partit Popular al nostre ajuntament, els hi ha tornat a eixir "el tir per la culata" i s'han tornat a quedar fora de joc i ratllar el ridícul.

És per tots coneguda la resposta de l'anterior govern municipal en relació a la necessitat d'actuar en una restauració a fons del Palau Municipal, edifici BIC i amb més de 300 anys d'història, "que la protecció per normativa urbanística de l'edifici feia difícil actuar sobre el mateix".

Tanmateix i vistes les condicions lamentables i abandó absolut en què es trobava, fonamentalment les façanes, i la gran quantitat d'actuacions incontrolades que s'havien permés afegint-li elements que l'única cosa que feien era restar-li valor al conjunt arquitectònic, va ser el nou equip de govern, alcaldessa, regidor d'ordenació del territori amb la implicació total de la regidoria de cultura, qui va llançar-se a aquesta difícil tasca, que suposava no tan sols unes despeses econòmiques, si més no també unes actuacions amb tractaments de darrera tecnologia per la neteja de les zones més sensibles, cornises, balcons i capitells. 

Vet per on si podia actuar-se i, ara, malgrat que les obres haurien d'estar acabades, vist l'avançat deteriorament de la pedra que compon la façana, s'anuncia que, per fer bé les coses, aquestes es perllongaran encara fins al pròxim mes de setembre, i veiem a la mateixa regidora "a peu d'obra" i en ple mes d'agost, el d'excel·lència vacacional, vetllant per què tot quede tal com l'edifici es mereix. Gràcies Vero per aquesta i altres moltes actuacions, pel treu treball per la ciutat. Què dirà ara l'oposició?

I si el treball de la regidoria de cultura és d'un no parar, no gens menys és el de la regidoria de festes. Tampoc aquesta s'estalvia les crítiques i el seu treball és analitzat amb lupa. 

També aquests dies i després de moltes crítiques, una actuació periòdica, anual, s'ha millorat i molt en relació als darrers anys, la cessió per part de CultuArts del Teatre Principal per la celebració de les imposicions de bandes a les regines i corts d'honor de les festes de l'any 2018, amb la particularitat que aquesta cessió que fins ara suposava unes despeses per la caixa municipal de 4.400 euros, no tan sols té un futur assegurat, a més a més a partir d'ara serà de franc. Dirà alguna cosa ara l'oposició?

Com diu un amic meu jo no sé el que dirà l'oposició ara, però si sé el que no dirà, no dirà "perdó", no dirà "xiques ho esteu fent bé", perquè no saben fer-ho, o tal vegada perquè no els hi deixen fer-ho com a partit, no és la seua tasca, encara que, de segur, que més d'un regidor i regidora d'aquells grups, en la intimitat, se sentiran orgullosos d'aquestes dues actuacions.

Teatre, pur teatre...

Una de les prioritats del Conseller de Cultura, el senyor Marzà, des del mateix dia de la seua presa de possessió, tot just fa hui dos anys i un mes, va ser la renovació dels gestors de l'Institut Valencià de Cultura, iniciativa nascuda l'any 1997 per impulsar i promocionar la vida cultural del País Valencià que, a Castelló, les seues actuacions els primers anys van centrar-se fonamentalment en la recuperació d'edificis (cas del teatre principal, el museu de belles arts o l'espai d'art contemporani) o la construcció d'altres de nova planta (cas de l'auditori).

Ara, i des de la perspectiva que donen els 20 anys transcorreguts, tot i que una ampla gamma d'actes han tractat de "fer créixer" el fenomen cultural a la ciutat, el fet ha estat que les exposicions, espectacles, concerts, trobades, activitats pedagògiques o conferències, no han aconseguit ficar a la ciutat a "la primera divisió nacional" de la cultura.

Per tractar de millorar la situació cultural del País i a la vegada frenar la sangria que suposava per tots els valencians el manteniment de l'IVC, la Generalitat va optar per cobrir mitjançant concurs públic els càrrecs de director general, essent nomenat el senyor Abel Guarinos, funcionari de Teatres de la Generalitat i per més de 25 anys director de la Mostra Internacional de Mim de Sueca, els directors adjunts, d'arts escèniques, audiovisuals i cinema, i música i cultura popular, Roberto García, José Luís Moreno i Magda Landete respectivament i, els delegats a Alacant i Castelló.

Per desenvolupar el treball, les propostes a dur endavant, les estratègies culturals a curt, mitjà i llarg termini, en definitiva per fer viable el Pla Estratègic Cultural Valencià "Fes Cultura", pel període 2016-2020, va nomenar-se al fins aleshores cap de la secció de Cultura de l'Ajuntament de Benicàssim, el senyor Alfons Ribes, nou responsable de la delegació de l'IVC a Castelló, amb l'encàrrec primer i principal d'executar la gestió ordinària de les activitats que l'Institut havia de dur a termini als espais que d'aquell depenen, així com coordinar el personal adscrit als diferents centres.

El repte no era senzill, calia posar-se a treballar i fer-ho ràpidament i amb les "idees molt clares", coordinant i promocionant activitats i buscant nous públics i la seua fidelització, a la vegada que contactar amb els diferents professionals dels sectors artístics per, convertir, els espais culturals de la província en referents nacionals.

Això passava per una reestructuració radical de la programació entre d'altres del primer coliseu de la ciutat, del teatre principal. D'una anàlisi exhaustiva i rigorosa el senyor Ribes arriba a detectar que una quantitat superior a 30 activitats anuals de caràcter social i lúdic, no directament relacionades amb la temàtica de les arts escèniques, impulsades per associacions locals, estaven provocant, any rere any, una congestió de dates en el calendari que, impedien una programació de qualitat en resultar impossible trobar dies lliures per acollir projectes teatrals i lírics de primer nivell. Calia ser ferm i posar la tisora, ja que aquests actes incrementaven cada vegada més el forat econòmic.

No em sembla malament que s'alleugere de dates i d'alguns espectacles habituals al Principal en d'èpoques passades del govern del Partit Popular, -si amb açò s'aconsegueix una programació de major envergadura-, que passen a celebrar-se en uns altres llocs igual o més adients encara, com poden ser el Palau de la Festa, el Teatre del Raval, l'Auditori o l'Espai d'Art, com tampoc em sembla gens malament l'afirmació de la nostra regidora de cultura en dir que "els professionals han d'estar al teatre i els amateurs en altres escenaris", sempre amb la màxima dignitat possible.

No veig per cap lloc que "traure alguns actes festers o esdeveniments impulsats per associacions locals", si poden realitzar-se en altres llocs, supose cap atac a la tradició, ni cap menyspreu als col·lectius de la ciutat, sempre que la programació del Principal guanye en qualitat. En cas de no ser així, aleshores serà el moment de criticari des del senyor Alfons Ribes fins al mateix Conseller i demanar-los responsabilitats, de la mateixa manera que, ara, critique la nefasta gestió cultural del PP, i el teatre, pur teatre, "la seua rabieta i mala bava" del darrer plenari.

Il·lusionar-se

 L'anomenat genèricament com a "món de la festa" està en aquests dies una mica revolucionat. A punt de tancar un cicle fester i obrir-ne un de nou, l'esperança del canvi fa que, les darreres setmanes i en boca de tots, la paraula més escoltada i repetida siga il·lusió.

I és que en aquest final de cicle fester 2016-2017, la casualitat ha volgut que dos esdeveniments que han de marcar el futur de la festa, compartisquen protagonisme. L'un repetitiu tots els anys per aquestes dates, ordinari, oficial i protocol·lari, l'elecció per un nou cicle de les màximes representants femenines oficials de la festa castellonera, la tria de les Regines i Dames de la Ciutat i, l'altre, puntual, fruit d'una demanda prou estesa en els darrers anys i sol·licitada amb reincidència a les darreres assemblees de festes, la celebració d'un Congrés Magdalener, el IV en la història de les nostres festes, espai de reflexió participativa que ha de ser capaç d'orientar la gestió, l'organització i, en definitiva, la transformació i rellançament envers el futur, de les festes de la Magdalena.

Dos esdeveniments que, com dic, novament han despertat la capacitat d'il·lusionar-se, d'il·lusionar i d'il·lusionar-nos. Es diu que l'energia és el motor de la vida i no hi ha millor causa motora que la il·lusió per provocar un efecte, per això el que és tant conegut de "sense il·lusió no es viu" i, malgrat que el futur ningú el coneix, no podem viure sense il·lusions.

S'ha publicat a tots els mitjans locals, 31 xiques i senyoretes aspiren, estan il·lusionades, en ser una de les 14 elegides per ocupar els càrrecs de Regines i Cort d'Honor. Totes elles per mèrit, esforç, treball i dedicació al món de la festa, de segur que s'ho mereixen. A totes elles, el cor els hi batega hui, dia de l'elecció, més de pressa que mai; felicitat i il·lusió en dosis compartides.

Des d'ací només desitjar-les a a totes sort, a la vegada que encert en la responsabilitat de la tria a aquells que ens pertoca. I, com diuen al meu poble, "poc viurà qui no ho veurà".

I si les "Comissions de Sector" estan il·lusionades per aportar, al món oficial fester, alguna representant, no gens menys ho estan també la resta de veïns, aquells que viuen, que vivim les festes des d'unes altres perspectives, Colles, Associacions de Veïns, Grups de Ball, Cases Regionals, i un llarg etcètera de col·lectius que, darrerament, hem vist com es plasma i es fa realitat l'oportunitat d'expressar "la nostra" opinió sobre les festes, mitjançant l'aportació de comunicacions a un dels quatre blocs temàtics del Congrés: marc, identitat, actes i projecció, que convocat pel govern municipal s'ha de celebrar el proper més de novembre.

No sóc profeta ni tinc el poder de l'endivinació, però de la mateixa manera que les 31 veïnes, i al seu darrera 31 famílies castelloneres mantenen l'il·lusió que precedeix a una possible alegria, aconseguir l'objectiu marcat de representar la ciutat durant tot un any, també estic segur, som molts els veïns que, il·lusionats en què la festa canvie i evolucione, en què la festa siga cada vegada més participativa, popular i internacional, participaran, faran i farem sentir la nostra veu buscant el benefici de tots, tenint clar que, "si la festa va a més, la ciutat va a més" i tots, d'una manera o l'altra, eixim beneficiats.

Il·lusió no ens manca, per un motiu o l'altre estem il·lusionats. Ens dirigim cap al futur amb il·lusió i esperança, som un poble treballador, amant de les tradicions i obert a nous reptes, que també sap divertir-se...

Sí, però.... No.

 Sóc des de fa un bon grapat d'anys, un més dels més de 1.100 socis que "Càritas Diocesana de Sogorb-Castelló, entitat sense ànim de lucre i erigida pel bisbat, que té com finalitat darrera l'acolliment i ajuda a les persones en situació de pobresa, per la qual cosa col·labore econòmicament amb una xicoteta aportació trimestral que, unida a les aportacions d'altres socis i voluntaris, representen el compromís amb els altres i ajuda a millorar la vida de moltes persones.

Considere que en aquests temps, la tasca assistencial i de promoció de les persones, far i guia de Càritas, ha de seguir sent recolzada i no pot ni deu ser oblidada. Per això, el meu compromís amb aquella entitat.

Com tots els anys, en arribar aquestes dates del mes de juliol, rep al meu domicili la memòria de l'any anterior acompanyada d'una carat signada pel director de Càritas, en la qual se'm comunica el "balanç econòmic" de l'any anterior, a la vegada que se m'agraeix la meua solidaritat i compromís amb el proïsme.

Així, ara mateix acabe de rebre el corresponent informe-memòria 2016, en el que a través de les 6 pàgines d'un acurat bolletí, se m'informa del nombre de participants, beneficiaris, voluntaris, socis, donants, treballadors..., dades d'acolliment, projectes formatius engegats, accions desenvolupades i, allò que és la finalitat darrera, el balanç econòmic del 2016, amb els recursos i l'aplicació d'aquests.

Tot i que no resulta massa fàcil d'entendre, la qual cosa em fa pensar que poca gent de la qual rebrà aquesta memòria realment la llegirà, es desprén que poc més de 4 milions 4 cents mil euros han estat gestionats l'any passat que, sense ser una quantitat excessiva, tampoc resulta gens menyspreable i que les majors despeses han estat en atenció social, vora 2,5 milions d'euros.

El senyor director em diu a la carta de presentació que "els temps continuen sent molt difícils" la qual cosa em fa pensar que les dificultats amb les quals es troben són grans i que no poden o costa molt arribar a tot.

Aleshores jo em pregunte: Cal gastar-se uns diners, no crec que hagen estat pocs, en editar a tot color i en un bon paper, una memòria que sembla una propaganda més que una dació de conters? No haguera estat més eficient dedicar aquests diners, als que cal afegir l'enviament de correus als domicilis particulars, a accions directes d'acompanyament o ajuda? Quina és la darrera finalitat real de la memòria?

Senyor Aragonés director de Càritas, no dubte i per això continue amb la meua modesta aportació, que l'entitat que vosté presideix realitze una tasca social més que impagable en benefici dels més necessitats, però, tal vegada cal plantejar-se si, realment, els diners i el temps dedicat a la memòria anual siguen adients; vist des de fora realment crec que són diners tirats.

D'ahí i ara entendran el títol del post, sí, suport al treball de Càritas, però no a malbaratar uns recursos econòmics ja de "per se" minsos, en paper, fotografies a tot color i agraïments. Això sobra o si més no, no haguera estat de més trobar algun patrocinador que, a canvi de propaganda s'haguera fet càrrec de les despeses d'edició, impressió i enviament de la memòria. Prenguen nota per a l'any vinent i de no ser així, un prec, a mi personalment, no fa falta que em facen arribar la memòria 2017, jo seguiré col·laborant per convenciment.

Final de la topografia desèrtica: Quin descans per les bufetes!!!

Castelló és una ciutat que presumeix d'abanderar un model urbà que insta a gaudir de la vida al carrer, tant a l'estiu com a l'hivern, doncs la temperatura la majoria dels dies de l'any, acompanya. Així, els castellonencs allà on anem i, a la menor ocasió que tinguem, comentem que ens sentim orgullosos de viure en una capital on a tots els llocs es pot anar a peu i, per tant, el vianant és el centre d'atenció.

Poder gaudir del carrer té molts avantatges però també comporta més d'un inconvenient. Tal vegada un dels problemes majors a què massa sovint hem d'enfrontar-nos és a la necessitat fisiològica que, com a vianants, pot presentar-se'ns. Aleshores, pixar pot convertir-se en tot un problema si no disposem d'un urinari públic on poder alleugerar la nostra necessitat.

I no només un problema per aquell "a qui la necessitat l'estrenya", si més no també pels veïns que han de sofrir les olors del pixum d'aquells que no podent trobar un lloc a temps, "l'amollen" a qualsevol racó, entrada o vorera, ja siga confosos en la foscor de la nit o a plena llum del dia.

Fa uns quants anys hi havia a la ciutat uns lavabos públics a la plaça de la Pau, antics, un de dones i un d'hòmens, als que s'accedia baixant unes escales, però per un problema d'urbanitat i d'educació, acumulació de deixalles i mala imatge d'una banda i remodelació de la plaça d'altra, van haver de tancar-se.

I malgrat que la demanda veïnal ha anat en augment, les diferents administracions municipals, fins ara, no han encarat el problema. És ara quan s'anuncia el començament de les obres per recuperar els lavabos públics, començant les instal·lacions dels mateixos al centre històric: Mercat central i plaça de la Pau, als que han de seguir, aprofitant part del superàvit de l'exercici passat, altres en ubicacions com les places del botànic Calduch, Borrull i Fadrell o les avingudes del Rei i de la Mar, així com a la Ronda Est, al conegut passeig del colesterol.

S'anuncia que l'empresa castellonenca associada al grup Gimeno, "ADC Infraestructuras y Sistemas SL" ha estat l'adjudicatària d'aquests elements, que els habitacles mòbils estaran conformats per dues unitats prefabricades, adaptades i amb un disseny atemporal amb acabaments ceràmics i sistema d'auto-neteja, per la qual cosa no caldrà dedicar massa diners al seu manteniment.

Però malgrat anunciar-se que el seu disseny serà absolutament respectuós amb l'entorn, ja han començat a fer-se sentir algunes veus discrepants, sobretot per l'impacte visual que poden provocar, sense esperar a veure els resultats.

No sé si serà aquesta una bona solució, però si volem que ho siga, pense que cal com a mínim per a ser útils, acompanyar la seua "apertura" amb un sistema de senyalització, de manera que en aquells llocs de la ciutat que no disposen d'aquell servei, qualsevol possible usuari puga també conéixer en quina direcció i a quina distància es troba l'urinari més a prop i fins i tot poder disposar d' un plànol marcant les ubicacions.

Donem temps per veure el resultat. No és aquesta l'única solució, s'haguera pogut optar, com ho han fet en altres llocs, per establir convenis entre l'administració municipal i els negocis locals, mitjançant el pagament d'una taxa, que segons m'han dit, varia entre els 30 i els 100 euros al mes, que l'ajuntament paga a bars i restaurants que s'acullen al programa, per deixar que els vianants puguen usar els banys d'aquells establiments sense necessitat de consumir, reconeixent-se els llocs per tenir "unes adhesius" a la porta informant de la disponibilitat del servei.

Siga com siga, la realitat és que prompte a la ciutat, la topografia desèrtica dels pixadors públics tornarà a passar a la història i, taxistes, agents de mobilitat, personal de neteja, veïns i visitants, podran, podrem, beneficiar-nos del servei, amb l'agraïment profund de les nostres bufetes.