30 anys d'una senzilla festa...

 Avui s'ha tornat a repetir i amb aquest any ja en són 30, quan des d'aquell llunyà darrer cap de setmana de setembre de l'any 1989, la colla Pixaví va iniciar la popular festa a l'ermita de Sant Roc de Canet, amb el lema "A Sant Roc de Canet, de tot un poquet".

Una festa on, des dels seus orígens, tot un ventall d'actes cívics i religiosos han tingut cabuda, una festa que, cal recordar-ho, va presentar molts entrebancs en els seus inicis, per no disposar ni d'imatge, ni bancs, ni llum, ni aigua... ni res, però hi havia molta il·lusió.

Una festa marcada per dos elements que la fan singular i diferent a la resta de les festes celebrades a les altres ermites del terme, una romeria i dinar de romiatge i uns sentits homenatges anuals a aquells col·lectius o persones, que sense massa rebombori hi han contribuït directament o indirectament al desenvolupament del poble fins arribar a ser una gran ciutat.

La romeria a les antigues Fontanelles, per recordar la transformació dels aiguamolls de Canet en terreny pròsper i conreable i un dinar de germanor, unes "calderes de sant Roc" per testimoniar el compromís de la Colla en el fet de compartir festa i menjussa.

I el compromís de l'homenatge, renovant-se any rere any, des d'aquell primer del 1989 als ermitans del terme de Castelló, fins a arribar a l'efectuat aquest matí a la "sinyo Lola" la de "Jeylo", la vídua d'en Jesús Medrano, per tota una vida de dedicació i servei darrere del taulell del seu establiment al carrer de Cavallers, dedicat a la venda de tot tipus de material elèctric, passant pels recordats al sequier de la séquia major, al darrer cap d'estació de l'antiga Panderola, al darrer dels menaors de l'hort dels corders, als darrers serenos municipals o el llimonero, la taquillera de l'estació o els fanalers de carrer, i així fins al dia de hui.

És veritat que Sant Roc de Canet a hores d'ara, encara és l'ermita municipal més pobra de totes les que tenim al nostre terme, que ha estat per molts anys "la germana pobra" de les ermites, que només li han arribat els escorrims econòmics, que tampoc ha tingut massa sort en les persones a les quals l'ajuntament "ha deixat viure" per pura necessitat a l'alqueria annexa a l'ermita, però tot i això mai ha estat impediment per, arribats el darrer diumenge de setembre, congregar als Pixavins, veïns i tots aquells que han volgut acompanyar-nos a la festa.

Una festa que, novament aquest 2018 ha resultat molt agradable i extremadament gratificant, tot i que per mi, ha resultat "una mica diferent", amb una sensació agredolça, amb moments contradictoris, recordant com fa tot just tres anys, la mare, qui ha faltat aquesta mateixa setmana, va ser la protagonista de l'homenatge, com a dona oberta, activa, treballadora, exemple de dona del raval.

Fer ciutat, fer poble no és fer grans coses, la ciutat i el poble es fan en coses senzilles com la festa de l'ermita de Sant Roc, amb els seus actes lúdics, cívics i religiosos, que per senzills no deixen de ser importants; faig volts perquè puguem seguir realitzant-la per molts anys, malgrat totes les dificultats, fent-nos falta només dues coses, comboi, que en tenim i gran en la colla, i salut, que el bon Déu esperem que ens seguisca donant.

Comencem amb bon peu?

 Aquesta és la pregunta que em sorgeix aquest matí en llegir el titular d'un dels diaris locals: "Braina se reúne con la Junta de Festes". És ben sabut que el senyor Omar Braina, com a conseqüència directa de la renúncia de la senyora Usó, és des del passat dijous, nou regidor del nostre poble.

D'altra banda també i des del mateix moment de la dimissió de l'anterior regidora, l'alcaldessa va fer públic que el nou edil s'encarregaria de les mateixes àrees que portava Usó, entre elles l'àrea de Festes.

Aquest que ara acaba ha estat un estiu "mogudet" pel que respecta al món fester, amb canvis profunds, nova presidenta de la Junta de Festes, nova Junta, noves Regines i Corts d'Honor, nou regidor de Festes...

Segons l'article 15 dels actuals Estatuts de l'organisme autònom Patronat Municipal de Festes, la presidència consumada del màxim òrgan de gestió col·legiat del Patronat, el Consell Rector, correspon a l'alcaldia, i d'acord amb l'article 20, nomenarà president de l'organisme autònom a un regidor/a, en qui delegarà les competències en matèria de festes.

Per això, no va resultar-me estrany que, a la fi del passat mes d'agost, l'alcaldessa, mantinguera una reunió amb la nova presidenta de la Junta de Festes, per realitzar una primera presa de contacte i compartir punts de vista sobre el proper exercici fester, i que, tot i haver presentat la seua dimissió, com que no tenia encara substitut oficial, estiguera present donant-li suport la regidora Usó.

Tanmateix vaig pensar que, tot i no ser obligatori ni imprescindible, haguera estat bé que, a continuació, sent el Consell Rector qui assumeix el govern i la gestió superior del Patronat (Art.15-2), aquest haguera estat convocat per conéixer el posicionament i punts de partida de la nova Junta de Festes, i no es convocara, com va fer-se unes setmanes després, quan l'exercici fester ja estava en marxa.

Ara, el passat dijous el senyor Braina va prendre possessió del càrrec de regidor i de l'àrea de festes i, les seues dues primeres accions, ahir, en el seu primer dia com a regidor, van ser, efectuar una presa de contacte oficial amb la Presidenta i membres de la Junta de Festes, a la que van assistir també el Gerent del Patronat i la tècnic municipal, amb la finalitat de fixar un calendari de reunions i assentar les bases de col·laboració de cara a l'organització dels diferents actes festers, i una visita al magatzem de gaiates per conéixer de primera mà el treball que les comissions de sector realitzen per a la construcció dels monuments gaiaters, acordant-se mantenir també una primera reunió amb la Gestora, per establir la línia de treball i col·laboració, sens dubte dues accions que considere del tot encertades.

Però, i ara ve la qüestió, no s'haurà avançat el senyor Braina una mica massa? No s'hauria d'haver reunit i presentat primer als membres del Consell Rector del Patronat? No haguera estat més ètic i educat reunir-se amb l'Òrgan superior fester que, a més a més, presideix?

Si ja no vaig considerar encertada la decisió de l'alcaldessa, tot i que estava en el seu dret, d'oblidar el Consell Rector per transmetre'ls els posicionaments Equip de Govern-Junta de Festes, assabentar-se els membres per la premsa, que les premisses de la nova gestió s'haurien de basar en la legalitat, seguretat i suficiència financera, menys encara ara considere encertada la presencia mediàtica del nou President delegat del Patronat de, donar-se a conéixer a Junta i Comissions abans que al mateix Consell.

No sé si haurà estat influït per algú o, hauran estat aquestes dues accions decisions pròpies, personals, realitzades amb tota la bona voluntat i amb esforç perquè tot vaja amb normalitat i màxima fluïdesa, però vist des de fora, la situació em preocupa una mica... comencem amb bon peu? Temps al temps...

Una porta oberta a l'esperança...

 El 15 de febrer de 1994, el Congrés dels Diputats va aprovar la Proposició no de Llei del grup parlamentari de CiU, per la qual es creava una ponència, en el si de la Comissió de Pressupostos, amb la finalitat d'analitzar els problemes estructurals del sistema de la Seguretat Social i assenyalar les principals reformes que haurien d'escometre's en un futur per garantir la seua viabilitat.

La Comissió de Pressupostos va aconseguir un any després un acord sobre l'informe emés per la ponència, denominat 'Pacte de Toledo' pel lloc on va ser elaborat, que va ser ratificat més tard pel Ple del Congrés. El Pacte va significar un ferm compromís de tots els grups parlamentaris amb el sistema públic de pensions de la Seguretat Social.

Entre els primers fruits del 'Pacte de Toledo' està la signatura en 1996 d'un acord entre Govern i sindicats pel qual l'Executiu es comprometia a garantir el sistema de protecció social públic i el poder adquisitiu de les pensions fins al 2001.

El 27 de desembre d'aquest mateix any el Govern va aprovar un Reial decret Llei de mesures per a l'establiment d'un sistema de jubilació gradual i flexible, i el març de 2003, el projecte de Llei que regulava el Fons de Reserva de la Seguretat Social.

Tot i això, l'any 2011 s'endurien els requisits d'accés a la jubilació, retardant aquesta fins a l'edat dels 67 anys, ampliant-se els anys cotitzats necessaris per a cobrar el 100% de la pensió i també el període de càlcul de la base de cotització.

En 2013, l'actualització va estar vinculada a una fórmula matemàtica, difícil per no dir impossible d'entendre per la majoria dels humans, que tenia en compte la situació dels comptes passat i la previsió de les futures de l'institut públic, en un cicle d'11 anys.

El seu resultat ha estat des del primer dia negatiu, per tant, hi va haver d'activar-se el límit que obligava al fet que, almenys, pujaren cada any un 0,25%, de manera que en els darrers anys, la pèrdua del poder adquisitiu dels pensionistes ha estat més que evident en pujar l'índex de preus més que la revalorització de les pensions.

Davant aquesta situació en els darrers mesos les veus dels pensionistes s'han aixecat i s'han fet sentir cada vegada amb més força. Fruit de diferents manifestacions, sembla que, després de vora dos anys de negociacions, ahir va retornar-se al sender originari, arribar-se a un preacord entre PP, PSOE; Units Podem, PDeCAT, PNB i Compromís, refermant-se que:" la revaloració anual de les pensions d'acord amb l'IPC real ha de ser el mecanisme que ha de servir per a conservar el poder adquisitiu d'aquelles".

Una porta oberta a l'esperança però una tristor en considerar que el motor de l'acord, novament, hagen estat les mobilitzacions dels pensionistes. I ara què ens preguntem? Caldrà esperar molt per a veure-ho reflectit en euros a les butxaques? No oblidem que allò que va aprovar-se són recomanacions, que no són acords vinculants, que cal una futura reforma i que aquesta encara està per venir... i el temps passa, ai senyor, quan ens volen!!!

Adéu a "la sinyo Ana"

 Ha estat la major de tres germans i la que el bon Déu ha volgut que tingués més llarga vida. La filla d'Ana "la paloma" i Joanet "el sord"; Anita, la dona de Pepe "Saragossa", de qui fa tot just 31 anys, vam haver d'acomiadar-nos sobtadament, ens ha deixat per anar al seu retrobament.

Una dona gran en l'ample sentit de la paraula, a la que la vida la va fer una gran dona. Una filla que va perdre la seua infantesa per causa de la guerra i a la que se li va escapar la joventut per mor de les necessitats familiars.

Senzilla, atenta, treballadora, com moltes altres dones del Raval, va formar una curta família que el temps s'ha encarregat d'engrandir: fill, nora, néts i besnéts hem estat des de sempre i fins al darrer moment, "la nineta dels seus ulls".

Uns ulls vius, expressius, que li han servit de nexe de comunicació quan tots els altres sentits, fruit de la malaltia, l'anaven abandonant.

La sinyo Ana, ma mare, s'ha lliurat ja als braços del seu estimat Sant Fèlix, a qui tanta devoció li tenia. Recorde quan el 2010, després de tenir el Sant tot un any a casa, quan aquell marxava al domicili d'un nou clavari, va dir-nos: "ara ja puc morir-me en pau, Déu ha permés que es complira una de les meues il·lusions".

Devota i confrare de la Mare de Déu del Lledó a qui sovint visitava a la basílica, fins i tot ara, en els darrers mesos, quan ja no podia ni parlar ni caminar, quan eixíem a passejar amb la cadira de rodes, ens indicava amb el dit que l'acostàrem a Lledó, d'on eixia amb una pau i conformisme que a tots ens alliçonava.

La sinyo Ana, la per molts anys encarregada de les dones al magatzem de taronja, la mestra bolillera, la cuinera i pastissera, la mare, s'ha lliurat definitivament als braços amorosos del Pare per fruir del descans etern.

Ningú estima qui no coneix i, Ana era, pel seu caràcter i tarannà, per la seua manera de ser, viure i actuar, molt coneguda i per tant estimada. Tot i que érem sabedors, ens ho demostreu tots vosaltres, acompanyant-nos en aquests moments, tenint la certesa que tots aquells que, com ella, van ser estimats en vida, perviuen en el record per sempre i, mai moren.

Gràcies, moltes gràcies a ella per servir-nos de llum, far i guia i a tots vosaltres per compartir amb profund sentiment d'estima aquests intensos moments.

Blanc i negre... contradiccions.

Miquel Abras és un cantant de pop rock català, que l'abril del 2008 va editar el seu segon disc, sota el títol genèric de "M'agrada sentir el que tu sents", un disc romàntic que segueix amb la línia rock que ja ens proposava en el seu primer treball. 

La setena "pista" porta per títol "contradiccions" i la seua tornada comença així: "Fàcils contradiccions que canvien el meu món", passant després a refrenciar "Dolç / salat, Lluny / a prop, Núvols / sòl, Fosc / colors, Molt / poc, Nou / Vell, Bo / dolent,". Podeu escoltar-la si ús bé de gust punxant al següent enllaç CONTRADICCIONS

I si hui em ve a la memoria aquest títol, és perquè a un dels diaris locals trobe dues notícies contradictòries, una preocupant, l'altra esperançadora, una trista al costat d'una altra il·lusionant, dues oposicions contradictòries que la casualitat ha volgut reunir hui, primer dia de la tardor al meu estimat Castelló i que, supose que com a mi, us faran reflexionar una mica i de segur que no us deixen indiferents.

D'una banda aquella, positiva, el blanc, el nou o el bo, que anuncia la gran acollida que sembla va tenir ahir la inauguració d'una nova superfície comercial a la ciutat, que ocupa el lloc deixat per l'antiga "Leroy Merlin" a la ciutat del transport, una tenda d'estil, amb varietat de productes i preus, una tenda d'equipament i decoració, de mobles, cuines, i altres electrodomèstics i una bona varietat d'articles, una tenda que, i ací està el millor, ha generat una cinquantena de nous llocs de treball, tota una bona notícia per la ciutat.

I al costat, el negre, el vell, el dolent, la notícia negativa, aquella que amb grossos titulars, venia a colpejar-nos amb la crua realitat: "Castelló perd quasi 1.000 locals de comerç tradicional en els darrers set anys" i el que és més greu encara, la tendència a la baixa es manté, de manera que la crisi en el xicotet comerç sembla eternitzar-se, enviant a xicotets propietaris i assalariats a engreixar les llistes de l'atur.

Són les dues cares d'una moneda, la preocupació perquè l'any 2018, com ve ocorreguent en els darrers, està sent un any de fortes incerteses pel xicotet comerç, pel comerç tradicional que lluita desesperadament per mantenir-se viu, per no desaparèixer, i la posada en marxa, la inauguració, de nous espais comercials, ara "Conforama" i d'ací no res "l'Estepark" importants, sens dubte per l'economia local i focus d'atracció dels pobles veïns.

I la pregunta: Quantitat o qualitat? La quantitat ha de passar al davant de la qualitat? Més gran?, més igual?, menys car?... tal vegada, però més uniforme?, més complex?, més impersonal?, menys familiar?... també.

La forma de consumir ha canviat a Castelló, els veïns a poc a poc hem canviat els nostres costums i això ha generat un canvi sobre els comerciants; la gent jove té preferència per grans marques i centres comercials de tal manera que els compradors habituals del petit comerç som persones de mitjana edat o gent gran que no es pot desplaçar. Les dues potes del comerç tradicional trontollen; ni el tracte personalitzat ni la capacitat de donar vida a la ciutat, semblen tornen a arrancar amb força.

Conseqüència directa: Menys barri, menys familiaritat, menys ciutat, més impersonal. Paga la pena aquesta desmembració comercial? Tinc els meus dubtes, són contradiccions…