Una porta oberta a l'esperança...

 El 15 de febrer de 1994, el Congrés dels Diputats va aprovar la Proposició no de Llei del grup parlamentari de CiU, per la qual es creava una ponència, en el si de la Comissió de Pressupostos, amb la finalitat d'analitzar els problemes estructurals del sistema de la Seguretat Social i assenyalar les principals reformes que haurien d'escometre's en un futur per garantir la seua viabilitat.

La Comissió de Pressupostos va aconseguir un any després un acord sobre l'informe emés per la ponència, denominat 'Pacte de Toledo' pel lloc on va ser elaborat, que va ser ratificat més tard pel Ple del Congrés. El Pacte va significar un ferm compromís de tots els grups parlamentaris amb el sistema públic de pensions de la Seguretat Social.

Entre els primers fruits del 'Pacte de Toledo' està la signatura en 1996 d'un acord entre Govern i sindicats pel qual l'Executiu es comprometia a garantir el sistema de protecció social públic i el poder adquisitiu de les pensions fins al 2001.

El 27 de desembre d'aquest mateix any el Govern va aprovar un Reial decret Llei de mesures per a l'establiment d'un sistema de jubilació gradual i flexible, i el març de 2003, el projecte de Llei que regulava el Fons de Reserva de la Seguretat Social.

Tot i això, l'any 2011 s'endurien els requisits d'accés a la jubilació, retardant aquesta fins a l'edat dels 67 anys, ampliant-se els anys cotitzats necessaris per a cobrar el 100% de la pensió i també el període de càlcul de la base de cotització.

En 2013, l'actualització va estar vinculada a una fórmula matemàtica, difícil per no dir impossible d'entendre per la majoria dels humans, que tenia en compte la situació dels comptes passat i la previsió de les futures de l'institut públic, en un cicle d'11 anys.

El seu resultat ha estat des del primer dia negatiu, per tant, hi va haver d'activar-se el límit que obligava al fet que, almenys, pujaren cada any un 0,25%, de manera que en els darrers anys, la pèrdua del poder adquisitiu dels pensionistes ha estat més que evident en pujar l'índex de preus més que la revalorització de les pensions.

Davant aquesta situació en els darrers mesos les veus dels pensionistes s'han aixecat i s'han fet sentir cada vegada amb més força. Fruit de diferents manifestacions, sembla que, després de vora dos anys de negociacions, ahir va retornar-se al sender originari, arribar-se a un preacord entre PP, PSOE; Units Podem, PDeCAT, PNB i Compromís, refermant-se que:" la revaloració anual de les pensions d'acord amb l'IPC real ha de ser el mecanisme que ha de servir per a conservar el poder adquisitiu d'aquelles".

Una porta oberta a l'esperança però una tristor en considerar que el motor de l'acord, novament, hagen estat les mobilitzacions dels pensionistes. I ara què ens preguntem? Caldrà esperar molt per a veure-ho reflectit en euros a les butxaques? No oblidem que allò que va aprovar-se són recomanacions, que no són acords vinculants, que cal una futura reforma i que aquesta encara està per venir... i el temps passa, ai senyor, quan ens volen!!!