Una festa on, des dels seus
orígens, tot un ventall d'actes cívics i religiosos han tingut cabuda, una
festa que, cal recordar-ho, va presentar molts entrebancs en els seus inicis,
per no disposar ni d'imatge, ni bancs, ni llum, ni aigua... ni res, però hi
havia molta il·lusió.
Una festa marcada per dos
elements que la fan singular i diferent a la resta de les festes celebrades a
les altres ermites del terme, una romeria i dinar de romiatge i uns sentits
homenatges anuals a aquells col·lectius o persones, que sense massa rebombori
hi han contribuït directament o indirectament al desenvolupament del poble fins
arribar a ser una gran ciutat.
La romeria a les antigues
Fontanelles, per recordar la transformació dels aiguamolls de Canet en terreny
pròsper i conreable i un dinar de germanor, unes "calderes de sant
Roc" per testimoniar el compromís de la Colla en el fet de compartir festa
i menjussa.
I el compromís de
l'homenatge, renovant-se any rere any, des d'aquell primer del 1989 als
ermitans del terme de Castelló, fins a arribar a l'efectuat aquest matí a la
"sinyo Lola" la de "Jeylo", la vídua d'en Jesús Medrano,
per tota una vida de dedicació i servei darrere del taulell del seu establiment
al carrer de Cavallers, dedicat a la venda de tot tipus de material elèctric,
passant pels recordats al sequier de la séquia major, al darrer cap d'estació
de l'antiga Panderola, al darrer dels menaors de l'hort dels corders, als
darrers serenos municipals o el llimonero, la taquillera de l'estació o els
fanalers de carrer, i així fins al dia de hui.
És veritat que Sant Roc de
Canet a hores d'ara, encara és l'ermita municipal més pobra de totes les que
tenim al nostre terme, que ha estat per molts anys "la germana pobra"
de les ermites, que només li han arribat els escorrims econòmics, que tampoc ha
tingut massa sort en les persones a les quals l'ajuntament "ha deixat
viure" per pura necessitat a l'alqueria annexa a l'ermita, però tot i això
mai ha estat impediment per, arribats el darrer diumenge de setembre, congregar
als Pixavins, veïns i tots aquells que han volgut acompanyar-nos a la festa.
Una festa que, novament
aquest 2018 ha resultat molt agradable i extremadament gratificant, tot i que
per mi, ha resultat "una mica diferent", amb una sensació agredolça,
amb moments contradictoris, recordant com fa tot just tres anys, la mare, qui
ha faltat aquesta mateixa setmana, va ser la protagonista de l'homenatge, com a
dona oberta, activa, treballadora, exemple de dona del raval.
Fer ciutat, fer poble no és
fer grans coses, la ciutat i el poble es fan en coses senzilles com la festa de
l'ermita de Sant Roc, amb els seus actes lúdics, cívics i religiosos, que per
senzills no deixen de ser importants; faig volts perquè puguem seguir
realitzant-la per molts anys, malgrat totes les dificultats, fent-nos falta
només dues coses, comboi, que en tenim i gran en la colla, i salut, que el bon
Déu esperem que ens seguisca donant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada