El racionament

He tingut la immensa sort de no haver viscut mai de prop les conseqüències directes d'una guerra. La meua ha estat una generació de postguerra on les dificultats i penúries d'aquella només les he "sentides i escoltades" als pares i avis.

Tot i això paraules com bombardeig, refugi, afusellaments, presó, fam, robatoris, estraperlo o racionament han format part del meu vocabulari des de ben menut, malgrat que en algun cas amb una definició confusa o vetlada.

És el cas que hui m'ocupa, el del racionament, i indirectament el de "l'estraperlo" al qual la meua àvia paterna va haver de dedicar-se una llarga temporada, ficant en perill la seua pròpia vida i la dels més propers.

I si hui ho porte a la memoria, és perquè tot just hui es compleixen exactament 76 anys de la substitució de "la cartilla familiar" de racionament per "la individual", amb l'objectiu de portar un control més exhaustiu dels repartiments.

El racionament exercit segons l'escassetat d'un article de consum, es posa en pràctica quan no hi ha suficient menjar per a satisfer a tots els demandants i s'opta per distribuir-lo en quantitats limitades. La primera vegada que s'implanta a Espanya es fa el 1937 en el bàndol nacional, en plena guerra, mitjançant un decret que crea la targeta de racionament familiar.

Posteriorment, una vegada finalitzada la Guerra Civil espanyola, durant el període de la postguerra que va estar marcat per l'escassetat, una ordre ministerial del 1939, va establir el règim de racionament a tot el territori espanyol per als productes bàsics de primera necessitat.

La degradació del nivell de vida en la dècada dels 40 va ser tal, que assegurar-se la subsistència es va convertir en una autèntica lluita diària per a la majoria d'espanyols, un extraordinari esforç de temps, recursos i imaginació, per la qual cosa els nostres avis i pares van haver de viure anys de gana i misèria.

Inicialment es van establir "dues cartilles familiars" una per a la carn i una altra per a la resta de productes alimentaris, dividint-se a la població en diversos grups i categories: capellans, homes adults, dones adultes, menuts fins a catorze anys i homes i dones de més de seixanta anys. L'assignació de contingents era diferent també en funció del tipus de treball del cap de família.

Les cartilles, formades per cupons que segellaven o tallaven quan s'usaven per a controlar el consum que d'ells feien els ciutadans, estaven classificades en tres categories que anaven des de la que corresponia als que més recursos tenien, fins a la dels més pobres. Les quantitats establertes oficialment pel decret del Govern –un home adult, per exemple, havia de rebre 400 grams de pa, 250 de patates, 200 de peix fresc, 100 de llegums, 125 de carn, 30 de sucre, 25 de cansalada i 10 de café al dia–, malauradament res tenien a veure amb les que finalment es lliuraven a cada ciutadà.

En aquestes condicions, l'única opció per a assegurar la supervivència era comprar en el mercat negre, afavorint-se l'aparició de l'anomenat "estraperlo" amb tràfic il·lícit d'aliments, on els preus eren, en general, desorbitats per a la majoria de la població. Un quilo de sucre costava 1,90 pessetes a preu de taxa. Els estraperlistes al mercat negre demanaven 20 pessetes. L'oli per al racionament es pagava oficialment a 3,75 pessetes el litre i a 30 d'estraperlo.

Per aconseguir un control més exhaustiu de la distribució i a la vegada combatre els estraperlistes, fa tot just hui 76 anys, el 6 d'abril de 1943 van substituir-se "les cartilles" passant aquelles a ser individuals i poder atendre als més de 27 milions de "racionats" que en aquell moment hi havia a Espanya, molts dels quals havien quedat en la misèria quan la dictadura va acabar amb els estalvis en retirar de la circulació més de 13 mil milions de pessetes republicanes.

Les millores econòmiques que es van derivar de la lenta reconstrucció del país, unides a la fi de les sancions internacionals contra el règim de Franco i al suport dels Estats Units, van permetre que en maig de 1952 s'anunciara el final de les cartilles de racionament, la qual cosa va provocar la gradual desaparició de l'estraperlo. L'any següent els meus pares van poder casar-se i poc més d'un any després va començar una nova vida, la meua.

La febre groga de 1804

 No va ser la primera ni tampoc la darrera ocasió en què els habitants de la Vila de Castelló, decidiren traslladar el Sant Sepulcre en processó solemne des de l'església de la Sang fins a la Major, a causa de la terrible epidèmia que va afligir tota la mediterrània i en especial la nostra ciutat, allà pel 3 d'abril de 1804, tot just hui fa 215 anys.

La febre groga des del 1800 va començar a produir a la península episodis epidèmics. Aquesta malaltia hemorràgica aguda causada per un arbovirus, que hui en dia se sap és transmesa per insectes i es contrau per la picada de mosquits infectats. Se'n diu "groga" per la icterícia o coloració groguenca dels ulls i de la pell de les persones afectades i es caracteritza per produir febre, mal de cap, vòmits i hemorràgies en diverses parts del cos, afectant greument diferents òrgans com el fetge i els ronyons i, en aquell temps de misèries, va arribar a provocar la mort de molts veïns.

La consternació en aquells primers dies d'abril va ser gran a la ciutat, ja que en poca diferència van morir tres metges, els senyors Fabregat, falcó i Brusca, per la qual cosa les mesures administratives que van prendre's van ser complementàries a les sanitàries, centrant-se principalment en assegurar l'aïllament de la població afectada per evitar l'extensió de la malaltia, perllongant aquest aïllament el temps més gran possible, com a garantia per les localitats veïnes.

Es deia que la malaltia havia estat transmesa inicialment pels soldats, veïns de la ciutat, vinguts del nord d'Àfrica, ja que alguns d'ells sembla van morir en el trajecte de tornada a casa, a causa d'uns vòmits de sang fosca. És possible que alguns desenvoluparen la malaltia i la transmeteren a familiars o veïns, ocasionant grans preocupacions, ja que no existia cap medicació per fer-li front.

A la nostra ciutat va establir-se un hospital d'afectats en casa del senyor Ximenez, davant de l'ermita de Sant Roc del Pla, i un altre de convalescents en la mateixa ermita. La ingesta de líquids abundants i compreses d'aigua freda al front per amainar la febre, eren els únics remeis aplicables. Com els vòmits eren d'un color verd fosc i el color del malalt era groc, la gent, espantada, deia que "se'ls rebentava el fetge".Diuen les cròniques de l'època que per atendre a les despeses que l'epidèmia va ocasionar va fer-se una col·lecta per la Vila i que van recollir-se més de 500 lliures, que traslladades a "moneda actual" vindrien a ser poc més d'11 euros, una quantitat que sembla ridícula, però que fa més de 200 anys era més que considerable.

Juntament amb els metges Fabregat, Falcó i Brusca, una de les persones que va contraure, patir la malaltia, i que va suposar-li la mort, va ser l'astrònom i geògraf francés Pierre François André Méchain, que va morir el 20 de setembre d'aquell 1804 entre els braços de l'amic i noble castellonenc, Fausto Vallés i Vega, Baró de la Pobla Tornesa, sent enterrat al "cementiri nou" en una gran manifestació de dol.

Les referències escrites sobre el Crist Jacent, el popular "Sant Sepulcre", comencen a ser freqüents ja molts anys abans, a partir de 1648, quan comença a parlar-se d'una devoció ja arrelada a la ciutat, formant part, des d'aleshores, dels senyals d'identitat de la fe en la capital de la Plana.

I quan les calamitats afectaven les nostres terres, ja foren seques, pluges o com en aquest cas, epidèmies, no dubtaven a implorar-li al Sant Sepulcre la seua ajuda, portant-lo en processó o rogativa fins a l'església Major. Eren altres temps i una mateixa fe.

Festa i cultura.

 Les festes i celebracions marquen i puntuen el pas de l'any. N'hi ha que són de caràcter més aviat íntim, personal o familiar, però n'hi ha d'altres que ens posen en relació amb una comunitat de celebrants més gran. D'aquestes, les de la Magdalena a Castelló són les que ens donen idiosincràsia i identitat com a poble, són la festa insígnia, les que centralitzen el fet festiu amb una programació i una participació oberta a tothom i participada per tothom.

Hi ha moltes maneres de viure la festa. La Magdalena és diversió, tradició, evolució, emoció, fervor, estima, vivències, compartir, soroll, llum, pólvora, carrer... i moltes coses més en una setmana intensa.

I Magdalena és també aprenentatge, record... cultura. Aquesta darrera manifestació de la festa suposa una parcel·la prou important i es veu reflectida en múltiples accions que van des del teatre fins a les publicacions.

En el camp d'aquestes darreres cada any resulten d'allò més interessants els apartats anomenats genèricament "articles", que els llibrets de gaiata dediquen a la difusió, record o estudi d'aspectes concrets de la festa, al costat dels llibrets de Colla que, també, tot i que de manera més modesta, aprofundeixen en les tradicions, costums, creences del poble, anàlisis fets des de l'estima, l'estudi o la reflexió, fets que fan que pague la pena aconseguir "els llibrets" i guardar-los com a veritables reculls etnogràfics.

I en aquesta línia m'agrada treballar i aportar la meua visió de diferents temàtiques, per la qual cosa cada any m'implique més en contribuir, sempre de manera desinteressada, en totes aquelles associacions culturals que demanen la meua col:laboració.

Aquest any no ha estat diferent i, a hores d'ara, quasi totes les entitats i associacions en les quals he col·laborat aquesta Magdalena que estem a punt de tancar, m'han fet arribar un exemplar de la seua publicació. Així les gaiates 1, 4, 6, 7, 8, 9 i 15, el Patronat de Festes, la Junta de Festes, Ràdio Castelló-SER i les associacions Host del Castell Vell i Colla Pixaví han passat a formar part de la meua història personal de la Magdalena.

Resulta prou curiosa la repetició de col·laboradors en els diferents llibrets, així com la coincidència en algunes temàtiques, tot i això, estic en general prou satisfet de la meua aportació al món "cultural-fester-magdalener-2019", ja que les temàtiques per mi tractades no s'han repetit en cap moment.

De què direu "he dit la meua" en els diferents llibrets? No es tracta de reproduir ara i ací els textos, però si puc dir-vos que aquest any he escrit, recordant, reflexionant i opinant sobre com era la ciutat el 1945 l'any de l'inici de les renovades festes, de la tradició de la pirotècnia, del record personal, intim i humà d'un gran Mestre, Vicent Marçà, de les festes dels pobles germans de la província, de la història dels macers a Castelló, de les festes de Sant Cristòfol, el patró pobre de la ciutat, de la llegenda de la sang dels Moros, dels 75 anys de les renovades festes, diferents en la forma i en el fons, de l'escola del segle passat, del Pregó com aparador fester...

Voldria agrair des d'ací a tots aquells coordinadors/es de llibret que, un any més han pensat en mi per "aportar" la meua visió a la festa i encoratjar-vos a tots aquells que açò llegiu a no quedar-se aquí, a buscar, aconseguir i llegir els llibrets del 2019, de segur us trobareu, com m'ha passat a mi, amb més d'una sorpresa curiosa i agradable. I com deia fa uns anys un eslògan plenament vàlid hui "llegir és cultura" i afegint que la cultura també cap dins la festa.

Una gaiata a l'Àfrica...

El 29 de març de 1959, fa tot just hui 60 anys, va ser diumenge. El periòdic local Mediterràneo arribava al seu número 6.939 i és podia comprar als quioscos al preu de 1,50 pessetes. En les seues 12 pàgines a més d'informar els lectors entre d'altres notícies de les solemnitats de la acabada de finalitzar Setmana Santa, de la imminent inauguració oficial del Monestir de la "Santa Creu del Valle de los Caídos", que havia de tenir lloc l'1 d'abril, o dels actes que estaven preparant-se a la nostra província per participar a Madrid en la "I demostració sindical de música i dansa" amb motiu de la festa de Sant Josep Artesà, crida l'atenció una notícia curiosa apareguda a la pàgina 2, el titular de la qual diu: "El Ayuntamiento premia a la Gayata erigida en Sidi Ifni por los soldados castellonenses".

Coneixia que a la zona nord de Cuba, a ciutats com Los Remedios, Caibarien o Camajuaní, existeixen unes festes, las parrandas, on el símbol emblemàtic és el que ells anomenen "treball de plaça", iguals a les nostres gaiates i que, sembla, van ser introduïdes per un castelloner que allà pels segles XVIII i XIX, va arribar a Cuba per fer fortuna, tot i que amb el pas del temps el sentit de la festa ha pres un significat diferent.

Però desconeixia que a Sidi Ifni també és construïra almenys una gaiata l'any 1959. Ifni és un territori a la costa oest d'Àfrica, situat més o menys en el paral·lel de les Illes Canàries, ocupat per Espanya el 1934 reivindicant un tractat amb el sultà del Marroc del segle XIX, i convertit en província espanyola fins al 30 de juny de 1969, data en la qual es va produir la cessió al Regne del Marroc.

Com que era una colònia imperava un règim militar creant-se una guarnició típicament colonial dotada d'efectius indígenes i, als anys 50, també d'europeus, principalment personal de quintes. De manera que quan arribava el sorteig del servei militar, la pitjor destinació era aquella, a l'Àfrica, a 1.500 quilòmetres de casa, a un indret amb poca aigua, molta soledat, lluny de la família, de les novies, de clima rigorós, sense permisos per qüestió de llunyania i poca higiene...

La mili a Sidi Ifni suposava aïllament de qualsevol contacte exterior, poques possibilitats d'establir relacions fora de l'àmbit militar, de manera que "els xics" d'un mateix lloc, els homes que apenes havien deixat enrere la seua adolescència, feien pinya ràpidament, de manera que no ha de resultar-nos estrany el fet que, arribades les dates de festes de la seua localitat d'origen, els castellonencs volgueren sentir-les prop i decidiren construir una gaiata.

I vet per on, tal com diu la ressenya del diari, la Corporació Municipal en una de les seues sessions celebrada uns dies abans, va aprovar felicitar de manera pública i efusiva als soldats del Batalló de Tetuan 14, destacat en Sidi Ifni, que constituint-se en Junta, sota la presidència de Fernando Magdalena Barberà, van construir una gaiata per recordar els seus orígens.

I més encara, en agraïment al seu castellonerisme van acordar concedir a aquella gaiata, aixecada en terra espanyola dins el territori africà, un premi extraordinari equivalent en quantia al primer que va ser concedit a la gaiata guanyadora de les recent acabades festes de la ciutat, i que va consistir en la quantitat de 3.000 pessetes, que van ser enviades a la unitat juntament amb una cordial i afectuosa salutació de tot Castelló representat per l'ajuntament.

No he trobat cap fotografia de la gaiata, tampoc d'aquells soldats que la van fer possible, però voldria que aquest escrit servira de nou reconeixement i record de què van ser, són i han de seguir sent les festes, unió i internacionalització. Gràcies senyors!

Així serà difícil aconseguir ser "BIC".

La Llei de Patrimoni Cultural Valencià estableix que seran declarats Béns Immaterials d'Interés Cultural aquelles activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques representatives de la cultura tradicional valenciana, així com aquelles manifestacions culturals que expressen les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques o d'oci, especialment aquelles que es transmeten via oral i que a més potencien i mantenen l'ús del valencià.

La música popular valenciana, el toc manual de campanes al campanar de la Vila, les Normes de Castelló o la Romeria de les Canyes, en són alguns dels exemples dels quals, ací, a la nostra ciutat, ens sentim més orgullosos de comptabilitzar-les com a BIC.

Darrerament unes noves propostes s'han llançat per al seu estudi i consideració per part de la Conselleria de Cultura i el Govern; molts esforços s'estan fent, tot i que el camí pot resultar llarg, per incloure, en un futur no massa llunyà, la tradicional "festa de la rosa i les serenates de maig", la nostra festa més romàntica, arrelada de generació en generació i a més amb un sentit i sentiment popular, i aquella que jo vull comentar avui per tenir en aquesta setmana festera el seu gran protagonisme: "els carros engarlandats de la Magdalena".

És veritat i així cal reconéixer-ho que els carros engarlandats han estat i són cultura popular de la nostra festa i elements en constant evolució que any rere any es fan i es refan a si mateixes en virtut dels impulsos anònims d'homes i dones del poble, d'aquesta o d'aquella Colla, que per espontaneïtat, tradició oral o reproducció fidedigna obren el veritable miracle d'una nova creació concebuda i imaginada primer i després creada.

Carros que, a més dels seus valors formals -moltes vegades són el mateix cau de la Colla-, i simbòlics, representatius, posseeixen específics valors d'ús, d'una vida efímera, ajustada a la setmana festera, la qual cosa fa que el reconeixement del treball en ells per part dels altres, siga pels propietaris un orgull.

Vehicles que es converteixen en una de les senyes d'identitat pròpies dels castellonencs que reviuen la festa com els avantpassats, els del carro i l'aca, costum que no volen deixar perdre i que tenen el seu "moment de glòria" en l'entrada a la ciutat la nit del diumenge de romeria.

Si originàriament els carros eren el mitjà de transport mitjançant el qual famílies senceres o colles de joves, engarlandant-lo amb matissa, papers de coloraines i algunes flors, i aparellant l'aca amb les seues millors gales i, amb sana porfídia enfilaven el camí de la Magdalena, establint-se "topeties" entre ells per veure qui portava, d'una banda el carro més lluït i l'animal més "ben vestit", hui aquell protagonisme, aquella espontaneïtat i dinamisme, consubstancial a la festa, l'han pres les colles i, el futur dels carros i la possible declaració de BIC per tot el que suposa i porta al seu darrere, en alguns casos veritables reproduccions simbòliques de clara referència cultural i tradicional, passa per un evolucionisme que ha de ser necessàriament interessat a mantenir els costums i les creences.

I si per segon any consecutiu va aconseguir-se incloure en el Programa Oficial una "desfilada de carros engarlandats" dins la setmana festera, aquell tornava a ser un bon moment per demostrar a tot Castelló, a veïns i forasters, que tradició i cultura, historià i festa no estan separades.

Malgrat que algunes colles "van lluir el seu carro" amb aquest esperit, lamentablement la gran majoria, van limitar-se a un exhibicionisme, sense caps ni peu, a passejar pels carrers com si es tractés d'una desfilada de carnestoltes, disfressats de pistolers, rockers, andalusos, pirates i amb perruques cridaneres i sense cap nexe o unió, amb música poc adient i gran soroll, i així, amb aquesta actitud i manera d'entendre "els carros dins la festa", puc estar errat, però pense que mai s'aconseguirà ser BIC.

Podeu dir que van resultar enginyosos però jo vaig sentir-me decebut, vaig sentir vergonya, vaig pensar que novament i per segon any, molt pobra va resultar la desfilada per tants esforços, il·lusions i hores de dedicació restades al dormir, d'aquells que "van treure el seu carro", per demostrar no sé a qui, que el carro és informalitat i no el lligam que apuntala i complementa les arrels de la tradició festera. Llàstima...