El racionament

He tingut la immensa sort de no haver viscut mai de prop les conseqüències directes d'una guerra. La meua ha estat una generació de postguerra on les dificultats i penúries d'aquella només les he "sentides i escoltades" als pares i avis.

Tot i això paraules com bombardeig, refugi, afusellaments, presó, fam, robatoris, estraperlo o racionament han format part del meu vocabulari des de ben menut, malgrat que en algun cas amb una definició confusa o vetlada.

És el cas que hui m'ocupa, el del racionament, i indirectament el de "l'estraperlo" al qual la meua àvia paterna va haver de dedicar-se una llarga temporada, ficant en perill la seua pròpia vida i la dels més propers.

I si hui ho porte a la memoria, és perquè tot just hui es compleixen exactament 76 anys de la substitució de "la cartilla familiar" de racionament per "la individual", amb l'objectiu de portar un control més exhaustiu dels repartiments.

El racionament exercit segons l'escassetat d'un article de consum, es posa en pràctica quan no hi ha suficient menjar per a satisfer a tots els demandants i s'opta per distribuir-lo en quantitats limitades. La primera vegada que s'implanta a Espanya es fa el 1937 en el bàndol nacional, en plena guerra, mitjançant un decret que crea la targeta de racionament familiar.

Posteriorment, una vegada finalitzada la Guerra Civil espanyola, durant el període de la postguerra que va estar marcat per l'escassetat, una ordre ministerial del 1939, va establir el règim de racionament a tot el territori espanyol per als productes bàsics de primera necessitat.

La degradació del nivell de vida en la dècada dels 40 va ser tal, que assegurar-se la subsistència es va convertir en una autèntica lluita diària per a la majoria d'espanyols, un extraordinari esforç de temps, recursos i imaginació, per la qual cosa els nostres avis i pares van haver de viure anys de gana i misèria.

Inicialment es van establir "dues cartilles familiars" una per a la carn i una altra per a la resta de productes alimentaris, dividint-se a la població en diversos grups i categories: capellans, homes adults, dones adultes, menuts fins a catorze anys i homes i dones de més de seixanta anys. L'assignació de contingents era diferent també en funció del tipus de treball del cap de família.

Les cartilles, formades per cupons que segellaven o tallaven quan s'usaven per a controlar el consum que d'ells feien els ciutadans, estaven classificades en tres categories que anaven des de la que corresponia als que més recursos tenien, fins a la dels més pobres. Les quantitats establertes oficialment pel decret del Govern –un home adult, per exemple, havia de rebre 400 grams de pa, 250 de patates, 200 de peix fresc, 100 de llegums, 125 de carn, 30 de sucre, 25 de cansalada i 10 de café al dia–, malauradament res tenien a veure amb les que finalment es lliuraven a cada ciutadà.

En aquestes condicions, l'única opció per a assegurar la supervivència era comprar en el mercat negre, afavorint-se l'aparició de l'anomenat "estraperlo" amb tràfic il·lícit d'aliments, on els preus eren, en general, desorbitats per a la majoria de la població. Un quilo de sucre costava 1,90 pessetes a preu de taxa. Els estraperlistes al mercat negre demanaven 20 pessetes. L'oli per al racionament es pagava oficialment a 3,75 pessetes el litre i a 30 d'estraperlo.

Per aconseguir un control més exhaustiu de la distribució i a la vegada combatre els estraperlistes, fa tot just hui 76 anys, el 6 d'abril de 1943 van substituir-se "les cartilles" passant aquelles a ser individuals i poder atendre als més de 27 milions de "racionats" que en aquell moment hi havia a Espanya, molts dels quals havien quedat en la misèria quan la dictadura va acabar amb els estalvis en retirar de la circulació més de 13 mil milions de pessetes republicanes.

Les millores econòmiques que es van derivar de la lenta reconstrucció del país, unides a la fi de les sancions internacionals contra el règim de Franco i al suport dels Estats Units, van permetre que en maig de 1952 s'anunciara el final de les cartilles de racionament, la qual cosa va provocar la gradual desaparició de l'estraperlo. L'any següent els meus pares van poder casar-se i poc més d'un any després va començar una nova vida, la meua.