La febre groga de 1804

 No va ser la primera ni tampoc la darrera ocasió en què els habitants de la Vila de Castelló, decidiren traslladar el Sant Sepulcre en processó solemne des de l'església de la Sang fins a la Major, a causa de la terrible epidèmia que va afligir tota la mediterrània i en especial la nostra ciutat, allà pel 3 d'abril de 1804, tot just hui fa 215 anys.

La febre groga des del 1800 va començar a produir a la península episodis epidèmics. Aquesta malaltia hemorràgica aguda causada per un arbovirus, que hui en dia se sap és transmesa per insectes i es contrau per la picada de mosquits infectats. Se'n diu "groga" per la icterícia o coloració groguenca dels ulls i de la pell de les persones afectades i es caracteritza per produir febre, mal de cap, vòmits i hemorràgies en diverses parts del cos, afectant greument diferents òrgans com el fetge i els ronyons i, en aquell temps de misèries, va arribar a provocar la mort de molts veïns.

La consternació en aquells primers dies d'abril va ser gran a la ciutat, ja que en poca diferència van morir tres metges, els senyors Fabregat, falcó i Brusca, per la qual cosa les mesures administratives que van prendre's van ser complementàries a les sanitàries, centrant-se principalment en assegurar l'aïllament de la població afectada per evitar l'extensió de la malaltia, perllongant aquest aïllament el temps més gran possible, com a garantia per les localitats veïnes.

Es deia que la malaltia havia estat transmesa inicialment pels soldats, veïns de la ciutat, vinguts del nord d'Àfrica, ja que alguns d'ells sembla van morir en el trajecte de tornada a casa, a causa d'uns vòmits de sang fosca. És possible que alguns desenvoluparen la malaltia i la transmeteren a familiars o veïns, ocasionant grans preocupacions, ja que no existia cap medicació per fer-li front.

A la nostra ciutat va establir-se un hospital d'afectats en casa del senyor Ximenez, davant de l'ermita de Sant Roc del Pla, i un altre de convalescents en la mateixa ermita. La ingesta de líquids abundants i compreses d'aigua freda al front per amainar la febre, eren els únics remeis aplicables. Com els vòmits eren d'un color verd fosc i el color del malalt era groc, la gent, espantada, deia que "se'ls rebentava el fetge".Diuen les cròniques de l'època que per atendre a les despeses que l'epidèmia va ocasionar va fer-se una col·lecta per la Vila i que van recollir-se més de 500 lliures, que traslladades a "moneda actual" vindrien a ser poc més d'11 euros, una quantitat que sembla ridícula, però que fa més de 200 anys era més que considerable.

Juntament amb els metges Fabregat, Falcó i Brusca, una de les persones que va contraure, patir la malaltia, i que va suposar-li la mort, va ser l'astrònom i geògraf francés Pierre François André Méchain, que va morir el 20 de setembre d'aquell 1804 entre els braços de l'amic i noble castellonenc, Fausto Vallés i Vega, Baró de la Pobla Tornesa, sent enterrat al "cementiri nou" en una gran manifestació de dol.

Les referències escrites sobre el Crist Jacent, el popular "Sant Sepulcre", comencen a ser freqüents ja molts anys abans, a partir de 1648, quan comença a parlar-se d'una devoció ja arrelada a la ciutat, formant part, des d'aleshores, dels senyals d'identitat de la fe en la capital de la Plana.

I quan les calamitats afectaven les nostres terres, ja foren seques, pluges o com en aquest cas, epidèmies, no dubtaven a implorar-li al Sant Sepulcre la seua ajuda, portant-lo en processó o rogativa fins a l'església Major. Eren altres temps i una mateixa fe.