Comença l'espectacle!

La tribu hui es vesteix de gala. Quinze en una banda, dotze a l'altra. Sis formacions, sis grups, sis idees diferents d'entendre un poble, agrupades en dos bàndols, compartint valors i interessos, tres a tres, com a conseqüència què la ciutadania no ha parlat amb una sola veu sinó amb moltes a la vegada.

L'escenari, el saló de plens, ja ha començat a saturar-se d'eslògans, frases buides, esperançadores, idees irrealitzables, paraules...; hui s'ha tornat a obrir la veda, hem tornat a veure cares il·lusionades al costat de somriures falsos i abraçades suades. Hui tornem a tenir novament govern municipal.

I en aquest primer dia del nou govern municipal, no vull deixar passar l'ocasió de compartir amb vosaltres el que m'ha semblat aquesta primera sessió municipal de la nova temporada, amb una bancada encapçalada i marcada per la continuïtat anunciada a les urnes de l'alcaldessa del PSOE, per ser la més votada, reforçada en aquesta ocasió gràcies al pacte "in extremis", amb Compromís i Unides Podem, permetent-li governar amb més força que mai, i una altra en què Partit Popular i Ciutadans s'han volgut diferenciar aixecant-se com a "oposició constructiva " i Vox que no vol ser el convidat de pedra.

Tenia ganes d'escoltar a uns i altres, partia de l'esperança que els caps polítics buscarien reconciliar les diferències i, per tant, tenir una cura especial en facilitar el procés de debat.

Luciano Ferrer regidor per VOX ha dit: "Estaremos en contra de todo aquello que esté en contra de la unidad de España", Fernando Moreno de la Coalició Unides Podem, Castelló en Moviment i Esquerra Unida "Aspirem al fet que d'ací a 4 anys siga reconegut aquest ajuntament com el més democràtic i social de tota la història. L'ajuntament ha de ser el principal lobby de defensa de la societat castellonenca".

D'altra banda Ignaci Garcia de Compromís ha recalcat "Buscarem el consens com a millor forma de fer democràcia, oferint diàleg i demanant responsabilitat. Treballarem perquè a Castelló hi haja un govern estable i progresista, amb serveis de qualitat"; Marin-Buch de Ciudadanos "Apoyaremos todas las propuestas que consideremos beneficiosas independientemente de donde provengan, con una oposición constructiva".

Begoña Carrasco del PP ha fet incidència en "trabajaremos desde la responsabilidad y la sensatez, en una oposición constructiva, con tenacidad y sabia nueva, para alcanzar la estabilidad", finalment Rafa Simó pel PSOE ha centrat la seua intervenció destacant que "s'inicia un temps de pactes i acords de consens".

Són paraules recents, políticament correctes, convenients per a la salut democràtica del poble, ara falta ser coherents...

Senyors i senyores del govern a vostés els hi demanaria que exerciren el poder prop dels ciutadans i s'asseguraren que tots els recursos disponibles ara i en els anys vinents, es destinen al benestar de la població, analitzant rigorosament com s'han de satisfer les necessitats i les demandes de la població i, si cal, canviar per a aconseguir-ho.

La feina que se'ls obri a l'equip de govern en general i a l'alcaldessa en particular s'ha de centrar, segons el meu parer i tot el que hui hem escoltat, en aconseguir i mantenir el lideratge, buscant la conciliació i la reconciliació d'interessos, equilibrant les preferències dels diversos sectors de la comunitat local i, en darrera instància, ser la jutge de la complexitat que, els veïns, hem volgut pel nostre ajuntament.

Una tasca gens fàcil i senzilla, on per descomptat, tot el que proposarà l'equip de govern no sempre serà el millor, com tampoc tot el que eixirà de l'oposició ha de ser sempre negatiu, per tant uns i altres cal que tinguen present sempre el que és convenient per a la salut democràtica del poble i no l'aprofitament personal, cal que les actuacions siguen no tan sols políticament correctes, cal no oblidar mai que la governabilitat comunitària en darrer terme és sinònim d'elecció, tria i prioritat, contrapesant interessos i decidint el millor.

A partir del dilluns, ens hem de posar a treballar tots, ajuntament i veïns, govern i oposició per tal de fer realitat la ciutat que tots desitgem.

L'alliberament i els mercats de la postguerra...

Aprofitar la data significativa de l'entrada de les tropes nacionals a la ciutat per fer inauguracions o inici de faraòniques construccions va ser costum molt estés a la ciutat al llarg dels primers anys de govern del règim, així ja el mateix 14 de juny de 1939 va celebrar-se la col·locació de la primera pedra de l'església Major, o el mateix dia però de 1944, la primera pedra de la nova caserna d'infanteria.

Si, tal dia com hui des de l'any 1939 i després al llarg de quasi 40, a la vesprada era enlairada al cim del campanar de la vila la bandera nacional i les sirenes sonaven en record de l'alliberament... per a major glòria dels vencedors i escarni dels vençuts.

Per definició un mercat és un mecanisme o acord per mitjà del qual els venedors i els compradors poden intercanviar productes i/o serveis o qualsevol cosa de valor, el qual està governat per la teoria de l'oferta i la demanda.

A Castelló el germen del primer mercat, del primer lloc públic on es feien les transaccions comercials, cal situar-lo al voltant de l'any 1600, data en la qual diversos carnissers sacrificaven als seus animals i venien la seva carn a la plaça de la Neu, una de les dues que envoltaven la primitiva l'església de Santa Maria. La construcció de la Capella de la Comunió de l'Església Major, en 1663, va obligar a traslladar aquelles parades fins a la plaça Vella, actual plaça Major, que des d'aquell moment es va convertir en l'autèntic fòrum de la ciutat.

Però no va ser fins a finals del segle XIX quan a Castelló comencen a escoltar-se veus que defensaven la necessitat de comptar amb un recinte per al mercat. La primera solució va passar per construir un cobert a la plaça nova, actual Major, una mesura que des del primer moment es va perfilar com a provisional.

No va ser fins als primers anys de la postguerra quan l'Ajuntament va decidir construir en un lateral de la plaça el que seria el primer mercat de la ciutat. Les obres que van costar poc més d'un milió de pessetes van realitzar-se l'any 1949 i, a la fi d'aquell any van inaugurar-se. Quasi 70 anys han passat i el mercat central segueix sent el punt neuràlgic comercial diari del poble.

Però en els anys de la postguerra la ciutat va experimentar un creixement demogràfic considerable. Al voltant de 40.000 eren els habitants de la ciutat a l'acabar la guerra, i 15.000 més l'any 1958, 20 anys després de l'anomenada "lliberació". Aquest augment demogràfic va requerir del conjunt urbà uns serveis urbans i una vida econòmica molt més àmplia.

I entre les necessitats aquella d'un nou mercat per donar resposta a les necessitats dels veïns de la zona nord de la ciutat i, així arribem a l'any 1959, i tot just hui, 14 de juny, 21 anys després de l'entrada de les tropes nacionals a la ciutat, va ser beneit i inaugurat el segon mercat municipal de la ciutat, l'anomenat "mercat de Sant Antoni", ocupant un solar a la plaça del Maestrat, seguint el projecte de l'arquitecte municipal el senyor Romaní, i que inicialment constava de 20 casetes, 10 a cada costat, per a venda fixa i 46 llocs per a la venda ocasional de verdura i peix, amb un pressupost de 600.000 pessetes.

El mercat central de l'any 1949 i el de Sant Antoni de tot just 10 després continuen sent dos referents comercials del dia a dia de la ciutat

Fortuna

Diu un refrany popular que la sort no és de qui la busca, sinó de qui la troba. Així la major part dels esdeveniments humans són regits per la fortuna. Coneixedor de l'essència de la vida Ja ho deia el protagonista de la pel·lícula de Woddy Allen, Match Point, "val més tenir sort que talent". 

La gent té por a reconéixer quina part tan gran de la vida depén de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control.

I si dic tot açò, és perquè tot just fa 100 anys, el dimarts 10 de juny de 1919, a la segona página del número 9352 de l'Heraldo de Castelló trobem una notícia curiosa relacionada directament amb la sort i la fortuna. Una notícia de la vida d'un grapat d'homes a qui la sort, l'atzar, la fortuna o la ventura, digueu-ho com vulgueu, va tocar i canviar-los la vida.

La "pesca del bou" anomenada també d'arrossegament, fa 100 anys no era com ara. Aleshores era un tipus de pesca consistent a introduir al mar dues barques aparellades, per després estendre les xarxes, en forma de dues banyes, en aigües de poca profunditat, sent arrossegades per facilitar les captures. A partir de la utilització de les portes, la parella del bou fou substituïda per una sola embarcació i la tècnica ja va ser la mateixa d'ara.

Conta el diari que només uns dies abans hi hi havia hagut una gran tempesta a la zona nord de la província, que havia sorprés dues embarcacions "de bou" del port de Vinaròs que estaven afaenant entre Vinaròs i l'illa de Buda, i que van córrer un gran perill. Tot i això, passada la tempesta, van veure flotant en les aigües una caixa molt gran, aconseguint pujar-la a una de les dues embarcacions.

Continua el diari contant que amb una destral van aconseguir obrir-la quedant-se atònits en contemplar el contingut, una gran quantitat d'estoigs que contenien joies de tota classe, d'un valor estimat de 3 milions de pessetes. Com la caixa no presentava cap etiqueta ni cap senyal de la seua procedència, els pescadors van passar a ser els afortunats propietaris, anunciant-se que en dates pròximes farien un viatge a "una gran capital" per vendre aquest inesperat tresor.

Prompte van fer-se moltes suposicions per imaginar qui podia haver estat el propietari que havia perdut tan estimable tresor, però mai va arribar a saber-se'n res, tot i això continua dient el diari que les primeres investigacions apuntaven, tal vegada, a un vaixell dels molts que podien estar enfonsats a la mediterrània a causa dels torpedes llançats pels submarins alemanys contra els creuers i cuirassats francesos i italians dins la primera guerra mundial que encara no feia un any que havia acabat.

Res diu el diari sobre qui van ser els afortunats i menys de qui va adquirir les joies, com van repartir-se els diners i de quina manera va canviar-los la vida, però de segur que si investiguem una mica, a Vinaròs encara podrem trobar fills o néts d'aquells a qui un dia, la fortuna va tocar-los la porta i fer-los una mica o prou més feliços.

Hi ha qui té sort sense buscar-la...

I a més he d'estar content!

Tenim les millors taronges del món. No ho dic jo, ho diuen José Enrique Sanz i Víctor Fuster, director gerent i vocal respectivament del Consell Regulador de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Cítrics Valencians.

Durant molts anys a Castelló s'ha pogut viure de la taronja, darrerament no. La campanya d'enguany ha estat especialment sagnant, la irrupció de taronges africanes i una climatologia desfavorable han fet que es quedara molta taronja penjant. Si un any va malament, pot superar-se, però quan ja són diversos anys, al final cal plantejar-se seriosament decidir abandonar el camp o arrancar-lo.

Jo, xicotet productor, he tingut la sort de veure recollida tota la meua producció. Venuda, recollida i el què és "tota una sort", cobrada, per la qual cosa hauria d'estar content i satisfet, però ho he d'estar?, jutgeu per vosaltres mateixa.

Al mes d'octubre vaig vendre una partida de clementines de la varietat clemenules i una altra de la varietat arrufatina, totes dues sense saber en aquell moment ni el preu per quilo ni quan es cobrarien, és allò que ara està de moda i s'anomena "venda a resultes".

Al mes de novembre van collir-se les arrufatines i al desembre les clemenules, els arbres van quedar nets, era afortunat. Ara calia esperar...

Quatre mesos van passar fins a arribar a l'abril per cobrar les clementines. A quin preu diríeu van resultar? És molt fàcil de calcular, tants quilos per tants euros, al final 0,26 euros/quilo, cobrats més de 100 dies després de collides.

I han hagut de passar 7 mesos, més de mig any d'incertesa per arribar-me la liquidació de l'altra partida, la de les primerenques arrufatines, que han resultat al gran preu de 0,13 euros/quilo.

De l'1,71 euros que paguem de mitjana per quilo de taronja als súpers, a l'agricultor només n'arriben 19 cèntims, un 190% menys, i més encara, venent a pèrdues he d'estar content ja que sóc un privilegiat per haver aconseguit "collir", que no es quede la fruita penjant. Incomprensible però real!

Els compradors intermediaris controlen el mercat i deixen els petits productors en una situació de debilitat. Fa temps que aquells que mantenim els horts en producció som la baula més vulnerable de la cadena. Res no poden decidir sobre un producte que conreem. Estem davant d'un mercat força particular en què és el comprador, de manera unilateral, i no el venedor qui determina el preu final.

La conseqüència d'aquest panorama és que el nombre de terres que s'abandonen és cada vegada més gran i de no trobar solució la citiricultura castellonenca està condemnada a desaparèixer en pocs anys; ara per ara sembla que l'agricultura no interessa com a sector regenerador d'una economia en crisi.

Qualsevol empresari que patisca unes pèrdues així tanca l'empresa o canvia de producte, són massa les despeses a suportar per a no treure res. Arrencar els tarongers i convertir-ho tot en terra campa és el futur immediat. El desastre al nostre terme ha estat en aquesta campanya impressionant.

Davant tot aquest panorama "he d'estar content i satisfet" amb els meus resultats, per què? Perquè no ho he perdut tot, he aconseguit minimitzar en part les pèrdues, com la campanya anterior i l'anterior... Com és possible? Fins quan aguantaré? No massa, no tinc vocació de superheroi.

Més de mig segle

 Quan encara no tenim resolt el conflicte jurídic de si és de justícia, rebut i legalitat l'exhumació les restes del general Franco de l'interior de la basílica del Valle de los Caídos, tot just ahir, van complir-se 52 anys, d'una de les poques visites que el dictador va efectuar a la nostra ciutat al llarg del seu mandat.

Concretament el dilluns 5 de juny de 1967, i després de 20 anys sense xafar els nostres carrers -la darrera vegada havia estat el 13 de juny de 1958-, Franco va tornar a Castelló. I per què ho va fer? Naturalment per donar-se un bany de multitud i inaugurar diferents obres, cosa que, vista ara des de la distància, es manifesta com le dues coses que més li agradava fer.

La seua va ser una arribada espectacular, no va limitar-se a arribar en cotxe com ho va fer la seua esposa acompanyada de les esposes dels ministres de marina i indústria, a boqueta nit del diumenge dia 4; no, ell va arribar amb el seu iot particular "el azor", acompanyat dels seus ministres i ocupant la part més important del port, i fent del vaixell el lloc blindat de residència oficial, com a signe de poder i ostentació.

El dia següent, el dilluns 5, tot i que el temps no va acompanyar, plovia per moments, primer al Grau i després a Castelló, les autoritats civils, militars i religioses del moment van ser els encarregats d'esperonar el poble perquè demostrara la seua fidelitat sense límits al cap de l'estat.

El bisbe Pont i Gol revestit de pontifical, a l'interior de Santa Maria primer i l'alcalde Grangel a l'ajuntament després van ser els encarregats oficials de donar-li la benvinguda, per després dirigir-se a fer "les inauguracions". Què va inaugurar Franco en aquesta visita? Recordem-ho...

En primer lloc la residència sanitària de la Seguretat Social, en la bifurcació de la carretera nacional València-Barcelona a l'entrada de la ciutat, allò que hui és l'hospital General Universitari, una edificació de 9000 metres quadrats en aquell moment amb 200 llits i un personal conformat per 9 monges de la caritat, 10 infermeres internes, 4 metges residents, 1 sacerdot, 36 infermeres externes, 19 assistents de clínica, 9 caps d'equip, 4 matrones i personal subaltern, en total unes 200 persones! Com a curiositat cal recordar que l'edifici sanitari comptava fins i tot amb baptisteri i capella i un rigorós ordre de visites als malalts.

Des d'allí i novament amb "cotxe descobert" la comitiva va traslladar-se al Parc de l'Oest per inaugurar ara la gran escola de Maestría Industrial, 5000 metres quadrats distribuïts en planta Baixa i dues alçades per albergar més d'un millar d'alumnes en un sol torn, per formar especialistes en metall, electricitat, fusta i delineació. 11 aules amb capacitat per 50 alumnes cadascuna i un bon nombre de tallers i laboratoris per efectuar les practiques, complementats amb unes instal·lacions esportives a l'aire lliure.

I d'allí a l'avinguda dels germans Bou, a l'actual camí de la Mar, per inaugurar ara el col·legi menor "Primo de Rivera" de la Secció Femenina, centre destinat a formar en el servei i sacrifici les consignes rebudes del general, activitats educatives, culturals, socials i religioses; amb una capacitat de 120 places ocupades per xiques procedents de la ciutat i tota la província.

I la darrera de les inauguracions ara al Grau, al polígon del Serrallo, la refineria d'ESSO, considerada la més moderna d'Europa en aquell moment, amb una inversió superior als 2.000 milions de pessetes i una plantilla de 220 treballadors dels quals 210 eren espanyols i que suposava l'arribada, quasi diària, d'un gran petrolier al port a la vegada que una gran símptoma entre EEUU i Castelló.

I des d'allí al port, acomiadaments oficials i nova destinació, ara Tarragona, per continuar amb les inauguracions... Eren altres temps que "per la gràcia de Déu" mai haurien de tornar