I a més he d'estar content!

Tenim les millors taronges del món. No ho dic jo, ho diuen José Enrique Sanz i Víctor Fuster, director gerent i vocal respectivament del Consell Regulador de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Cítrics Valencians.

Durant molts anys a Castelló s'ha pogut viure de la taronja, darrerament no. La campanya d'enguany ha estat especialment sagnant, la irrupció de taronges africanes i una climatologia desfavorable han fet que es quedara molta taronja penjant. Si un any va malament, pot superar-se, però quan ja són diversos anys, al final cal plantejar-se seriosament decidir abandonar el camp o arrancar-lo.

Jo, xicotet productor, he tingut la sort de veure recollida tota la meua producció. Venuda, recollida i el què és "tota una sort", cobrada, per la qual cosa hauria d'estar content i satisfet, però ho he d'estar?, jutgeu per vosaltres mateixa.

Al mes d'octubre vaig vendre una partida de clementines de la varietat clemenules i una altra de la varietat arrufatina, totes dues sense saber en aquell moment ni el preu per quilo ni quan es cobrarien, és allò que ara està de moda i s'anomena "venda a resultes".

Al mes de novembre van collir-se les arrufatines i al desembre les clemenules, els arbres van quedar nets, era afortunat. Ara calia esperar...

Quatre mesos van passar fins a arribar a l'abril per cobrar les clementines. A quin preu diríeu van resultar? És molt fàcil de calcular, tants quilos per tants euros, al final 0,26 euros/quilo, cobrats més de 100 dies després de collides.

I han hagut de passar 7 mesos, més de mig any d'incertesa per arribar-me la liquidació de l'altra partida, la de les primerenques arrufatines, que han resultat al gran preu de 0,13 euros/quilo.

De l'1,71 euros que paguem de mitjana per quilo de taronja als súpers, a l'agricultor només n'arriben 19 cèntims, un 190% menys, i més encara, venent a pèrdues he d'estar content ja que sóc un privilegiat per haver aconseguit "collir", que no es quede la fruita penjant. Incomprensible però real!

Els compradors intermediaris controlen el mercat i deixen els petits productors en una situació de debilitat. Fa temps que aquells que mantenim els horts en producció som la baula més vulnerable de la cadena. Res no poden decidir sobre un producte que conreem. Estem davant d'un mercat força particular en què és el comprador, de manera unilateral, i no el venedor qui determina el preu final.

La conseqüència d'aquest panorama és que el nombre de terres que s'abandonen és cada vegada més gran i de no trobar solució la citiricultura castellonenca està condemnada a desaparèixer en pocs anys; ara per ara sembla que l'agricultura no interessa com a sector regenerador d'una economia en crisi.

Qualsevol empresari que patisca unes pèrdues així tanca l'empresa o canvia de producte, són massa les despeses a suportar per a no treure res. Arrencar els tarongers i convertir-ho tot en terra campa és el futur immediat. El desastre al nostre terme ha estat en aquesta campanya impressionant.

Davant tot aquest panorama "he d'estar content i satisfet" amb els meus resultats, per què? Perquè no ho he perdut tot, he aconseguit minimitzar en part les pèrdues, com la campanya anterior i l'anterior... Com és possible? Fins quan aguantaré? No massa, no tinc vocació de superheroi.