Dia històric.

Ahir, 22 de maig a més a més de ser el cent quaranta-tresé dia de l'any en ser aquest un any de traspàs, va ser també Santa Rita i Santa Quitèria, patrones respectivament dels funcionaris municipals i de la veïna localitat d'Almassora.

Però també ahir va ser un dia històric per la nostra ciutat, amb la celebració d'un esdeveniment extraordinari, l'exposició de la imatge del Crist del Sant Sepulcre ajaguda al seu llit processional, amb l'obertura de la capella després de dos mesos de confinament per la Covid-19.

Una solemne i històrica cerimònia, que es realitza de manera tradicional cada Setmana Santa, la d'extraure de l'urna la secular imatge per part de les clavariesses i clavaris i ser dipositada sobre el llit processional amb el que surt al carrer, amb un protocol i litúrgia que, ahir va canviar, doncs el Crist no va ser processonat, restant al cadafal sota la cúpula octogonal de la capella, de manera que els fidels van poder visitar-la i pregar pel ràpid lliurament de la ciutat d'aquesta pandèmia que ens té a tots trasbalsats.

Una veneració extraordinària del Crist del Sant Sepulcre, que sense poder ser tocat ni besat per cap persona, es repetirà cada dimarts i divendres entre les 18:30 i les 20:30 hores, mentre dure l'estat d'alarma, com a resposta a les nombroses peticions de castellonencs desitjosos de pregar davant la imatge, actualitzant a més, la secular tradició de fer processó de rogatives amb la mateixa imatge quan la ciutat ha patit de manera especial algun tipus d'epidèmia, sequera o contesa bèl·lica.

Una veneració extraordinària tant pel que respecta al sentit religiós com cultural del nostre poble. I és que durant segles, la imatge del Crist Jacent de la Confraria de la Sang ha despertat una devoció religiosa que en alguns períodes de la seua història no ha tingut parangó a la ciutat, una imatge que a través de la contemplació, religosa o profana, els castellonencs i veïns d'altres pobles propers han invocat i agraït al cel en moltes ocasions la pau, la salut i la prosperitat per a aquestes terres.

Afegeix un títol

Una talla de fusta de noguera d'autor desconegut de finals del segle XVI o inicis del XVII, que a partir del segle XVIII quan el poder religiós promou diferents rogatives en pro de la salut pública (plagues o epidèmies) o per problemes relacionats amb la natura, és traslladada en diferents ocasions, des de la seua capella, majoriràriament fins a l'església parroquial de Santa Maria.

Només al segle XVIII podem comprovar que els trasllats foren 21. Huit per demanar cessaren les pluges i les inundacions, els anys 1710, 1716, 1766, 1776, 1783, 1793,1796 i 1799; huit més pel cas contrari, per sequera, els anys 1726, 1730, 1749, 1770, 1771, 1776, 1793 i 1798; en una ocasió per terratrémol, l'any 1748; dues per plaga de saltamartí 1714 i 1756 i dues més per acció de gràcies pel cessament de malalties, 1730 i 1751.

La història també ens recorda que al segle XIX el 3 d'abril de 1804 torna a ser traslladat, per intercedir davant la terrible epidèmia que afligia el regne, el 1816 per sequera, des del 1832 al 1835 roman la imatge a l'església Major a causa del còlera que regnava al poble, el 1878 torna a exposar-se el Crist a la veneració dels fidels a causa de la sequera, en aquesta ocasió a l'església de Sant Agustí, per trobar-se en obres la Major...

En aquestes i altres ocasions el Crist de la Sang ha estat motiu d'agraïment pels fidels de Castelló, pel seu empar i protecció en temps difícils. Rogatives que comptaven, a més a més del trasllat en processó pels principals carrers de la ciutat, en ocasions amb festes solemnes, amb misses, sermons i Te-Deums, amb assistència de tots els gremis amb els seus estendards, les comunitats religioses del poble, el clergat local, preste i bisbe, l'ajuntament en ple i en algunes ocasions, fins i tot, una companyia de soldats de cavalleria.

Tot i això, ara feia molts anys, en què la sagrada imatge no era motiu de rogativa o pregària especial fora dels oficis tradicionals de la Setmana Santa. Ara, sense processó ni trasllat, ni missa, ni sermons, però si com a element de pregària personal, els castellonencs podrem acostar-nos i, com ho van fer els nostres avantpassats en altres ocasions, recollir-nos davant la sagrada imatge.

Per mor d'un virus desconegut fins ara, serem partíceps i testimonis d'una nova data a la història del Sant Sepulcre, el maig del 2020,  temps en què al segle XXI i per primera vegada, s'exposa, de manera extraordinària, a la veneració la imatge del Crist del Sant Sepulcre de la capella del Toll.

Santa Rita: tard o d'hora també arribarà.

 Fa dies, tal vegada algunes setmanes, no ho sé amb certesa, que les portes de l'edifici noble del nostre ajuntament romanen tancades més hores del que és normal. Això no vol dir que no s'hi treballe, però es fa d'una altra manera.

Els funcionaris municipals que desenvolupen la seua tasca diària a les oficines d'aquell edifici de la Plaça Major, personal administratiu majoritàriament, han hagut d'aprendre a treballar amb el confinament i, supose, molts d'ells i d'elles continuen realitzant les seues tasques des de casa.

L'ajuntament no pot parar perquè la vida continua. Malgrat que "la cosa pinta bé", possiblement la volta completa a la normalitat laboral dels funcionaris i les funcionàries municipals, igual que passa amb els funcionaris de la Generalitat, encara sembla estar lluny.

El més normal serà que la tornada a la feina dels funcionaris, el retorn presencial als seus llocs de treball, siga gradual i progressiva i d'acord amb les fases, aquesta s'inicie a partir de la fase 2 i s'allargue a la 3, començant per aquells departaments considerats prioritaris.

En cas de no haver passat res, els funcionaris municipals de Castelló, haurien fet festa a la Magdalena i a Pasqua principalment, i també hui, divendres 22 de maig, en què se celebra "Santa Rita de Càssia", patrona a més a més de les causes perdudes i impossibles, i a Espanya també dels funcionaris municipals.

Aquest patronatge probablement no té un origen religiós, res tinga a veure amb la vida de la santa italiana dels segles XIV-XV, sinó, tal vegada, amb el refrany popular "Santa Rita, Rita .... el que es dóna, no es treu" en al·lusió al fet que les places laborals dels mateixos són vitalícies i, un cop aconseguides, resulta molt difícil perdre aquest lloc de treball.

No sé res de la festivitat de Santa Rita d'aquest 2020, si s'haurà suspés o s'haurà ajornat. Si hi haurà hagut nomenament de regina per prendre el testimoni a les seues antecessores, Lola Llopis (2019), Teresa Gimeno (2018) o Núria Martí (2017), per citar les més recents. Tampoc si hi haurà pogut haver imposició de banda per part de l'alcaldessa en presència d'alguns regidors de l'equip de govern o de l'oposició i, el que supose els haurà costat més, d'una banda el no poder celebrar la missa festiva i, d'altra, renunciar al dinar de germanor al que estaven acostumats els darrers anys, unes hores de confraternització i esglaiament.

I és que tot i estar a la fase 1, i tenir una major llibertat de moviments, no poden celebrar-se esdeveniments amb més de 10 persones i, naturalment, aquella festa era, pel nombre de funcionaris que hi ha al nostre ajuntament, molt més nombrosa.

Així que Santa Rita 2020 també passarà a la història per la seua "no festa oficial" i des de l'arquitecte municipal al darrer conserge de centre escolar, passant per enginyers, bombers, policies, músics i administratius, els més de 1.500 funcionaris municipals, tots hauran d'esperar temps millors.

Amb la premissa d'anteposar la salut de les persones, els serveis municipals continuaran organitzant-se en funció del seu caràcter essencial o no essencial, essent aquesta classificació la que determinarà en les setmanes vinents la continuïtat del teletreball o la incorporació física al lloc, i mentrestant, la festa haurà d'esperar.

De segur que mai abans s'havia produït una contingència d'aquesta dimensió, per tant es requereix molta coordinació per aconseguir eficàcia. Malgrat ser el dia de la patrona, el funcionariat municipal de segur que seguirà treballant, des dels domicilis, a peu de carrer o des de les oficines... Santa Rita, la patrona, la santa dels casos perduts i causes impossibles, escoltant els treballadors municipals, intercedirà davant Déu perquè passe prompte aquest moment difícil pel nostre poble. Temps tindran per celebrar-la. Açò, tard o d'hora, també arribarà.

Tres dijous hi havia a l'any...

 L'etimologia de dijous en castellà, català, francès, gallec, italià i romanés prové del llatí, dies Iovis, "dia de Júpiter"; mentre Thursday i Torsdag, "dia de Thor", són els seus equivalents saxons.

Els alemanys i neerlandesos fan servir l'apel·latiu Donner, "tro", d'aquest déu per nomenar Donnerstag i donderdag, respectivament. Tant en portugués com en grec, àrab, hebreu, persa i turc s'anomena "cinqué dia de la setmana", però en rus, xinés, eslové, txec i ucraïnés en diuen "quart dia de la setmana", segons inicien la setmana en diumenge o dilluns.

Hui és 21 de maig, el dijous que segueix al nové diumenge després de la primera lluna plena de primavera, naturalment si ho mirem des de la nostra posició a l'hemisferi nord. I hui és també el dia 40 després de la Pasqua, o cosa equivalent, hui és el dia de l'Ascensió.

La data de la Pasqua sempre ha estat molt important en el calendari cristià, perquè determina altres festes cristianes de caràcter mòbil, en concret tres dijous: Dijous Sant, Corpus Christi i el Dia de l'Ascensió.

És evident que en l'actualitat, d'aquells tres lluents dijous del refrany: "Tres dijous hi ha en l'any que rellueixen més que el sol: Dijous Sant, Corpus Christi i el Dia de l'Ascensió", ja no en queda cap, doncs va ser l'any 1977, quan el Govern va declarar laborable la festivitat religiosa del dijous d'Ascensió i la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola no va tenir més remei que traslladar la celebració al diumenge posterior per facilitar la presència de fidels als oficis especials d'aquesta solemnitat, i el mateix va passar l'any 1990 amb el Corpus. Del Dijous Sant la cosa va per Comunitats i anys. En el cas del nostre territori, per exemple, el Dijous Sant del 2019 va ser festiu i laborable en aquest 2020. De manera que el refrany popular hui és difícil d'explicar.

Però tornem a l'Ascensió. Si el coronavirus va fer saltar per l'aire les festes de la Mare de Déu de Lledó a Castelló, la dels Desemparats a València, Sant Isidre a Madrid, o les romeries dels pelegrins de les Useres o la de Catí a Sant Pere de Castellfort, també, i més sagnant i trist resulta encara, el que milers de nens, no podran celebrar la seua primera comunió, en dia tan assenyalat com el de l'Ascensió, el diumenge vinent.

No hi ha dubte que per a ells i elles suposa una gran desil·lusió, a l'ésser un dia tan esperat. Malgrat que la motivació d'aquesta tristesa no és difícil demostrar prové més pel trobar a faltar la festa familiar amb el corresponent banquet i els regals, que per rebre l'Eucaristia, com una necessitat per alimentar la seua vida espiritual.

I és que el dia de la primera comunió és, sempre ha estat, el dia dels regals. Abans, en temps de postguerra, religiositat i regals "no lligaven massa". És veritat que el fet de prendre la primera comunió, majoritàriament celebrada el dijous de l'Ascensió, suposava per molts menuts rebre el primer gran regal de la seua vida: generalment un rellotge, una enciclopèdia o alguna altra cosa desitjada, ja què rebre regals era una cosa excepcional. També, encara que no s'acabava d'entendre, el fet de poder participar en l'Eucaristia, ens feia una mica més adults.

Ara no, ni l'Ascensió és del dijous que rellueix, ni la primera comunió és un fet principalment religiós, convertint-se malauradament, en moltes ocasions, en "un acte social". I aquest any, tot serà diferent, i com diuen al meu raval, "si no vols caldo, dues tasses", aquest any les primeres comunions no s'ajustaran ni en temps ni en forma a la rutina de sempre.

Tres dijous hi havia a l’any, hi havia, hi havia…També a les parròquies les primeres comunions, per culpa del virus, queden ajornades per una millor ocasió; la gran incògnita és fins quan aquest ajornament, una pregunta que ningú està en disposició de respondre avui en dia.

Dijous de l’Ascensió, 58 anys fa que vaig ser jo, aquell xiquet, qui va rebre “la primera comunió”. Corría l’any 1962 tot i que aquell any l’Ascensió “va caure” el darrer dia del mes de Maig, naturalment dijous i festiu.

El numeret que dóna la taxa.

 El mot femení taxa, té diferents significats a la nostra llengua. Tant pot referir-se a una classe de tributs aplicables des de les administracions públiques com per exemple pels serveis urbanístics, per l'ocupació de la via pública o per l'expedició de documents, com a algun dels indicadors demogràfics, cas de natalitat, de mortalitat, de creixement natural o de migració, per citar les més conegudes.

En aquests mesos de confinament i en les darreres setmanes de la "desescalada" noves accepcions han vingut a ampliar el concepte. Així hem sentit parlar i en alguns casos fins i tot s'ha convertit en familiar, allò de taxa de mortalitat, de letalitat, de contagis, de transmissió, d'incidència o de reproducció del virus.

Sembla que aquesta darrera taxa, la de reproducció, coneguda en el món científic sanitari com a "RO", no és l'únic "numeret" que s'està tenint en compte a l'hora de disminuir les restriccions i passar de fase, avançant cap a la nova normalitat, però sí que és essencial a l'hora de prendre, per aquells que saben més, determinades decisions.

Aquest factor, aquella taxa, aquell índex de reproducció del virus, es coneix com a número de reproducció bàsic i ens dóna una mitjana de quantes persones pot contagiar un portador, malalt amb símptomes o sense.

Abans de l'adopció de les mesures de contenció, com confinaments o distanciament social, aquest coronavirus va arribar a aconseguir en Espanya una taxa de reproducció R>1, el que significava que la infecció s'estava propagant àmpliament entre la població. Cada malalt arribava a contagiar a més d'una persona.

La capacitat de virus per saltar de persona a persona va ser per primera vegada a Espanya, menor que 1, el 10 d'abril, quan ja portàvem quasi un més de confinament a totes les comunitats autònomes, i ara, més d'un mes després, se situa en una mitjana de 0,65 contagis per cada infectat, de manera que es considera que estem en un moment d'expansió controlada.

El valor menor que 1 d'aquesta taxa va fer que el confinament es relaxara i s'iniciaren "les fases". Part del País Valencià va passar a fase 1 el passat 11 de maig, i la resta el 18. Ara en aquest estat "d'eufòria" semblava que el Govern Autonòmic del senyor Puig i la Consellera Barceló, per allò de voler que tot el País avance, canvie de fase a la vegada, demanaria als experts del govern central l'avançament a la fase 2 es fera a partir del dilluns 25, en complir-se els primers 15 dies en què alguns pobles ja començaren amb la fase 1; però no, no serà així, no fos cas que ens tornàrem a emportar una desil·lusió com aquella del dia 11 en què tots esperàvem el pas de tot el país i només ho va aconseguir una xicoteta part.

A la vesprada d'ahir, va fer-se públic que la Generalitat Valenciana, no demanarà "per prudència", el pas a la fase 2 aquesta setmana vinent, justificant-ho, vet per on, "amb aquell numeret", amb la taxa o índex de reproducció.

Ens diuen que les dades són bones, que epidemiològicament anem bé, però "el RO", tot i mantenir-se sota l'1, pel motiu que siga, ha augmentat des del 0,66 en què es situava en els darrers dies, al 0,88 en l'actualitat.

I a mi em sembla bé, i que no fa falta acudir a cap "RO", que després de quasi 10 setmanes de constants sobresalts, cal anar recorrent el camí tranquil·lament, pausadament, sense presses, i no cal que ens justifiquem "en un numeret", que només cal responsabilitat, i adonar-nos que la taxa no ens ha de salvar, el que ens ha de fer eixir d'aquesta situació és el sentit comú i la col·laboració social, que el virus segueix sent molt contagiós i contra el qual no hi ha tractament ni vacuna. I que encara que a Castelló sembla que no passa res, han mort ja més de 200 persones, tot un drama.

Deixem de tenir pressa i de mirar als veïns murcians, andalusos o gallecs, i si van més de pressa o menys que nosaltres, i aprestem-nos en "fer bondat", tot arribarà i ho podrem contar.

L'element d'unió.

 Malgrat el diferent sistema polític del govern, república i monarquia parlamentària, Itàlia i Espanya, hem tingut al llarg de la història i seguim tenint en l'actualitat moltes similituds en molts altres aspectes. Es diu que som les dues nacions europees amb més llaços en comú; Italians i espanyols som molt semblants en els nostres patrons de conducta i en els nostres comportaments més habituals.

Tots dos països tenim una semblant idea del viure, ens agrada la bona taula, el futbol i la festa en general ens apassiona. Segurament per la nostra climatologia, fem vida als carrers i places i si ací trobem una taverna o un bar a cada cantonada, a Itàlia passa el mateix amb les pizzeries o trattories. També culturalment tenim molts trets en comú amb els italians en l'art, la pintura, la música...

I per les circumstàncies que estem vivint en aquests darrers mesos, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, ara a més a més, som dos països que caminem en paral·lel també en l'aspecte sanitari. Des que el coronavirus va sorgir a la ciutat xinesa de Wuhan, malauradament, hem estat els dos països europeus més castigats i "les obligacions" imposades als ciutadans, per fer front a la pandèmia, han estat i són molt semblants.

Així als llaços d'unió històrics, culturals, racials, climatològics i festers, s'uneix el sanitari. Però, aprofitant el dia que va ser ahir, i filant una mica més prim, trobem un altre nexe ja no tan sols entre els dos països, si més no entre dues ciutats, la nostra, Castelló a la Plana Alta, i Cantalice a la província de Rieti a la regió del Lacio. Una relació que ve des del segle XVI, marcada per uns llaços diferents, en aquest cas religiosos.

El creixement de l'economia de Castelló a partir de 1883, després de les successives guerres carlines, va suposar un augment de la densitat de població que va provocar la construcció de nous edificis per una major demanda social. Així, a finals de segle XIX es comença a veure la necessitat de construir també més llocs de culte, entre ells l'església "dels frares", la Sagrada Família, en la coneguda Ronda Magdalena. Acabades les obres el 1900 l'església des del 1903 i fins al 2012, va ser regentada per l'Ordre dels Germans Menors Caputxins. El veïnat senzill, pobre i llaurador acull els pares caputxins i aquests introdueixen com a patró "del raval" el primer sant, no sacerdot, que l'orde franciscà caputxina venera, Sant Fèlix de Cantalici.

Prompte el raval comença a celebrar grans festes per honorar el sant, festes que, naturalment, tenien lloc a la tardor, quan les feines del camp minvaven i es disposava de "més temps lliure". Festes de germanor veïnal que encara continuen celebrant-se any rere any.

Però va ser tal dia com ahir, un 18 de maig de 1587, fa 433 anys quan fra Fèlix va morir, i des que el 1712, el papa Climent XI el va declarar sant, la seua festa va començar a celebrar-se el 18 de maig; al raval, al maig era massa difícil fer festes, la feina del camp no ho permetia, però, els caputxins ho tenien clar, calia honorar el sant i fer créixer la seua devoció a Castelló. La solució va ser que la missa que els caputxins celebraven aquest dia  per recordar la figura del sant,  "estaría pagada" pel clavari i majorals de l'any fester, i que s'oferiria per tots els difunts del raval, sent un recordatori veïnal de la festa que és celebraria a l'octubre.

Cantalice, Caputxins, Coronavirus i Castelló, les "4 C", unides, fruit de la casualitat, com tantes i tantes vegades, per un simple almoiner, "el burret dels frares" com li agradava identificar-se, Sant Fèlix, a qui la Verge un dia, va deixar-li el seu Nen, perquè poguera tenir-lo als seus braços.

Itàlia i Castelló, una relació llarga i fecunda en continuïtat i canvi, on ahir, dia d'inici d'una nova fase, com fa quatre segles, en un temps difícil, un personatge d'una sublim senzillesa, exponent d'una ànima transparent, purificada dia rere dia per la caritat, va convertir-se  en nexe i element d'unió, i hui en protagonista del nostre comentari, qui ens ho anava a dir!.