L'element d'unió.

 Malgrat el diferent sistema polític del govern, república i monarquia parlamentària, Itàlia i Espanya, hem tingut al llarg de la història i seguim tenint en l'actualitat moltes similituds en molts altres aspectes. Es diu que som les dues nacions europees amb més llaços en comú; Italians i espanyols som molt semblants en els nostres patrons de conducta i en els nostres comportaments més habituals.

Tots dos països tenim una semblant idea del viure, ens agrada la bona taula, el futbol i la festa en general ens apassiona. Segurament per la nostra climatologia, fem vida als carrers i places i si ací trobem una taverna o un bar a cada cantonada, a Itàlia passa el mateix amb les pizzeries o trattories. També culturalment tenim molts trets en comú amb els italians en l'art, la pintura, la música...

I per les circumstàncies que estem vivint en aquests darrers mesos, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, ara a més a més, som dos països que caminem en paral·lel també en l'aspecte sanitari. Des que el coronavirus va sorgir a la ciutat xinesa de Wuhan, malauradament, hem estat els dos països europeus més castigats i "les obligacions" imposades als ciutadans, per fer front a la pandèmia, han estat i són molt semblants.

Així als llaços d'unió històrics, culturals, racials, climatològics i festers, s'uneix el sanitari. Però, aprofitant el dia que va ser ahir, i filant una mica més prim, trobem un altre nexe ja no tan sols entre els dos països, si més no entre dues ciutats, la nostra, Castelló a la Plana Alta, i Cantalice a la província de Rieti a la regió del Lacio. Una relació que ve des del segle XVI, marcada per uns llaços diferents, en aquest cas religiosos.

El creixement de l'economia de Castelló a partir de 1883, després de les successives guerres carlines, va suposar un augment de la densitat de població que va provocar la construcció de nous edificis per una major demanda social. Així, a finals de segle XIX es comença a veure la necessitat de construir també més llocs de culte, entre ells l'església "dels frares", la Sagrada Família, en la coneguda Ronda Magdalena. Acabades les obres el 1900 l'església des del 1903 i fins al 2012, va ser regentada per l'Ordre dels Germans Menors Caputxins. El veïnat senzill, pobre i llaurador acull els pares caputxins i aquests introdueixen com a patró "del raval" el primer sant, no sacerdot, que l'orde franciscà caputxina venera, Sant Fèlix de Cantalici.

Prompte el raval comença a celebrar grans festes per honorar el sant, festes que, naturalment, tenien lloc a la tardor, quan les feines del camp minvaven i es disposava de "més temps lliure". Festes de germanor veïnal que encara continuen celebrant-se any rere any.

Però va ser tal dia com ahir, un 18 de maig de 1587, fa 433 anys quan fra Fèlix va morir, i des que el 1712, el papa Climent XI el va declarar sant, la seua festa va començar a celebrar-se el 18 de maig; al raval, al maig era massa difícil fer festes, la feina del camp no ho permetia, però, els caputxins ho tenien clar, calia honorar el sant i fer créixer la seua devoció a Castelló. La solució va ser que la missa que els caputxins celebraven aquest dia  per recordar la figura del sant,  "estaría pagada" pel clavari i majorals de l'any fester, i que s'oferiria per tots els difunts del raval, sent un recordatori veïnal de la festa que és celebraria a l'octubre.

Cantalice, Caputxins, Coronavirus i Castelló, les "4 C", unides, fruit de la casualitat, com tantes i tantes vegades, per un simple almoiner, "el burret dels frares" com li agradava identificar-se, Sant Fèlix, a qui la Verge un dia, va deixar-li el seu Nen, perquè poguera tenir-lo als seus braços.

Itàlia i Castelló, una relació llarga i fecunda en continuïtat i canvi, on ahir, dia d'inici d'una nova fase, com fa quatre segles, en un temps difícil, un personatge d'una sublim senzillesa, exponent d'una ànima transparent, purificada dia rere dia per la caritat, va convertir-se  en nexe i element d'unió, i hui en protagonista del nostre comentari, qui ens ho anava a dir!.