Custodiar, pasturar i engreixar...

Totes les terres de prop de la mar, des de la ratlla del terme d'Almassora al sud, fins a Benicàssim al nord, amb les terres de l'horta fent de límit pel ponent, constitueixen la zona de la marjal de Castelló, amb terrenys d'al·luvió procedents de l'erosió de les muntanyes que tanquen la Plana.

Aquest matí aprofitant la bonança del dia he dirigit les meues passes a recórrer part d'aquest territori, d'aquest paisatge, sense pressa, que tot i més que xafat i conegut, sempre em sorprèn.

Un espai que en els darrers anys ha estat sotmés a unes tensions tan urbanístiques com a conservacionistes, en el que malauradament cada dia que passa trobem una major degradació. 

Sense anar més lluny, hui mateix, m'he trobat amb multitud de camps de cultiu, de parcel·les abandonades, i amb nombrosíssims habitatges, segones residències, amb un nivell de fragmentació territorial molt alt, i que contrasta, sobretot a la part nord, a la més pegada al terme de Benicàssim, amb parcel·les buides on el prat s'ha fet l'amo.

Tal vegada per les pluges abundoses dels darrers mesos, el cabal de la Font de la Reina, al brollador del Molí de la Font, m'ha semblat prou alt i també m'han cridat l'atenció les nombroses parcel·les entollades que apareixien en llocs on el sanejament havia fet descendir el nivell freàtic dels terrenys feia ja un bon grapat d'anys, en les anomenades zones de marjal baixa al voltant del "quadro".

Per descomptat que el Primer canal i la séquia de l'Obra, portant aigua en tot el seu recorregut han ajudat indirectament a què les marjals, abans cultivades i ara abandonades, s'hagen convertit en senillars, i on la pastura és l'única activitat que es manté.

Gestionar la vegetació mitjançant herbívors és una acció que, a més, permet recuperar la gestió tradicional d'aquest tipus d'espai i fomenta la biodiversitat. De fet, és també beneficiós per a la conservació d'altres espècies d'ocells palustres amenaçats.

A una de les parcel·les a tocar de la séquia de l'Obra, abans d'arribar al Serradal, m'he trobat amb un gran ramat d'ovelles que, a més de pasturar a l'interior de l'aiguamoll, s'encarregava de retallar al seu pas la vegetació de les ribes del camí d'accés, principalment del canyís.

M'he parat a observar l'escena uns instants, prou per a pensar que aquest control de la vegetació, tal vegada sense tenir-ho present el seu pastor, ajudarà en un futur no massa llunyà a obtenir resultats impensables, ja que el ramat a més de trobar un aliment de qualitat en la vegetació que creix, que engreixa els animals, amb la dispersió de llavors realitzades mitjançant els excrements de les ovelles, ajuda a escampar més varietats d'espècies vegetals, regenerant el terreny i adobant-lo per l'any vinent.

Vet per on malgrat l'abandonament social de la marjal i la problemàtica ambiental causada per la brutícia de moltes séquies que es mostraven al meu pas, en aquest mes d'agost, la custodia, el pastoreig i l'engreix de les ovelles, en definitiva la criança d'aquest bestiar, pot ajudar i molt a frenar la ja més que observable degradació de l'entorn. És bastant sorprenent trobar encara aquest tipus de ramaderia enmig de la població turística?, que lluita i es manté al marge de la voracitat de la urbanització depredadora.

La Marjal de Castelló en aquesta zona concreta del Quadro, com he pogut tornar a comprovar hui, és encara un racó tranquil enmig d'urbanitzacions que l'envolten, que permet no només contemplar un tipus de ramaderia en vies d'extinció al nostre terme, si més no, passejar i sentir-se en calma gaudint de la flaire i dels fruits de les figueres, els codonyers i alguna perera; en definitiva natura, flora i fauna en estat pur.

 

 

Oronetes i falcies

Només hi ha una cosa que destorba la calma i la placidesa de les nits d'estiu a la fresca: el zum-zum empipador i inoportú dels mosquits. Aquests enemics minúsculs que ens fan la vida impossible els mesos de calor i ens decoren la pell amb petites faves vermelles, la coïssor de les quals fa que no puguem deixar de gratar-nos el braç, la cama, el peu o on siga que han decidit xuclar-nos la sang.

I quin és el millor remei? Aquesta és la gran pregunta que tots en alguna o altra ocasió ens hem fet. Malgrat existir mil i un productes al mercat que es venen com a protectors, molts no tenen cap o alguna eficàcia. El millor remei, ara per ara, és la prevenció.

Aquesta ha de fer-se per ser eficaç "de manera personal o familiar", seguint una sèrie de consells i pautes, però sobretot de manera comunitària, general, mitjançant campanyes públiques de prevenció i tractament continuada al llarg de molts mesos a l'any, incrementades a l'estiu, la temporada del mosquit per excel·lència a la nostra zona.

Tots els anys, en arribar els mesos de calor la lluita contra "el mosquit" es converteix en un gran maldecap pels responsables municipals de les àrees de neteja i sanitat, i a la molèstia que ocasionen cal afegir la quantitat de despeses de personal i econòmiques que suposa afrontar la seua lluita.

Sense anar més lluny i centrant-nos en el nostre terme municipal, només en aquesta campanya "s'han destinat" més de 200.000 euros per realitzar fumigacions i tractaments extraordinaris durant l'estiu en prop de 21 hectàrees de la zona costanera, unes accions dirigides a acabar amb les larves i amb la població adulta, que havent aconseguit bons resultats no han guanyat la guerra.

Complementària a aquesta acció, en els darrers dies l'ajuntament de Castelló ha presentat la campanya "A l'estiu, el mosquit també viu", una iniciativa orientada a informar la ciutadania sobre les mesures que pot prendre per evitar que proliferin els mosquits a l'interior dels terrenys privats o residències.

Perfecte, correcte, interessants i útils tant les accions públiques com les privades, però suficients?, prou encertades?, les millors? Pense que no, que hi ha una altra oblidada per l'ajuntament i que pot resultar més que eficaç, la lluita amb l'ajuda d'uns éssers vius que acostumen a visitar-nos tot just en aquests mesos quan els mosquits més proliferen; de qui parlem? Sí, al títol del comentari trobeu la pista, d'oronetes i falcies.

Uns ocells gregaris que tenen una inclinació a formar grans grups, que nien en colònies i volen juntes, arribant a formar grups de milers d'exemplars i que arriben a casa nostra allà cap a les darreries del mes de febrer retornant a l'Àfrica al setembre.

I malgrat que no sóc entés i em costa molt diferenciar una oroneta d'una falcia, tinc entés, i ahí el més important, totes dues espècies que fan nius en llocs arrecerats del poble o en forats i porxos dels masets i alqueries, són capaces de menjar-se diàriament el seu propi pes en insectes, el que significa que cada "animalet" pot glapir-se al cap del dia més de 1500 exemplars entre escarabats, mosques i MOSQUITS!!!

No crec fóra forassenyat destinar alguns milers d'euros de la campanya contra el mosquit, a fomentar la cria d'aquests ocells. Fent uns números simples, si aconseguirem "criar" 10.000 oronetes i falcies, aquestes acabarien diàriament amb 15.000000!!! de mosquits que caçarien al vol.

I si oronetes i falcies "volen durant el dia", aquestes també poden tenir com a aliats els rats-penats, que volant a la nit i alimentant-se també de mosquits, podrien ajudar, si no a posar-hi fi, a mantenir-los a ratlla.

Aquesta actuació, afavoriria l'equilibri de l'ecosistema a través de mitjans naturals, i per tant, reduiria els tractaments químics, a la vegada que ajudaria a fer de Castelló una ciutat encara més respectuosa amb el medi ambient i a augmentar el nostre benestar, el dels veïns i els dels foraster, no us sembla?. Ací ho deixe...

 

Abandonada, inútil i sobretot molesta...

Ho publicava tot just hui fa seixanta anys el diari "Mediterraneo". L'ajuntament licitava el cobriment d'una part de la séquia de Coscollosa, concretament el tram comprés entre els carrers d'En Ros dels Ursins i el riu Sec.

Una séquia, aquesta, que des de temps antics transcorria en el seu tram urbà soterrada en el seu inici, al partidor de la séquia Major ubicat a la plaça de Maria Agustina i que aprofitant les 2/7 parts de l'aigua que la séquia mare o Major portava procedent del riu Millars, la repartia, després de creuar l'aqüeducte del riu, per files i sequiols al llarg de les partides de Coscollosa i Cap, fins al seu remat a tocar del barranc de la Magdalena.

L'any 1960 Castelló s'eixamplava pel nord, i l'inicial carrer de l'Alcalde Tárrega, el llit de la séquia, es perllongava més enllà del carrer "dels Carmelos", per la finca i sénia dels "Balados" en direcció al riu. La séquia que a l'inici del carrer transcorre per damunt la vorera de l'esquerra, en un moment determinat, el creua i ocupa el subsòl de la vorera de la part dreta.

Per molts anys, fins al 2002 en què la séquia Major va ser "desviada", en el seu cap, més enllà del barranc de Fraga, a l'inici de la ronda, i l'aigua va deixar de circular pel subsòl de la ciutat, la séquia de Coscollosa va tenir un paper important en el regadiu del tarongerar de la part alta del terme.

Al cobriment d'aquesta part de la séquia va seguir-li al cap de poc la creació de la xarxa de clavegueram i l'abandonament paulatí dels "pous cecs" i les connexions, en especial les dels nous habitatges, a la xarxa sanitària que circulava pel centre del carrer. Les connexions dels edificis del marge esquerre no van tenir cap problema, però les del marge dret, per accedir a la xarxa general de clavegueram havien de "saltar" el llit de la séquia, la qual cosa suposava la construcció d'uns sifons o colzes que, amb el pas dels anys, van convertir-se en "taps", que en moltes ocasions arribaven a obstruir els desaigües, amb les conseqüents molèsties veïnals, pels continus embossaments.

Mentre la séquia va tenir un ús, no va haver-hi més remei que "conviure" amb el problema, la solució semblava difícil, però ara, transcorreguts més de divuit anys en què la séquia ha perdut tot el seu ús, més encara, en què el llit de la séquia està del tot abandonat, sent del tot inútil el seu manteniment, no és presentable que el veïnat hàgem de seguir patint les conseqüències directes d'aquella barrera.

Crec que ja va sent hora que el Sindicat de Regs de Castelló, propietari de la infraestructura, i l'ajuntament, per discórrer aquella per un tram urbà, haurien de prendre cartes en l'assumpte i donar-li una solució. Uns o altres però hui, aprofitant que fa 60 anys que l'ajuntament feia pública una subhasta per "tapar-ne" un tram d'aquella jo, com a veí directament afectat pel problema, vull des d'ací alçar la meua veu.

No és la primera vegadaja que ho faig, ja fa més de mig any vaig dirigir-me per escrit a l'ajuntament exposant el problema i per "incitar-los" a buscar una solució. Encara estic esperant la resposta...

No tinc res contra la séquia, més encara, estaria orgullós en veure com aquella era recuperada tornant a posar-se en valor, i com "el partidor" i alguns altres elements que encara no han desaparegut, amb les pertinents indicacions pogueren estar a a vista, són part de la nostra història agrícola...

Lamentablement és ben cert que a hores d'ara una infraestructura abandonada i inútil que segueix sent causa de molts problemes i maldecaps, per no parlar de la seua insalubritat, és molesta, massa molesta i, el que és pitjor, tractada per qui té les competències directes amb total indiferència. Que hi farem!

Bufar en "caldo" gelat!

És aquesta una locució emprada habitualment pels valencians i que textualment ve a dir bufar en un plat de brou que està a la temperatura ambient a fi que els altres creguen que està calent, però que mai s'empra en sentit literal si més no s'usa per a fer creure que les coses són d'una manera quan en realitat són d'una altra de ben diferent, en definitiva per falsejar una situació més que evident.

I si hui comence el meu comentari amb aquesta frase, és perquè ha estat la primera que m'ha vingut a la memòria en llegir la nota informativa que fa un parell de dies va fer pública la Junta de Govern de la Reial Confraria de la Verge del Lledó. Una nota informativa de la qual d'entrada cal dir que el seu contingut està més que justificat, fruit de qualsevol decisió lògic i justa, però que afecta una decisió per a la qual, a parer meu, la confraria no ha estat mai legitimada.

La nota textualment diu així: "Debido a las circunstancias extraordinarias del coronavirus, previa petición formal realizada por la Junta de Gobierno de esta confradia, el Excmo. Y Rvdmo. Sr Obispo de la Diócesis D. Casimiro López, autoriza la prórroga de las figurar del Perot i el Clavario de la Virgen del Lledó de este año 2020 para el próximo año del Señor de 2021".

Efectivament, d'entrada sembla una decisió correcta, encertada i lògica, però crida molt l'atenció que haja estat la confraria qui haja sol·licitat aquesta pròrroga al bisbat i més encara que aquest l'haja autoritzada si, com és conegut per tots els veïns i fidels, i ben sabut pels càrrecs de la confraria i el mateix bisbat amb el senyor bisbe al seu capdavant, és l'ajuntament propietari de Lledó, qui mitjançant la figura de l'alcalde/alcaldessa a instàncies del regidor/a d'ermites té la facultat de nomenar aquests dos càrrecs anuals i que aquest nomenament al qual assisteixen com a testimonis tant el bisbe com els càrrecs de la confraria, té lloc en l'acte conegut popularment com a "plenillo", acte que té lloc en finalitzar la processó general anual el dia de la festa. PLENILLO-2019

Així que davant aquest comunicat, els veïns, d'una banda ens preguntem quin vol ser el motiu pel qual la confraria s'ha dirigit al bisbat sol·licitant la pròrroga i no a l'ajuntament com haguera estat del tot normal, i d'altra, com el bisbe, sabedor que no té aquesta potestat, autoritza aquesta continuïtat.

Vull pensar que ha estat "un error de bulto", que no hi ha hagut mala intenció ni per part de la confraria ni del bisbat, però caldria per a ser honestos que uns i altres admeteren la seua errada, a la vegada que des de l'àrea de protocol de l'ajuntament i per encàrrec de l'alcaldia i de la regidoria d'ermites, de les senyores Marco i Escuder respectivament, li feren "un toc d'atenció" al president de la confraria del Lledó i al bisbat per haver decidit sobre un tema que no els hi tocava, a la vegada que l'ajuntament hauria de fer públic el seu desacord amb el procediment emprat, tot fent incidència en què la decisió presa és la lògica, però presa per qui no li corresponia.

I per no afegir més llenya al foc, perquè tot quede i creguem que ha estat un simple malentés, malgrat que el bisbat haja "autoritzat" seria just que l'alcaldia com més aviat millor ratificara aquesta pròrroga.

La forma seria igual, però jo gose en llançar-ne una: Com aquest 2020 no hi ha hagut ni processó general ni "plenillo" posterior, la decisió de pròrroga de càrrecs la prenguera la Junta de Govern Municipal, o millor encara fora un acord municipal que podria prendre's en la pròxima reunió plenària.

Una tradició, la d'elecció de Perots i Clavaris de Lledó que al llarg dels segles ha estat potestat del poble representat pels càrrecs municipals i que, com altres elements de les nostres festes, aquesta Covid ha vingut a remoure. Senyors gestors de la confraria, senyor bisbe, no s'emparen amb el "virus" com a motiu per falsejar una situació evident, pel be del poble, no bufen en caldo gelat!

Comerç local... "todos juegan!!!"

Castelló manté per tradició als carrers més cèntrics de la Vila un important teixit comercial amb una extensa oferta de possibilitats que van des de l'alimentació, la roba, calcer i complements, viatges, salut, mobilitat, esports, mobiliari, decoració, regals, llibres i materials escolars o d'oficina, informàtica... fins als serveis com ara estètica, perruqueria, assegurances, financers o de restauració...

Comprar als comerços del municipi ofereix als clients, forasters i principalment veïns, l'oportunitat de conéixer els comerços dels quals disposa la ciutat i els seus productes, oferint en alguns casos, productes de proximitat, de bona qualitat i a preus competitius.

Aquest comerç, al llarg dels anys, ha estat un dinamitzador de la vida social de la mateixa ciutat, a la vegada que una font creadora d'ocupació i riquesa. Però el progrés que ens ha portat tantes coses positives també va trasbalsar els hàbits i costums, i amb l'aparició de les grans superfícies comercials; l'oferta lúdica i comercial va anar amb un degoteig constant abandonant "el centre" per traslladar-se a la perifèria, deixant "el centre" de ser atractiu i creant entre els comerciants la necessitat d'agrupar-se, reinventar-se i elaborar diferents campanyes...

Motius per comprar al comerç tradicional hi ha més que de sobra, des d'aquell de defensa dels nostres veïns perquè aporten vida al municipi, o perquè el comerç del barri humanitza al poble, o pel tracte personalitzat, fins aquells més importants, perquè les "tendes menudes" no estan dissenyades perquè comprem milers de coses sinó el que realment necessitem o perquè distribueixen la riquesa i no la concentren.

I malgrat que "comprar" i "anar de compres" no és el mateix, anar de compres implica també el passeig i el gaudi de mirar botigues, una de les pretensions del comerç de proximitat de Castelló és esforçar-se per aconseguir que tant per anar a comprar com per anar de compres el veïnat acudisca al comerç de barri, al petit comerç.

Sembla que això és el que l'Ajuntament, amb la col·laboració dels xicotets comerciants de la ciutat pretén aconseguir impulsant una "nova" campanya per a reactivar el comerç local en temps de crisi a causa de l'estat d'alarma per la pandèmia de coronavirus. O no? Tinc els meus dubtes...

I és que l'ajuntament del meu poble i davant la moció presentada per l'equip municipal del Partit Popular de modificar els pressupostos del 2020 dedicant 1.831.500 euros a millores i ajudes directes per reactivar el comerç, ajudes directes al lloguer i la creació de "xecs" de descomptes directes, rebutjada per l'equip de govern, aquest, ara, només uns dies després, a través de la Regidoria d'Innovació Comercial, per contraatacar?, anuncia la posada en marxa la campanya "Gràcies!!"

Una campanya consistent en "premiar" a les persones que realitzen compres per més de 10 euros en els comerços locals, no de manera directa, sinó amb l'opció d'optar a un dels 50 xecs-regal per valor de 100 euros que se sortejaran el 17 de setembre. 5.000 euros repartits en premis enfront dels més d'un milió huit-cents mil que proposava l'oposició.

Sembla que no hi ha color. Si l'altre dia en parlar de la proposta de recuperació del nom de "Castellón", afirmava que la postura de l'oposició era repetitiva, insidiosa i fora de lloc, ara em pregunte com és possible que la contraoferta de l'equip de govern a la proposta, si voleu fins i tot electoralista del PP, d'incentivar el comerç de proximitat, siga, tan pobra, tan poc contundent com anunciar "un sorteig de 5.000 euros i un concurs de fotografia"

Senyor Doñate, regidor responsable d'Innovació Comercial, tal vegada estiga errat, no sé de qui haurà eixit la "brillant idea" o si haurà estat fruit de la improvisació, però no crec que aquesta campanya ajude a promoure les compres", el suport és a totes totes ridícul. Alguna cosa no em quadra...