Diferent...

Ens diu el diccionari que diferent és un adjectiu que s'aplica a allò que no és igual o que no s'assembla, allò que és distint. Hui el calendari ens indica que estem en el darrer dia de l'any, un any més de la nostra vida, un any que ja no tornarà i al que molts qualificarem de diferent perquè hem viscut situacions mai viscudes fins ara.

El 2020 serà recordat per ser l'any de la pandèmia del coronavirus, que originada a Wuhan s'estengué durant els mesos de gener i febrer a tot el món i que va suposar en arribar el març la situació d'emergència i el tancament, la prohibició de les aglomeracions multitudinàries i la cancel·lació dels principals esdeveniments anuals als quals hi estàvem més que acostumats.

Un any, el que hui acabem, marcat per la crisi sanitària, econòmica, social i festera, amb moltes incògnites encara per resoldre. Un any el que hui acaba que també ens ha ensenyat moltes coses; un any en què hem aprés a adaptar-nos a qualsevol situació, a abraçar-nos a través d'una pantalla, a recordar que el més important no és el que, sinó el qui, en què la realitat ha arribat a superar la ficció.

La meua colla d'amics i jo mateix celebrem des de fa 48 anys el canvi d'any tots plegats, però aquest any tot serà diferent, convertint-se en la més atípica de totes les viscudes fins ara. Segurament cap de nosaltres ens hauríem imaginat mai que passaríem un Cap d'Any com el que passarem hui. Cadascú a casa seua per deixar enrere aquest duríssim 2020.

Un any que hui ens obliga a menjar-nos el tradicional raïm, canviat a casa nostra per gallons de clementina, en petit comité, tot seguint les recomanacions sanitàries. Un cap d'any diferent, sense màgia festera.

Però aquesta nit, per mi diferent de les nits de cap d'any dels darrers quasi 50 anys, ha de servir per, reinventar-se i plantejant-la de manera diferent, renovar els ànims amb força i ganes per superar tots els reptes que vindran i que, espere, encara ens queden per viure.

No vull deixar que aquest 2020, tan difícil, convuls i incert per a tots nosaltres, faça que perdem la il·lusió per viure aquesta nit, i que tot i ser molt diferent del que estem acostumats, ens seguim adonant del que veritablement és important, l'amistat i la unió.

Com a persones socials i mediterrànies que som la pandèmia ens obliga a canviar les relacions socials, a distanciar-nos, a perdre l'escalf i la proximitat, obligant-nos a celebrar un Cap d'Any diferent. És cert que com a societat necessitem el contacte físic i escalf de qui ens envolten, però crec que és millor estar un cap d'any separats que no la resta de caps d'any que la vida ens posarà al nostre abast.

Fem un bon sopar, no renunciem a allò que és tradicional en aquesta nit, però fem-ho amb seguretat i consciència. Aprofitem el que ens ofereixen les noves tecnologies, whatsapps, facebooks, instagrams i altres elements, per passar-ho acompanyats, perquè tots estiguem presents. Reinventem-nos en una nit diferent sense abraçades, amb pensaments positius cap al 2021.

Si fins ara hem demostrat que podem amb tot, durant aquesta nit també! El nostre seny ens ha de protegir a nosaltres i, a la vegada, protegir als que estimem i amb qui fins ara compartíem la nit d'avui. Ja vindran temps millors i de segur que poc viurà qui no ho veurà.

I malgrat que la Covid no ens està donant ni un respir en aquestes festes, espere un 2021 ple d'alegries i felicitat i que prompte quede enrere tot el que ha anat passant. Per això, des d'ací, us desitge un bon cap d'any i un bon començament d'aquest nou any 2021. Ens tornarem a veure l'any proper, feu bondat.

Menjar de sobres...

Ha passat la nit i el dia de Nadal, hui 26 és el segon dia de Nadal. La tradició valenciana, heretada dels repobladors de Jaume I, era celebrar Nadal al llarg de tres dies, ahir dia de Nadal, hui Sant Esteve i demà 27, el dia de sant Joan Evangelista, com a pròleg del 28, festa dels sants Innocents, no sent tradició nostra el sopar familiar de la Nit de Nadal que es vivia d'una altra manera, els de missa anant a la Missa del Gall i després fent a casa un ressopó i els que no eren de missa, sortint amb els amics a prendre alguna cosa, fins que la tradició castellana del sopar familiar de Nadal, com altres, va penetrar i imposar-se.

Aquesta nova manera de celebrar el Nadal, la nit del 24 i el 25, va fer que la tradició autòctona valenciana no es preservara i, malauradament, el segon i tercer dia de Nadal van deixar de ser festius i de celebrar-se com a tal. Conseqüència d'aquests canvis en els dies de festa van ser també els canvis en els costums dels àpats i del tradicional dinar de Nadal, on es menjava la típica olla valenciana amb pilotes, copiant-se i incorporant a la nostra cuina el que es menjava la nit de Nadal en altres punts d'Espanya, gambes, llagostins, corder... i canviar  l'olla del dinar de l'endemà per la paella, això si, respectant les tradicionals pilotes.

Sopar i dinar seguits i abundosos que a totes les cases i cuines portaven i segueixen portant "sobres", restes que no sent consumides en aquests dos menjars, eren i són guardades i destinades per prendre més tard, quasi sempre hui i demà.

En transformar l'olla en paella va perdre's el costum d'aprofitar les sobres d'aquella per fer un bon plat de canelons per dinar el segon dia, costum que encara es manté a Catalunya, però no així el fet de seguir menjant "de sobres", algunes barrejades amb ingredients addicionals i novament cuinades transformades en nous plats, exemple encara viu d'allò que s'anomena cuina de reaprofitament.

De segur que seran moltes les cases i cuines a Castelló que hui dinaran o soparan "de sobres", moltes les cuineres i cuiners que per exemple, si les sobres són de verdures faran cremes, sofregits o croquetes, o si es tracta de carns o peix, brous o canelons, despertant la creativitat de cadascú en tots els sentits.

Així ho farem a casa nostra, perquè som gent de profit, que tractem de no malbaratar aliments ni llançar els diners i si anit ja vam sopar de sobres, hui ho continuarem fent amb el dinar, amb noves propostes molt saludables. Voleu uns exemples ràpids i senzills? Ahí va...

Una truita o un remenat d'ou per aprofitar sobretot les restes de verdures, marisc, bolets o creïlles. Va sobrar-nos un poc de carn rostida? Aprofitem-la per a fer una salsa casolana, combinant-la amb un poc de tomata fregida amb ceba i pebrera... i no penseu que m'agrada la cuina només cal ficar una mica d'imaginació.

I vosaltres? Teniu algun truc més? De segur que també poc o molt menjareu "de sobres" aquests dies. Com ho feu per aprofitar tot el menjar? Si teniu algun suggeriment m'agradaria que el compartíreu amb mi en els comentaris...

Nadal sense panderetes...

És la pandereta un instrument musical de mà amb to indeterminat pertanyent al grup dels tambors de marc. Consta d'un bastidor estret circular foradat de diversos forats en els quals es fixen una sèrie de peces metàl·liques de llauna o sonalls i que suporta una pell tensa clavada a la part superior. Al colpejar la pell amb les mans, es barreja el so brillant dels sonalls amb el greu de la mà colpejant la pell.

A Europa es va fer molt popular a l'edat mitjana especialment per ser un instrument molt usat per joglars i trobadors, i tot indica que van ser els àrabs els que van introduir aquest instrument a la península, i per molts anys les panderetes van ser un dels símbols del Nadal, ja que era emprat per a alegrar aquestes festes posant música a les nadales més tradicionals.

Fa un bon grapat d'any, molt abans de popularitat-se la figura del Pare Noel, era comú a Castelló que els xiquets i xiquetes en dies com avui, el dia de Nadal, acudiren a casa els padrins de bateig, avis i altres parents a felicitar-los i recollir les estrenes, una gratificació econòmica, unes pessetes, els més afortunats "algun duret" i la majoria caramels. A canvi, pandereta en mà, els hi cantaven una o diverses nadales, perquè aquestes cançonetes amb clara referència al Nadal o a l'hivern en general, quedaven ben pobres si el seu cant no anava acompanyat del soroll indeterminat i vibrant.

Però tot evoluciona i canvia... Així el fet que cada any semble que Nadal arribe abans, tal vegada per la prompta disposició de l'enllumenament als carrers o l'acumulació de torrons, massapans, trufes de xocolata i mantegades als aparadors dels "supers i hipers" des pràcticament l'inici de la tardor, contrasta amb la manifesta absència de panderetes als aparadors de les tendes de joguines i musicals i, conseqüentment els xiquets i xiquetes actuals, tot i que encara aprenen i canten algunes nadales, no les acompanyen amb el so d'aquell instrument.

Lluny queden ja els temps de les panderetes -avui gairebé una raresa-, i encara més de les ximbombes, de les estrenes, de la Missa del Gall multitudinària, fins i tot dels dolços de Nadal fets a casa.

Serà que aquest Nadal que hui celebrem és especial per tot allò on ens ha abocat el virus, però és una veritat universal que, quan qualsevol cosa perd el seu esperit, l'hàlit invisible, misteriós i decisiu que l'anima, llavors entra en una imparable decadència.

Potser el que està en curs, simplement siga una transformació del Nadal i no cal ser massa papistes i tractar d'intentar restaurar un Nadal idealitzat d'antany, però pense que caldria parar-se i replantejar-nos el que estem fent avui. A parer meu, resulta evident que xicotetes tradicions com aquesta de deixar de tocar la pandereta, per abandonament, per superficialitat o per desídia, contribuïxen a produir un desencantament de Nadal i de retruc ens porten a perdre valuosíssims tresors culturals de tot el que sabien i feien els nostres rebesavis i avis i que, en molts casos, arribant als nostres pares, amb nosaltres es trenca la cadena...

Si haguera de triar un sol instrument que simbolitzara el Nadal de la meua infantesa, no tindria dubte, a casa meua el soroll el fèiem amb la humil pandereta, uns anys de fusta i badana d'ovella o porc, després de plàstic i ara... el silenci.

Alguna cosa ens passa a nosaltres els valencians, alguna malaltia folklòrica devem patir quan les nostres coses no compten com devien en el desenvolupament de la nostra vida. Amics, agafem panderetes, simbombes, guitarres, maraques, o qualsevol cosa que faça soroll, i a cantar que hui és Nadal cavallers!

Hui és el dia...

Han transcorregut exactament 14606 dies, o cosa que és el mateix 39 anys 11 mesos i 26 dies, des d'aquell dimarts 23 de desembre de 1980, data de l'estrena del retaule nadalenc "El Betlem de la Pigà" al teatre principal de Castelló.

Al llarg d'aquest quasi 40 anys hi ha hagut de tot, des de pèrdues humanes importantíssimes entre els comboiants, començant pels mateixos autors de text i música, canvis de gerents, directors i actors, corals i escenaris, fins supressions forçoses de la representació per reformes del mateix coliseu.

Però mai, el col·lectiu del Betlem havíem hagut de fer front a una pandèmia. La crisi del coronavirus que ha impactat en les nostres vides anant més enllà de la salut pública, del sistema laboral, de la interacció social, del debat polític, de l'ús de l'espai públic, de l'economia o del medi ambient, també ha incidit a la vida cultural més propera. Mai havíem imaginat que un virus arribaria a tenir un efecte tan disruptiu que ens obligaria a fer grans restriccions, o com ha passat, a reinventar-nos.

A mesura que passaven els mesos el tancament d'institucions cultural i la cancel·lació d'esdeveniments ens mostraven un panorama desolador. El Betlem de Castelló perillava en el Nadal del 2020 i el col·lectiu es debatia entre cancel·lar o reinventar-se.

I amb molta dificultat, esforç i il·lusió, i amb una normalitat que havia de basar-se en la limitació d'aforaments, en el manteniment de la distància de seguretat en l'ús de la mascareta, en el màxim control i respecte per tot i tots, va decidir-se tirar endavant un projecte renovat que, aquesta vesprada i nit tornarà a omplir d'història i costumisme el teatre principal.

Serà un Betlem diferent, únic, un espectacle transmèdia, on mitjançant la combinació entre un audiovisual i intervencions en directe tindrem novament un muntatge innovador i més especial que mai. A més de poder conéixer els orígens del Betlem, s'escoltaran les tendres nadales a la vegada que alguns dels personatges més representatius prendran l'escenari.

L'esperit del Betlem que tan bé coneix Castelló de segur que tornarà a estar ben present i, novament per damunt de totes les restriccions aquesta vesprada-nit podrem dir, en escoltar la veu del poeta, que ja és Nadal a Castelló.

Així que ja ho sabeu, esteu avisats, encara sou a temps, acudiu a contemplar i participar de l'espectacle transmèdia que, combinant l'estrena del documental amb música en directe, danses i teatre en viu, constituirà, sens dubte, una interpretació mai vista tant de l'obra com de les persones que hi ha al darrere.

És veritat que no tindrem cercavila, ni 200 persones sobre l'escenari, ni el teatre de gom a gom, ni carabassa a l'eixida, però, vet per on, la maleïda pandèmia ens dóna l'oportunitat en aquest Nadal del 2020 d'integrar nous llenguatges actuals amb la tradició de sempre. El betlem es reinventa i s'adapta a aquests temps d'alerta sanitària amb un espectacle ben diferent.

Diu la Pigà en un moment de l'obra "açò només passarà...", jo voldria hui canviar o completar la frase amb aquella altra que estem acostumant-nos a sentir massa sovint, "açò també passarà...", perquè amics, ens en sortirem, tal vegada amb dolor, però de segur que amb fraternitat, il·lusió i empatia, i el col·lectiu tornarà a reinventar un nou Betlem el Nadal del 2021 quan, de segur, l'emergència actual ja ens permeta respirar.

En som conscients, i amb aquesta reinvenció del Betlem, busquem la manera de fer més suportable aquests dies d'incertesa. Per això és necessari el suport de les persones com tu, com ella, com el teu veí, com el nouvingut, com el de les institucions que estan per la tasca... tots som Castelló, tots hui estem representants dalt o baix de l'escenari del principal. Us esperem...

Velocitat/Responsabilitat...

No m'agraden les presses, crec que no són bones per ningú, i tampoc "encantar-me". Crec que les coses que cal fer s'han de fer sense dilació, sense pausa, però sense córrer. Així quan se m'encarrega alguna tasca, del tipus que siga, faig el possible perquè no s'endarrerisca, per això m'agrada que també quan encomane alguna cosa a algú, hi haja responsabilitat, compromís i eficàcia. M'esforce per "portar al dia" totes les meues obligacions i no m'agrada deure res a ningú, però tampoc que em donen llargues i excuses quan és a l'inrevés.

Vivim en un temps de velocitat, sembla que tot s'ha de fer de pressa, que "no s'ha de perdre ni un minut", que cal guanyar temps al temps i la velocitat és considerada per la generació actual de consumidors com la magnitud fonamental per al futur immediat.

Per això i des dels inicis del ferrocarril, en plena revolució industrial, la velocitat ha estat el factor clau no tan sols per competir amb altres formes de transport, si més no per endinsar-nos en allò que genèricament anomenem "modernor".

Els mitjans de comunicació em recorden que tot just hui fa 10 anys, el dissabte 18 de desembre de 2010, va ser un dia que va passar a la història, per ser el dia de la inauguració de l'alta velocitat ferroviària entre Madrid-Atocha i València- Sorolla, passant a ocupar la tercera posició en relació amb el nombre de viatgers transportats darrere de les línies Madrid-Barcelona i Madrid-Sevilla.

Tot i que la mitjana supera els dos milions de viatgers anuals, he de dir-vos que jo mai he tingut la necessitat d'agafar aquest AVE, que mai he "notat" aquella sensació de la velocitat que diuen s'experimenta en el tren en sobrepassar els 300 km/hora i que, sospesant els enormes avantatges que no dubte hi ha  portat a molts ciutadans valencians la possibilitat d'acurtar i molt la durada del trajecte, crec que pels castellonencs de la capital i, també per la majoria dels de la província, l'arribada de l'AVE a València i el 2018 un "AVE de segona" a Castelló, que assoleix una velocitat màxima de 220 Km/hora, haja significat una clara millora per a la qualitat de vida i el benestar veïnal.

La gran majoria de castellonencs que agafem sovint o alguna vegada esporàdicament el tren ho fem per desplaçar-nos a València i per tant usem els trens de rodalies, per tant crec és ahí on cal invertir principalment més esforços, oferint connexions ferroviàries de qualitat en relació amb els trens, al servei i freqüències, vertebrant la província.

Està bé recordar aquella data, està bé pensar que l'arribada de l'AVE a València des de Madrid fa 10 anys va suposar una "bona notícia", però també no cal oblidar "la tortura" de les cancel·lacions i retards, la sensació d'inseguretat, de no poder planificar els dies, la por a arribar tard o no arribar que ha augmentat en aquests 10 anys entre els usuaris de rodalies Castelló-València i, sobretot, recordar els responsables de RENFE que han estat més de 10 milions els viatgers de rodalies que s'han perdut en aquests 10 anys.

No crec puguem els castellonencs a hores d'ara vanagloriar-nos; no dubte que hi haja hagut en aquests anys grans inversions destinades a la línia AVE, però la sensació a peu de carrer, o millor dit a peu de via, és que no han estat massa de profit i que malauradament han suposat "el sacrifici" massa sovint, de la línia de rodalies. Tenim si no la pitjor, una de les pitjors línies de rodalies de la Comunitat, la C-6, amb una prestació del servei inclús pitjor que fa 10 anys.

Necessitem alta velocitat si, però necessitem més un pla d'inversions que resolga els dèficits de base, que vaja més enllà d'intentar resoldre problemes puntals d'avaries d'infraestructures, d'electrificació, del sistema de senyalització, de robatoris de cable, d'intercepció de vies per avaries en unitats de mercaderies... excuses per justificar, una vegada i una altra, retards, supressions o cancel·lacions de serveis.

Aprofitant aquesta efemèride, demane des d'ací als gestors de RENFE responsabilitat i priorització en inversió en rodalies, reestructuració d'horaris i freqüència, garanties de circulació d'un servei públic de qualitat. Si ho aconseguim ens felicitarem també per tenir velocitat, rapidesa i Madrid més a prop. De moment em conformaria en tenir València més a l'abast.